Eixida 148: Caminant per la marjal de Sollana

|


CAMINANT PER LA MARJAL DE SOLLANA:
LA TORRE DE TRULLÀS I LA LLACUNA DEL SAMARUC (ALGEMESÍ)
Eixida núm. 148. Dissabte 2 de juny de 2018.
Organitza:  Francesc Buïgues Bolufer.
Guies:  Pepe Xerta Prats i Francesc Buïgues.  Crònica: Salvador Blasco i Vila




L’amic Francesc, sí, el senyor President, em diu que aquesta vegada em toca a mi fer la crònica de l’eixida. Jo sóc molt obedient i ací estic.
Em fa molta emoció aquesta eixida perquè sembla pensada pels més majors de l’Ullal, entre els quals m’incloc. No és una caminata “made in Juanvi”, això ho tenim clar. El repte és una passejada per terreny completament pla i no massa llarg, diuen que de 10 a 12 km. Estem animats!

Eixim de la plaça poc després de les 7:30 hores, en cotxe, i ens desplacem al sequer de Clérigues. Bon començament, en cotxe!
Pepe ens espera i després d’una càlida benvinguda ens dirigim, ja a peu, al Racó d’Anna, construcció en mig de la marjal, senzilla i confortable, que Xerta ha anat realitzant amb afecte i cura. Allí ens rep Xinesa, una ruca blanca, dòcil i pacient que ens acompanya la resta de la jornada i ja és la nostra amiga. 
Ací, al Racó d’Anna, esmorzem. Disposem de taula i cadires, i còmodament instal·lats, degustem les nostres viandes habituals, més coca, bombons, cafè i copa… en fi, un banquet. Costà posar-se altra vegada en marxa.
 
La marjal llueix esplèndida, amb camps inundats i les plàntules d’arròs sobreeixint ja de l’aigua. Paisatge d’aigua i verdor: l’esplendor de la natura.
Pel camí ens anem trobant amb residents habituals: ací un agró, allà una garceta… També ens creuem amb unes aus de pelatge obscur i pic corb-concau. Semblen ibis. Seran cosins-germans dels ibis sagrats del Nil dels faraons?
I per aquests camins arribem al punt culminant de la jornada: la Llacuna del Samaruc,  ja al terme d’Algemesí. És una mini-reserva artificial dedicada al cultiu i cura del samaruc, espècie endèmica en perill d’extinció. També es cuiden les espècies vegetals en la mateixa situació, com és el cas de l’espectacular nenúfar blanc, que poguérem admirar. "Chapeau" pel biòleg local impulsor i "alma màter" del projecte. Porta més de 20 anys en aquesta tasca. 

Ja tornant, ens detenim una estona en el “monument” a l’antiga torre de Trullàs, torre defensiva de l’època musulmana. Escenari desolador completament abandonat i descuidat. Això si, allà llueix la placa commemorativa de la inauguració, en marbre, amb la coneguda inscripció “essent el que sigui en les dues dates”. Quin egocentrisme! Aquestes plaques sempre m’han semblat làpides de cementeri.

I xino-xano, xino-xano, arribem al pàrquing/sequer de Clérigues, ens acomiadem fins la propera i cadascú se’n va a on fóra que l’esperessin.








fotografies de Joan Ferrús

Eixida 136: Assuévar, El Carrascar i el Barranc de la Falaguera (25-2-2017)

|

ASSUÉVAR (Alt Palància): EL CARRASCAR I EL BARRANC DE LA FALAGUERA
Eixida senderista núm. 136 (25.2.2017)
Organitza i guia: Francesc Montagud
Crònica: Vicent San Sebastián i Mª José Cataluña
------------------------------------------------------------------

Eren les set i mitja del matí, quan comencem a arribar els integrants del col·lectiu a la Plaça Major, l'escenari habitual de trobada abans de cada eixida. Ens esperava una hora de carretera fins a arribar al nostre destí: la localitat d'Azuébar, situada en la comarca de l'Alt Palància. Es tracta d'un xicotet poble de poc més tres-cents habitants, amb un terme municipal que s'endinsa en el cor de la Serra d'Espadà, un parc natural que compta amb uns paisatges privilegiats.



Una vegada arribem, percebem la baixa temperatura de l'ambient, la qual feia necessari, més si és possible, el café de rigor que sempre prenem abans de cada excursió. Una vegada arribem al punt d'inici de la ruta, Paco Montagud ens va explicar les principals característiques de la zona que consta d'una orografia complicada, amb terrenys escarpats i barrancs profunds, a més d'una vegetació abundant.

Comencem la ruta amb l'ascens al pic del Carrascar des del poble. Una vegada arribem a la seua base, comencem la pujada travessant els grans blocs de terra roja del camí de Saz, sempre rodejats d'una densa vegetació. A mitjan matí, abans de coronar el pic, parem per a l'esmorzar, on compartim el que havíem portat. No obstant això, només uns valents es van decidir a aconseguir la cima mentres la resta esperava que tornaren de realitzar la difícil labor.


Una vegada ens vam tornar a reagrupar, vam descendir per la Masia de la Mosquera, que en una altra època va estar lligada a l'extracció del suro, perquè en esta zona abunda la surera mediterrània. Encara que en l'actualitat la masia es troba en evident estat d'abandó, continua sent un punt de referència per als excursionistes.

Després de contemplar i inspeccionar durant una estona el vetust edifici, continuem la ruta pel Barranc de la Falaguera, el nom de la qual es deu a la gran quantitat de falagueres que es troben en el seu curs. Seguim el trajecte fins a enllaçar novament amb el camí de Saz, el punt inicial del nostre recorregut, tancant el cercle del que va ser una gran excursió.



En acabar de dinar, vam fer una volta pel poble i observem un detall curiós: la majoria de cases tenen rellotges de sol en les seues façanes. També visitem un antic llavador de roba, que encara hui està en funcionament, com així ho feia veure una senyora que estava fent ús d'ell en eixe moment. A la fi, tornarem a casa amb el record d'un agradable dia amb una gent excepcional.


Eixida núm. 134 : Castell de Maús (Suera) 12-novembre-2016

|

Al voltant de les 9 i poc va començar a arribar un degoteig d’amics de l’Ullal disposats a tindre un meravellós dia de senderisme. Al pàrquing que hi ha prop del bar, que era el punt de reunió, vam anar fent temps fins a estar tots amb la companyia de les primeres converses i d’uns cafenets calentets.

Suera, un menut poble d'uns 650 habitants està situat a uns 300 metres d'altura en plena Serra d'Espadà. Vam fer un breu passeig per dins del poble, per on vam passar pel davant de la Porta de les Ànimes i del Via Crucis, i una església amb un mosaic que em va resultar alhora sorprenent i inesperat.

 La ruta la iniciàrem eixint de Suera pels carrers dels afores entre burrets, cases abandonades amb la crisi de la rajola i camps menuts de cultiu. Després d’un curt recorregut per carretera vam iniciar el camí de pujada per un pendent ascendent amb una barana de fusta i moltes pedres ben grosses que dificultaven bastant la xafada, però que perfectament es podien fer amb una mica de cura. Mentre pujàvem, ens vam trobar uns valents ciclistes que hi baixaven, el que mai arribarem a saber és com ho hauríem aconseguit sense caure cap bac.
El pendent es va pronunciant cada vegada més a mesura que avancem i la senda passa a recórrer una zona que el bosc va cobrint més fins a recuperar el que abans va ser seu. A poc a poc, amb la temperatura ideal que ens va acompanyar, el sol escalfador i els metres d’ascens anaren provocant que tothom anara llevant-se lentament alguna peça de roba d’abric.

Cal destacar de la visita del castell de Maús en esta excursió, les meravelloses i tranquil·litzadores vistes de tot l’horitzó un castell rocós a 580 metres sobre el nivell del mar, inexpugnable en la seua cara sud. Malgrat el seu estat ruïnós, encara conserva trossos bastant extensos de la seua muralla, el que supose que era l'aljub i restes dels diversos recintes emmurallats que envoltaven aquest castell ajudant-nos a imaginar com va ser en la seua època d'esplendor.

Abandonem aquest cim i seguim el nostre camí per un sender sense marcar que ens porta per un bonic pineda. aquest camí ens va portar a unes ruïnes del que va poder ser un mes o un corral. Allà vam fer una nova parada de reunió per reagrupar-nos i continuar baixant. Aquest sender ens connectaria de nou amb les parets de pedra, roca i terra; encara que també és d'una exuberància vegetal tal que en ocasions es menja el sender i ens obliga a obrir-nos pas entre aquesta jungla de pins devorats per enfiladisses, on ens trobem sureres, roures, oliveres, cirerers assilvestrats i gran quantitat d'arbustos cobrint la part baixa d'aquest bosc.

 Aquest camí ens condueix a la carretera que va de Suera a les deus de Castro pel que a l'arribar a l'encreuament, el seguim a mà dreta per anar a dit deu on vam fer un merescut aturada per beure. La senda, esquitxada per flors primaverals, cosa molt freqüent al llarg del camí, ens va acompanyar fins al breu descans.

Baixàrem a la font de Castro, una espectacular font , amb 16 canelles i un toll d’aigua molt abundant. Una font que sorprén per estes terres, amb la zona de pícnic que hi havia. Continuàrem baixant i pujant cap amunt i cap avall per un camí en molt bon estat. En el nostre camí vam poder visitar la "Font de la Bocamina", amagada a pocs metres del nostre camí entre àlbers i pins. L'aigua se sent córrer mentre fem el famós i actual repte del Manquí Challenge. Tornem a reprendre la ruta, el camí baixa més i més...


El que més ens va sobtar a alguns dels caminants va ser l’absolut silenci que durant alguns moments regnava en l’ambient, i és que allò més habitual és escoltar el cant dels ocells o rierols però, tanmateix, ni això... Silenci... Sincerament, no podríem catalogar-ho com a desagradable ni encara menys, únicament podríem anomenar-ho estrany. Aire pur i absolut silenci... Quants anys farà que no heu viscut uns moments així?

Setena Festa Estellés: 14-octubre-2016

|

7a Festa Estellés
Pavelló de les escoles, divendres 14.10.2016
Crònica: Gauden Fernández Vanaclocha

Encara que ja han passat 23 anys des de la seua mort, la memòria del considerat millor poeta valencià del segle XX, Vicent Andrés Estellés, encara està present. La iniciativa que ja fa uns anys (2010) encapçalara l’escriptor Josep Lozano d’organitzar la denominada “Festa Estellés” al voltant del mes de setembre, on es barrejara la gastronomia i la cultura, mitjançant la degustació d’un plat típic de la nostra cuina, un bon vi de la terra i la lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés, de manera semblant a com fan els escocesos cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns; s’ha consolidat en la nostra població gràcies a les activitats organitzades pel nostre col·lectiu cultural. Mostra d’açò és que al Col·lectiu Ullal, el darrer divendres 14 d’octubre, en celebràrem la 7a edició de la festa. Dia que a més a més coincidia amb el dia de la dóna escriptora.
La frescor de la nit i la probabilitat de pluja convidava a refugiar-se en un lloc tancat, canviant la original ubicació pensada al Parc Municipal. Així una trentena de socis i simpatitzants de la nostra associació es reuní al pavelló municipal amb l’objectiu de passar una estona el més agradable possible.
En aquesta edició de la festa es tornaren a unir tres elements que s’han convertit en fonamentals dins de la nostra particular Festa Estellés: la gastronomia, la poesia i la música. Així, el Grup de Música de Cambra Cadenza - tercet format per Laia Buïgues (flauta), Pepe Magraner (violoncel) i Pablo Tronchoni (clarinet) - de manera altruista van amenitzar la vetllada, interpretant peces de música clàssica entre les intervencions literàries.

Abans d’això, cap a les 21h, es sopà el que cadascú va portar de casa i una bona picadeta per compartir en el que no faltaren els cacaus, tramussos, la truita, les croquetes, el fuet, o el formatge. Després del cafè, fins i tot es gaudí de coca i mistela per a endolcir la nit.
Una vegada alimentat el cos amb el sopar, es passà al moment on calia alimentar l’esperit amb la música i els poemes. Així, els assistents començaren a llegir amb molta sensibilitat i sentiment poemes que prèviament havien escollit, tant en valencià com en castellà. Curiosament cap d’ells portava l’autoria de l’homenatjat eixa nit.
Començà la lectura Gauden, recitant el poema “Festes a Sollana. Poema bucòlic-festiu”, el seguí Ramon Ibor amb dos poemes propis anomenats “Serem amants per sempre” i “Jo sóc ací”, continuant amb les intervencions de Laia Buïgues amb “L’home del teu país” de Lluís Alpera, Leo Llinares amb “Parlant-me de tu” de Raimon, Rafael Calabuig amb “Vientos del pueblo me llevan” de Miguel Hernández, Diana Buïgues amb “Escolta-ho en el vent” de Bob Dylan, Blas Fuentes amb les seues poesies “Arròs a taula” i “El fumeral”, Paco Senón amb “Criatura dolcíssima” de Joan Fuster, Pepa Pastor amb “Amb totes dues mans” de Mª Mercé Marsal i Pilar Fuset amb “La tardor” de Joan Francesc Peris. En acabar, tots els assistents llegiren el poema “Assumiràs la veu d’un poble” de Vicent Andrés Estellés.
 Ja era mitjanit i a l’endemà hi havia preparada una excursió al Barranc de l'Encantada, al terme de Planes (Alacant), i hi havia que alçar-se de bon matí ja que s’havia quedat en eixir a les 7:30h, així que es donà per conclosa aquesta meravellosa vetlada.

Eixida cultural núm. 133: El barranc de l'Encantada a Planes

|

EL BARRANC DE L'ENCANTADA A PLANES

(COMARCA DEL COMTAT)
Eixida cultural núm. 133 (15.10.2016)
Organitzen: Juanvi Ferrús i Juan Miguel Vanaclocha Guía: Juanvi Ferrús
Crònica: Xavier Chulià i Vicenta Gastaldo



El Col·.lectiu Ullal de Sollana organitza la primera eixida de la nova temporada el dissabte 15 d´Octubre, a la població alacantina de Planes, antiga baronia, en la comarca del Comtat.
A les 7:30 h. ens congregarem uns trenta-cinc senderistes a la plaça Major de  Sollana per iniciar la ruta. Una vegada a Planes, deixarem els cotxes a l´antic llavador i creuarem el pont sobre el barranc Fons, aplegant a la carretera que va a Beniarrés. Caminant uns 200 metres, al costat dret estava el Via Crucis. Es tracta d´un camí de fonaments, escalonat i d´una forta pujada que ens fica a prova les cames i apareixent les primeres suors; la veritat siga dita, un “calvari per a senderistes“. Abans d´arribar a l´ermita del Santíssim Crist, uns espectaculars xiprers ens donaren la benvinguda.


L´esforç de la pujada donava pas a fer un descans, el qual aprofitarem per a esmorzar que tothom va fer amb molta gana, compartint entre altres coses, café, pastes, vi, olives…….
El dia se presentava amb un temps clar i calorós , i l'amic Juanvi  l'aprofità per a fer un recorregut visual per l'orografía i la toponímia de les excel.lents vistes. Axí mateix poguerem mirar la floració de la tardor. Des de l´ermita tornarem arrere i continuarem per una pista asfaltada que li dóna servei. Seguirem la pista a la dreta i desprès d´una corba pronunciada,arribarem a la carretera CV-700 amb una senyal d'stop; hauríem de caminar uns 200 metres i, abans del Pont de les Calderes, agafarem un camí a l´esquerra que discorregué  paral·lel al llit del barranc de l´Encantada.
Aleshores, baixarem per unes escales i trobarem un pou amb una cascada, “El Gorg del Salt“. Tots quedarem sorpresos de la raconada tant bonica. Aprofitarem  l´ocasió per fer fotos i Juanvi explicà  una llegenda que parlava d´un tresor i una princesa que estava en el barranc de l´Encantada.

Tornarem a pujar i reprenguerem el camí fins arribar a una casa, on a la banda de baix hi ha unes basses d´aigua; seguint la senda trobarem una vella casa  en ruïnes i  les restes de molins que en el seu temps aprofitaven l´aigua del barranc. Al voltant del molí, el barranc s´encaixona formant diversos pous. Seguint pel camí, ara en pujada, passarem al costat de les restes d´un mur antic, abans d'eixir a una pista que ens porta a un camí asfaltat on girarem a l´esquerra i continuarem per la pista principal. La vista ens ompli de goig en veure l'embassament de Beniarrés, la serra del Benicadell i la serra Mariola coronada pel Montcabrer. La matinada que haviem fet, pagava la pena. Seguien caminant i la calor i l'esforç del dia ja es notava en nosaltres.  Creuarem el pont del barranc Fons, que ens portà de nou a Planes a on finalitzà la nostra ruta.

Abans d´acomiadar-nos de vosaltres, volem fer referència als membres de l'Ullal  Juan Miguel “Tolet”, i Juanvi Ferrús, que han preparat aquesta ruta: El Barranc de L´Encantà.
Vicen Gastaldo i Xavier Chulià

Llorenç Benaches al Diari Levante EMV

|


Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana

|

Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, de Joan Ribera
Poques vegades trobem el Centre Cultural del nostre poble tant a vessar, sobretot si es tracta d’un acte que transcendeix cap motiu ludicofestiu i el pretext esdevé de caràcter cultural. I si bé és cert que l’ocasió s’ho mereixia —no oblidem que estem al juliol i el ja tradicional sopar d’estiu del Col·lectiu Ullal és una cita anual irrefusable per als socis d’aquesta associació—, el vertader detonant fou, aquesta vegada, la història d’un grapat de sollaners que van decidir reunir-se allà per la dècada dels seixanta amb l’ambició de crear un equip d’handbol. I és que el passat divendres 15 d’agost,més de cent cinquanta persones assistírem a la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, una publicació del soci Joan Ribera Montaner.
Només d’entrar-hi i travessar l’atapeït rebedor, una exposició temàtica engalanava l’espai d’exposicions del Centre Cultural, una mena de benvinguda per als assistents que ens regalaven els exjugadors d’handbol de Sollana per a emmarcar-nos en el context dels fets: equipatges esportius, material del baló a mà de diversa índole i un grapat de fotografies d’alguns dels millors moments que van gaudir els jugadors. Fins i tot, hi havia una col·lecció d’espardenyes, des de les anomenades catalanes o de beta negra fins a les esportives actuals; una bona metàfora de l’evolució de les millores tècniques en l’esport i, per extensió, de la societat. En passar un parell de minuts i gairebé sense adonar-nos-en, ens véiem empesos per la multitud cap a dins del Saló d’Actes; la presentació estava a punt de començar.

Obria el torn de paraula el moderador, Joan Ferrús, que com a coordinador de la publicació va destacar l’interés del tema i la seua contribució al patrimoni cultural local i va detallar el curs que havia seguit la investigació durant els últims tres anys: des de la idea inicial de l’autor i la decisió de la Junta Directiva d’assumir l’edició del projecte fins al producte final. Tot seguit, va prendre la paraula el president del Col·lectiu Ullal, Francesc Buïgues, qui va destacar la importància de l’estudi i de la investigació per a la historiografia local, ja que —parafrasejant les seues paraules— ens permet comprendre com érem dècades enrere, com una mena d’«examen de consciència».
I així és. Quan Joan Ribera va prendre la paraula, no només ens transportà dècades enrere, sinó que ens remeté a l’Antiguitat Clàssica per a explicar-nos amb més detall l’origen d’aquell esport que a tants sollaners havia captivat. Tot seguit, passà a explicar que l’inici del seu treball no fou fàcil, ja que, per començar, la Federació d’Handbol de la Comunitat Valenciana no té documentació arxivada de l’època, per la qual cosa, segons va apuntar, va haver de basar-se en documentació gràfica i en els testimonis orals dels protagonistes. Entre detalls, anècdotes i fets que no relataré en aquestes línies —ja que no tinc pretensió de fer cap espòiler del llibre—, l’acte va mantenir l’expectació dels presents durant gairebé més d’una hora, fins que Joan Ribera va fer baixar els companys de taula per a bolcar l’atenció dels assistents cap a la projecció d’imatges, unes fotografies optimitzades per Paco Senón. Finalment, es va donar pas a l’entrega d’uns detalls a alguns exjugadors, a tres padrines de l’handbol dels anys seixanta i també a la regidora de Cultura i al president del Col·lectiu. L’alcalde, Juan Roda, i la regidora de Cultura, Cecília Corts, agraïren la tasca que du a terme el Col·lectiu Ullal i aplaudiren la col·laboració que manté l’associació amb l’Ajuntament de Sollana en l’organització d’actes culturals en benefici al poble de Sollana i, en últim terme, inauguraren formalment l’exposició i informalment la picadeta, aquesta vegada al carrer.

Handbol, esport, cultura, hist
òria, poble, recuperació, present, futur, record... són només algunes paraules que ressonaren amb més profusió parlament rere parlament. Totes elles teixeixen la base sobre la qual se sustenta la gènesi d’aquesta investigació sobre l’handbol a Sollana. Aquesta història ha deixat de ser, des d’ara, un record nostàlgic d’uns quants testimonis i ha passat a formar part del nostre imaginari comú com a sollaners.
I, com a epíleg, el sopar. El sopar a la fresca, el sopar a la plaça del poble, a la plaça Major; un sopar multitudinari —el més nombrós fins a la data— al bar Rívoli, ja tradicional punt de trobada, un sopar amb gent que et permet intercanviar impressions i inquietuds diverses. En arribar el moment del café, Francesc Buïgues va prendre la paraula i va agrair l’assistència als comensals, va recordar les activitats dels últims mesos i va anticipar pròxims esdeveniments. En definitiva, el sopar d’estiu és un punt i seguit a les activitats que cada any escriu el Col·lectiu Ullal en la seua pròpia història, la que escriuen els seus socis i simpatitzants, i que permet agafar forces per a un nou programa d’activitats ben carregat d’actes, eixides i tants altres projectes que han de vindre. Així fa goig. Al setembre, més.


Diana Buigues Pastor

Juliol del 2016


 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB