Els ullals de Sollana

Llorenç Benaches Borràs

Eixida nº 14, dissabte 31 de juliol de 1999
Guia: Llorenç Benaches Borràs

Cap a les 9 del matí eixírem del Bar Cantó tots els integrants del Col·lectiu que hi acudiren a la cita per agafar l’assagador de Catadau a Alginet (camí d’Alzira) en direcció al primer ullal de l’itinerari amb els nostre cotxes.
En arribar al camí de la Casa del Governador, ens desviàrem cap a l’esquerra i a uns quants metres ens trobàrem amb l’Ullal de la Casa del Governador. Davant l’ullal, molta gent es quedà perplexa ja que van veure solament dos cadufs d’on eixia l’aigua, els quals representaven la màxima reducció que pot tindre un ullal, exceptuant clarament el seu aterrament. L’aigua que brollava estava freda, al voltant d’uns 19ºC – com quasi totes les aigües dels nostres ullals – i molt transparent. Vam veure els únics representants de la vegetació subaquàtica que hi quedaven com les algues Potamogeton i altres filamentoses ben a prop al desaigüe dels cadufs. En aquestes aigües netes, també es poden apreciar els crustacis coneguts ací com gambetes, però no ens va ser possible veure-les. En l’ambient de la gent es respirava una mica d’ànim conservacionista, fins i tot es parlà de com es podrien recuperar aquestes micro-reserves genètiques i naturals tan castigades al nostre terme municipal; a més a més, es parlà també de com es podria fer arribar als veïns del poble l’interés per aquests temes i l’interessant que seria fer un catàleg de tots aquests llocs i presentar-lo a l’Ajuntament perquè es posicionara seriosament i sensible sobre el tema i tractara de protegir-los.
Després, visitàrem un altre ullal. Agafant el Camí de les Mallades hi arribàrem a l’Ullal de la Sèquia Llauradora. Aquest ullal, està completament aterrat i és un dels que més extensió té al nostre terme municipal. El cabal d’aigua era molt xicotet i es va poder observar la vegetació típica d’aquestes zones palustres coma ara la canya i el senill al voltant de la xicoteta làmina d’aigua i els joncs en l’altra part aterrada. Amagats entre la vegetació, uns ruscs ens causaren molt de respecte. Poguérem apreciar també una mena de presa construïda fa molts anys que s’utilitzava per regar els camps dels voltants amb l’aigua de l’ullal. Dins de l’ànim conservacionista esmentat abans, els membres del grup comentaren que aquesta zona era l’ideal per fer una bassa o ullal artificial semblant a la llacuna d’Algemesí, previ estudi del cabal i qualitat de les aigües subterrànies.
Abans d’esmorzar eixírem cap a l’Ullal del Bolo, el naixement del qual, i també part del canal que va des de la carretera de Sollana–Almussafes fins el camí del Convent Vell, va ser aterrat l’any 1995. En aquest ullal, s’aprecia clarament l’acció antròpica que si no s’atura, acabarà per aterrar completament aquest ullal. La qüestió que es planteja n’és una paradoxa, ja que segons consta al registre municipal, així com als plànols del nostre terme, en aquest lloc no hi ha hagut mai cap ullal, però segons em confirmà un veí del poble, han posat bolos de pedra per baix perquè l’aigua puga discórrer fins l’altre tram. Aquest ullal, té vegetació nitròfila als costats del canal que hi resta i està bastant cegat degut a l’aportació de sediments.
Després arribà l’hora d’esmorzar com tots esperàvem i ens dirigírem cap al Romaní, concretament al Casino, on ens menjàrem uns saborosos entrepans acompanyades d’unes bones ensalades. Després, com no, el cafenet i la tertulieta. Finalment, el preu encara va ser millor.
Continuàrem el nostre viatge fins l’Ullal del Romaní, també conegut com Ullal del rejolar molt a prop de la Creueta. Aquest ullal té forma allargada i una profunditat de tres metres amb les vores molt verticals i pronunciades, és el més cabalós i hi veiérem molta vegetació subaquàtica, sobretot algues filamentoses i també restes de vegetació palustre com canya, bova, etc.; la ictionfauna, és també molt important i representativa. Paràrem esment en l’esquerda que hi ha a l’altre costat de la bassa, la qual pot ser perillosa si no se senyalitza.
La ressaca de la tertulieta anava apareixent i es parlà de la segura relació que hi havia entre aquests llocs i els grans assentaments de població del nostre municipi: Trullàs i Alcaissia. Es parlà fins i tot de l’anomenada Via Augusta que també hauria pogut passar per aquests indrets. Aquest ullal, encara que no estiga dins del parc natural, està protegit per la normativa vigent.
Com la Creu de l’Alcaissia quedava molt a prop, hi anàrem passejant. En aquest històric paratge del terme, el nostre company Joan Llinares, president de la Germandat del sant Crist a Sollana, ens parlà una miqueta de la història i significat de la creu, així com també de la romeria última que s’havia fet recentment en la qual va ser beneïda la nova restauració feta. Com que l’ambient conservacionista encara no s’havia esfumat, es parlà de l’interessant que seria ampliar aquell lloc i convertir-lo en zona d’esplai i berenars per als més menuts els dia de pasqua.
Més tard, anàrem pel camí vora via per a veure els altres ullals, la situació era perillosa i havíem de creuar la via amb molta cautela. La primera parada fou a l’Ullal de la Font del Barret, un ullal molt xicotet i bonic però que últimament no presenta massa bon aspecte. Hi accedírem per una escala de maçoneria. N’hi havia dues canelles de ferro d’on eixia l’aigua i a la paret, l’escut de la Sèquia Reial del Xúquer i el nom de l’ullal en taulells de ceràmica: FONT DEL BARRET. De les canelles brollava l’aigua clara i freda i per fi hi poguérem veure el típic crustaci gambeta que corria per aquestes aigües tranquil·les, els diferents tipus de cargols aquàtics que viuen en aquest ullal i altres espècies foranes com la gambusia i el cranc americà. Continuant pel canalet que va a la bassa, veiérem la vegetació palustre: canya i senill a més d’altra vegetació que necessita molta aigua com els creixents. La bassa presentava forma elipsoidal i al fons s’observava vegetació subaquàtica dels géneres Potamogeton i Ceratophyllum . També i malgrat que en aquesta època d’estiu hi ha menys aigua poguérem observar la ictiofauna típica.
Tots els participants en l’eixida, se n’adonaren de com l’acció antròpica afectava cada vegada més tant al canalet com a la bassa, sobretot degut al conreu d’un trosset de terra utilitzat per un veí. Aquesta acció humana actuava sobre el canalet produint solsides de terra. Segons es va dir, l’aigua d’aquest ullal era apta per al consum encara l’any 1968 i era també un indret molt visitat per la gent del nostre poble, especialment pels llauradors que hi acudien per beure quan treballaven prop d’ací. Es comentà fins i tot que alguns estrangers estudiosos havien vingut a visitar aquest ullal, acabant-se els comentaris parlant de l’origen del topònim.
Aquest ullal, també té protecció per part de la Generalitat i està catalogat, encara que estiga fora del parc natural, com a zona de reserva ecològica, és a dir de màxima protecció. Així i tot, el que es veu és altra cosa ben distinta, l’única actuació que coneix qui aquesta crònica escriu, ha estat netejar-lo algunes vegades i la reintroducció d’algunes espècies autòctones.
Continuant pel camí de vora via, arribàrem a l’Ullal de la Font del Forner, on aquest camí de servei fa un arc rodejant-lo. L’ullal presenta una característica curiosa i és que està travessat per la via fèrria dividint-lo en dues subbasses. Observàrem també els aterraments que hi ha als costats, utilitzats en un principi per a horta i ara aparentment abandonats. En aquest ullal observàrem la vegetació palustre pròpia: canya, senill, bova, trencadalla i joncs i també la introduïda, no pròpia de l’ecosistema: canya índia, figuera de pala, etc... Al fons de la bassa, es podia veure com brollava l’aigua. La vegetació estava formada per fanerogames com Potamogeton i Miriophylum i pel que fa a la fauna trobàrem gambetes, cargols aquàtics, madrilles, etc... Aquest gran ullal, encara que estiga afectat per les infraestructures viàries esmentades abans també té protecció oficial i està catalogat com a zona de reserva ecològica. L’aigua naix en les dues basses.
Des del canalet ens sorprengué la claredat de l’aigua i sobretot el toll que aporta a la sèquia del l’Alcaissia. Al final del canalet observàrem una espècie de marge d’obra que segurament tindria molts anys i que segons es comentà podria ser l’antic límit de l’ullal.
Després continuàrem i anàrem a la partida del Borronar on hi havien fa uns trenta anys uns ullals que hui ja han desaparegut.
Continuant pel camí de vora via, visitàrem l’últim ullal d’aquest breu però intens itinerari, l’Ullal de la Font de la Campana. Creuàrem també la via fins una xicoteta bassa en la que al fons observàrem asprella i un canalet. Aquest ullal no té vegetació palustre i es poden observar molts peixets xicotets com les gambusies.
Després de tot el recorregut ens esperava l’anhelat dinar al Bar Restaurant La Florida on ens serviren un plat típic de marjal: l’espardenyot, que és un suc a base d’anguila, carn i creïlles. No es quedaren a dinar tots els que havien participat en l’eixida, però el preparat cassolà que ens menjàrem i la xarradeta de després va ser un autèntic plaer. Ells s’ho perderen.