Corbera, l'ermita de sant Miquel i el castell

Antonio Segarra Selma

Eixida nº 9, dissabte 27 de març de 1999
Guia: Salvdor Vercher Lletí - Cronista oficial de Corbera -

La nostra eixida per les terres del Xúquer ens porta hui a Corbera, població riberenca que visitàrem de la mà del seu cronista Salvador Vercher Lletí, excel·lent guia històric.
Són poc dalt o baix les nou del matí i des del cantó ens distribuïm per anar a Sueca a arreplegar a Joan i des d’ací cap a Corbera per conéixer, qui encara no el conega, Salvador Vercher, el qual ens mostrarà i ens parlarà d’allò que no es parla en una visita normal a la població. Ens trobem a la Plaça de l’Ajuntament, i ací comença veritablement la nostra visita, no hi havia gaire gent a la plaça, ni tampoc als carrers, era encara matinet i s’arribaven a sentir coses com “... i diuen de Sollana, ací encara hi ha menys gent , i això que és dissabte.”
El primer lloc a visitar és l’ermita de sant Miquel, un xicotet ermitori dalt d’un turó pròxim a la població i que fou manat construir a partir del privilegi de Jaume I el 1248 en el punt on se situava la torre vigia musulmana, de la qual encara en queden restes, les quals, malgrat ser poques són de gran interés per a poder vore detalls com els del lluïment de les parets interiors amb calç, s’hi podia observar un quasi perfecte angle recte, són detalls que ens mostren una història que ens xiuxiueja.
Però el punt més interessant de la visita hi era el castell, el qual no es podria entendre si no es tinguera en compte aquella torre que esdevenia els ulls del castell per ponent, seria impensable una desprotecció així per a un “castro”.
A banda del caràcter històric caldria fer esment de la vista: els horts, el Xúquer, Cullera, Corbera, el castell, Alzira... La pujada allà dalt ens va espavilar i també ens va obrir la gana, així que ens n’anàrem a esmorzar al poble, aparcàrem el cotxes i bota en mà marxàrem a gaudir de l’àpat, ara ens restava el castell, però després dels entrepans.
Per tal de pujar al castell Salvador Vercher ens dugué per l’única línia terrestre d’entrada en aquella època, assabentant-nos de com controlat estava aquell que hi volguera entrar, camí tortuós, mai línies directes al recinte, etc.. en definitiva les característiques generals dels castells medievals, sobretot dels d’altura, i si finalment hi entraven, és que el castell s’havia rendit.
El castell, com bé ens digué, formava una estructura de conjunt d’uns cinc mil metres quadrats, amb la part de refugi per a la població reclosa, la “cel·loquia”, i la part destinada al refugi o arreplegament del bestiar (en teoria) “l’albacar”. El castell havia sofert evidents variacions, reconstruccions i reforçaments, tot depenent del moment. El castell, en principi, era una construcció almohade, però passa a mans cristianes després de la conquesta, irònicament reconquesta, però esto es otro cantar.
No podia faltar la llegenda cristiana que ens parlava de l’ajut diví en la conquesta d’esta plaça que diu que el cavall del rei Jaume I, s’aturà en un lloc concret del recinte, al remat hi decidiren escarbar i allí es trobava la imatge de la mare de déu, són llegendes que omplin les nostres terres, terres que passaren d’una espiritualitat a una altra a marxes forçades.
La visita fou un plaer i el nostre guia un gran coneixedor. Altra satisfactòria eixida de l’Ullal, un apropament a la nostra terra.