Breu història de Sollana

|



Els primers asentaments en este terme els sitúa Plà Ballester a la Edat de Bronze, època en que ocuparien els pocs punts més alts (alterons) que emergien d'esta zona, molt pantanosa llavors, ja que que l'Albufera formava per eixos dies una gran llengua de mar que s'endinsava fins a l'actual comarca de La Ribera Alta, sumergint quasi per sencer la comarca de La Ribera Baixa i part costanera actual de la Província de València.



ROMANITZACIÓ


D'època romana es sap que l'actual terme de Sollana, va ser lloc de pas del comerç romà entre l'antiga Valentia (València) i Setabis ( l'actual Xàtiva), gràcies a la seua proximitat a la famosa VIA AUGUSTA. També s'han trobat restes d'una mansió que s'alçava en la partida de laTravesa en la part nord del terme. D'època visigòtica es conserven deixalles d'una càmara sepulcral, també als voltants d'El Romaní, el que dona a suposar que l'antiga VIA AUGUSTA estaria bordejada per xicotetes villes o mansions poblades des de temps romànics fins a la conquesta d'Hispania pels àrabs.



SOLLANA BAIX L'ISLAM


Sobre el terme de Sollana es va desplegar durant l'etapa àrab una xarxa de torres amb motius defensius, que s'integraven dins de la xarxa global de defensa de la ciutat de Balansiya (València). Aquestes torres s'ubicaren al Romaní (Raal Alcayt), Sollana (Suilana), Trullàs (Truylar), i l'Alcahecía (Alqaysia), donant peu al naiximent als seus peus de xicotets nuclis rurals de població –qarya- ubicats en les terres fèrtils que poc a poc anaven guanyant terreny a les pantanoses terres de l'Albufera. A l'any 1238 el noble aragonés En Ximen d'Urrea va conquerir la torre-castell de Silla, rendint-se a continuació les torres i viles properes, entre elles l'Alqueria de Sollana, de la que es va apoderar. Després el rei Jaume I refrendà estes possesions al llibre del Repartiment.


LA SOLLANA FEUDAL


Al 1248 Ximen d'Urrea (fill), hereu de l'Alqueria i castell (torre) de Sollana, després de la mort de son pare, atorga la primera carta pobla a l'alqueria, de la qual es desconeixen el text i el contingut. L'any 1277 el rei Pere III decideix tornar el senyoriu de Sollana i Trullars a Ximen d'Urrea (II), després de que este haguera estat en mans de la Corona des de l'any 1252. I el 10 d'abril del mateix any 1277 l'esmentat Ximen d'Urrea (II) atorga a Sollana una nova Carta Pobla (la recordada al 2002, al seu 725 aniversari) Des de l'any 1291 al 1360 el senyoriu de Sollana passà a mans de la familia Vilaragut, i posteriorment els senyors de Thous tingueren el títol sobre Sollana des de l'any 1369 fins al 1467. També tingueren l'honor de ser senyors de la nostra vila la familia Català i La Casa de Portugal, amb Don Fadrique com a primer senyor d'esta familia l'any 1540.


L'any 1707 es suprimiren els Furs que governaben des d'època de Jaume I el regne de València, això suposà passar a ser governats directament des de Castella. Dins d'aquest entorn el senyoriu de Sollana va ser heretat per Isidro-Fadrique, l'VIII duc d'Hijar. Una mostra de la Sollana d'aleshores ens la descriu el Doctor Pio Cabanillas al seu llibre sobre la flora del regne de València a finals del segle XVIII:


El término de Sollana que podrá tener dos horas de largo y una y media de ancho, es sin disputa el mas hondo del reyno, y el receptáculo de infinitas aguas, que se aumentan al paso que las de la Albufera; de modo que léjos de desaguar en esta las muchas que le llegan por el poniente, suelen retroceder los azarbes, y aumentarse los marjales hácia el pueblo, formando desde él hasta el mar un lago navegable. Como el suelo es pantanoso, y fuertes los calores en verano, debe viciarse la atmósfera, y dañar la salud de los hombres. Se experimentaban tristes efectos quando los marjales estaban abandonados á su suerte, cubiertos de cañas, juncos y carrizos; pero disminuyó mucho la infección, quando entrando en aquella maleza hombres intrépidos excavaron anchos y dilatados canales, y dieron movimiento a las aguas. Los canales corren directamente á la Albufera, tienen de 30 á 40 pies de ancho, y á cada lado otro canal contiguo de 12 palmos, llamado guarda-daños. La tierra, ó mas bien cieno que sacaron al excavar esta multitud de zanjas, sirvió para levantar el suelo de los campos, cuya altura se aumenta ya con el estiércol ó tierra que le añaden, ya con lo que sacan de los azarbes al limpiarlos. La tierra de los marjales abunda en sales, que se presentan á la superficie á manera de rocío congelado. Si el suelo es roxizo basta renovar a su tiempo las labores para que fructifique el arroz, única planta útil que puede subsistir; pero si negrea por la multitud de vegetales corrompidos, es preciso mezclar porcion de la tierra de las huertas, que se compone de arena y parte de arcilla, para que se embote la acrimonia. En 1730 tenia Sollana 63 vecinos, y hoy (1795) cuenta 200, que habitan en 135 casas, y 38 barracas. Muchos á la verdad son advenedizos, y pocos dexan de padecer tercianas, mayormente en años lluviosos: no son estas de tanta malignidad como las antiguas, ni acaban con los hombres, como sucedia en las riberas del Turia; mas todavía son temibles, y por esto los de Benifayó, Alginét, Silla y otros pueblos que poseen tierras en el término de Sollana, baxan á cultivar los campos, y se vuelven á dormir á sus habitaciones: conducta prudente que debieran imitar los actuales vecinos de la villa, estableciéndose léjos de los campos de arroz, cuya inmediación es siempre peligrosa. Los propietarios parten sus campos en dos porciones, cultivando una en el año en que la otra descansa. Los arrozales forman tres quartas partes del término cultivado, la quarta restante son huertas ó secanos: queda sin cultivo una extensión considerable de marjales por hallarse fuera de los cotos cultivados. Las huertas se aumentan cada dia por el riego que les franquean las nuevas obras del Exc. Señor Duque de Hijar, Señor de la población. Hay muchas moreras, trigos, maices y hortalizas, y en el secano olivos y algarrobos. Se van fabricando hermosas casas de campo al largo del camino de Silla, contiguas á las heredades de arroces, que eran ántes juncares y eriales. El fruto principal de Sollana es el arroz, también se produce trigo, maiz, aceyte, hoja de morera, legumbres como judías y garbanzos, y mucha hortaliza como por ejemplo alfalfa. Las aguas subterráneas en esta villa se hayan a escasos 6 u 8 palmos, y surgen sobre arenas coloradas sobre las que se situa la greda. Las calles son estrechas y además intransitables en invierno ó en tiempo de lluvias: los caminos que conducen a la vecina Sueca quedan inútiles en dicho tiempo, por ser de marga arcillosa, y presentar una superficie igual y sin declive: los campos de arroz que hay á uno y otro lado, y la multitud de aguas que corre ó mana por todas partes forman en invierno un atascadero insuperable.


Al iniciar-se el segle XIX continuaven en plena vigència els senyorius territorials, però ja en 1801 començaren els primers motins contra els nobles influenciats pels que començaren eixe any a l'horta de València. A l'any 1811, en plena guerra contra França, les corts de Cadis suprimiren els senyorius, però al regrés del rei Fernando VII este els tornà a atorgar. Ja baix del regnat de Isabel II, a partir de 1833 desaparegueren finalment els senyorius i començà la desamortizació de l'esglèsia. L'any 1878 s'inagurà la linea de ferrocarril Silla-Cullera, amb parada a Sollana. També eixe any començaren les obres de construcció del nou cementeri.Al 1898 es construí el mercat municipal.Al 1902 l'inaguració d'una font pública al calvari i la construcció de les escoles nacionals..... I així fins als nostres dies.... Podria estar escribint fulls i fulls però tampoc és esta la finalitat d'esta secció, sino la d'apropar un poc de la història d'este poble a les persones interesades. Per a més informació vos remitix al llibre "Historia de Sollana" del nostre cronista oficial Joan Moleres Ibor.

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB