Visita a la seu de la Biblioteca Valenciana, monestir de sant Miquel dels reis, València

Francesc Buïgues Bolufer

Eixida nº 32, dissabte 18 de maig de 2002
GUIA: Carmen Gómez-Senent

Després d’un inici de mes plujós, ens trobem finalitzant la millor setmana de maig. El dia és bo per a eixir i ben prompte ens trobem a València, la creuem buscant l’antiga carretera de Barcelona, fins aplegar a la zona on fa pocs anys era tot horta i ara arriba la ciutat, el Monestir de Sant Miquel dels Reis. De planta rectangular, dos costats donen a l’horta, un tercer a uns magatzems i cases antigues expropiades per a l’eixample de la zona del Monestir; i un quart costat a la carretera, amb un altre edifici dels anys seixanta expropiat pel mateix motiu.

Aparquem davant una casa restaurada de l’horta. Abans d’entrar al recinte i explanada, hi ha unes torres de vigilància a cada costat de la porta d’entrada. Allí havíem quedat amb gent del Col·lectiu que de seguida trobem, tot seguit entrem: a l’esquerre la cafeteria, a la dreta la sala de lectura i d’enfront, majestuosament el Monestir, amb l’església i la seua façana del segle XVII i dues torres. A cada costat de l’església estan els dos claustres: el de l’esquerra, correspon al Monestir cistercenc de Rascanya, fundat el 1371 i enderrocat al segle XIX; el de la dreta, que té com a model el claustre de l’Escorial, construït al segle XVI quan el Monestir adopta l’actual nom i passa a l’Orde dels Jerònims.

El Monestir de Sant Bernat de Rascanya es va alçar al costat d’una alqueria musulmana, ben a prop de la Via Augusta. El 1545 es suprimeix l’Orde del Císter i s’instaura la de Sant Jeroni. Els Virreis de València, Ferran d’Aragó i Germana de Foix, són enterrats per voluntat pròpia i influeixen en la construcció del nou Monestir. Entrem al claustre per una porta lateral, a la dreta de l’església; el sol passa pels arcs; no es pot defugir passar a la zona del jardí, alçar els ulls i fer retrocedir el temps uns segles. Però eixe temps, que hui ens manca a la majoria, ens reclama per a seguir la visita.

A l’Exposició sobre Nicolau Primitiu, ens rep la seua neta Carmen. Ens mostra la vessant arqueològica, amb troballes prehistòriques i dibuixos d’aqüeductes romans sobre el riu Túria, hui desapareguts. Passem a la sala d’audiovisuals per a vore un vídeo que resumeix la seua figura. Apareixen els fills, el Director de la Biblioteca Valenciana i el pare Miquel Batllori. Abans de passar a l’exposició bibliogràfica, el President del Col·lectiu ens explica que Nicolau Primitiu, com a suecà que era, també va estar a Sollana. Abans de la guerra va recollir informació de l’arxiu municipal, destruït després, i dècades mes tard l’aprofitaria el Cronista Juan Moleres per a escriure la Història de Sollana. També ens mostra la fotocòpia d’un article que Nicolau Primitiu va escriure al llibre de festes de Sollana l’any 1059, explicant el possible origen del nom del poble i que va dedicat al Cronista adés esmentat, i al personatge que enguany el Col·lectiu retrà homenatge en el sopar d’aniversari: Francesc Manuel Llorens i Ferri.

Quan anàvem pel claustre, cap a l’exposició bibliogràfica, observem moltes taules redones distribuïdes al llarg de les arcades. Es feia la presentació de “la carta del pacient” al recinte de l’església, i s’esperava l’afluència de personalitats del món de la sanitat i la política. En això i parlant-ho, per davant nostre passava el Conseller de Sanitat, xerrant amb uns acompanyants.

La dimensió de qui va ser Nicolau Primitiu, no ens la podem fer si no visitem el que veiérem eixe dia. Este personatge tan important pels valencians, va nàixer l’any 1877 a Sueca i va morir el 1971 a València. Va ser industrial entre d’altres facetes i la seua vida transcorregué entre Sueca, València i Massarrojos. Als vint-i-sis anys va dissenyar una batedora d’arròs, la va patentar i s’utilitzà durant dècades. Dedicat també a l’arqueologia i la toponímia, va ser un decidit impulsor de la cultura i llengua dels valencians. Escriptor, editor i bibliòfil, va publicar treballs a la premsa valenciana. Fou President de Lo Rat Penat, Degà del Centre de Cultura Valenciana on va crear les seccions de filologia i toponímia. Va fundar l’Editorial Sicània (1955) i la Revista del mateix nom (1958); encarregà a Francesc Ferrer Pastor l’elaboració del famós vocabulari valencià-castellà, i fou l’impulsor de Diccionari Català-Valencià-Balear.

Abans de la Guerra d’Espanya, va ser President de la Institució Cívica Proa (1935), per promoure la relació amb Catalunya i les Illes Balears. Va col·laborar amb la redacció de L’Estatut d’Autonomia Valencià l’any 1935, avortat per la guerra. La seua preocupació per la cultura valenciana el va dur a crear una important biblioteca, que ha servit de base amb quaranta-cinc mil volums aproximadament, per a la recent creació de la Biblioteca Valenciana. A l’època difícil del franquisme, tenia bones relacions públiques amb les autoritats, i li varen lliurar la Medalla al Mèrit del Treball. Quan veiem tot el que ens explicaven, ens preguntàvem d’on treia este personatge tant de temps.

Després, el Col·lectiu va obsequiar a Carmen amb unes publicacions de l’Associació i ens acomiadarem per a continuar la visita per l’edifici. El guia ens mostra l’escala imperial, per on pugem a la primera planta del claustre del segle XVI. Passem per una sala on està l’exposició del Dret Foral Valencià. Tot seguit passem a la part més antiga i observant les restes, podem seguir l’antic claustre cistercenc i les edificacions al voltant del segle XIX per a ús d’asil dels pobres, presó de dones i finalment penitenciari. La restauració del Monestir és molt recent. Escoltant les explicacions, es sent al fons del passadís interior un soroll, era un “robot bibliotecari” que es desplaçava cap a nosaltres portant documentació a un altre lloc. Un toc de modernitat en mig d’uns murs amb segles d’història. Combinació de gran contrast i alhora necessària.

Finalitzant la visita, observarem que també havia finalitzat l’acte de la Conselleria, per la qual cosa encara veiérem l’església per dins. Finalment, amb una certa gana per no haver-nos aturat a l’esmorzar o café amb llet, ens acomiadàvem a l’eixida satisfets.