Eixida 125: Forada al Palmar. Una agradable passejada per la marjal. 6-juny-2015

|

Eixida 125: Forada al  Palmar. Una agradable passejada per la marjal. 6-juny-2015
Crònica: Josep Lozano

L'escriptor Enric Valor emprava la paraula "forada/forades" -derivada d'eixir fora del lloc habitual de residència- per denominar les excursions per anar a  caçar o per conéixer el nostre país.  En aquest cas, i a petició dels amics sollaners de l'Associació Cultural Col·lectiu  Ullal, us contaré la forada que férem al Palmar el primer dissabte de juny, vespra de Corpus, organitzada per Vicent Moncholí de Massanassa, de la qual va ser  guia excel·lent, com també Juanvi Ferrús, de Sollana.
Tot començà el dia 30 de maig, en la presentació del meu poemari L'Albufera. Palus Naccararum al Centre Cultural de Sollana, quan Vicent Moncholí i Joan Ferrús comboiaren la meua dona, Magda Añón, i el nostre amic Josep Serer -que havien llegit alguns poemes del llibre en l'acte- a participar  en l'excursió i dinar amb què el Col·lectiu Ullal tancaria enguany el cicle d'eixides  de 2014-2015 i que farien per la marjaleria o terra d'arròs.

 Dies després, Joan Ferrús va enviar-me un mail indicant-me la data triada: el 6 de juny, vespra del Corpus, en què hauríem de fer cap a la plaça Major de Sollana a les 8,30 h. L'excursió,  que costaria uns 20€, incloïa també el dinar i una curta passejada en carro. 
El dissabte, dia 6, eixírem d'Alginet ben tocades les vuit amb el cotxe de Josep Serer. Prenguérem el camí de les Mallades o Trullàs tot recte. Passàrem per la Mocarra, creuàrem la CV-42 (deixant a la nostra esquerra la venta del Magre) i el pont de l'Autovia A-7. Després, trencàrem a l'esquerra pel camí d'Alzira en direcció a Sollana.
Hi arribàrem a l'hora indicada, atés que per aquesta drecera hi haurà uns deu quilòmetres entre poble i poble, distància que fàcilment pot fer-se amb uns set o vuit minuts o ben poc més. Aparcàrem el vehicle a la plaça de Fermí González Morón, davant del mercat, i quasi a tocar de la plaça Major. Quan arribàrem ja n'hi havia gent, i entre ells alguns dels organitzadors: com Joan i Juanvi Ferrús, a qui saludàrem.  Ens férem un calentet a les tauletes del Bar Rívoli  que hi havia parades en la plaça, davant de la casa de l'Ajuntament o Casa de la Vila.  Edifici que en certa manera va sorprendre'm, ja que pintat de feia poc lluïa un color vistent, vital, molt mediterrani. 
Des d'allí, travessant la marjal, partírem cap al Palmar, població bastida sobre una antiga illa de la llacuna i on Vicente Blasco Ibáñez fa transcórrer bona part de l'acció novel·lística de Cañas y  barro. Títol que fa al·lusió als materials amb què es bastien les barraques d'aquella població, de les quals encara n'hi ha alguna  que altra, però ben poques.

Havíem quedat en trobar-nos a les 9 h,  amb Vicent Moncholí i amb la resta de la gent a les Eres, en la part sud del poble. Una vegada tots aplegats, la forada la integràvem una seixantena  de persones de diverses procedències. Generalment de pobles de l'Horta i de la Ribera: Sollana, Massanassa, Sueca, Alginet, Alzira, Algemesí, Alaquàs i algun més que ara no recorde.
Després d’unes paraules de benvinguda de Vicent Moncholí, anant a peu, iniciàrem el  nostre recorregut cap al tancat de la Baldovina, antiga propietat d'uns influents terratinents de Sueca, els Baldoví, i que rep el  nom d'una de les seues antigues propietàries, la qual es va casar amb el baró de Càrcer. La finca, amb una extensió de 1.200 fanecades, es troba a cosa d'un quilòmetre del poble i ocupa bona part de la punta nord amb què el terme de Sueca limita amb l'Albufera i que té una de les cases més grans i emblemàtiques de la terra d'arròs. El conjunt immoble també compta dos magatzems i un sequer, com també amb un esvelt fumeral de rajoles cara-vista bastit el 1938, en plena guerra civil, per al motor de vapor que prenia l'aigua de la carrera de la Reina, que passa pel costat, a fi d'embassar els camps amb l'aigua de reg o de desguassar-los quan era menester. Els del Palmar, per les dimensions de la casa-habitatge, li diuen la Casota. Vicent n'havia aconseguit les claus i vam poder veure-la per dins. La planta baixa, amb mobles senzills i humils, l'ocupaven els casers. També hi havia indicis de devocions religioses, que indicaven la procedència suecana dels propietaris: en l'entrada una rajola ceràmica amb la Mare  de Déu de Sales, i a la cuina una altra, més xicoteta, amb els Benisants de la Pedra: Abdon i  Senent. Al primer pis, que ocupaven els amos en els seues estades vacionals o en l'època de caça, hi havia mobles amb més entitat i algunes aus dissecades. En la Baldovina van ser casers cinc generacions seguides d'una mateixa família, que ara viu al Palmar i que té com a sobrenom els Casots.
Hi feia un dia assolellat, esplèndid, i acabada la visita a la Baldovina —que van amenitzar amb les seues interessants explicacions Vicent i Juanvi— tornàrem al Palmar i ens distribuírem entre bars i restaurants per a esmorzar.

Després de carregar forces, el grup es traslladà a la seu de Comunitat de Pescadors  on ens esperava el seu president, José Cavaller. La Comunitat, que fins a la vinguda del turisme va ser un dels puntals econòmics del poble, compta amb llarga i respectable antiguitat, ja que va ser fundada en l'any 1248, deu anys després de la conquesta de la ciutat de València per Jaume I. En la casa-seu, ubicada al carrer Caudete núm. 13, la planta baixa es fa servir de llonja per a vendre peix i anguiles, i dalt té un ampli saló d'actes per a les seues reunions. Al saló d'actes, el Sr. Cavaller va explicar-nos  un poc la història i alguns aspectes de la Comunitat de Pescadors, el sorteig dels redolins o llocs per a pescar, els problemes actuals, i entre ells els de la contaminació del llac, que sembla que a poc a poc va solucionant-se. També va dir-nos que la mateixa existència de l'Albufera es deu al fet que la Comunitat, per defensar els seus interessos de pesca, s'oposà sempre a què l'aterraren per a crear camps d'arròs, pràctica que va prohibir-se l'any 1927. Tot i això, de la superfície del llac, que als segles xvi i xvii se suposa que abastava unes 30.000 ha, a hores d'ara només en resten unes 2.300.
Després ens traslladàrem a la trilladora del Tocaio, construïda al costat d'un dels embarcadors del Palmar. La trilladora era una màquina per a batre cereals, en aquest cas l'arròs. Però que també va donar nom a les típiques construccions que  albergaven les  trilladores fixes, perquè també hi havia trilladores transportables, que instal·laven temporalment en els sequers dels tancats o de les poblacions. Van ser introduïdes en el primer terç del segle xx; les primeres foren alemanyes, de la marca Ajuria, SA. Introducció que suposà un pas molt important en la mecanització de la producció d'arròs i una commoció social, perquè llevava els jornals  de trillar amb els animals de càrrega o de bast. El meu pare em contava que Alginet, on també es conreava arròs, a la nit, d'amagat, quan les màquines restaven parades al sequer, hi havia qui anava i les boicotejava posant-hi pedres o fustes per a fer-les malbé.
A la trilladora del Tocaio radica la seu de la Fundació Assut que té, entre els seus objectius més peremptoris, el de salvaguardar i donar a conéixer a escolars, a  estudiants i a la societat valenciana en general, el patrimoni i la memòria dels nostres paisatges naturals més pròxims: els de l'Horta i de l'Albufera, com ens va explicar la senyora Maria Gimeno Bellver, coordinadora de Projectes. Després vam veure un documental ben curiós sobre l'Albufera, realitzat en la dècada dels anys 50 del segle passat. A l'edifici també hi ha instal·lat un petit museu d'eines d'agricultura i accepta donacions per ampliar-lo.   

Després, la meitat de la gent de l'excursió ens desplaçàrem en dos carruatges de cavalls,  tirats cadascú per una haca, al motor de l'Estell, on havíem de dinar. En el nostre, menat per Pepin, anaven unes quinze catorze persones. El qual ens va contar que solia fer collita d'encisams, que l'haqueta que ens duia tenia 16 anys i procedia d'un poble navarrés ubicat prop de Tafalla  o d'Estella, i que ell mateix havia anat a comprar-la. Com també que li agradava molt veure les competicions de 'tir a gato', que fan els carreters de l'Horta el dia de Corpus a València —que era l'endemà— al carrer Avellanes o davant del palau de l'Arquebisbe, abans de començar la famosa processó.
En pocs minuts arribàrem a la creu de l'Estell, una petita  creu erigida sobre una peanya formada per dues peces d'una columna de secció cilíndrica i un gran trompellot de secció octogonal, també de pedra;  a poca distància s'hi troba el motor del tancat.
L'Estell és el nom d'una antiga illa de l'Albufera, quan la llacuna  comunicava lliurement amb el mar, illa que també era alhora bovalar i refugi de contrabandistes, per la seua proximitat a la gola, com ens contà Vicent. Aprofitant l'illa es va crear el tancat, que supera el nivell de l'aigua de les séquies que l'envolten i que per això necessita el motor per apujar-la als camps o per desaiguar; en  una operació del motor que ens mostraren i que els usuaris li diuen "fer l'ona". Mentre esperàvem la paella, que va ser magnífica, vam veure també, en una séquia a tocar de la casa del motor, els petits samarucs.
En diversos punts de l'excursió es van llegir poemes de L'Albufera. Palus Naccararum, que Vicent havia fotocopiat i repartit abans entre la gent. Després de dinar també se'n llegiren alguns, a més de "Els amants", un potent poema d'amor de  Vicent Andrés Estellés.  Altrament, i per la meua part, també hi he aprés noves paraules, o noves accepcions, com ara: borró, Borronar, cameta, redolí, mànega (per tornado), ventrellar l'arròs o mornell.

Ara només em resta donar les gràcies al Col·lectiu Ullal, per la seua deferència i amabilitat i, sobretot a Vicent, a Joan i a Juanvi. I dir-vos que va ser un plaer compartir i participar en una jornada tan agradable. Impulsada per l'afany de difusió i coneixement d'uns paisatges naturals tan bells, com també per l'estima de la nostra terra i de la nostra llengua. Moltes gràcies. 

ÀLBUM PICASA 125

Eixida 124: El Tossal de Vallada. 23-maig-2015

|

EL TOSSAL DE VALLADA. Eixida nº 124: Dissabte, 23 de maig de 2015   
ORGANITZA: Juanvi Ferrús  Zaragozá           CRÒNICA: Santi i Pepa Ferrús  

Podria ser un dissabte qualsevol, però no, eixe dissabte ens havien citat per fer una nova ruta de senderisme, aquesta vegada per la comarca de la Costera. L’organització va ser a càrrec de Juanvi Ferrús, alma mater en les eixides d’aquestes característiques.
L’eixida estava prevista a les 7:35 h. del mati i el punt de concentració, la plaça Major del poble. Els excursionistes acudírem bastant puntuals a la cita: Juanvi, Joan, Pau, Pepa, Xus, Pili, Vicen, Xavi, Cristina, Jorge, Isabel, Pepe Montaner, Santi i Pepa. Ens faltà el cafenet matiner i algun membre va proposar canviar el lloc de concentració, ja que el Rívoli no obri fins les vuit del matí.

Agafàrem tres cotxes i ens dirigírem cap a Vallada, allí ens esperaven altres membres del col·lectiu, entre ells, Vicent Ros, Vicen, Carmen i Manolo Llorente (cunyat de Vicent i Vicen), Javier García, el seu fill i un estudiant de Colòmbia. Una sorpresa va ser quan al lloc de concentració va acudir un alumne de Pilar Fuset, Daniel, per fer l'excursió amb nosaltres i dic sorpresa perquè no sabíem res i la veritat és que es va portar de meravella, no parava de preguntar-li coses a Pilar i no se separà d’ella en tota l'excursió, demostrant el gran feeling entre ells.
Després del cafenet en el restaurant La Sal del Romer, lloc on havíem reservat per a dinar, tot el grup ens dirigírem cap al que s’anomena paratge de les ermites i des d’allà el nostre guia ens portà al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, molt bonic per cert. Tot seguit, iniciàrem el recorregut una mica fort, pràcticament sense escalfar, ja que l'ascens inicial va ser duríssim, una empinada molt forta, amb molta pedra solta, per tal de buscar la senda que hauria de dur-nos al nostre recorregut (PRV Alt del Campello 1’7km- El Tossal 2’9 km)

L’anècdota del dia va ser que quan ja portàvem un bon tros caminat deixant-se portar pel nostre guia Juanvi, ell mateix ens comentà: No tinc massa clar que siga per ací. Després de caminar un bon tram amb incertesa, la sort ens acompanyà, de prompte veiérem dos excursionistes que tornaven d’una altra excursió i ens indicaren que ens havíem equivocat. Vam haver de tornar enrere per agafar la ruta correcta. Això vam fer tots prenent-s’ho amb un toc d’humor propi, de gent sana, que sap que açò li pot passar fins al millor excursionista. El que havia passat es que algú va modificar el senyal que hi havia indicant  el desviament de la ruta, fent que tots ens equivocàrem de camí. Nosaltres mateix rectificàrem el senyal per evitar aquesta mateixa confusió a altres excursionistes.
Abans d’arribar al cim del Tossal, paràrem a esmorzar. Com sempre, cadascú amb el seu entrepà, acompanyat de fruits secs, olives d’elaboració casolana, vinet, cafè, dolços. Ressenyar, la coca de Cristina que estava boníssima i les olives fetes per Jorge.
Finalitzat l’esmorzar ens dirigírem al cim del Tossal, abans però, ens desviàrem per una senda per poder vore un altre paisatge totalment diferent. Juanvi ens digué que allò és el que es coneixia com la toscana valenciana.  

Tornàrem enrere per continuar per la senda que havíem deixat i començàrem la pujada del Tossal. Durant el camí, Javier García anava explicant les curiositats d’aquest meravellós paisatge. Les seues paraules ens delectaven mentre caminàvem.
La pujada va ser molt harmoniosa, formant-se diferents grupets fins arribar tots junts al cim del Tossal (726m2.) Allí sí que ens va donar una gran lliçó magistral el nostre company Javier, fent una menció especial a la vegetació autòctona de la zona (màquia, i d’ací la paraula maquis), mentre divisàvem un gran paisatge només apreciat per aquells que compartim la natura. Podíem veure els pobles de Moixent, Montesa amb el seu Castell, Canals i Alcúdia de Crespins.
Des d’allà dalt iniciàrem la baixada, per cert, un poc abrupta, però emocionant. Pel camí, ens trobàrem la Font d’Espanya, on férem una xicoteta parada per refrescar i alguns prendre algun aliment. Una vegada el cos havia recuperat forces, continuàrem endavant seguint el camí asfaltat per dirigir-nos al punt d’eixida, no abans d’haver passat per davant d’un xalet que ens despertà la curiositat. Pilar ens va dir que pertanyia al expresident de la Diputació de Valencia Fernando Giner.  
Mentre caminàvem, els més entesos anaven comentant les propietats de plantes característiques de la zona com el timó, el romer i altres.  

Per fi, sobre les 13:45 h. aplegàrem al lloc de l’eixida, on férem punt i final d’aquesta meravellosa excursió amb un dinar de germanor disfrutant d’una gran paella que ens prepararen el restaurant La Sal de Romer i com no d’una tertúlia molt agradable i molt ben portada per part de tots.

ÀLBUM PICASA

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB