Eixida 161: La Ruta del Silenci: passejant entre epitafis pel Cementeri General de València

|

Eixida núm. 161. Dissabte, 18 de gener de 2020
Organitza: Juanvi Ferrús Zaragozá
Guia: Rafael Solaz i Albert
Crònica: Diana Buïgues Pastor

La Ruta del Silenci: passejant entre epitafis pel Cementeri General de València

El passat 18 de gener el Col·lectiu Ullal va estrenar el programa d’activitats de l’any 2020 amb una eixida del tot especial; una eixida que, si m’ho permeteu, s’allunya de les habituals. I és que, inevitablement, vinculem els cementeris amb episodis foscos de la nostra realitat i no solen ser, precisament, espais que acullen visites agradoses. Tanmateix, aquesta visita ens va demostrar que, lluny del que d’entrada podríem imaginar, també als cementeris es pot aprendre sobre història, art o arquitectura: són autèntics museus a l’aire lliure. Així, disposats a endinsar-nos en els passadissos del Cementeri General de València, cap a les deu i mitja del matí una cinquantena de persones ens reunírem a l’entrada principal. Alguns acudíem directament des de València i la gran majoria s’havia desplaçat des de Sollana. Minuts més tard, Rafael Solaz —bibliòfil, investigador i creador del projecte Museu del Silenci— ens va donar la benvinguda i ens oferí unes pinzellades sobre el que trobaríem al llarg del recorregut. També ens comentà que la nostra estada coincidia amb un homenatge a Enric Valor que tindria lloc al cementeri coincidint amb el vinté aniversari de la seua mort.


La visita començà en la secció primera, la més antiga. Si bé el cementeri s’inaugurà el 1807, no fou fins a mitjan segle XIX que començaren a construir-se els panteons que ara ocupen gran part d’aquesta secció. Posàrem rumb al Cementeri Civil i, de camí, Solaz ens anava explicant dades curioses: des d’un mausoleu amb forma piramidal fins a una tomba d’una família maçònica, passant per tota classe de simbologia funerària que es repeteix en moltes construccions. Travessàrem la secció tercera, famosa per les columnes que l’engalanen, i arribàrem fins al Cementeri Civil, independent de l’anterior fins després de la guerra civil. Ací descansen personalitats com el periodista Azzati, l’escriptor Blasco Ibáñez, Constantí Llombart o Amparo Meliá. En aquesta secció hi ha una de les fosses comunes del cementeri, rehabilitada recentment, on es troben les restes de moltes víctimes de la dictadura franquista.

En eixir-ne, el guia reparà en un detall curiós d’una tomba que tenia gravat el rostre d’una xiqueta de comunió: una mà que subjecta el passamà de l’entrada, com si ens restringira el pas, potser en senyal de respecte pel difunt. Continuàrem fins a la Creu del Còlera on estan soterrades moltes víctimes d’aquesta epidèmia que arrasà les comarques valencianes durant el segle XIX. Una vegada soterrades, es cobrien de calç i arena i, fins i tot, algunes es cremaren juntament amb els seus objectes personals. Continuàrem el recorregut amb una companyia felina constant i passàrem per les tombes més antigues, aquelles que foren adquirides a perpetuïtat i que ja gairebé ningú visita. Durant la passejada podíem comprovar que, tal com ocorre en els entramats urbans, el cementeri és un reflex inevitable dels contrastos socials: de l’ostentació a la senzillesa, de l’artificiositat a l’humil retorn a la naturalesa.

I arribàrem al nínxol 1501. Aquesta tomba conté les restes d’Emília, la protagonista d’una història commovedora que el nostre guia s’esforçà a explicar-nos amb passió. Una història tant recaragolada com real que tingué com a escenari el Cementeri General, com a protagonistes els joves amants Vicente i Emília i com a destí fatal el nínxol que teníem al davant. Rafael Solaz ha salvat de l’oblit aquest dramàtic episodi amorós i n’explica la història en un interessant llibre. En acabant, com a homenatge, Solaz hi col·locà un ram de flors i continuàrem, corpresos, fins a la secció setena dreta. En aquesta secció es troba la zona més gran de fosses, intervingudes i rehabilitades per l’Ajuntament de València recentment. També descansa en aquesta secció Nino Bravo que, contràriament al que podríem imaginar, la làpida no conté el nom artístic del cantant. Sembla que l’abundant presència de fans va obligar els familiars a deixar-hi només el nom de pila, ja que alguns n’arrancaven les lletres.

L’últim tram del recorregut el dedicàrem als mausoleus i els panteons de la secció primera, no sense abans visitar, per petició popular, la tomba de Rafael Conde, el Titi. Mausoleus, panteons i fèretres d’estils arquitectònics diversos —neogòtics, romànics, minimalistes, classicistes...— s’alcen per intentar desafiar l’inevitable pas del temps. Solaz ens mostrà l’estrambòtic i inacabat panteó d’Ángel Cristo, amb uns lleons de marbre i una cúpula en forma de carpa de circ. Continuàrem pel fèretre de Sorolla, pel del Marqués de Campo fins al panteó de la família Moroder. Aquest últim, encarregat a Marià Benlliure, és un dels més bonics del cementeri: presenta un àngel a la porta que ens convida a entrar-hi i antigament estava adornat amb figures de bronze, ara substituïdes per figures de resina per a evitar els robatoris.
Tot i que no se sap amb certesa, es calcula que el nombre de difunts del Cementeri General s’aproxima als dos milions. Inicialment, els soterraments eren davall de terra i més tard es construïren els primers huitanta nínxols, adquirits, com és natural, per famílies adinerades. Aquests nínxols es troben a l’entrada principal del cementeri a mà dreta i esquerra, i contrasten amb els majestuosos mausoleus i panteons que queden tot just d’enfront. I en aquesta ubicació, tres hores després del començament de la visita, Rafael Solaz va posar punt final a la seua explicació entre aplaudiments, que també rebé Juanvi per l’organització de l’eixida. Els núvols havien començat a dispersar-se en un cel cada vegada més clar i el sol ja despuntava. Alguns aprofitaren el moment per a adquirir les publicacions a les quals el guia havia fet referència durant la visita. Deixàvem arrere el Museu del Silenci i eixíem al carrer, a l’altra realitat, a l’altra cara de la vida.



Teniu moltes més fotografies al Facebook del Col·lectiu Ullal:
ALICIA GIRONA: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=4051386321553928&set=a.4051397454886148&type=3&theater
PACO SENÓN: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10218971205703535&set=pcb.2786901558025968&type=3&theater
CARMEN ANDREU: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10213095870869956&set=pcb.2785059694876821&type=3&theater
JUAN PRADAS: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=757741684720820&set=pcb.2784444021605055&type=3&theater

Eixida 160. La ruta de la Cortada o de Cavanilles. Cortes de Pallàs.

|


Eixida 160. Dissabte 21 de desembre de 2019
Organitza i crònica: Juanvi Ferrús Zaragozá.
Fotos: Juan Pradas.


El dissabte 21 de desembre, tot just a l’endemà del sopar de Nadal, el Col·lectiu Ullal va organitzar una excursió a la població de Cortes de Pallás, a l'interior de la província de València, a la comarca de la Vall d’Aiora - Cofrents.
Cortes de Pallás no és una població de pas ja que la carretera finalitza en aquella localitat. Es tracta d'una població censada de 1.000 habitants aproximadament, la qual ha patit una notable revitalització arran de l'entrada en funcionament l'any 1988, de la central hidroelèctrica de Cortes-La Muela, i amb això s'ha permès una lleugera recuperació demogràfica i econòmica.

La primera cosa que vam fer, abans d'arribar al poble, va ser gaudir d'una perspectiva d’esta infraestructura hidràulica en el mirador que es troba abans de creuar el riu. Posteriorment, una vegada travessat el pont i el túnel que connecta en l'actualitat amb la població, ens dirigírem al pàrquing ubicat a l'entrada de Cortes de Pallás, punt d'inici de la ruta senderista denominada de la Cortada o de Cavanilles.
Es tracta d'una ruta circular d'uns 11 quilòmetres aproximadament, i que puja fins la Muela de Cortes salvant un desnivell de 800 metres aproximadament. Al llarg del recorregut vam poder gaudir d'unes impressionants panoràmiques i constants vistes canviants. Es tracta d'una senda bastant fàcil de seguir per la seua excel·lent senyalització i manteniment que porta.
Vull tindre un especial recordatori en la persona de José Cabrelles Luz, persona entusiasta i dinàmica que es va atrevir, amb 80 anys, a efectuar el total del recorregut, mostrant amb això que no hi ha obstacles per a gaudir del senderisme, dins clar dels certs límits que ens imposa la naturalesa física de les persones.

Una vegada finalitzada la ruta, dinàrem al restaurant Fortunato on gaudírem de plats típics de la zona com ho són el gaspatxo manxec i l'olla de poble.
Acabats de dinar, havíem quedat amb el cronista de la població de Cortes de Pallás, Miguel Aparisi Navarro, gran amic del difunt cronista de Sollana i membre de l'Ullal, l’estimat Juan Moleres Ibor. El cronista ens va delectar amb una interessant xarrada sobre els orígens de Cortes de Pallás (que encara que s'han trobat restes de l'edat del bronze, l'herència és musulmana), el culte a l'aigua que professaven els àrabs i l'herència arquitectònica que van deixar en la població, especialment amb els seus carrerons angostos i caòtics.
Al meu parèixer, visitar la població de Cortes de Pallás és tremendament enriquidor ja que, a més del seu espectacular encaixonament dins de les muntanyes, es pot observar detingudament la importància que se li donava a la riquesa natural que té esta població, que no és una altra que l'aigua, a través del riu Xúquer i les seues múltiples possibilitats, entre elles la generació d'energia elèctrica a través dels salts d'aigua, i turístiques.

Per a finalitzar, donar les gràcies a tots els que van participar en l'eixida i dir que només amb les mostres d'agraïment que formulen una vegada finalitzada l’excursió, són motiu d’estímul per a preparar noves eixides.
            Sollana, 23 de desembre de 2019, vespra de la nit de Nadal.

Crònica de l'eixida 158 al Parc Natural de las Hoces del Cabriel

|

Las Hoces del Cabriel. Venta del Moro
Excursió núm. 158
Dissabte, 26.10.19 Organitza: Juanvi Ferrús
Crònica: Juan Vanaclocha, Tolet. Fotos: Juan Pradas

Hem quedat a les 7 del matí a la plaça del poble. Ens reunim una bona colla, 46 persones. Una hora i mitja més tard estem a la Font de l’Oliva, punt d’eixida de la ruta.
En baixar dels cotxes notem la frescoreta, hi ha 6 graus de temperatura. Per aquest paratge passa la Canyada Real de la Manxa o de San Juan, el destí final de la qual eren les pastures de l'Albufera de Sueca i Sollana.



Per Venta del Moro el sol despunta amb força. El paisatge és un tapís de verds amb pinzellades de marrons, rojos i morats de les vinyes. Al fons la boira acarona l’horitzó. Tot fa presagiar que serà un dia especial. La ruta ofereix la visió de paratges on podries estar una bona estona gaudint de la grandiositat de la natura.

La senda passa per diversos miradors: la Hoz del Purgatorio, la Hoz de Vicente, la Hoz de Rabo de Sarten y el Valle de Fonseca. Estampes totes elles, d’un paisatge espectacular que de segur quedaran per sempre fixes a les retines de tots nosaltres.
Cal comentar dos xicotets incidents, la caiguda d'un pal d'un dels excursionistes al barranc, sort que només va ser el pal, i també l'esglai que ens donaren Isabel i Joan, amb la seua caiguda, per sort sense massa conseqüències.

Després de la ruta, a dinar al restaurant del càmping a Venta del Moro, on gaudírem, a més del suculent menú, de bona germanor i millor harmonia. Fins la pròxima.

18 de maig de 2019. Crònica de la ruta moderada.

|

7:00 h. Centre de Salut de Sollana. Punt d’encontre dels 29 valents i valentes disposats a travessar el Parc Natural de la Serra Gelada des de Benidorm fins a l’Albir de la mà del nostre guia Juanvi Ferrús.
El parc natural de la Serra Gelada és considerat el primer parc marítim terrestre de la Comunitat Valenciana. La travessia, en particular, consta de 10 km lineals, amb un desnivell positiu acumulat de 700 m, sent el seu punt més alt de 425 m sobre el mar.
Començarem el dia gaudint d’un bon repertori de cançons de Francisco a l’autobús, gràcies al tècnic audiovisual Juan Pradas, arribant a Benidorm d’hora, on iniciarem la ruta. No portàvem ni mitja hora de travessia, i férem la clàssica paradeta de l’esmorzar a La Creu, i, entre entrepans, beguda i dolços riem, sense saber ben bé el desafiament que arribava.
10:30 h. Ara sí, emprenguérem el camí seguint la senda PR marcada, i entre ascensos més pròxims a l’alpinisme i baixades ben destacades, gaudirem d’unes vistes immillorables. Des de l’altitud es podien escodrinyar els bancs de posidònia que dibuixen un mar mediterrani de colors vius, i unes panoràmiques de la ciutat de Benidorm cridaneres.
Ben és cert, que ningú imaginava una ruta tan tècnica i amb un desnivell tan important, ruta batejada amb el nom de “ruta moderada”, en referència a la descripció tan amable del guia Juanvi sobre aquesta.
Després de diverses parades per agafar l’alè, i un parell d’incidents per deshidratació i rampes, sense importància greu, aconseguirem arribar a la platja de l’Albir d’una peça. 
15:00 h. Parada a dinar al Restaurant Dimitri. Arribarem entre crits, molt característic de la terreta, on els propietaris ens reberen amb espant. Amb bon apetit i molta set, tant és així que deixarem el restaurant quasi sense servici, disfrutarem d’un bon dinar entre amics.
18:30 h. Iniciàrem la tornada cap a casa. 
Una gran jornada de marxa on tornà a estar present la passió per la naturalesa, per la bona companyia i per l’absoluta necessitat de sentir-se en harmonia amb el nostre amenaçat entorn. 

Excursió núm. 157: Museu de la Baronia (Ribesalbes), MIAU (Fanzara) i Museu del Taulell (Onda)

|


Excursió núm. 157: Museu de la Baronia (Ribesalbes), MIAU (Fanzara) i Museu del Taulell (Onda)
Dissabte, 22 de juny de 2019
Crònica: Blas Fuentes Benito
Al voltant de les 7.30 començaren a arribar els primers viatgers al punt d’eixida, I ja maràrem cap a Ribesalbes a les 7.45h del matí des del Centre de Salut de Sollana.. En primer lloc ens dirigirem a Ribesalbes, conegut com el poble de la ceràmica, on arribàrem al voltant de les 9.15 per a esmorzar, ben prop del riu per a aparcar fàcilment i fer les primeres fotos del riu Millars, i fer temps fins que a les 10.30 accedírem al Museu de la Baronia.

Després de trobar l’entrada, un poc amagada, la nostra guia Amparo (excel·lent i fantàstica) ens va realitzar una visita guiada, molt didàctica i interessant que va durar hora i escaig.  En aquesta ens va oferir un primer tast en primer lloc la història del Museu de la Baronia i de l’edifici breument. A continuació, vam pujar a la primera planta, en la qual es troba una selecció de les millors obres de la ceràmica de la localitat, a més d’explicar-nos la història de l’inici dels tallers, la seua evolució, els principals artistes i d’alguna curiositat com, per exemple, la mancerina o la història del nom dels 12 apòstols amb què es van conèixer 12 veïns de la localitat que han estat part essencial en aquesta evolució i manteniment de la ceràmica.
Tot seguit passàrem a la segona planta en què primer es trobaven els diferents elements que formaven un taller de ceràmica antic, a més de motlles, una exposició de plats i alguns objectes amb defectes; tot des d’una manera instructiva i farcida de curiositats. Després d’uns minuts mostrant-nos la relació de la ceràmica amb Ribesalbes, des del futbol fins a les làpides, i d’altres usos de l’edifici (fins i tot va ser presó!), vam passar a una de les parts en les quals destaca el Museu de la Baronia, i és l’exposició d’elements i algunes reproduccions d’un jaciment, "La Rinconada", del miocè inferior lacustre d’arreu del món, i una extensa col·lecció de fòssils vertebrats i invertebrats de tot el món que representen tots els períodes geològics. Després, a la terrassa, ens hi férem i la foto de rigor i li agraírem a Amparo la tasca ben feta.

Després de caminar uns pocs minuts pels carrers de Ribesalbes, sense que el rellotge ens marcara cap horari, entrant a l’església de sant Cristòfol uns pocs minuts, marxàrem a Fanzara, un poble de 300 habitants que tornà a reviscolar fa poc més d’un lustre. Es deu al fet que fa 6 anys van començar el projecte MIAU (Museu Inacabat de l’Art Urbà), que seguix la moda de l’anomenat “street art”, en el qual els pobles que estan sofrint la tan famosa i preocupant marxa de les noves generacions a les ciutats tracten de promocionar el nom i les visites de la gent a qui li agrada l’art urbà. Així, ací tenim una clara mostra de poble-museu, efímer, però, tanmateix, en constant evolució i creixement.
Artistes reconeguts, entre els quals destaquen molts grafiters, van a Fanzara i elegeixen la seua paret per crear. Passejant pels carrers et quedes sorprés, no t’esperes trobar això. Obres d’art a les façanes, xicotets grafitis que has de passar dos o tres vegades pel carrer per adonar-te’n, cadires enganxades a la paret d’una casa, expressions fetes de com parla la gent d’allí... ah, i també molts gats pintats! Fanzara és art constant. I d’aquesta manera els més de quanta-i-escaig membres del Col·lectiu Ullal passejàrem lliurement, observant, fotografiant, xarrant… sense cap altra preocupació que gaudir de les obres.


Després de dinar marxàrem de camí de tornada cap a Sollana, parant-nos a Onda, on, a les cinc de la vesprada entràrem a visitar el Museu del Taulell “Manolo Safont”, en una visita guiada d’aproximadament una hora i quart en la qual ens mostraren la història de la ceràmica de la zona i la producció d’aquesta.
Allí ens va atendre Isabel, una altra guia magnífica i que durant l’estada ens va demostrar coneixement d’Història de l’Art, que ens va dur per un tour ple de tocs d’humor i de coneixements teòrics alhora que amb senzilles comparacions perquè una visita amb menuts fora comprensible.


El museu té més de 1500 peces i continua augmentant, i després d’un túnel que mostra la història de la ceràmica, passàrem a l’època musulmana, fins a arribar a l’actual, detenint-nos en èpoques com el Renaixement, el Barroc o la Guerra. tot això, veient taulells i socarrats i la diferència entre aquests, meravelloses col·leccions de taulelleria popular i religiosa, amb capelletes, objectes populars i d’altres de luxe; de sostres, de parets i del pis… tot just necessitaríem moltes més línies per a poder enumerar-los! I per acabar, tinguérem un truc de màgia a la zona d’Alfa d’Or, on es guarden tots els premis rebuts a CEVISAMA.
I així, al voltant de les 6.30 tornàrem cap a Sollana, arribant a una molt bona hora per a poder descansar abans de sopar, satisfets de tot allò vist, amb moltes coses per a contar i no gaire cansats.

Presentació Quadern d'Estudis Locals 8

|


COMUNICACIONS DEL PROPER:
                                         SUYLANA
                QUADERN D’ESTUDIS LOCALS NÚM. 8
Divendres 12 d’abril 2019 al Centre Cultural de Sollana
Hora: 19.30 h
Intervindran:
  • Llorenç Benaches Borràs
  • Joan Ferrús Vanaclocha
  • Gauden Fernández Vanaclocha

Organitzen: Col·lectiu Ullal i Ajuntament de Sollana 







Amigues i amics de l’Ullal,
En breu, es farà realitat un nou número del Quaderns d’Estudis Locals de Suylana, en aquest cas un monogràfic sobre el mestre López Marco i el seu temps.
Com recordareu, el 19 de febrer de 2016, ja fa tres anys, es va fer un homenatge al mestre López Marco consistent en el trasllat del bust que es trobava a les escoles velles del carrer López Ibor al nou edifici escolar del carrer Joan Moleres. Durant l’acte oficial, que va tindre lloc de vesprada, es llegiren diversos manifests i es va procedir a la descoberta del bust i de la placa commemorativa. Com a invitats d’excepció hi assistiren el Director General de Política Educativa i dos néts del mestre.
De vesprada, van tindre lloc unes comunicacions al Centre Cultural sobre la figura de López Marco per part de tres membres de l’Ullal: Paco Montagud, Llorenç Benaches i Joan Ferrús.
Ara, per iniciativa del Col·lectiu Ullal, es presenten juntes aquelles tres comunicacions, més una nova del soci i president de l’Ullal Gauden Fernández, en un exemplar monogràfic dels quaderns sollaners dedicat a la figura del mestre.
Dos seran els actes previstos:
  • DIVENDRES 12 D’ABRIL DE 2019. PRESENTACIÓ DE LES COMUNICACIONS al Centre Cultural de Sollana. Intervindran els nostres socis amb les següents comunicacions:  
Llorenç Benaches Borràs: La labor cultural, social, sindical i política del mestre D. Miguel López Marco a Sollana (1890-1928).
Gauden Fernández Vanaclocha: L'educació de les dones a la Sollana del segle XIX i principis del XX a través de les seues mestres.
Joan Ferrús Vanaclocha: Reconeixement de Sollana al venerable mestre de mestres don Miguel López Marco.  Crònica de l’homenatge a López Marco. Sollana, 19 de febrer de 2016.
NOTA: El llibre encara no estarà disponible per a aquest divendres i el soci Paco Montagud no hi podrà assistir per estar fora de viatge.

  • DIVENDRES 3 DE MAIG DE 2019. PRESENTACIÓ OFICIAL DELS QUADERNS D’ESTUDIS LOCALS NÚM. 8 al centre Cultural de Sollana. A les 19.30 h.  En aquesta ocasió, a més dels autors, estaran també presents la Regidora de Cultura, Laura Fortea, i la Gestora Cultural, Anna Espasa.
En aquesta ocasió, les intervencions dels autors seran més breus i es projectaran al final les imatges en power point que apareixen al llibre, el qual, com que és una publicació de l’Ajuntament de Sollana, es posarà a la venda al públic al preu de 5 €.

Pel gran treball d’investigació altruista realitzat pels sollaners ja esmentats, tots socis de l’Ullal, i això cal remarcar-ho bé; per l’esforç que suposa preparar un quadern d’aquestes característiques, i més quan és el propi Col·lectiu Ullal qui ha impulsat i coordinat l’activitat, cosa que també cal remarcar, és pel que us demane la màxima assistència als dos actes. Serà un plaer comptar amb la vostra presència tant a la del proper divendres 12 d’abril com a la del 3 de maig. Que no es diga que el Col·lectiu Ullal no genera i fa possible cultura a Sollana. Portem treballant per Sollana més de 20 anys, dues dècades, que es diu prompte, i necessitem la calor de la vostra presència.

Joan Ferrús Vanaclocha
Coordinador dels Quaderns d’Estudis Locals Suylana  

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB