Com començar una crònica per al Col·lectiu Ullal, creiem que hi ha diverses maneres d'escriure-la, nosaltres intentarem personalitzar i remarcar el nostre punt de vista. En primer lloc, com explicar que després d’alguns anys de pertànyer a aquest col·lectiu ens hem animat gràcies als nostres tios a participar en les eixides. Hem de destacar que ens hem trobat amb un grup de persones, que encara que en cada eixida poden tenir distints rostres, ens han acollit com si tots els dies estiguérem en ells, eixe ànim de cooperació, d’ajuda, d’unitat i de compartir tot allò que en eixe moment tenen a la mà. En definitiva com una gran família.
A les 7.30 del matí, ens reunien tots junts a la plaça de Sollana per començar la nostra eixida, el fred era el nostre convidat, encara que no estàvem tots, ja ens resultava difícil endevinar qui era cada u de nosaltres, anem molt tapats. Eixírem cap Alcalà de la Jovada un cotxe darrere d’altre, en el camí ens cridà l’atenció el gel que anem veient a la vorera de la carretera. Més o menys al voltant de les 9:30 arribaríem al poble, on ens uniríem amb més companys, i on el nostre guia Pascual ja estava preparat. De l’eixida destacarem que és una mescla entre una visita cultural i un poc de senderisme. La nostra primera parada com no el nostre esmorzar tan típic de la nostra cultura, i en el que compartim des del vi fins al dolcet i el café que no falte.
CRÒNICA DE L’EIXIDA.
ALCALÀ DE LA JOVADA, poble del terme municipal de la Vall d’Alcalà (a l’interior de la comarca de Marina Alta). És el poble on va nàixer el cabdill musulmà Al-Azraq (el de los ojos azules), entre 1218 i 1220, famós per les seues revoltes contra els cristians de l’època del Rei Jaume I.
En 1245 Al-Azraq i Alfons I, fill de Jaume I, signaren el TRACTAT DEL POUET, amb el que Alfons I fou proclamat senyor de les terres i es respecta la vida dels hàbitats (musulmans), aconseguint així una situació de convivència durant un temps entre musulmans i cristians.
En 1525, foren obligades a batejar-se les famílies musulmanes, passant a ser moriscos (nous cristians). A partir d’aquesta data continuaren suportant les pressions de l’església, una situació que mai acceptarien. En 1609 finalment Felip III decretà la seua expulsió i van haver d'acudir al port de Dénia per eixir d'Espanya, amb totes els inconvenients que tingueren que suportar pel camí, des de robatoris… fins a perdre la vida. Alguns pobles quedaren despoblats.
En la visita cultura, la nostra primera parada va ser “L'ATZUVIETA”, poble situat en el centre de la Vall d’Alcalà, prop de l’actual població d’Alcalà de la Jovada. En aquesta alqueria podem veure les restes de distintes edificacions, en les que podem veure un pati intern i distintes dependències, en cada casa vivien el matrimoni i els fills, quant un fill baró es casava vivia amb els pares en la mateixa edificació on es construïa una nova habitació, no tenen obertures al carrer per evitar les mirades indiscretes, ja que els moriscos cuidaven molt la intimitat i també per evitar als bandolers una cosa molt típica en aquella època. Podem observar també, que hi ha carrers encara que no tan perfectes com hui en dia.
Després de la visita a l’Atzuvieta hem recorregut el poble d’Alcalà de la Jovada, on podem veure el traçat morisc dels seus carrers. En la plaça ens hem trobat amb Honorat Ros i Pardo, qui ens regala un llibre del qual ell és autor sobre la Vall d’Alcalà, Alcalà de la Jovada i Beniaia, a pesar de la seua edat accedix a fer-se alguna foto amb nosaltres, respecte a la trajectòria professional d’ell
Hem continuat el recorregut entre camps d’ametlers, oliveres i cirerers per una senda morisca rehabilitada fa dos mesos fins a BENIAIA, altra alqueria medieval on l’estat de conservació de les cases, i el llavador. Ací en el llavador hem començat una ruta per la muntanya per arribar a LA QUERIOLA, una altra alqueria abandonada, encara que en la visita pareix que estan intentat recuperar una de les edificacions. En esta alqueria hem vist una edificació diferent de la de l’Atzuvieta on la porta de l’entrada va en línia amb la resta fins al pati per poder entrar el carro. Les edificacions estan pegades unes al costat d’altres encara que no en línia recta. Al finalitzar la visita hem recorregut el nostre camí de tornada per concloure amb un dinar en el bar de la piscina.
Quant ja tot pareixia que era la fi, que estàvem al final de l’eixida i tots anàvem al cotxe de tornada a casa, l'organitzador de l’eixida (Francesc Buïgues) tenien per nosaltres un últim secret, la visita al MIRADOR DEL XAP, aquest mirador ens ha delectat amb una vista de tota la Vall de Gallinera i en un extrem també de la platja d’Oliva. Unes vistes d’impressió que a més ens proporcionarien una anècdota, com viatjar per les nostres terres i ser capaços de trobar un Sollaner allí on anem.
Germanes Ibor Ribes
