Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015. Serra de les Raboses

|

LA SERRA DE LES RABOSES. Cullera
Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015
Organitza: Juanvi Ferrús Zaragozá
Crònica: Mª Jesús Ferrús Zaragozá.

Amb la intensitat amb què la junta del col·lectiu organitza totes les seues activitats, i després de l’habitual parada d’estiu, es programaren les activitats i eixides per al darrer trimestre del 2015, iniciant-les amb l’excursió número 126 al castell de Cullera i la Serra de les Raboses, caminada de fàcil dificultat i amb alta participació.
En els nostres desplaçaments habituals, observem com les lletres del nom de Cullera ens atrauen la vista fins el llom de la seua muntanya, així com al seu castell, però estic segura que pocs privilegiats han tingut l’ocasió de travessar aquest xicotet illot caminant, com ho férem nosaltres el passat 24 d’octubre quan un grup nombrós d’amants de la natura i de la convivència gaudírem, a més de caminar, de la bellesa i les vistes que des d’allà dalt tinguérem.

Iniciàrem l’ascens fins el castell per la part posterior del parc de bombers de Cullera guiats per Juanvi Ferrús que, com sempre, ens delectà amb tota classe d’explicacions i anècdotes sobre la multitud de vegades que havia pujat al castell en bici, així com sobre les restes properes al radar meteorològic.
L’ascens al castell i al santuari va ser curta i sense cap dificultat, totalment accessible per fer-la amb xiquets i en família on, després de l’esmorzar de rigor (que qui no haja vingut mai, l’ha d’experimentar amb els seus propis sentits, no pel contingut de l’entrepà de cadascú, sinó per l’harmonia i el bon humor de tots els presents), realitzàrem una visita guiada a l’interior del castell podent advertir les obres de rehabilitació i l’explicació dels seus orígens, datat del S. X, tractant-se d’una arquitectura militar musulmana, l’objectiu del qual era la vigilància del comerç del riu Xúquer fins la seua eixida al mar, narrant la seua llegenda que per curiositat us redacte:
“El rei Jaume no va poder conquistar-la en 1235 per la força, ja que no va trobar pedres redones per utilitzar-les en els seus fonèvols i altres màquines de guerra. Va afegir que forces màgiques i misterioses amagaren les pedres útils en llocs recòndits per la qual cosa el rei es va veure forçat a alçar el setge i, únicament mitjançant un pacte celestial aconseguí ocupar la ciutat el 1239. Una llegenda i un pacte celestial que s’accentua amb la presència de l’àngel amb les ales esteses a manera de protecció que du en la cimera l’escut de la ciutat.
La base de la llegenda estaria en funció del fracàs del monarca de conquistar la ciutat durant el setge de 1235. Cullera i les alqueries del seu terme, davant de l’atac, buscaren protecció en la zona pròxima al castell. Jaume I utilitzaria les catapultes però els projectils no podrien aconseguir l’altura convenient ni cobrir tota la superfície, protegida per dos cinturons defensius. La mateixa Crònica del rei narra la raó del fracàs: no hi havia pedres per ser llançades per les màquines de guerra. Però Jaume I havia de ser conscient de les dificultats i també que aquestes serien majors quan intentara l’ascens de les catapultes i dels projectils adequats, per la qual cosa l’empresa estava condemnada al fracàs degut a les dificultat del terreny, però encara més per la necessitat de temps, homes i aliments dels quals no disposava en aquell moment. Ni el rei ni la seua Crònica podrien acceptar el fracàs i, potser per això, l’explicació es tancà únicament amb la falta de pedres. D’ací la llegenda.
Al marge d’ella, en 1239 el castell de Cullera es lliurà al rei de manera pacífica i amb això es cobrí l’objectiu, el que possiblement donà arguments per a que quan es narraren els fets de la conquesta en la Crònica, el monarca silenciara els problemes d’infraestructura pels quals no va aconseguir prendre el castell en 1235.”
Després de la visita, ens encaminàrem fins el més alt del cim, on poguérem delectar-se de vistes meravelloses, des del golf de València, fins bona part del litoral mediterrani, passant per la marjal valenciana, sobre senda d’11 km, fent parada en el fortí defensiu construït durant la Guerra Carlista, passant per les set lletres del nom de CULLERA, pintades en la vessant de la muntanya i la bola del radar meteorològic, fins arribar al far de Cullera, des d’on continuàrem fins el restaurant que ens va oferir una paelleta boníssima amb la millor companyia.

Per tancar aquesta crònica, he de comentar que no vaig observar cap rabosa pel camí que dona nom a la serra que travessàrem. 

ÀLBUM DE FOTOS

Eixida 125: Forada al Palmar. Una agradable passejada per la marjal. 6-juny-2015

|

Eixida 125: Forada al  Palmar. Una agradable passejada per la marjal. 6-juny-2015
Crònica: Josep Lozano

L'escriptor Enric Valor emprava la paraula "forada/forades" -derivada d'eixir fora del lloc habitual de residència- per denominar les excursions per anar a  caçar o per conéixer el nostre país.  En aquest cas, i a petició dels amics sollaners de l'Associació Cultural Col·lectiu  Ullal, us contaré la forada que férem al Palmar el primer dissabte de juny, vespra de Corpus, organitzada per Vicent Moncholí de Massanassa, de la qual va ser  guia excel·lent, com també Juanvi Ferrús, de Sollana.
Tot començà el dia 30 de maig, en la presentació del meu poemari L'Albufera. Palus Naccararum al Centre Cultural de Sollana, quan Vicent Moncholí i Joan Ferrús comboiaren la meua dona, Magda Añón, i el nostre amic Josep Serer -que havien llegit alguns poemes del llibre en l'acte- a participar  en l'excursió i dinar amb què el Col·lectiu Ullal tancaria enguany el cicle d'eixides  de 2014-2015 i que farien per la marjaleria o terra d'arròs.

 Dies després, Joan Ferrús va enviar-me un mail indicant-me la data triada: el 6 de juny, vespra del Corpus, en què hauríem de fer cap a la plaça Major de Sollana a les 8,30 h. L'excursió,  que costaria uns 20€, incloïa també el dinar i una curta passejada en carro. 
El dissabte, dia 6, eixírem d'Alginet ben tocades les vuit amb el cotxe de Josep Serer. Prenguérem el camí de les Mallades o Trullàs tot recte. Passàrem per la Mocarra, creuàrem la CV-42 (deixant a la nostra esquerra la venta del Magre) i el pont de l'Autovia A-7. Després, trencàrem a l'esquerra pel camí d'Alzira en direcció a Sollana.
Hi arribàrem a l'hora indicada, atés que per aquesta drecera hi haurà uns deu quilòmetres entre poble i poble, distància que fàcilment pot fer-se amb uns set o vuit minuts o ben poc més. Aparcàrem el vehicle a la plaça de Fermí González Morón, davant del mercat, i quasi a tocar de la plaça Major. Quan arribàrem ja n'hi havia gent, i entre ells alguns dels organitzadors: com Joan i Juanvi Ferrús, a qui saludàrem.  Ens férem un calentet a les tauletes del Bar Rívoli  que hi havia parades en la plaça, davant de la casa de l'Ajuntament o Casa de la Vila.  Edifici que en certa manera va sorprendre'm, ja que pintat de feia poc lluïa un color vistent, vital, molt mediterrani. 
Des d'allí, travessant la marjal, partírem cap al Palmar, població bastida sobre una antiga illa de la llacuna i on Vicente Blasco Ibáñez fa transcórrer bona part de l'acció novel·lística de Cañas y  barro. Títol que fa al·lusió als materials amb què es bastien les barraques d'aquella població, de les quals encara n'hi ha alguna  que altra, però ben poques.

Havíem quedat en trobar-nos a les 9 h,  amb Vicent Moncholí i amb la resta de la gent a les Eres, en la part sud del poble. Una vegada tots aplegats, la forada la integràvem una seixantena  de persones de diverses procedències. Generalment de pobles de l'Horta i de la Ribera: Sollana, Massanassa, Sueca, Alginet, Alzira, Algemesí, Alaquàs i algun més que ara no recorde.
Després d’unes paraules de benvinguda de Vicent Moncholí, anant a peu, iniciàrem el  nostre recorregut cap al tancat de la Baldovina, antiga propietat d'uns influents terratinents de Sueca, els Baldoví, i que rep el  nom d'una de les seues antigues propietàries, la qual es va casar amb el baró de Càrcer. La finca, amb una extensió de 1.200 fanecades, es troba a cosa d'un quilòmetre del poble i ocupa bona part de la punta nord amb què el terme de Sueca limita amb l'Albufera i que té una de les cases més grans i emblemàtiques de la terra d'arròs. El conjunt immoble també compta dos magatzems i un sequer, com també amb un esvelt fumeral de rajoles cara-vista bastit el 1938, en plena guerra civil, per al motor de vapor que prenia l'aigua de la carrera de la Reina, que passa pel costat, a fi d'embassar els camps amb l'aigua de reg o de desguassar-los quan era menester. Els del Palmar, per les dimensions de la casa-habitatge, li diuen la Casota. Vicent n'havia aconseguit les claus i vam poder veure-la per dins. La planta baixa, amb mobles senzills i humils, l'ocupaven els casers. També hi havia indicis de devocions religioses, que indicaven la procedència suecana dels propietaris: en l'entrada una rajola ceràmica amb la Mare  de Déu de Sales, i a la cuina una altra, més xicoteta, amb els Benisants de la Pedra: Abdon i  Senent. Al primer pis, que ocupaven els amos en els seues estades vacionals o en l'època de caça, hi havia mobles amb més entitat i algunes aus dissecades. En la Baldovina van ser casers cinc generacions seguides d'una mateixa família, que ara viu al Palmar i que té com a sobrenom els Casots.
Hi feia un dia assolellat, esplèndid, i acabada la visita a la Baldovina —que van amenitzar amb les seues interessants explicacions Vicent i Juanvi— tornàrem al Palmar i ens distribuírem entre bars i restaurants per a esmorzar.

Després de carregar forces, el grup es traslladà a la seu de Comunitat de Pescadors  on ens esperava el seu president, José Cavaller. La Comunitat, que fins a la vinguda del turisme va ser un dels puntals econòmics del poble, compta amb llarga i respectable antiguitat, ja que va ser fundada en l'any 1248, deu anys després de la conquesta de la ciutat de València per Jaume I. En la casa-seu, ubicada al carrer Caudete núm. 13, la planta baixa es fa servir de llonja per a vendre peix i anguiles, i dalt té un ampli saló d'actes per a les seues reunions. Al saló d'actes, el Sr. Cavaller va explicar-nos  un poc la història i alguns aspectes de la Comunitat de Pescadors, el sorteig dels redolins o llocs per a pescar, els problemes actuals, i entre ells els de la contaminació del llac, que sembla que a poc a poc va solucionant-se. També va dir-nos que la mateixa existència de l'Albufera es deu al fet que la Comunitat, per defensar els seus interessos de pesca, s'oposà sempre a què l'aterraren per a crear camps d'arròs, pràctica que va prohibir-se l'any 1927. Tot i això, de la superfície del llac, que als segles xvi i xvii se suposa que abastava unes 30.000 ha, a hores d'ara només en resten unes 2.300.
Després ens traslladàrem a la trilladora del Tocaio, construïda al costat d'un dels embarcadors del Palmar. La trilladora era una màquina per a batre cereals, en aquest cas l'arròs. Però que també va donar nom a les típiques construccions que  albergaven les  trilladores fixes, perquè també hi havia trilladores transportables, que instal·laven temporalment en els sequers dels tancats o de les poblacions. Van ser introduïdes en el primer terç del segle xx; les primeres foren alemanyes, de la marca Ajuria, SA. Introducció que suposà un pas molt important en la mecanització de la producció d'arròs i una commoció social, perquè llevava els jornals  de trillar amb els animals de càrrega o de bast. El meu pare em contava que Alginet, on també es conreava arròs, a la nit, d'amagat, quan les màquines restaven parades al sequer, hi havia qui anava i les boicotejava posant-hi pedres o fustes per a fer-les malbé.
A la trilladora del Tocaio radica la seu de la Fundació Assut que té, entre els seus objectius més peremptoris, el de salvaguardar i donar a conéixer a escolars, a  estudiants i a la societat valenciana en general, el patrimoni i la memòria dels nostres paisatges naturals més pròxims: els de l'Horta i de l'Albufera, com ens va explicar la senyora Maria Gimeno Bellver, coordinadora de Projectes. Després vam veure un documental ben curiós sobre l'Albufera, realitzat en la dècada dels anys 50 del segle passat. A l'edifici també hi ha instal·lat un petit museu d'eines d'agricultura i accepta donacions per ampliar-lo.   

Després, la meitat de la gent de l'excursió ens desplaçàrem en dos carruatges de cavalls,  tirats cadascú per una haca, al motor de l'Estell, on havíem de dinar. En el nostre, menat per Pepin, anaven unes quinze catorze persones. El qual ens va contar que solia fer collita d'encisams, que l'haqueta que ens duia tenia 16 anys i procedia d'un poble navarrés ubicat prop de Tafalla  o d'Estella, i que ell mateix havia anat a comprar-la. Com també que li agradava molt veure les competicions de 'tir a gato', que fan els carreters de l'Horta el dia de Corpus a València —que era l'endemà— al carrer Avellanes o davant del palau de l'Arquebisbe, abans de començar la famosa processó.
En pocs minuts arribàrem a la creu de l'Estell, una petita  creu erigida sobre una peanya formada per dues peces d'una columna de secció cilíndrica i un gran trompellot de secció octogonal, també de pedra;  a poca distància s'hi troba el motor del tancat.
L'Estell és el nom d'una antiga illa de l'Albufera, quan la llacuna  comunicava lliurement amb el mar, illa que també era alhora bovalar i refugi de contrabandistes, per la seua proximitat a la gola, com ens contà Vicent. Aprofitant l'illa es va crear el tancat, que supera el nivell de l'aigua de les séquies que l'envolten i que per això necessita el motor per apujar-la als camps o per desaiguar; en  una operació del motor que ens mostraren i que els usuaris li diuen "fer l'ona". Mentre esperàvem la paella, que va ser magnífica, vam veure també, en una séquia a tocar de la casa del motor, els petits samarucs.
En diversos punts de l'excursió es van llegir poemes de L'Albufera. Palus Naccararum, que Vicent havia fotocopiat i repartit abans entre la gent. Després de dinar també se'n llegiren alguns, a més de "Els amants", un potent poema d'amor de  Vicent Andrés Estellés.  Altrament, i per la meua part, també hi he aprés noves paraules, o noves accepcions, com ara: borró, Borronar, cameta, redolí, mànega (per tornado), ventrellar l'arròs o mornell.

Ara només em resta donar les gràcies al Col·lectiu Ullal, per la seua deferència i amabilitat i, sobretot a Vicent, a Joan i a Juanvi. I dir-vos que va ser un plaer compartir i participar en una jornada tan agradable. Impulsada per l'afany de difusió i coneixement d'uns paisatges naturals tan bells, com també per l'estima de la nostra terra i de la nostra llengua. Moltes gràcies. 

ÀLBUM PICASA 125

Eixida 124: El Tossal de Vallada. 23-maig-2015

|

EL TOSSAL DE VALLADA. Eixida nº 124: Dissabte, 23 de maig de 2015   
ORGANITZA: Juanvi Ferrús  Zaragozá           CRÒNICA: Santi i Pepa Ferrús  

Podria ser un dissabte qualsevol, però no, eixe dissabte ens havien citat per fer una nova ruta de senderisme, aquesta vegada per la comarca de la Costera. L’organització va ser a càrrec de Juanvi Ferrús, alma mater en les eixides d’aquestes característiques.
L’eixida estava prevista a les 7:35 h. del mati i el punt de concentració, la plaça Major del poble. Els excursionistes acudírem bastant puntuals a la cita: Juanvi, Joan, Pau, Pepa, Xus, Pili, Vicen, Xavi, Cristina, Jorge, Isabel, Pepe Montaner, Santi i Pepa. Ens faltà el cafenet matiner i algun membre va proposar canviar el lloc de concentració, ja que el Rívoli no obri fins les vuit del matí.

Agafàrem tres cotxes i ens dirigírem cap a Vallada, allí ens esperaven altres membres del col·lectiu, entre ells, Vicent Ros, Vicen, Carmen i Manolo Llorente (cunyat de Vicent i Vicen), Javier García, el seu fill i un estudiant de Colòmbia. Una sorpresa va ser quan al lloc de concentració va acudir un alumne de Pilar Fuset, Daniel, per fer l'excursió amb nosaltres i dic sorpresa perquè no sabíem res i la veritat és que es va portar de meravella, no parava de preguntar-li coses a Pilar i no se separà d’ella en tota l'excursió, demostrant el gran feeling entre ells.
Després del cafenet en el restaurant La Sal del Romer, lloc on havíem reservat per a dinar, tot el grup ens dirigírem cap al que s’anomena paratge de les ermites i des d’allà el nostre guia ens portà al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, molt bonic per cert. Tot seguit, iniciàrem el recorregut una mica fort, pràcticament sense escalfar, ja que l'ascens inicial va ser duríssim, una empinada molt forta, amb molta pedra solta, per tal de buscar la senda que hauria de dur-nos al nostre recorregut (PRV Alt del Campello 1’7km- El Tossal 2’9 km)

L’anècdota del dia va ser que quan ja portàvem un bon tros caminat deixant-se portar pel nostre guia Juanvi, ell mateix ens comentà: No tinc massa clar que siga per ací. Després de caminar un bon tram amb incertesa, la sort ens acompanyà, de prompte veiérem dos excursionistes que tornaven d’una altra excursió i ens indicaren que ens havíem equivocat. Vam haver de tornar enrere per agafar la ruta correcta. Això vam fer tots prenent-s’ho amb un toc d’humor propi, de gent sana, que sap que açò li pot passar fins al millor excursionista. El que havia passat es que algú va modificar el senyal que hi havia indicant  el desviament de la ruta, fent que tots ens equivocàrem de camí. Nosaltres mateix rectificàrem el senyal per evitar aquesta mateixa confusió a altres excursionistes.
Abans d’arribar al cim del Tossal, paràrem a esmorzar. Com sempre, cadascú amb el seu entrepà, acompanyat de fruits secs, olives d’elaboració casolana, vinet, cafè, dolços. Ressenyar, la coca de Cristina que estava boníssima i les olives fetes per Jorge.
Finalitzat l’esmorzar ens dirigírem al cim del Tossal, abans però, ens desviàrem per una senda per poder vore un altre paisatge totalment diferent. Juanvi ens digué que allò és el que es coneixia com la toscana valenciana.  

Tornàrem enrere per continuar per la senda que havíem deixat i començàrem la pujada del Tossal. Durant el camí, Javier García anava explicant les curiositats d’aquest meravellós paisatge. Les seues paraules ens delectaven mentre caminàvem.
La pujada va ser molt harmoniosa, formant-se diferents grupets fins arribar tots junts al cim del Tossal (726m2.) Allí sí que ens va donar una gran lliçó magistral el nostre company Javier, fent una menció especial a la vegetació autòctona de la zona (màquia, i d’ací la paraula maquis), mentre divisàvem un gran paisatge només apreciat per aquells que compartim la natura. Podíem veure els pobles de Moixent, Montesa amb el seu Castell, Canals i Alcúdia de Crespins.
Des d’allà dalt iniciàrem la baixada, per cert, un poc abrupta, però emocionant. Pel camí, ens trobàrem la Font d’Espanya, on férem una xicoteta parada per refrescar i alguns prendre algun aliment. Una vegada el cos havia recuperat forces, continuàrem endavant seguint el camí asfaltat per dirigir-nos al punt d’eixida, no abans d’haver passat per davant d’un xalet que ens despertà la curiositat. Pilar ens va dir que pertanyia al expresident de la Diputació de Valencia Fernando Giner.  
Mentre caminàvem, els més entesos anaven comentant les propietats de plantes característiques de la zona com el timó, el romer i altres.  

Per fi, sobre les 13:45 h. aplegàrem al lloc de l’eixida, on férem punt i final d’aquesta meravellosa excursió amb un dinar de germanor disfrutant d’una gran paella que ens prepararen el restaurant La Sal de Romer i com no d’una tertúlia molt agradable i molt ben portada per part de tots.

ÀLBUM PICASA

Eixida 123, 25 d'abril de 2015: El Barranc de l'Infern

|

Crónica de la salida nº 123 del Col·lectiu Ullal: Barranc de l’Infern
Sábado 25 de abril de 2015. Organizada por  Paco Montagud y Juanvi Ferrús.
Crónica: Carmen Andreu

A pesar del descorazonador pronóstico  del tiempo  que amenazaba presencia de nubes y algo de lluvia, los componentes del Col·lectiu  Ullal acudimos al punto de reunión, a las 7:30 de la mañana desde donde partiríamos en varios coches con dirección al Barranc de l’Infern, situado entre las poblaciones de la Vall d'Ebo y la Vall de Laguar, en la Marina Alta. Este barranco es bien conocido por todos los aficionados al senderismo; de ahí que se le conozca también como “la catedral del senderismo”, pues es un lugar de gran interés para los amantes de largas caminatas al aire libre.
La llegada a Fleix, punto de arranque de la excursión, se produjo sin incidencias, salvo que el acostumbrado café con el que los senderistas suelen cargar las pilas hubo de suspenderse, puesto que el bar del pueblo, “L’Anoer”, todavía estaba cerrado al público; de manera que a regañadientes, más de uno se vio obligado a emprender la marcha sin  el ansiado “cafenet de bon matí”.
Concienciados de que la jornada sería de “chúpate domine”, el grupo, al completo, se dirigió hacia el punto de inicio del sendero, el lavadero de Fleix, marcado como PR- 147 en el País Valencià y popularmente conocido por “camí dels 6000 esglaons”. Nos quedamos con la duda de si realmente esa cifra es real o exagerada, pues, aunque al principio  Juanvi Ferrús albergó la ilusión de contarlos uno por uno, pronto desistió de su plan contable y optó por comentar  la abrigada indumentaria del estimado Presidente del Colectivo, Francesc Buïgues, al que trató de convencer para que aligerara las múltiples capas de ropa que llevaba a causa de un fuerte constipado.
El recorrido comenzó con una pronunciada bajada que nos hizo intuir que, como todo lo que sube tiene que bajar más tarde o más pronto, la jornada no iba a ser de “coser y cantar”, aunque el empedrado de esta antigua vía de comunicación estuviera bastante bien conservado.
Una vez atravesado el barranco, iniciamos el ascenso hacia Les juvees del poble d’enmig. Fue en este tramo donde empezamos a descubrir  a qué nos enfrentábamos y eso que las altas temperaturas aún no habían hecho acto de presencia.
Alrededor de las 10:30, finalizado ya el primer ascenso, democráticamente acordamos hacer un alto en el camino para reponer fuerzas a la sombra de unos árboles. Este descanso se convierte siempre en el momento más animado y estimulante del día, pues además de  intercambiar impresiones, se comparte con el resto el avituallamiento que cada uno lleva en su mochila: vino, olivas, frutos secos, chocolates, coca, café y bebidas espirituosas, tal y como exigen las costumbres por las que se rige el grupo ¡Espíritu comunitario ante todo!
El siguiente tramo se dirigía hacia la Llometa de les Colmenetes, también acompañadas de otro descenso y ascenso inolvidables. En esta etapa, Voro hizo gala de su personal gracia y animó la marcha con numerosos chistes que nos hicieron olvidar momentáneamente la dureza del camino. Cabe recordar el “del atracador y su gatillo”, con el cual obtuvo  mucho éxito entre el público, salvo para Pau, que parecía no entender muy bien de qué iba el asunto. No obstante, éste pudo volver a su casa con la historia entendida gracias a que, por petición popular, Voro volvió a contar el mismo chiste tras terminar la comida en el restaurante.
El segundo y breve descanso se produjo en una fuente de agua fresca que salvó a más de uno de una posible deshidratación y, a pesar de las advertencias del doctor del grupo sobre la falta de potabilización del manantial, más de uno llenó su botella con aquel líquido elemento a sabiendas de que sus tripas corrían grave peligro.
Fue también en este alto del camino cuando Pepa Ferrús, en funciones de zapatera hacendosa,  parcheó ingeniosamente con esparadrapo la bota rota de su  querida amiga Cristina, lo que le permitió a ésta continuar la marcha sin necesidad de ir a la pata coja el resto del trayecto.

La siguiente etapa se desarrolló por la Mallada de les Palmeres y Les juvees de dalt. ¡Madre mía, y tan “dalt” que estaban para más de uno que  por poco llegó sin sentir las piernas como Rambo! Y como, en un grupo bien avenido  como este, la solidaridad obliga por honor, los más adelantados optaron por esperar a los más rezagados y casi extenuados caminantes ullaleros, de manera que, casi como una ola que espontáneamente se promueve en un campo de fútbol, así fueron recibidos aquellos exangües paseantes a su llegada a la cima. Solo les faltó dar la vuelta al ruedo, pero en su estado físico, como era tarea bastante penosa de realizar, ni se lo plantearon.
Y ahora sí, ya con “Lorenzo” como fiel compañero de penurias, se inició la última etapa del recorrido, camino de Benimaurell, no sin antes, los organizadores del grupo  hacer gala de su  gran capacidad de convencimiento al hacernos creer que lo peor ya estaba superado. Tal vez la euforia generada con la ansiada noticia hizo pensar a unos cuantos que las provisiones de agua restantes serían más que suficientes para abordar el tramo del camino que faltaba recorrer y brindaron animadamente por la hazaña casi culminada. Fatal error que a punto estuvo de costarle una deshidratación a alguno.

El ascenso y descenso finales fueron penosos, salvo para Tolet que, conocedor de lo que se avecinaba, había traído consigo una jugosa naranja que, en el momento crítico, desmenuzó en gajos con su afilada navaja.  Santi Ferrús tuvo el honor de compartir una de las porciones con él, mientras otros, más confiados en sus condiciones físicas, se entretenían en apilar cantos rodados del camino a modo de montaña zen como muestra de su paso por el lugar.
Finalmente, tras grandes esfuerzos y muestras de resistencia física por parte de los componentes del grupo en general, unos cuantos llegamos a Benimaurell  siguiendo el rastro de piedrecitas que los más adelantados habían dejado en el sendero. A partir de este punto surgió el caos. Unos llegaron a Fleix en coche porque fueron recogidos por una avanzadilla de conductores, mientras otros, cuatro mujeres cuyas identidades dejaremos en el anonimato, llegaron, in extremis, casi por su propio pie al restaurante l’Anoer, donde tendría lugar el festín compuesto de apetitosos aperitivos y dos espléndidas paellas montañesas.
Las entrañables palabras de Francesc Buïgues como actual Presidente del Col·lectiu  pusieron broche final a una salida inolvidable que sirvió de celebración del décimo séptimo aniversario de la fundación del Col·lectiu Ullal de Sollana.  
Eran más de las 6 de la tarde cuando se acordó regresar a Sollana, no sin antes recordarnos Juanvi Ferrús los planes para la próxima salida en el mes de mayo.
Por mi parte debo añadir que, una vez más, llegó a su término una jornada emocionante en la que el buen humor y el compañerismo  han sido las señas de identidad de un grupo  variopinto de personas que acogen sin reservas a todo aquel que comparte con ellos  un sincero amor por la Naturaleza y la cultura valenciana. Gracias, amigos, por permitirme ser una más de vosotros sin reservas ni condiciones.

Carmen Andreu

ÀLBUM DE FOTOS

Inauguració de l'exposició dels llibres de festes de Sollana. 23.04.2015

|

INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ SOBRE ELS LLIBRES DE FESTES DE SOLLANA.
XARRADA INFORMATIVA A CÀRREC DE JOAN FERRÚS

Dijous 23 d’abril de 2015 a les 19 h i al Centre Cultural, va tindre lloc la inauguració de l’exposició dels llibres de festes conservats fins avui, acte organitzat pel Col·lectiu Ullal i l’Ajuntament de Sollana, i dedicats tots ells a les festes Majors del Crist i de la Magdalena. Dins d’unes vitrines i damunt una taula romanien exposats i ordenats tots aquestos llibres i llibrets que d’aquesta manera mostraven un conjunt atractiu i interessant, on es palesava l’evolució socioeconòmica del segle XX. Francament feia goig observar la col·lecció, tot i estar  incompleta. Aquesta està constituïda pel llibret de l’any 1903 i per la recopilació de Vicent Garcia Castillo que va dels anys 1943 fins l’actualitat. Castillo no va poder acudir per un impediment.

La zona de l’exposició a poc a poc anà omplint-se de persones fins aplegar a ser-ne aproximadament unes trenta-cinc. Anna Espasa, Gestora Cultural, inicià l’acte excusant l’absència de l’Alcalde i la Regidora de Cultura per estar en eixos moments ocupats en l’organització de l’event gastronòmic i festiu “Menja’t Sollana” que s’inaugurava al dia següent. Anna agraí a Castillo la recopilació realitzada al llarg dels anys i a Joan Ferrús l’interés i dedicació posats en aquesta faceta de publicacions. Tot seguit Joan ens parlà sobre la quantitat d’expressions i detalls que contenen els llibres, el qual amb el seu to  i habilitat tan bé va captar l’atenció dels assistents al llarg d’una hora.
Començà parlant del primer i únic llibre conservat d’inicis del segle XX, el de l’any 1903, on allò més característic és la fotografia de l’actual Plaça Major on apareix la torre musulmana. És l’únic vestigi gràfic que tenim de la seua existència  del qual han eixit còpies fotogràfiques, gravats i pintures. A continuació Joan ens destaca el buit de publicacions de l’any 1904 fins 1943, moment en què Castillo inicia la col·lecció. Són d’ aquestos anys els llibrets més senzills i pobres per trobar-nos a la postguerra; segueixen els anys 1950 on s’observa una millora i continuem fins els anys 1970 quan apareix el format actual.

Els assistents recularem mentalment amb el temps de l’any 1903 fins el 1978 per mitjà d’anècdotes, expressions hui fora d’ús i que resulten fins i tot pintoresques, i un munt de detalls extrets de les publicacions. Vegeu si no uns exemples:
“...corridas de becerros...” (any 1943), “... velada de boxeo...” (anys 1948 i 1949), “...se repartirà la cera a domicilio...” per referir-se a donar per les cases ciris la vespra del Crist (anys 1960-62), “...disparo de una monumental traca y bombardeo terrestre mecanizado...” (any 1960).
És curiós la quantitat d’informació històrica i social que se’n pot extraure d’aquests llibres si s’estudien acuradament com a fet Joan, destacant també els anuncis dels comerços locals. Per a l’any vinent queda la segona part de la xarrada que anirà dels anys 1979 fins el 2015. A l’aperitiu final els assistents comentàvem tot allò que acabàvem d’escoltar i els més majors reviscolaren els seus records contant coses sobre el que s’havia parlat.

Francesc Buïgues Bolufer


Eixida núm. 122, Un passeig assossegat per València: Dissabte 07 de març de 2015

|

UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA
EIXIDA nº 122: Dissabte 07 de març de 2015
ORGANITZA I GUIA: Vicent Moncholí (Massanassa)
CRÒNICA: Xavier Chulià i Vicen Gastaldo

Quan vaig llegir que la propera eixida cultural de l’Ullal era a València, i vore que ficava  Vicent Moncholí de Massanasa com a guia per fer una passejada assossegada pel cap i casal, vaig pensar: aquest viatge cultural “paga la pena”.
Arribat el dia, el dissabte n’érem més de quaranta persones congregades a l'estació de Sollana per agafar el tren direcció a Valencia. Alguns pujaren a Sueca i, Vicent i altra parella pujaren a Massanassa. En arribar a la capital, ens esperava altre grupet. En total una cinquantena. La nostra primera parada va ser l´estació del Nord de València, monumental i d’estil modernista d'influència catalana i que molt bé plasmaren els nostres arquitectes, entre ells Demetrio Ribes.
En eixir al carrer, el dia era clar i assolellat, una oloreta a bunyols surava en l’aire i  la ciutat anava a ralentí, eren les primeres hores del dissabte i la gent no tenia pressa per caminar. Prenguérem direcció cap a la Plaça de San Agustí, on es troba l’església de Sant Agustí i Santa Caterina, antic temple del convent dels agustins a la ciutat de València del S. XII on hi havia un claustre impressionant, hui no queda res. D’ací ens dirigírem als jardins de l’antic hospital, conegut també com l’Hospital dels Pobres Innocents, on Vicent ens explicà, entres moltes coses interessants, el destí final d’algunes de les columnes: utilitzades per omplir camins de la marjal. Hui, l’edifici, és la seu de la Biblioteca Municipal. Prop d’allí es troba també l’ermita de Santa Llúcia, situada al Carrer de l’Hospital. 
Per davant del portal gòtic de l’antic hospital, ens dirigírem cap al Col·legi de l’Art Major de la Seda, edifici del S. XV on es va establir el gremi de sederes; actualment està rehabilitant-se i està tancat. Vicent, ens encoratjà a tot el grup a anar a un ritme més dinàmic ja que teníem molt a vore i nosaltres anàvem a pas de formiga, malgrat que es tractava d’una passejada.
El grup es veia esgotat per les explicacions del nostre amic Moncholí i vam decidir fer una parada tècnica per prendre alguna cosa i fer-nos valents per continuar la ruta.
Enfilàrem cap a l`església  de Sant Joan del Mercat o dels Sants Joans, situada enfront de la Llotja de la Seda i al costat del Mercat Central. Monument historicoartístic des de 1942. Primer, Vicent, ens feu una explicació dels orígens d’aquesta parròquia amb el seu gran òcul, conegut com la O de Sant Joan. L’església és d’estil gòtic i fou construïda sobre una mesquita. Després de diverses reformes, té fisonomia barroca i  pintures meravelloses al sostre de l’església. En eixir al carrer i mentre el nostre guia reprenia la paraula per seguir la ruta, un masclet ens fa donar un ensurt i ens recordà que la festa de les Falles era ben a prop. Ens trobàvem ara en la façana posterior, davant la Llotja i d’ací ens dirigírem cap al Mercat Central.
SABIEU QUE......? El Mercat Central és el major centre d’Europa dedicat a l’especialització de productes frescs i el primer mercat del món que té una xarxa informàtica de vendes i distribució de productes a domicili. Quedàrem bocabadats en vore l’edifici modernista.
Després d’unes breus explicacions sobre la Llotja de la Seda, que necessitaria tot un matí per vore-la,  ens dirigírem per uns carreronets estrets del casc antic de la ciutat a l’església de Sant Nicolau i Pere Màrtir. Anàvem de pressa perquè el temps ens guanyava la partida i d’ací, al Carrer Cavallers on ens paràrem davant la seu de la Federació de Cooperatives Agroalimentàries de la C.V. on treballa el soci de l’Ullal, Paco Girona.
Pel mateix carrer Cavallers ens dirigírem a la Plaça Manises, tot just al darrere del Palau de la Generalitat, i després a la Plaça de la Seu, on ens férem una foto de grup. Per darrere de la catedral, Vicent aprofità una ceràmica de Sant Vicent per explicar-nos la tècnica dels socarrats i la vida del sant.
Ens dirigirem tot seguit cap a l’església de Sant Joan de l’Hospital, al carrer de Cavallers,  la més antiga de la Ciutat de València, on ens va sorprendre la gent que eixia d’una boda que acabava de fer-se. Prop d’allí, a la plaça popularment coneguda com Plaça dels Patos  (plaça de sant Vicent Ferrer) als peus de l’església de Sant Tomàs i sant Felip Neri, férem l’última explicació. Portàvem ja més de quatre hores de caminada i les nostres forces començaven a minvar, és per això que fent una pinya tots junts, ens confabulàrem per a una segona eixida cultural.
Abans d’acomiadar-me, vull agrair al Col·lectiu Ullal i en particular a Joan Ferrús i Juanvi, la tasca de fer aquesta crònica d’una visita a la ciutat de València i molt especialment a Vicent Moncholí pel bon dia que ens va fer passar.
Adéu!
Xavier i Vicen.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES

Eixida 121: Els penya-segats del Poble Nou de Benitatxell i la Granadella (Xàbia)

|

“Els penya-segats del Poble Nou de Benitatxell  i la Granadella (Xàbia)”
Ruta de senderisme per la Marina Alta
Guia: Pepe Bolufer Cardona       Organitza: Francesc Buïgues Bolufer
Crònica: Carlota Guardiola i Alfonso Llinares


A les 7:30 era l’eixida en la plaça…res ens feia pensar l’aventura tan agradable i divertida que tindríem. 

La pluja va ser l’acompanyant del dia, però que, en lloc de fer-nos desistir, va fer l’efecte contrari, animar-nos a seguir pensant que seria una jornada diferent a la de qualsevol altre dia.
Al Poble Nou de Benitatxell deixàrem els cotxes i saludàrem a Pep Bolufer, coneixedor de primera de la comarca, amant de la muntanya i iniciador de la ruta que estàvem a punt de començar.
A les 10 h. ens endinsàrem en la pura muntanya perfectament senyalitzada pel nostre guia, per una senda estreta i fangosa, degut a l’oratge recent. Esmorzàrem en una cova on poguérem refugiar-nos de la pluja i agafar forces amb unes coques típiques de la Marina, pimentó en salmorra i vi.
Reiniciàrem el camí baixant al Barranc del Llibrell, que al fons té un forat que s’ompli d’aigua, recordant-nos un llibrell.
Les vistes en la baixada eren tan espectaculars que ens feien oblidar la dificultat de la ruta i ens animava a seguir perquè sabíem que el millor estava per arribar. Una vegada baix, començàrem la pujada sortejant pedres grans i esvaroses, i disfrutant de la neta vegetació que ens rodejava. Dalt, les vistes no ens defraudaren gens: mar, muntanya, cel, nosaltres i el silenci. Des d’allí s’observen les pesqueres, un sistema de cordes i escales on els pescadors de nit es penjaven per a pescar calamar il·luminats per la llum d’un carburero.
Per un camí molt senzill, arribàrem al restaurant anomenant La Cumbre, situat en un lloc privilegiat amb una vista que deixa sense paraules a qualsevol. El dinar va permetre recuperar-nos de l’esforç amb un menú molt elaborat i suculent. 

En l’acabar, el sol estava esperant-nos i ens acompanyà a un mirador des d’on teníem una panoràmica de 360º. Allí ens acomiadàrem d’aquesta zona tan preciosa.
Tot i ser un grup tan variat, férem una pinya i l’excursió va ser molt gratificant, principalment per la bona companyia i perfecta organització. 

EL CERCLE DE BELLES ARTS DE SOLLANA FA ENTREGA DEL PREMI CERCLE 2014 AL COL·LECTIU ULLAL

|

EL CERCLE DE BELLES ARTS DE SOLLANA FA ENTREGA DEL PREMI CERCLE 2014 AL COL·LECTIU ULLAL per Pau Córdoba Borràs.    

El passat divendres 23 de gener de 2015, tingué lloc a la Sala d’Exposicions del Centre Cultural de Sollana, el lliurament  del Premi del Cercle de Belles Arts 2014 al Col·lectiu Ullal, per la seua intensa dedicació a potenciar la cultural local i el coneixement del nostre entorn. 
L’acte es va fer coincidir amb una inauguració d’una exposició col·lectiva d’artistes locals, tots membres del Cercle i que va comptar amb l’assistència del Sr. Alcalde de Sollana, regidors , membres del Cercle i públic en general.
Al començament de l’acte, va prendre la paraula el Secretari del Cercle de Belles Arts Ramón Añó, qui va fer una breu exposició dels motius pels quals ens han concedit el premi de l’edició 2014. El premi va consistir en una placa commemorativa de disseny avantguardista, que va ser recollida pel nostre President Joan Ferrús Vanaclocha, acompanyat d’altres membres de la junta com Juanvi Ferrús, Pau Cordoba i Cristina Molina. Després, el nostre president va dedicar unes paraules d’agraïment al Cercle, fent un xicotet resum de totes les nostres tasques, publicacions i treballs dels últims anys.
En acabar, va prendre la paraula el Sr. Alcalde de Sollana Vicent Codoñer, qui va agrair al Col·lectiu tot l’esforç que està fent i també va donar les gràcies a la resta de regidors municipals i públic assistent per la seua presència.  Tot seguit, i per tancar l’acte, prengué la paraula la Presidenta del Cercle Assumpció Codoñer qui va agrair la presència dels assistents  a l’acte i ens va animar a seguir treballant per la cultura en general i especialment a Sollana. 
En acabar els parlaments i fetes les fotografies de rigor, va tindre lloc un Vi d’Honor on, d’una manera mes relaxada, els membres del col·lectiu poguérem intercanviar impressions amb la resta de convidats i autoritats i passar finalment una vetllada molt agradable.
Cal recordar també, que aquest és el tercer guardó que ens concedeixen en poc de temps. El primer va ser (alguns ho recordaran i altres pot ser no ho sabran), el 28 de novembre de 2008,  quan el Bloc ens va lliurar, en un sopar  bastant concorregut a la Seu de les Persones Majors de Sollana, el XVIIé Guardó d’Or de La Ribera , el segon va ser el novembre de 2013 concedit per la Unió Artístic Musical de Sollana i, el tercer, el recentment atorgat Premi del Cercle de Belles Arts de Sollana 2014, que corona la culminació a vora 17 anys de treball i dedicació a la cultura del nostre poble, reconeguda per tots i que sempre quedarà per a la història local.

Exida 120 (17-gener-2015): LES CREUS DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA

|

LES CREUS DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA
Eixida nº 120: Dissabte, 17 de gener de 2015    
ORGANITZA: Juanvi Ferrús  Zaragozá           CRÒNICA: Angela Martínez Ferrer


El passat 17 de gener vam eixir d’excursió a LES CREUS DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA. Com sempre, acudírem a la plaça del poble i des d’allí, ens organitzàrem per a completar cotxes i fent-se de dia anàrem cap al nostre destí. Conforme anàvem fent camí, el dia anava despertant, i quina va ser la nostra sorpresa quan, en passar front a la muntanya de Cullera, el sol va aparèixer amb força i descomunal. El temps ens va acompanyar als 17 participants, va fer un dia assolellat i amb molt bona temperatura.
Començàrem la pujada cap a les nou del matí, aquesta ruta és una barreja de les sendes de curt recorregut, una ruta sense cap dificultat tècnica, on a banda de conèixer algun dels punts més emblemàtics de la serra de Corbera, com la Sangonera o els Castellets, visitàrem una de les tres creus de ferro que li donen el nom, la situada al punt més elevat, l’Alt de les Creus (542 m).  Passejàrem al llarg d’uns 8 quilòmetres d'agradós caminar, per una ruta circular.
Aleshores, i com el personal sempre tenim la gana feta, aprofitàrem per descansar i esmorzar a la Font de la Sangonera. Va ser un moment màgic de l’excursió, on el grup va compartir tot el que portava: cacau, papes, olivetes, vi, cafè, pastetes ... en un paratge meravellós amb unes vistes cap a la part de la desembocadura del Xúquer, els aiguamolls de l’Albufera i l’Horta de València. 
Foto de grup

Ja després d’esmorzar i tot el grup recuperat, en mitja horeta arribàrem a l'Alt de les Creus. D’est a oest observàrem la vall de la Valldigna, delimitada al sud pel massís del Montdúver amb el seu agut cim davant nostre. Des d'aquest punt s´arrimàrem al buit a mirar des dels penya-segat on descansa la creu. No exagere en dir que la vista impressiona, i molt. Tavernes apareix literalment als nostres peus, i certament una miqueta de vertigen pot arribar a donar, ja que un esvaró i cauríem a plom. Des d'aquest, punt cal relaxar-se i contemplar la immensitat de la mar entre les parets de la vall. Tenim davant nostre una de les millors panoràmiques de les nostres terres, que abasta des de l'Albufera de València fins a Dénia, espectacular, al bell mig destaca Cullera als peus de la serra de les Raboses, que aparentment podríem tocar només estirant el braç.
Després d’aquesta meravella de la natura, ens disposàrem amb tranquil·litat a anar baixant, el camí de tornada va ser un poc més exigent, perquè la baixada la férem pel barranc i hi ha trams on el desnivell és un poc més pronunciat, però tot ho sortejàrem i arribàrem a bon hora per a dinar.

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB