Llorenç Benaches al Diari Levante EMV

|


Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana

|

Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, de Joan Ribera
Poques vegades trobem el Centre Cultural del nostre poble tant a vessar, sobretot si es tracta d’un acte que transcendeix cap motiu ludicofestiu i el pretext esdevé de caràcter cultural. I si bé és cert que l’ocasió s’ho mereixia —no oblidem que estem al juliol i el ja tradicional sopar d’estiu del Col·lectiu Ullal és una cita anual irrefusable per als socis d’aquesta associació—, el vertader detonant fou, aquesta vegada, la història d’un grapat de sollaners que van decidir reunir-se allà per la dècada dels seixanta amb l’ambició de crear un equip d’handbol. I és que el passat divendres 15 d’agost,més de cent cinquanta persones assistírem a la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, una publicació del soci Joan Ribera Montaner.
Només d’entrar-hi i travessar l’atapeït rebedor, una exposició temàtica engalanava l’espai d’exposicions del Centre Cultural, una mena de benvinguda per als assistents que ens regalaven els exjugadors d’handbol de Sollana per a emmarcar-nos en el context dels fets: equipatges esportius, material del baló a mà de diversa índole i un grapat de fotografies d’alguns dels millors moments que van gaudir els jugadors. Fins i tot, hi havia una col·lecció d’espardenyes, des de les anomenades catalanes o de beta negra fins a les esportives actuals; una bona metàfora de l’evolució de les millores tècniques en l’esport i, per extensió, de la societat. En passar un parell de minuts i gairebé sense adonar-nos-en, ens véiem empesos per la multitud cap a dins del Saló d’Actes; la presentació estava a punt de començar.

Obria el torn de paraula el moderador, Joan Ferrús, que com a coordinador de la publicació va destacar l’interés del tema i la seua contribució al patrimoni cultural local i va detallar el curs que havia seguit la investigació durant els últims tres anys: des de la idea inicial de l’autor i la decisió de la Junta Directiva d’assumir l’edició del projecte fins al producte final. Tot seguit, va prendre la paraula el president del Col·lectiu Ullal, Francesc Buïgues, qui va destacar la importància de l’estudi i de la investigació per a la historiografia local, ja que —parafrasejant les seues paraules— ens permet comprendre com érem dècades enrere, com una mena d’«examen de consciència».
I així és. Quan Joan Ribera va prendre la paraula, no només ens transportà dècades enrere, sinó que ens remeté a l’Antiguitat Clàssica per a explicar-nos amb més detall l’origen d’aquell esport que a tants sollaners havia captivat. Tot seguit, passà a explicar que l’inici del seu treball no fou fàcil, ja que, per començar, la Federació d’Handbol de la Comunitat Valenciana no té documentació arxivada de l’època, per la qual cosa, segons va apuntar, va haver de basar-se en documentació gràfica i en els testimonis orals dels protagonistes. Entre detalls, anècdotes i fets que no relataré en aquestes línies —ja que no tinc pretensió de fer cap espòiler del llibre—, l’acte va mantenir l’expectació dels presents durant gairebé més d’una hora, fins que Joan Ribera va fer baixar els companys de taula per a bolcar l’atenció dels assistents cap a la projecció d’imatges, unes fotografies optimitzades per Paco Senón. Finalment, es va donar pas a l’entrega d’uns detalls a alguns exjugadors, a tres padrines de l’handbol dels anys seixanta i també a la regidora de Cultura i al president del Col·lectiu. L’alcalde, Juan Roda, i la regidora de Cultura, Cecília Corts, agraïren la tasca que du a terme el Col·lectiu Ullal i aplaudiren la col·laboració que manté l’associació amb l’Ajuntament de Sollana en l’organització d’actes culturals en benefici al poble de Sollana i, en últim terme, inauguraren formalment l’exposició i informalment la picadeta, aquesta vegada al carrer.

Handbol, esport, cultura, hist
òria, poble, recuperació, present, futur, record... són només algunes paraules que ressonaren amb més profusió parlament rere parlament. Totes elles teixeixen la base sobre la qual se sustenta la gènesi d’aquesta investigació sobre l’handbol a Sollana. Aquesta història ha deixat de ser, des d’ara, un record nostàlgic d’uns quants testimonis i ha passat a formar part del nostre imaginari comú com a sollaners.
I, com a epíleg, el sopar. El sopar a la fresca, el sopar a la plaça del poble, a la plaça Major; un sopar multitudinari —el més nombrós fins a la data— al bar Rívoli, ja tradicional punt de trobada, un sopar amb gent que et permet intercanviar impressions i inquietuds diverses. En arribar el moment del café, Francesc Buïgues va prendre la paraula i va agrair l’assistència als comensals, va recordar les activitats dels últims mesos i va anticipar pròxims esdeveniments. En definitiva, el sopar d’estiu és un punt i seguit a les activitats que cada any escriu el Col·lectiu Ullal en la seua pròpia història, la que escriuen els seus socis i simpatitzants, i que permet agafar forces per a un nou programa d’activitats ben carregat d’actes, eixides i tants altres projectes que han de vindre. Així fa goig. Al setembre, més.


Diana Buigues Pastor

Juliol del 2016


Eixida 132: Catarroja Descoberta (4-juny-2016)

|

CATARROJA DESCOBERTA
Eixida cultural núm. 132 (4.6.2016)
Organitzen: Vicent Moncholí i Juanvi Ferrús   
Crònica: Joan Vicent Pedrós



A les 8,30 hores del matí ens reuníem a la plaça Major de Sollana, lloc habitual de trobada en totes les excursions; des  d´allà vam sortir junts i distribuïts en cotxes aprofitant al màxim la seua capacitat, per a reduir en la mesura del possible el nombre de vehicles desplaçats, que ens ajudarà al mateix temps a controlar millor els assistents (per a que no es despiste cap ni un).
En la benzinera de Massanassa, a les 9,00 h en punt, ens esperava el nostre amic i guia Vicent Moncholí, que havent nascut a Massanassa se sent molt identificat amb el poble de Catarroja, no només pels vincles naturals de dos pobles veïns, també per raons socials i demogràfiques (parelles de nuvis i casaments són fets que han ocorregut al llarg dels temps entre massanassers i catarrogins). A més, quan sents parlar a Vicent de Catarroja - com ell diu "li se veu el rabo"-, bé, també hi ha que dir que Vicent sap de tot.

Des de la benzinera ens vam desplaçar fins l´aparcament de la plaça Major de Catarroja, on podem deixar els cotxes i per deferència del batle del poble, Jesús Monzó, dispondre d´una hora d´aparcament gratuït, que després i per la mediació de Vicent la gratuïtat abastarà tota la visita al centre urbà. A la seu actual de l´Ajuntament, l´Hort de Vivanco, comença la visita a Catarroja, allí ens espera l´actual batle Jesús Monzó, que de forma molt cordial ens dóna la benvinguda i a continuació ens explica els orígens de la casa senyorial l´Hort de Vivanco, edifici que data de mitjans del segle XVIII i que actualment és la seu de l'Ajuntament. En el seus inicis, la funció principal fou la comercialització agrícola i sedera, en aquests la seda representà una de les majors activitats i de importància rellevant en la València de l´època. La casa està distribuïda en una entrada principal, pas de les cavalleries i accés a totes les dependències i que junt al primer pis, eren ocupades pels senyors de la casa. En el segon pis, el que es coneix també com a cambra, és on es deixava la seda, encara es pot observar una corriola on pujaven o baixaven els sacs. Seguint l'entrada, a la planta baixa, hi havia un hort on, segurament,  produïen esplets per a la subsistència dels habitants de la casa i la ramaderia; avui és una plaça oberta i de construcció moderada. L´entrada de la casa, on vam passar la major part del temps escoltant les explicacions del batle, ens comenta aquest que des del nou equip de govern (Compromís +Guanyar Catarroja+ PSOE) les portes romanen obertes per a que els ciutadans puguen gaudir de l'espai i facilitar al mateix temps l´accés a la plaça. Jesús ens explica que també es una forma d´obrir les institucions al poble.
A continuació ens vam dirigir cap a la Llotgeta, mercat municipal situat al centre de la població i que els diumenges ofereix als visitants només productes de proximitat, més bé del poble. Com que encara les botigues no havien obert al públic, vam realitzar una breu visita al recinte i aprofitarem per veure, des de l´exterior, l´església Arxiprestal de Sant Miquel, situada al barri de Les Barraques, i que va ser restaurada durant el segle XVIII pels pescadors. Mentre gaudíem de l'espai arquitectònic ens sorpren una tempesta acompanyada de pluja, que ens obliga a protegir-nos durant uns minuts en unes dependències municipals front a la mateixa església. Quan de nou poguerem sortir al carrer, buscarem un lloc per a fer la picadeta, i com que al voltant no hi havia cap lloc que ens permetera fer-ho tots junts, ens repartirem en varis locals, dins i fora del mercat, i vam quedar  veure´ns de nou passats trenta minuts.
Seguint el programa, la següent visita era el Tancat de la Pipa, que obligava de nou, a agafar els cotxes que havíem deixat a l´aparcament de la plaça. El trajecte fins al Tancat el férem seguint un camí paral·lel a la séquia o Port de Catarroja. Un cop allí  ens rep Llúcia, que és la directora del Tancat. Ella serà la que ens acompanyarà en tot moment durant la visita, i ens explicarà de forma generalitzada què es un tancat i especialment, en què consisteix el Projecte del Tancat de la Pipa.
Els "tancats" son zones de producció arrossera que han estat guanyades a la llacuna de  l´Albufera mitjançant successius aterraments  durant els segles XIX i XX. El nom de "tancat" defineix un espai que està totalment tancat  ja que el nivell de les parcel·les que constitueixen el "tancat" està per sota del nivell de la llacuna. L´aigua entra per gravetat espontània i el desaigüe es realitza amb l´ajuda de turbines situades en unes cases de color blanc que vulgarment es coneixen com "motors". Al final,  l´aigua torna a l´Albufera.
El Tancat de la Pipa és un projecte de restauració d´hàbitats i la seua adequació a l´ús públic. El Projecte s´inicia en l´any 2007 i mitjançant successives actuacions, s´han transformat 40 hectàrees d'arrossars, però invertint el procés primari, es a dir, transformant  els arrossars en aiguamolls, aquest cop artificials. Els objectius del projecte són: millora de la qualitat de l'aigua mitjançant els filtres verds; afavorir el desenvolupament de comunitats biològiques prioritàries, i potenciar la recuperació d´espècies rares o en perill, en este tipus d´ambient, afavorint l´ús didàctic i educacional de l´espai, i garantint la seua incorporació com a zona de reserva.
Llúcia ens explica detalladament tots els treballs que porten a terme, tant d´investigació com de divulgació, tenint en compte que la part educacional i divulgativa és tan important i necessària per a l´èxit del projecte. A la terrassa de l' edifici del motor vam poder observar les diferents llacunes del tancat, polls de fotja i moltes parelles d´ànecs. En la mateixa terrassa vam tenir l´oportunitat de discutir sobre un assumpte molt delicat i important per als productor d´arròs: la crema de palla. Diverses van ser les actuacions que s´havien fet al respecte i les possibles solucions que van al·ludir alguns assistents, però sembla que encara no tenim una solució viable. Cal dir també, que hi hagué un punt, veritablement important en el qual estem tots d´acord: si en el mercat primari, el preu de l´arròs fora 20 cèntims superior, possiblement els arrossers no necessitarien cap tipus d´ajuda per a dur a cap el conreu i ser rendible.
La visita finalitza en un mirador d´aus i tornem on vam deixar els cotxes per a desplaçar-nos cap al port, però abans de marxar agraïm a Llúcia l´atenció i la paciència que ha tingut amb nosaltres, i ens emplaça a una nova visita en el mes de març, ja que el Tancat de la Pipa és un del últims reductes d´aigua que en aquesta data s´ajunten totes les aus que encara no han emigrat.
Fora del programa d´aquesta eixida 132, i a proposta  de l'amic Vicent Moncholí, vam visitar la seua fàbrica de vidre, on ell ens explica com va néixer la idea i la situació actual de la empresa, així com previsions de futur. Vicent va dir: tota la vida en l´agricultura i em jubilaré en la indústria.
Açó es tot.


Joan Vicent Pedrós                                                                                                                
 Sueca, 13 de juny de 2016

Sopar de reconeixement a Joan Ferrús i del 18é aniversari del Col•lectiu Ullal de Sollana

|

El passat divendres 29 d'abril de 2016, un gran nombre de socis del Col·lectiu Ullal ens reunirem en un sopar al Restaurant Els Clots amb motiu d'una doble celebració. Tal i com venim fent cada any al voltant del 25 d'abril -data de constitució del Col·lectiu- celebrem el 18é aniversari de l'Associació. Però el sopar en aquesta ocasió tenia un significat especial, ja que per acord dels membres de la Junta Directiva es tractava de donar el nostre reconeixement a Joan Ferrús Vanaclocha per la tasca desenvolupada al si del Col·lectiu Ullal, com a membre fundador, impulsor i president al llarg de 17 anys.
Al voltant de les 21:15 hores comença a arribar la gent al restaurant i després de salutacions i besos -sempre és agradable veure i saludar persones que fa temps que no veus-aproximadament a les 22 hores, comença el sopar. Menjar i beure, conversar i contar-se coses. Pluja i fresqueta al carrer que en res va afectar la calidesa de l'acte.
En acabar el sopar, el president Francesc Buigues es dirigix als assistents per donar-nos la benvinguda i agraïr-nos la nostra presència. Després d'una breu intervenció en la que assenyala el significat d'aquest sopar, fa especial esment en l'agraïment que tots els membres del  Col·lectiu volen  mostrar a Joan Ferrús pel seu treball, empeny i il·lusió al capdavant de l'associació, inagurant l'acte i donant pas a altres intervencions.
En primer lloc, pren la paraula Pau Córdoba, un dels membres fundadors i que des de la primera Junta Directiva continua a hores d'ara aportant el seu treball en benefici de l'Associació. En la seua intervenció , dirigida a Joan Ferrús per agraïr la seua tasca, recorda els inicis, "aquells anys d'efervescència de tot tipus", les primeres reunions, les tertúlies en bars o en cases particulars dels components del grup. Citant a Séneca remarca la importància de la paraula "valor". Valor que hagueren de fer efectiu en desenvolupar un projecte: fer una Societat Cultural en Sollana. Aquest projecte es va fer realitat després de molts treballs i esforços, en la constitució del Col·lectiu Ullal el 25 d'abril de 1998.
A continuació, Gauden Fernández projecta una presentació en Power Point amb el títol "Homenatge a Joan Ferrús Vanaclocha. 17 anys de projectes fets realitats" una memòria fotogràfica de diferents activitats realitzades pel Col·lectiu. La durada de la presentació és significativa, són 17 minuts, un per cada any de presidència de Joan. Va ser la primera sorpresa de la nit. Gauden continua explicant com va ser la seua incorporació  a l'Associació i les experiències viscudes en ella.
Seguidament, parla Toni Segarra, un dels membres fundadors del Col·lectiu, un artista polifacètic, pintor, il·lustrador i fotògraf. Paraules de reconeixement a la labor de Joan Ferrús i d'ànim de continuitat del Col·lectiu. Una vegada més ens delecta amb una mostra del seu estil artístic materialitzat en la segona sorpresa de la nit: un original retrat de Joan.
Finalment intervé Juanvi Ferrús, que ocupa el càrrec de Vicepresident del Col·lectiu i duu molts anys formant part activa de la Junta Directiva. En aquest acte, fa una interessant lectura d'una "Carta d'agraïment" dirigida a l'homenatjat.
Acabades totes aquestes intervencions, el President Francesc Buïgues demana als assistents si alguna persona vol dir alguna cosa. En aquest torn participen: Josep Lozano, Ramón Ibor, Juan Pradas i Sabina Asins. Tanmateix, el President ens fa arribar el contingut d'un comunicat de Vicent Moncholí que no ha pogut estar present en l'acte tal com ell haguera desitjat. També del cronista d'Almussafes Cecilio Alcaraz.
Correspon a continuació al President Francesc Buïgues dirigir unes paraules en reconeixença de la important aportació de Joan Ferrús al Col·lectiu. En la seua intervenció evoca els temps en que es varen conéixer, quan els dos tenien poc més de 30 anys. Reviu les reunions al Bar Júlia per parlar de temes que concernien al poble. També recorda una excursió a Cullera, algun temps després, que va esdevindre finalment en la seua integració al Col·lectiu.
Fa incís en la manera de ser de Joan, la seua vàlua al sevei de Sollana i el seu treball aportat al Col·lectiu, una tasca intensa, seriosa i ben feta. Per tot això, comunica l'acord de la Junta de fa mig any, de preparar un acte de reconeixement del qual Joan és totalment mereixedor.
Tot seguit, entrem en la tercera sorpresa de la nit, l'entrega a Joan d'un recordatori commemoratiu, un bonic socarrat dedicat al primer President de l'Ullal amb la inscripció de la data, 1998-2015.
Al seu termini, Francesc dirigix unes paraules a Macarena, la dona de Joan, valorant molt positivament la seua complicitat i paciència. Li fa entrega de la quarta sorpresa, un ram de flors, que ella accepta amb un gran somriure i dóna les gràcies.
A tot açò, els pares de Joan ací presents, en tota la nit, no perden punt de cada detall i de cada paraula que es pronúncia. Sembla que com a bons pares, se senten ben orgullosos del fill.
És ara el moment en que pren la paraula Joan Ferrús. En la seua exposició fa memòria de la trajectòria seguida per l'Ullal, anomenant diferents activitats que s'han dut a terme durant tots aquests anys: eixides culturals i de senderisme, tertúlies de diferents tipus, homenatges i reconeixements a persones com Juan Moleres, Vicent García Castillo, Manuel Llorens o Julio Llinares o també a la Societat Unió Artístico Musical de Sollana. Fa menció dels sopars literaris, en els quals s'ha convidat a diferents escriptors valencians com Josep Franco,Vicent Josep Escartí, Víctor Gómez i Josep Lozano entre altres.
Tanmateix anomena les publicacions fetes pel Col·lectiu com Els itineraris per Sollana i el terme, Quadernets de Literatura i escrits, Ruta verda per Sollana i el terme, Quaderns Suilana, Homenatges... Tot un cúmul d'activitats de tipus cultural i medi ambientals de les quals el Col·lectiu es pot sentir satisfet.
Relata Joan que per a ell hi ha un doble referent. Per una banda la família, nomenant  l'àvia Carmen i els seus pares, valorant positivament tot allò que podem aprendre dels majors. I per altra, referents generals de la societat i la cultura com el cronista de la Vila Juan Moleres, Vicent Castillo, pesona molt compromesa amb Sollana o Joan Llinares Luz. Acaba donant les gràcies a tots  i rep un fort aplaudiment.
Ni cal dir que totes les actuacions, entregues, sorpreses... són correspostes molt animadament  pels socis que es mostren generosos a l'hora de batre les mans.
"Treballar, persistir, esperar" són paraules de l'insigne suecà Nicolau Primitiu pronunciades repetidament  per diferents ponents al llarg de la nit i que queden surant en l'ambient fins acabar la vetlada.
En acabar l'exposició de Joan, el President torna a prendre la paraula per a presentar la cinquena i última sorpresa. En honor al compliment dels 18 anys del Col·lectiu Ullal, Francesc ens transmet que per tal de celebrar-ho, cada un dels 117 socis rebrem tres models diferents de serigrafies numerades sobre Sollana pintades per Toni Segarra i tot seguit fa entrega de les primeres a Joan.
Finalment, tot comptat i debatut, conclou l'acte amb un brindis de tots els assistents i el repartiment de serigrafies.

Només resta donar les felicitacions més sinceres a Joan Ferrús i l'enhorabona a tots els organitzadors -en secret- de l'acte, Francesc Buïgues i membres de la Junta i a tots els col·laboradors. Tot un èxit.

Neus Carañana

ENLLAÇ ÀLBUM DE FOTOS DE PACO SENÓN

Eixida núm. 131: Ruta per l’Horta Nord

|

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL 
Crònica eixida núm. 131 Ruta per l’HORTA NORD        
Dissabte 9 d’abril de 2016        
Organitza: Javier García i Juanvi Ferrús
Guia: Javier García Gómez (membre de l’Ullal)
Autor de la crònica: Ignacio García Ferrandis


Tal com estava previst, el grup es va reunir al  Molí-Ermita de Vera a les 9 del matí. Una dada que cal destacar d'esta eixida és que varem comptar amb la presència de quatre membres de l'associació cultural la Roca de Beniaia (Vall d´Alcalà). En primer lloc es van donar una sèrie d'explicacions sobre el recorregut i la importància que té l'horta tant en aspectes econòmics, com ambientals i socioculturals. Per desgràcia, en moltes ocasions malgrat ser un paisatge tan proper i que tant ha aportat a la cultura valenciana és una gran desconeguda. Lamentablement, no es va poder visitar el molí però es va explicar la funció que estes construccions tenien en l’antiguitat per a moldre el blat que pertanyia a la burgesia, l'església o l'aristocràcia. El molí originari del segle XIV va patir modificacions al llarg del temps i actualment és un museu etnogràfic gestionat per la Universitat Politècnica de València.
Iniciàrem la marxa a través de camps i séquies, passant pel Molí del Gamba i sequers de xufa. Prompte arribem a l'altura de l'ermita de Vilanova, on observem la perfecta orientació de les alqueries per a aconseguir la major eficiència energètica resultat de molts anys d´experiència. Generalment les portes apareixen al costat de llevant, precisament per a protegir-se dels vents de ponent. Normalment, en la cara nord no hi ha finestres, tret de les cases grans. A més a més, les parets encarades a nord estan pintades de negre, a fi d’aïllar millor la casa dels vents freds.
Arribàrem al barranc del Carraixet, que naix a la serra Calderona. En el seu tram final ens trobàrem un cert cabal a causa de l’existència de surgències d'aigües (ullals), cosa que afavoreix la presència d'algunes aus aquàtiques, com ara agrons i fotges. Poc després arribem a l'ermita del Peixets -situada a la desembocadura del barranc-, on pararem per a reposar forces esmorzant. Es va comentar la raó i motiu de l'existència de l'ermita, pels esdeveniments patits pel rector d'Alboraia, en portar el viàtic a un veí d'Almàssera un dia d'una forta tempesta en què les aigües del barranc anaven crescudes. En intentar el rector travessar-lo la mula en què anava el va tirar, per la qual cosa les Sagrades Formes que portava per al seu ministeri van caure a l’aigua. El capellà va tornar a Alboraia sol·licitant ajuda als feligresos, que trobaren l'arquella buida ja que s'havia obert i les formes s'havien perdut. Van baixar pel barranc fins a la seua desembocadura, i quan van arribar arran de mar van trobar tres grans peixos que portaven en les boques cadascuna de les hòsties que es donaven per perdudes.
Després de l'esmorzar varem reprendre la marxa i passàrem per una barraca, que encara que està deteriorada va permetre analitzar els tipus d'habitatge rural: l’alqueria i la barraca. Les barraques és construïen artesanalment, amb fang i palla que eren els productes que hi havia a l'horta. La família vivia en la primera planta, que també era lloc per a les haques. La part superior o andana era un magatzem. La coberta, a dues aigües i rematada amb una creu, es cobria de bova, una planta que es treia del barranc del Carraixet.
Seguírem la caminada entre camps de cebes i creïlles. També vam poder observar la xufa, ja que en estes dates s'estan preparant els camps per a la seua plantació. Este cultiu va ser introduït pels àrabs en la Península Ibèrica i com és sabut, se n’obté la famosa orxata. Ens vàrem incorporar de nou al marge esquerra del barranc i per votació popular entràrem en una orxateria artesanal a degustar i refrescar-nos amb el producte típic de la zona: l'orxata.
Després d'este breu descans seguírem per un camí paral·lel al carril bici que segueix l'antiga via augusta, per la qual passava antigament la via de ferrocarril cap a Aragó (per això s’anomena “via xurra”). Abans de tornar al barranc vàrem fer una nova parada per a reflexionar sobre la importància de l'Horta i les causes de la seua destrucció. És òbvia la importància del Tribunal de les Aigües, que gestiona les huit sèquies de l'Horta (Quart, Tormos, Mislata, Benager i Faitanar, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella). La seua importància ha sigut reconeguda en ser Patrimoni de la Humanitat, però la seua conservació requereix protegir l'Horta. Destaquem la necessitat de contribuir des de les nostres accions diàries consumint productes de l´horta, aplicant el principi que “tota pedra fa paret”. També vàrem fer una síntesi dels cultius que trobem i l'evolució que han patit. Així, la presència de molins fariners indica l'existència de blat i la importància que això va tenir per al proveïment de la ciutat, la qual cosa va motivar la construcció de l’Almodí, on s'emmagatzemava el gra produït a l'horta. També es va destacar el cultiu de les moreres per a la producció de cucs de seda, que va tenir tanta importància com per a construir la Llotja de la Seda.

Llavors, vàrem prendre el camí de tornada pel marge dret del barranc del Carraixet, passant per Alboraia i seguint un altre tram del carril bici sobre la via augusta, fins el camí de Farinós. Este nom fa referència novament al molí fariner de Vera on, finalment, vàrem arribar a les 14 hores. Amb molta gana ens vàrem desplaçar fins a una antiga alqueria reconvertida en bar, on varem menjar uns entrants i un arròs melós, regat amb cervesa, vi i altres begudes. En resum, un passeig per l'Horta de València d'uns 11 quilòmetres que va permetre aprofundir en el seu coneixement, així com la confraternització del grup Ullal i el col·lectiu la Roca.

Eixida 130: UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part) 5-març-2016

|

UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part)
Eixida cultural núm. 130 (5.3.2016)
Organitza i guia: Vicent Moncholí    Crònica: Pepa Pastor Andrés

Després de l’èxit obtingut en la visita cultural a València de l’any passat, el Col·lectiu Ullal va organitzar una altra excursió el primer dissabte de març coincidint amb el començament de les festes falleres.
Aquest any l’èxit de l’eixida va sobrepassar totes les expectatives i al voltant de setanta persones, entre socis i simpatitzants del Col·lectiu arribats de diferents poblacions, ens vàrem aplegar a l’Estació del Nord de València cap a les nou del matí. Anàvem retrobant-nos i saludant-nos fins que ens immortalitzàrem en la primera foto de grup davant la façana modernista de l’estació.
Potser l’èxit no siga tant del Col·lectiu com del guia, el nostre benvolgut amic i soci Vicent Moncholí, de Massanassa. Vicent és un home polifacètic, llaurador, empresari, bon coneixedor de la terra i del terme, i apassionat i ben il·lustrat de la història i la cultura valencianes, una cultura fortament arrelada a la religió cristiana i, per tant, indestriables (d’açò Vicent en sap un filó). Vicent ens condueix pels carrers de València com si es tractara de sa casa i nosaltres darrere ell extasiats amb les seues explicacions i les mil i una anècdotes que no es cansa de contar. Ens fa un repàs des de Germana de Foix fins als polítics actuals, passant per reis, nobles i sants que al llarg de sis segles han teixit la nostra història. Senzillament extraordinari, Vicent!
Des de l’estació ens dirigírem cap a la plaça del Patriarca. Els carrers encara estaven tranquils, sols l’oloreta de les xurreries ens recordava que havien aplegat les Falles. En passar per davant el Banc de València, vàrem parar per a contemplar la sumptuositat d’un edifici que ha representat el poder econòmic d’una terra rica i emprenedora, hui en decadència. Tot seguit, continuàrem fins a l’església, una de les dotze primeres de la conquesta, que fou dedicada al principi a sant Andreu i ara a sant Joan de Déu. Com que romania tancada, travessàrem el carrer fins a la plaça del Patriarca. Davant la font de la façana lateral de l’edifici La Nau, la universitat vella, Vicent ens va parlar de la seua fundació a instàncies dels jurats de la ciutat i de l’arquebisbe Pere Lluís Borja. El papa Borja Alexandre VI li atorgà la butlla fundacional l’any 1501; per tant, és una de les més antigues de la península.
El dia, que va sortir primaveral i assolellat, ens va enganyar amb un fred que tallava, així que entràrem precipitats a l’església del Corpus Christi, anomenada també del Patriarca. En entrar, escoltàrem un fil musical de cants gregorians que ens va envoltar de molta pau, era el cor de la capella que assajava acompanyat d’un piano i, enmig d’aquesta atmosfera celestial, Vicent ens va parlar del seu fundador, l’arquebisbe Sant Joan de Ribera, patriarca d’Antioquia, fundador del col·legi per a la formació de sacerdots al qual dotà d’obres d’art i d’una biblioteca de gran valor que ha esdevingut un important centre d’investigació històrica i que nosaltres no poguérem visitar. Amb tot, admiràrem la capella acabada el 1596, decorada amb un fresc de Bartolomé Matarana i amb pintures de Francesc Ribalta; a més, hi destaca el Sant Sopar, que presideix l’altar major. Tot plegat, una meravella. Depenia també d’aquesta institució una capella de música que ha estat el viver de la millor música religiosa valenciana i precisament eixe dia tinguérem la sort de fer-ne un tast.
Des d’ací arribàrem fins al palau del Marqués de Dos Aigües (actual Museu de Ceràmica González Martí) passant primer per la casa-palau dels Boïl d’Arenós, actual seu de la Borsa de València. Els Boïl d’Arenós foren una família molt influent i poderosa de l’antic Regne de València, d’estament militar, que va prendre part en la conquesta de València, per la qual cosa va rebre terres. El palau de Dos Aigües fou de la família Rabassa de Perellós des del segle xv, un edifici inicialment d’estil gòtic que va anar canviant el seu aspecte per a reflectir la puixança de la família, configurant una façana d’estil barroc al segle xviii. Vicent ens va explicar el significat del grup escultòric que adorna la porta principal, una al·legoria dels rius de València, el Xúquer i el Túria, que recorrien el senyoriu del marquesat de Dos Aigües rematat per una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, obra de l’escultor Ignacio Vergara i dissenyat per Hipólito Rovira. També ens va parlar del domini d’aquesta família posseïdora de molts títols nobiliaris i d’un grapat de baronies des d’Aragó fins a Múrcia.
Com que el matí no ens permetia visitar el museu, decidírem anar a pegar un mosset. El nombrós grup es va dispersar i nosaltres seguírem Sabina fins a la plaça del Collado, on entràrem a una xocolateria que tenia un gibrell a vessar de pasta de bunyols enllestida per a fregir, excel·lent remei per a combatre el fred del matí i recuperar energies.
Quan ens tornàrem a reunir davant l’església de Sant Martí, l’ambient de la ciutat havia pujat, la gent omplia les voreres i les xarangues falleres animaven els carrers per on passàvem. El fred anava minvant i nosaltres, ben atipats de dolces viandes, caminàvem pel cor de la ciutat, el barri del Carme. En passar per la Llotja de Mercaders, paràrem per a contemplar aquest important edifici gòtic de merlets coronats que tan important fou per a l’economia de la ciutat i i per al comerç de la seda. Després d’una altra foto de grup, continuàrem fins a l’església dels Jesuïtes, que també trobàrem tancada. Vicent ens va explicar la importància que va tindre aquesta orde missionera i universalista a les nostres terres. Fundadora de la seua primera universitat a Gandia el 1547 i el primer col·legi a València el 1544, fou exiliada per diferències amb les Corts i finalment dissolta. El 1814, fou restaurada per Pius VII i a hores d’ara segueix la seua tasca missionera i educativa.
Continuàrem fins al palau de la família Mercader, també del segle XV, al carrer de Cavallers, actual seu de la confederació de cooperatives valencianes. Fou un sollaner, Paco Girona, qui va tindre l’amabilitat d’obrir-nos les portes per a ensenyar-nos tot l’edifici, rehabilitat per a oficines, però que guarda intactes la planta baixa, el saló de la planta noble (actual sala de reunions) i les golfes reconvertides en aula, i on vàrem apreciar l’artesonat del sostre d’impressionants jàsseres de fusta.
En eixir del palau, sols haguérem de travessar el carrer per a ficar-nos a la cua de la que seria la visita estrela del dia i que amb bon criteri anomenen la Capella Sixtina valenciana: l’església de Sant Nicolau. Acabada de restaurar després de tres anys de treballs, no es pot descriure amb paraules, s’ha d’anar a veure-la i gaudir-la personalment. Sols direm que es va construir en temps de Jaume l l’any 1242, de planta gòtica i reformada al segle xv. Al segle xvii va rebre la decoració pictòrica obra del pintor Dionisio Vidal, deixeble d’Antonio Palomino, i que ara s’acaba de restaurar per la Universitat Politècnica. Una altra joia que els valencians no ens podem perdre.
Després de l’última visita, els carrers ja anaven de gom a gom, l’ambient fester es respirava per tot arreu, gent de totes les edats es dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament, llavors el grup, reblit d’història, es va dissoldre: uns tornàrem cap a l’estació, altres a veure la mascletà i d’altres a buscar un restaurant per a dinar.
Un altre matí agradable i intens que guardarem en el record. Gràcies, Vicent. Gràcies, Col·lectiu. Esperem que el pròxim any es torne a repetir per a poder seguir coneixent millor la nostra capital.
Pepa Pastor Andrés


Eixida 129: La Serra d'Alèdua (Llombai) 6-febrer-2016

|

CAMINANT PER TERRITORI MORISC:
LA SERRA D’ALÈDUA (LLOMBAI)
Eixida de senderisme i cultural 129 . Dissabte 6 de febrer 2016
Organitza: Juanvi Ferrús  -  Crònica: Maria Vila

Amb l’alegria d’un nou començament d’any i després de les festes nadalenques, es  reprenen les eixides organitzades pels nostres amics del Col·lectiu Ullal que, en aquesta  ocasió ens han preparat una ruta circular per l’antic territori morisc del terme de Llombai,  la Serra d’Alèdua.

Un dissabte més, un poc abans de les 8 d’un matí fresquet, com toca en aquesta època de l’any, començà a acudir la gent a la Plaça Major, punt de trobada per a tots els que teníem ganes de gaudir de la natura una vegada més. Ja ben distribuïts als cotxes per l’organitzador Juanvi Ferrús, eixírem cap a Llombai fins arribar a la plaça de l’Església on deixarem els cotxes per a començar la marxa, no sense abans preguntar qui anava a quedar-se a dinar per a encarregar la taula abans d’iniciar la ruta. 

Passejant pels carrers del poble, eixírem cap al terme i, agafant el camí que passava per davant del cementeri, ens dirigírem cap a la serra entre horts de tarongers, caquis i uns florits bresquillers. Des del mateix camí ja podíem observar l’esplèndida torre d’Alèdua, de la qual prenia el nom aquesta Serra. Una vegada travessat el riu Magre arribàrem als peus d’aquesta Serra per a començar la marxa. 

Començant la ruta el primer que ens va sorprendre, va ser un senyal a terra que marcava l’eixida d’un esdeveniment esportiu que anava a celebrar-se l’endemà per alguns dels camins que nosaltres anàvem a recórrer, l’Àledua Trail Express, una carrera pels senders pedregosos de la serra. Com poguérem comprovar durant tots el nostre recorregut la serra era molt coneguda pels diversos aficionats a l’esport, ciclistes, corredors i senderistes com nosaltres. Continuàrem a una bona pujada inicial per la Senda de l’Estepar, tot i que, molt còmoda perquè el camí estava en bones condicions i rodejat de nombrosos pins, cosa que el notre company Tolet va aprofitar per a advertir-nos que anàrem amb cura amb la processionària, un insecte que feia els seus nius als pins i que ens trobàrem a terra durant gran part del nostre recorregut pels camins. Després de la pujada d’aproximadament un quilòmetre gaudint de la calma i la verdor de l’entorn, i ja en el Pla de l’Estepar, poguérem contemplar unes meravelloses vistes de la comarca de la Ribera, i allí decidírem que ja era hora de parar a esmorzar. Buscàrem el lloc adequat i, amb el bon ambient que caracteritzava aquesta paradeta obligatòria per a recuperar forces, ens menjarem els entrepans acompanyats del gotet de vi, escoltant els nombrosos beneficis d’aquest per a la nostra salut, segons el nostre company Santi Ferrús. Després amb el café i els dolcets compartits com sempre, arreplegàrem els bàrtuls i continuàrem la marxa. 

Ja de baixada i rodejats de vegetació típica de la mediterrània, creuant-nos de vegades amb alguna colla de ciclistes, continuàrem el camí cap al Barranc de Ferrando. 

L’organitzador de la ruta, el nostre company Juanvi Ferrús, de sobte, ens proposà fer un minut de silenci per a poder escoltar els meravellosos sons de la natura. Va ser un moment especial, tan sols s’escoltava el vent i el piular d’alguns ocells. Continuant endavant ens trobàrem amb part del sender botànic senyalitzat amb diferents cartells identificatius de les diverses espècies autòctones de la zona com, l’arborzer, la murta, el margalló, la garrofera, el romaní, entre altres, el qual formava part d’un tram de la Canyada Reial d’Aragó. Continuàrem camí fins a l’inici del barranc on el nostre guia es va despistar un poc del camí correcte, però com a expert en el tema, ràpidament va trobar l’inici del barranc que era per on havíem de continuar. Seguírem el curs d’aquest entre pedres, pujades i baixades durant uns quants quilòmetres. Ja en el tram final, on començava a sobrar-nos la roba perquè el sol ja calfava molt més que a l’inici, ens esperava una bona pujada per una pista forestal que, després d’uns quants quilòmetres fets, se’ns va fer una mica pesada. Arribàrem al Corral Blanc, des d’on ens desviàrem per a fer una visita a la torre d’Alèdua, on el nostre company Joan Ferrús ens esperava per a contar-nos algunes curiositats d’aquesta.

La Torre d’Alèdua, construïda al segle XII dalt d’un turó, era una construcció defensiva d’una de les antigues alqueries àrabs que havien al Marquesat de Llombai, la qual va quedar abandonada després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, i fou l’única que no va ser repoblada pels cristians posteriorment. El seu nom, que de vegades apareixia escrit com a Eleydua, era una modificació del topònim original àrab “al-‘ldwa” que en la nostra llengua podia ser traduït com “més enllà del riu” o “a l’altra vora el riu”, com ens va explicar Joan. Una peculiaritat única entre totes les torres àrabs de la comarca i que encara es conservava en aquesta, era part del mur que la rodejava, anomenat “albacar”, que servia per a refugi dels habitants de l’alqueria en cas d’un atac enemic o també per a guardar el ramat. Una altra cosa molt interessant que ens va explicar Joan, era el sistema d’encofrat que es va utilitzar en la seua construcció, que consistia en uns travessers de fusta que encara poguérem observar tots en els seus murs. La porta d’accés a l’interior de la torre, estava a uns metres d’alçada de la base, i s’accedia a ella per una escala que es retirava, una vegada estaven dins, per a evitar l’entrada de l’enemic.

Una vegada havíem escoltat aquestes curiositats de la torre, prosseguírem la marxa pel camí de tornada al poble cap a les 14;30 per a finalitzar aquesta ruta, d’uns 16 quilòmetres, en la mateixa plaça on l’havíem començat. Alguns companys gaudiren del dinar al mateix poble i altres marxarem cap a casa després d’haver passat un matí  esplèndid. 

                      Maria Vila

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB