Eixida núm. 134 : Castell de Maús (Suera) 12-novembre-2016

|

Al voltant de les 9 i poc va començar a arribar un degoteig d’amics de l’Ullal disposats a tindre un meravellós dia de senderisme. Al pàrquing que hi ha prop del bar, que era el punt de reunió, vam anar fent temps fins a estar tots amb la companyia de les primeres converses i d’uns cafenets calentets.

Suera, un menut poble d'uns 650 habitants està situat a uns 300 metres d'altura en plena Serra d'Espadà. Vam fer un breu passeig per dins del poble, per on vam passar pel davant de la Porta de les Ànimes i del Via Crucis, i una església amb un mosaic que em va resultar alhora sorprenent i inesperat.

 La ruta la iniciàrem eixint de Suera pels carrers dels afores entre burrets, cases abandonades amb la crisi de la rajola i camps menuts de cultiu. Després d’un curt recorregut per carretera vam iniciar el camí de pujada per un pendent ascendent amb una barana de fusta i moltes pedres ben grosses que dificultaven bastant la xafada, però que perfectament es podien fer amb una mica de cura. Mentre pujàvem, ens vam trobar uns valents ciclistes que hi baixaven, el que mai arribarem a saber és com ho hauríem aconseguit sense caure cap bac.
El pendent es va pronunciant cada vegada més a mesura que avancem i la senda passa a recórrer una zona que el bosc va cobrint més fins a recuperar el que abans va ser seu. A poc a poc, amb la temperatura ideal que ens va acompanyar, el sol escalfador i els metres d’ascens anaren provocant que tothom anara llevant-se lentament alguna peça de roba d’abric.

Cal destacar de la visita del castell de Maús en esta excursió, les meravelloses i tranquil·litzadores vistes de tot l’horitzó un castell rocós a 580 metres sobre el nivell del mar, inexpugnable en la seua cara sud. Malgrat el seu estat ruïnós, encara conserva trossos bastant extensos de la seua muralla, el que supose que era l'aljub i restes dels diversos recintes emmurallats que envoltaven aquest castell ajudant-nos a imaginar com va ser en la seua època d'esplendor.

Abandonem aquest cim i seguim el nostre camí per un sender sense marcar que ens porta per un bonic pineda. aquest camí ens va portar a unes ruïnes del que va poder ser un mes o un corral. Allà vam fer una nova parada de reunió per reagrupar-nos i continuar baixant. Aquest sender ens connectaria de nou amb les parets de pedra, roca i terra; encara que també és d'una exuberància vegetal tal que en ocasions es menja el sender i ens obliga a obrir-nos pas entre aquesta jungla de pins devorats per enfiladisses, on ens trobem sureres, roures, oliveres, cirerers assilvestrats i gran quantitat d'arbustos cobrint la part baixa d'aquest bosc.

 Aquest camí ens condueix a la carretera que va de Suera a les deus de Castro pel que a l'arribar a l'encreuament, el seguim a mà dreta per anar a dit deu on vam fer un merescut aturada per beure. La senda, esquitxada per flors primaverals, cosa molt freqüent al llarg del camí, ens va acompanyar fins al breu descans.

Baixàrem a la font de Castro, una espectacular font , amb 16 canelles i un toll d’aigua molt abundant. Una font que sorprén per estes terres, amb la zona de pícnic que hi havia. Continuàrem baixant i pujant cap amunt i cap avall per un camí en molt bon estat. En el nostre camí vam poder visitar la "Font de la Bocamina", amagada a pocs metres del nostre camí entre àlbers i pins. L'aigua se sent córrer mentre fem el famós i actual repte del Manquí Challenge. Tornem a reprendre la ruta, el camí baixa més i més...


El que més ens va sobtar a alguns dels caminants va ser l’absolut silenci que durant alguns moments regnava en l’ambient, i és que allò més habitual és escoltar el cant dels ocells o rierols però, tanmateix, ni això... Silenci... Sincerament, no podríem catalogar-ho com a desagradable ni encara menys, únicament podríem anomenar-ho estrany. Aire pur i absolut silenci... Quants anys farà que no heu viscut uns moments així?

Setena Festa Estellés: 14-octubre-2016

|

7a Festa Estellés
Pavelló de les escoles, divendres 14.10.2016
Crònica: Gauden Fernández Vanaclocha

Encara que ja han passat 23 anys des de la seua mort, la memòria del considerat millor poeta valencià del segle XX, Vicent Andrés Estellés, encara està present. La iniciativa que ja fa uns anys (2010) encapçalara l’escriptor Josep Lozano d’organitzar la denominada “Festa Estellés” al voltant del mes de setembre, on es barrejara la gastronomia i la cultura, mitjançant la degustació d’un plat típic de la nostra cuina, un bon vi de la terra i la lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés, de manera semblant a com fan els escocesos cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns; s’ha consolidat en la nostra població gràcies a les activitats organitzades pel nostre col·lectiu cultural. Mostra d’açò és que al Col·lectiu Ullal, el darrer divendres 14 d’octubre, en celebràrem la 7a edició de la festa. Dia que a més a més coincidia amb el dia de la dóna escriptora.
La frescor de la nit i la probabilitat de pluja convidava a refugiar-se en un lloc tancat, canviant la original ubicació pensada al Parc Municipal. Així una trentena de socis i simpatitzants de la nostra associació es reuní al pavelló municipal amb l’objectiu de passar una estona el més agradable possible.
En aquesta edició de la festa es tornaren a unir tres elements que s’han convertit en fonamentals dins de la nostra particular Festa Estellés: la gastronomia, la poesia i la música. Així, el Grup de Música de Cambra Cadenza - tercet format per Laia Buïgues (flauta), Pepe Magraner (violoncel) i Pablo Tronchoni (clarinet) - de manera altruista van amenitzar la vetllada, interpretant peces de música clàssica entre les intervencions literàries.

Abans d’això, cap a les 21h, es sopà el que cadascú va portar de casa i una bona picadeta per compartir en el que no faltaren els cacaus, tramussos, la truita, les croquetes, el fuet, o el formatge. Després del cafè, fins i tot es gaudí de coca i mistela per a endolcir la nit.
Una vegada alimentat el cos amb el sopar, es passà al moment on calia alimentar l’esperit amb la música i els poemes. Així, els assistents començaren a llegir amb molta sensibilitat i sentiment poemes que prèviament havien escollit, tant en valencià com en castellà. Curiosament cap d’ells portava l’autoria de l’homenatjat eixa nit.
Començà la lectura Gauden, recitant el poema “Festes a Sollana. Poema bucòlic-festiu”, el seguí Ramon Ibor amb dos poemes propis anomenats “Serem amants per sempre” i “Jo sóc ací”, continuant amb les intervencions de Laia Buïgues amb “L’home del teu país” de Lluís Alpera, Leo Llinares amb “Parlant-me de tu” de Raimon, Rafael Calabuig amb “Vientos del pueblo me llevan” de Miguel Hernández, Diana Buïgues amb “Escolta-ho en el vent” de Bob Dylan, Blas Fuentes amb les seues poesies “Arròs a taula” i “El fumeral”, Paco Senón amb “Criatura dolcíssima” de Joan Fuster, Pepa Pastor amb “Amb totes dues mans” de Mª Mercé Marsal i Pilar Fuset amb “La tardor” de Joan Francesc Peris. En acabar, tots els assistents llegiren el poema “Assumiràs la veu d’un poble” de Vicent Andrés Estellés.
 Ja era mitjanit i a l’endemà hi havia preparada una excursió al Barranc de l'Encantada, al terme de Planes (Alacant), i hi havia que alçar-se de bon matí ja que s’havia quedat en eixir a les 7:30h, així que es donà per conclosa aquesta meravellosa vetlada.

Eixida cultural núm. 133: El barranc de l'Encantada a Planes

|

EL BARRANC DE L'ENCANTADA A PLANES

(COMARCA DEL COMTAT)
Eixida cultural núm. 133 (15.10.2016)
Organitzen: Juanvi Ferrús i Juan Miguel Vanaclocha Guía: Juanvi Ferrús
Crònica: Xavier Chulià i Vicenta Gastaldo



El Col·.lectiu Ullal de Sollana organitza la primera eixida de la nova temporada el dissabte 15 d´Octubre, a la població alacantina de Planes, antiga baronia, en la comarca del Comtat.
A les 7:30 h. ens congregarem uns trenta-cinc senderistes a la plaça Major de  Sollana per iniciar la ruta. Una vegada a Planes, deixarem els cotxes a l´antic llavador i creuarem el pont sobre el barranc Fons, aplegant a la carretera que va a Beniarrés. Caminant uns 200 metres, al costat dret estava el Via Crucis. Es tracta d´un camí de fonaments, escalonat i d´una forta pujada que ens fica a prova les cames i apareixent les primeres suors; la veritat siga dita, un “calvari per a senderistes“. Abans d´arribar a l´ermita del Santíssim Crist, uns espectaculars xiprers ens donaren la benvinguda.


L´esforç de la pujada donava pas a fer un descans, el qual aprofitarem per a esmorzar que tothom va fer amb molta gana, compartint entre altres coses, café, pastes, vi, olives…….
El dia se presentava amb un temps clar i calorós , i l'amic Juanvi  l'aprofità per a fer un recorregut visual per l'orografía i la toponímia de les excel.lents vistes. Axí mateix poguerem mirar la floració de la tardor. Des de l´ermita tornarem arrere i continuarem per una pista asfaltada que li dóna servei. Seguirem la pista a la dreta i desprès d´una corba pronunciada,arribarem a la carretera CV-700 amb una senyal d'stop; hauríem de caminar uns 200 metres i, abans del Pont de les Calderes, agafarem un camí a l´esquerra que discorregué  paral·lel al llit del barranc de l´Encantada.
Aleshores, baixarem per unes escales i trobarem un pou amb una cascada, “El Gorg del Salt“. Tots quedarem sorpresos de la raconada tant bonica. Aprofitarem  l´ocasió per fer fotos i Juanvi explicà  una llegenda que parlava d´un tresor i una princesa que estava en el barranc de l´Encantada.

Tornarem a pujar i reprenguerem el camí fins arribar a una casa, on a la banda de baix hi ha unes basses d´aigua; seguint la senda trobarem una vella casa  en ruïnes i  les restes de molins que en el seu temps aprofitaven l´aigua del barranc. Al voltant del molí, el barranc s´encaixona formant diversos pous. Seguint pel camí, ara en pujada, passarem al costat de les restes d´un mur antic, abans d'eixir a una pista que ens porta a un camí asfaltat on girarem a l´esquerra i continuarem per la pista principal. La vista ens ompli de goig en veure l'embassament de Beniarrés, la serra del Benicadell i la serra Mariola coronada pel Montcabrer. La matinada que haviem fet, pagava la pena. Seguien caminant i la calor i l'esforç del dia ja es notava en nosaltres.  Creuarem el pont del barranc Fons, que ens portà de nou a Planes a on finalitzà la nostra ruta.

Abans d´acomiadar-nos de vosaltres, volem fer referència als membres de l'Ullal  Juan Miguel “Tolet”, i Juanvi Ferrús, que han preparat aquesta ruta: El Barranc de L´Encantà.
Vicen Gastaldo i Xavier Chulià

Llorenç Benaches al Diari Levante EMV

|


Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana

|

Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, de Joan Ribera
Poques vegades trobem el Centre Cultural del nostre poble tant a vessar, sobretot si es tracta d’un acte que transcendeix cap motiu ludicofestiu i el pretext esdevé de caràcter cultural. I si bé és cert que l’ocasió s’ho mereixia —no oblidem que estem al juliol i el ja tradicional sopar d’estiu del Col·lectiu Ullal és una cita anual irrefusable per als socis d’aquesta associació—, el vertader detonant fou, aquesta vegada, la història d’un grapat de sollaners que van decidir reunir-se allà per la dècada dels seixanta amb l’ambició de crear un equip d’handbol. I és que el passat divendres 15 d’agost,més de cent cinquanta persones assistírem a la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, una publicació del soci Joan Ribera Montaner.
Només d’entrar-hi i travessar l’atapeït rebedor, una exposició temàtica engalanava l’espai d’exposicions del Centre Cultural, una mena de benvinguda per als assistents que ens regalaven els exjugadors d’handbol de Sollana per a emmarcar-nos en el context dels fets: equipatges esportius, material del baló a mà de diversa índole i un grapat de fotografies d’alguns dels millors moments que van gaudir els jugadors. Fins i tot, hi havia una col·lecció d’espardenyes, des de les anomenades catalanes o de beta negra fins a les esportives actuals; una bona metàfora de l’evolució de les millores tècniques en l’esport i, per extensió, de la societat. En passar un parell de minuts i gairebé sense adonar-nos-en, ens véiem empesos per la multitud cap a dins del Saló d’Actes; la presentació estava a punt de començar.

Obria el torn de paraula el moderador, Joan Ferrús, que com a coordinador de la publicació va destacar l’interés del tema i la seua contribució al patrimoni cultural local i va detallar el curs que havia seguit la investigació durant els últims tres anys: des de la idea inicial de l’autor i la decisió de la Junta Directiva d’assumir l’edició del projecte fins al producte final. Tot seguit, va prendre la paraula el president del Col·lectiu Ullal, Francesc Buïgues, qui va destacar la importància de l’estudi i de la investigació per a la historiografia local, ja que —parafrasejant les seues paraules— ens permet comprendre com érem dècades enrere, com una mena d’«examen de consciència».
I així és. Quan Joan Ribera va prendre la paraula, no només ens transportà dècades enrere, sinó que ens remeté a l’Antiguitat Clàssica per a explicar-nos amb més detall l’origen d’aquell esport que a tants sollaners havia captivat. Tot seguit, passà a explicar que l’inici del seu treball no fou fàcil, ja que, per començar, la Federació d’Handbol de la Comunitat Valenciana no té documentació arxivada de l’època, per la qual cosa, segons va apuntar, va haver de basar-se en documentació gràfica i en els testimonis orals dels protagonistes. Entre detalls, anècdotes i fets que no relataré en aquestes línies —ja que no tinc pretensió de fer cap espòiler del llibre—, l’acte va mantenir l’expectació dels presents durant gairebé més d’una hora, fins que Joan Ribera va fer baixar els companys de taula per a bolcar l’atenció dels assistents cap a la projecció d’imatges, unes fotografies optimitzades per Paco Senón. Finalment, es va donar pas a l’entrega d’uns detalls a alguns exjugadors, a tres padrines de l’handbol dels anys seixanta i també a la regidora de Cultura i al president del Col·lectiu. L’alcalde, Juan Roda, i la regidora de Cultura, Cecília Corts, agraïren la tasca que du a terme el Col·lectiu Ullal i aplaudiren la col·laboració que manté l’associació amb l’Ajuntament de Sollana en l’organització d’actes culturals en benefici al poble de Sollana i, en últim terme, inauguraren formalment l’exposició i informalment la picadeta, aquesta vegada al carrer.

Handbol, esport, cultura, hist
òria, poble, recuperació, present, futur, record... són només algunes paraules que ressonaren amb més profusió parlament rere parlament. Totes elles teixeixen la base sobre la qual se sustenta la gènesi d’aquesta investigació sobre l’handbol a Sollana. Aquesta història ha deixat de ser, des d’ara, un record nostàlgic d’uns quants testimonis i ha passat a formar part del nostre imaginari comú com a sollaners.
I, com a epíleg, el sopar. El sopar a la fresca, el sopar a la plaça del poble, a la plaça Major; un sopar multitudinari —el més nombrós fins a la data— al bar Rívoli, ja tradicional punt de trobada, un sopar amb gent que et permet intercanviar impressions i inquietuds diverses. En arribar el moment del café, Francesc Buïgues va prendre la paraula i va agrair l’assistència als comensals, va recordar les activitats dels últims mesos i va anticipar pròxims esdeveniments. En definitiva, el sopar d’estiu és un punt i seguit a les activitats que cada any escriu el Col·lectiu Ullal en la seua pròpia història, la que escriuen els seus socis i simpatitzants, i que permet agafar forces per a un nou programa d’activitats ben carregat d’actes, eixides i tants altres projectes que han de vindre. Així fa goig. Al setembre, més.


Diana Buigues Pastor

Juliol del 2016


Eixida 132: Catarroja Descoberta (4-juny-2016)

|

CATARROJA DESCOBERTA
Eixida cultural núm. 132 (4.6.2016)
Organitzen: Vicent Moncholí i Juanvi Ferrús   
Crònica: Joan Vicent Pedrós



A les 8,30 hores del matí ens reuníem a la plaça Major de Sollana, lloc habitual de trobada en totes les excursions; des  d´allà vam sortir junts i distribuïts en cotxes aprofitant al màxim la seua capacitat, per a reduir en la mesura del possible el nombre de vehicles desplaçats, que ens ajudarà al mateix temps a controlar millor els assistents (per a que no es despiste cap ni un).
En la benzinera de Massanassa, a les 9,00 h en punt, ens esperava el nostre amic i guia Vicent Moncholí, que havent nascut a Massanassa se sent molt identificat amb el poble de Catarroja, no només pels vincles naturals de dos pobles veïns, també per raons socials i demogràfiques (parelles de nuvis i casaments són fets que han ocorregut al llarg dels temps entre massanassers i catarrogins). A més, quan sents parlar a Vicent de Catarroja - com ell diu "li se veu el rabo"-, bé, també hi ha que dir que Vicent sap de tot.

Des de la benzinera ens vam desplaçar fins l´aparcament de la plaça Major de Catarroja, on podem deixar els cotxes i per deferència del batle del poble, Jesús Monzó, dispondre d´una hora d´aparcament gratuït, que després i per la mediació de Vicent la gratuïtat abastarà tota la visita al centre urbà. A la seu actual de l´Ajuntament, l´Hort de Vivanco, comença la visita a Catarroja, allí ens espera l´actual batle Jesús Monzó, que de forma molt cordial ens dóna la benvinguda i a continuació ens explica els orígens de la casa senyorial l´Hort de Vivanco, edifici que data de mitjans del segle XVIII i que actualment és la seu de l'Ajuntament. En el seus inicis, la funció principal fou la comercialització agrícola i sedera, en aquests la seda representà una de les majors activitats i de importància rellevant en la València de l´època. La casa està distribuïda en una entrada principal, pas de les cavalleries i accés a totes les dependències i que junt al primer pis, eren ocupades pels senyors de la casa. En el segon pis, el que es coneix també com a cambra, és on es deixava la seda, encara es pot observar una corriola on pujaven o baixaven els sacs. Seguint l'entrada, a la planta baixa, hi havia un hort on, segurament,  produïen esplets per a la subsistència dels habitants de la casa i la ramaderia; avui és una plaça oberta i de construcció moderada. L´entrada de la casa, on vam passar la major part del temps escoltant les explicacions del batle, ens comenta aquest que des del nou equip de govern (Compromís +Guanyar Catarroja+ PSOE) les portes romanen obertes per a que els ciutadans puguen gaudir de l'espai i facilitar al mateix temps l´accés a la plaça. Jesús ens explica que també es una forma d´obrir les institucions al poble.
A continuació ens vam dirigir cap a la Llotgeta, mercat municipal situat al centre de la població i que els diumenges ofereix als visitants només productes de proximitat, més bé del poble. Com que encara les botigues no havien obert al públic, vam realitzar una breu visita al recinte i aprofitarem per veure, des de l´exterior, l´església Arxiprestal de Sant Miquel, situada al barri de Les Barraques, i que va ser restaurada durant el segle XVIII pels pescadors. Mentre gaudíem de l'espai arquitectònic ens sorpren una tempesta acompanyada de pluja, que ens obliga a protegir-nos durant uns minuts en unes dependències municipals front a la mateixa església. Quan de nou poguerem sortir al carrer, buscarem un lloc per a fer la picadeta, i com que al voltant no hi havia cap lloc que ens permetera fer-ho tots junts, ens repartirem en varis locals, dins i fora del mercat, i vam quedar  veure´ns de nou passats trenta minuts.
Seguint el programa, la següent visita era el Tancat de la Pipa, que obligava de nou, a agafar els cotxes que havíem deixat a l´aparcament de la plaça. El trajecte fins al Tancat el férem seguint un camí paral·lel a la séquia o Port de Catarroja. Un cop allí  ens rep Llúcia, que és la directora del Tancat. Ella serà la que ens acompanyarà en tot moment durant la visita, i ens explicarà de forma generalitzada què es un tancat i especialment, en què consisteix el Projecte del Tancat de la Pipa.
Els "tancats" son zones de producció arrossera que han estat guanyades a la llacuna de  l´Albufera mitjançant successius aterraments  durant els segles XIX i XX. El nom de "tancat" defineix un espai que està totalment tancat  ja que el nivell de les parcel·les que constitueixen el "tancat" està per sota del nivell de la llacuna. L´aigua entra per gravetat espontània i el desaigüe es realitza amb l´ajuda de turbines situades en unes cases de color blanc que vulgarment es coneixen com "motors". Al final,  l´aigua torna a l´Albufera.
El Tancat de la Pipa és un projecte de restauració d´hàbitats i la seua adequació a l´ús públic. El Projecte s´inicia en l´any 2007 i mitjançant successives actuacions, s´han transformat 40 hectàrees d'arrossars, però invertint el procés primari, es a dir, transformant  els arrossars en aiguamolls, aquest cop artificials. Els objectius del projecte són: millora de la qualitat de l'aigua mitjançant els filtres verds; afavorir el desenvolupament de comunitats biològiques prioritàries, i potenciar la recuperació d´espècies rares o en perill, en este tipus d´ambient, afavorint l´ús didàctic i educacional de l´espai, i garantint la seua incorporació com a zona de reserva.
Llúcia ens explica detalladament tots els treballs que porten a terme, tant d´investigació com de divulgació, tenint en compte que la part educacional i divulgativa és tan important i necessària per a l´èxit del projecte. A la terrassa de l' edifici del motor vam poder observar les diferents llacunes del tancat, polls de fotja i moltes parelles d´ànecs. En la mateixa terrassa vam tenir l´oportunitat de discutir sobre un assumpte molt delicat i important per als productor d´arròs: la crema de palla. Diverses van ser les actuacions que s´havien fet al respecte i les possibles solucions que van al·ludir alguns assistents, però sembla que encara no tenim una solució viable. Cal dir també, que hi hagué un punt, veritablement important en el qual estem tots d´acord: si en el mercat primari, el preu de l´arròs fora 20 cèntims superior, possiblement els arrossers no necessitarien cap tipus d´ajuda per a dur a cap el conreu i ser rendible.
La visita finalitza en un mirador d´aus i tornem on vam deixar els cotxes per a desplaçar-nos cap al port, però abans de marxar agraïm a Llúcia l´atenció i la paciència que ha tingut amb nosaltres, i ens emplaça a una nova visita en el mes de març, ja que el Tancat de la Pipa és un del últims reductes d´aigua que en aquesta data s´ajunten totes les aus que encara no han emigrat.
Fora del programa d´aquesta eixida 132, i a proposta  de l'amic Vicent Moncholí, vam visitar la seua fàbrica de vidre, on ell ens explica com va néixer la idea i la situació actual de la empresa, així com previsions de futur. Vicent va dir: tota la vida en l´agricultura i em jubilaré en la indústria.
Açó es tot.


Joan Vicent Pedrós                                                                                                                
 Sueca, 13 de juny de 2016

Sopar de reconeixement a Joan Ferrús i del 18é aniversari del Col•lectiu Ullal de Sollana

|

El passat divendres 29 d'abril de 2016, un gran nombre de socis del Col·lectiu Ullal ens reunirem en un sopar al Restaurant Els Clots amb motiu d'una doble celebració. Tal i com venim fent cada any al voltant del 25 d'abril -data de constitució del Col·lectiu- celebrem el 18é aniversari de l'Associació. Però el sopar en aquesta ocasió tenia un significat especial, ja que per acord dels membres de la Junta Directiva es tractava de donar el nostre reconeixement a Joan Ferrús Vanaclocha per la tasca desenvolupada al si del Col·lectiu Ullal, com a membre fundador, impulsor i president al llarg de 17 anys.
Al voltant de les 21:15 hores comença a arribar la gent al restaurant i després de salutacions i besos -sempre és agradable veure i saludar persones que fa temps que no veus-aproximadament a les 22 hores, comença el sopar. Menjar i beure, conversar i contar-se coses. Pluja i fresqueta al carrer que en res va afectar la calidesa de l'acte.
En acabar el sopar, el president Francesc Buigues es dirigix als assistents per donar-nos la benvinguda i agraïr-nos la nostra presència. Després d'una breu intervenció en la que assenyala el significat d'aquest sopar, fa especial esment en l'agraïment que tots els membres del  Col·lectiu volen  mostrar a Joan Ferrús pel seu treball, empeny i il·lusió al capdavant de l'associació, inagurant l'acte i donant pas a altres intervencions.
En primer lloc, pren la paraula Pau Córdoba, un dels membres fundadors i que des de la primera Junta Directiva continua a hores d'ara aportant el seu treball en benefici de l'Associació. En la seua intervenció , dirigida a Joan Ferrús per agraïr la seua tasca, recorda els inicis, "aquells anys d'efervescència de tot tipus", les primeres reunions, les tertúlies en bars o en cases particulars dels components del grup. Citant a Séneca remarca la importància de la paraula "valor". Valor que hagueren de fer efectiu en desenvolupar un projecte: fer una Societat Cultural en Sollana. Aquest projecte es va fer realitat després de molts treballs i esforços, en la constitució del Col·lectiu Ullal el 25 d'abril de 1998.
A continuació, Gauden Fernández projecta una presentació en Power Point amb el títol "Homenatge a Joan Ferrús Vanaclocha. 17 anys de projectes fets realitats" una memòria fotogràfica de diferents activitats realitzades pel Col·lectiu. La durada de la presentació és significativa, són 17 minuts, un per cada any de presidència de Joan. Va ser la primera sorpresa de la nit. Gauden continua explicant com va ser la seua incorporació  a l'Associació i les experiències viscudes en ella.
Seguidament, parla Toni Segarra, un dels membres fundadors del Col·lectiu, un artista polifacètic, pintor, il·lustrador i fotògraf. Paraules de reconeixement a la labor de Joan Ferrús i d'ànim de continuitat del Col·lectiu. Una vegada més ens delecta amb una mostra del seu estil artístic materialitzat en la segona sorpresa de la nit: un original retrat de Joan.
Finalment intervé Juanvi Ferrús, que ocupa el càrrec de Vicepresident del Col·lectiu i duu molts anys formant part activa de la Junta Directiva. En aquest acte, fa una interessant lectura d'una "Carta d'agraïment" dirigida a l'homenatjat.
Acabades totes aquestes intervencions, el President Francesc Buïgues demana als assistents si alguna persona vol dir alguna cosa. En aquest torn participen: Josep Lozano, Ramón Ibor, Juan Pradas i Sabina Asins. Tanmateix, el President ens fa arribar el contingut d'un comunicat de Vicent Moncholí que no ha pogut estar present en l'acte tal com ell haguera desitjat. També del cronista d'Almussafes Cecilio Alcaraz.
Correspon a continuació al President Francesc Buïgues dirigir unes paraules en reconeixença de la important aportació de Joan Ferrús al Col·lectiu. En la seua intervenció evoca els temps en que es varen conéixer, quan els dos tenien poc més de 30 anys. Reviu les reunions al Bar Júlia per parlar de temes que concernien al poble. També recorda una excursió a Cullera, algun temps després, que va esdevindre finalment en la seua integració al Col·lectiu.
Fa incís en la manera de ser de Joan, la seua vàlua al sevei de Sollana i el seu treball aportat al Col·lectiu, una tasca intensa, seriosa i ben feta. Per tot això, comunica l'acord de la Junta de fa mig any, de preparar un acte de reconeixement del qual Joan és totalment mereixedor.
Tot seguit, entrem en la tercera sorpresa de la nit, l'entrega a Joan d'un recordatori commemoratiu, un bonic socarrat dedicat al primer President de l'Ullal amb la inscripció de la data, 1998-2015.
Al seu termini, Francesc dirigix unes paraules a Macarena, la dona de Joan, valorant molt positivament la seua complicitat i paciència. Li fa entrega de la quarta sorpresa, un ram de flors, que ella accepta amb un gran somriure i dóna les gràcies.
A tot açò, els pares de Joan ací presents, en tota la nit, no perden punt de cada detall i de cada paraula que es pronúncia. Sembla que com a bons pares, se senten ben orgullosos del fill.
És ara el moment en que pren la paraula Joan Ferrús. En la seua exposició fa memòria de la trajectòria seguida per l'Ullal, anomenant diferents activitats que s'han dut a terme durant tots aquests anys: eixides culturals i de senderisme, tertúlies de diferents tipus, homenatges i reconeixements a persones com Juan Moleres, Vicent García Castillo, Manuel Llorens o Julio Llinares o també a la Societat Unió Artístico Musical de Sollana. Fa menció dels sopars literaris, en els quals s'ha convidat a diferents escriptors valencians com Josep Franco,Vicent Josep Escartí, Víctor Gómez i Josep Lozano entre altres.
Tanmateix anomena les publicacions fetes pel Col·lectiu com Els itineraris per Sollana i el terme, Quadernets de Literatura i escrits, Ruta verda per Sollana i el terme, Quaderns Suilana, Homenatges... Tot un cúmul d'activitats de tipus cultural i medi ambientals de les quals el Col·lectiu es pot sentir satisfet.
Relata Joan que per a ell hi ha un doble referent. Per una banda la família, nomenant  l'àvia Carmen i els seus pares, valorant positivament tot allò que podem aprendre dels majors. I per altra, referents generals de la societat i la cultura com el cronista de la Vila Juan Moleres, Vicent Castillo, pesona molt compromesa amb Sollana o Joan Llinares Luz. Acaba donant les gràcies a tots  i rep un fort aplaudiment.
Ni cal dir que totes les actuacions, entregues, sorpreses... són correspostes molt animadament  pels socis que es mostren generosos a l'hora de batre les mans.
"Treballar, persistir, esperar" són paraules de l'insigne suecà Nicolau Primitiu pronunciades repetidament  per diferents ponents al llarg de la nit i que queden surant en l'ambient fins acabar la vetlada.
En acabar l'exposició de Joan, el President torna a prendre la paraula per a presentar la cinquena i última sorpresa. En honor al compliment dels 18 anys del Col·lectiu Ullal, Francesc ens transmet que per tal de celebrar-ho, cada un dels 117 socis rebrem tres models diferents de serigrafies numerades sobre Sollana pintades per Toni Segarra i tot seguit fa entrega de les primeres a Joan.
Finalment, tot comptat i debatut, conclou l'acte amb un brindis de tots els assistents i el repartiment de serigrafies.

Només resta donar les felicitacions més sinceres a Joan Ferrús i l'enhorabona a tots els organitzadors -en secret- de l'acte, Francesc Buïgues i membres de la Junta i a tots els col·laboradors. Tot un èxit.

Neus Carañana

ENLLAÇ ÀLBUM DE FOTOS DE PACO SENÓN

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB