En arribar al poble, busquem el punt de reunió, el cartell de l’entrada ens indica: Església, Centre urbà, Ambulatori, etc. Ens dirigim a la placeta davant de l’església i, mentres esperem l’aplegada de tot el grup, mirem el termòmetre, i 4°. Busquem un lloc on refugiar-nos: mireu allí es veu algú, preguntem-li. On podrem fer-nos un “calentet”? I ens diu: ací està el Bar del Poble i s’obri a les 9; a més, si espereu un moment, jo soc l’amo i vos obriré. Abans d’entrar ens demana el passaport i jo li dic: venim de Sollana, som valencians, en diu: home dic el Passaport COVID-19, el teniu no? Després de la comprovació dels documents, calfem un poc el cos i recollim les motxilles.
Comença la caminada d’uns de 13,5 km. El primer lloc que veiem en un costat del camí és l’Ermita de Sant Isidre, d’estil molt modern, igual que tot el poble, és un poblet xicotet i molt nou, té un espai recreatiu decorat amb animals típics de la zona, com un senglar, un cérvol, a escala natural. Un poc més avant, ja entrem en la senda que creua tot un paratge verd, de pins, carrasques, sabines, etc., formant la denominada “Reserva Natural de la Biosfera” i un dels pulmons de la Comunitat Valenciana.
Quan feia més d'una hora caminàvem, paràrem a fer-nos un traguet de vi i pegar un mosset, ja que l’oratge i el cos ho demanaven. Començava a emboirar-se l’ambient, i és que estàvem aplegant al “Pic de l'Atalaia”, a 1.157 metres d’altura. Fou una llàstima que l’espessa boira que en eixe moment ens envoltava, no ens va permetre veure totes les vistes, que el mirador ens haguera deixat que contemplàrem.
Ara començàvem la baixada, l’indicador posava 7,25 km a Benaixeve, anàvem cap a baix, més lleugers, però també el perill era més greu, tinguérem sort que no plovia. Paràrem uns instants, per a reagrupar-nos, en la “Font de la Sabina”, que ens venia de pas. I, com era camí de tornada, ja començàvem a fer bona cara i a gastar-nos bromes, fins a l'arribada on estaven els cotxes.
Vam decidir anar a dinar a Tuéjar, i com la carretera va bordejant tot l'embassament (antic pantà del Generalíssim), encara es van poder veure bones vistes durant el trajecte, fent, no cal dir-ho, una paradeta per a la foto de rigor, dalt de la presa. Dinàrem en l'“Hotel Restaurant Álvarez”, amb el seu fumeral encés en flama; el menjar molt bo i fet tot a la brasa, el vi de la zona (Alto Túria), la llàstima va ser que no feien “cremadets”. Al costat del restaurant estava la Cooperativa Agrícola, i hi hagué que encara comprà oli o vi.
De tornada cap a casa, ja de nit, a Sollana plovisquejant, igual que quan vam marxar de bon matí. Cadascú a sa casa, una bona dutxa i a descansar, fins a l’altra.
Ramon Añó
