Ramon Ibor Oroval
Eixida nº 13, dissabte 10 de juliol de 1999
Guia: Ramon Ibor Oroval
Quan encara no feia molt que el sol havia deixat les aigües de la mar, quan els càntics dels ocells omplien la plaça acompanyats pels xiulits dels estornells, una colla d’amics, d’aficionats pels temes culturals, d’enamorats de la marjal riberenca, de novis de la nostra Albufera, s’agrupaven a la Plaça Major de la Vila.
Semblava un dissabte qualsevol, encara que no per a tots. Els interessats en l’eixida hi anaven arribant al lloc previst, alguns amb cotxe, altres a peu. A la barra d’un bar matiner – El cantó- s’oïa: un café, un tallat, un carajillo, un rebollit amb llet…. Mentre, les mans i abraçades d’amics i companys que feia dies, setmanes o fins i tot mesos que no s’havien vist, anaven complimentat les presentacions dels novells i desconeguts. Tots hi eren ben vinguts i ben rebuts.
Els nervis anaven inquietant el grup i mentre el nombre d’assistents anava creixent; ja hi érem una vintena quan el rellotge de la plaça començà a tocar les huit i mitja, aleshores, una veu amb veu amb to ferm va dir:
- Seguiu-me tots, repartiu-vos pels cotxes i que puge algú amb mi. Anirem espaiet i, farem algunes parades pel camí.
Una caravana de cotxes, no recorde ben bé quants, s’enfilaren alegrement cap a fora que diuen els suecans, cap a la marjal de Sollana. En arribar a l’Alteró de la Curra, hi vàrem girar pel cavalló cap a la casa de Benlloch – Casa del Fumeral- . Un poc abans, giràrem a l’esquerra – cap al Nord – per anar de cara a l’Albufera.
Un primer projecte era deixar els cotxes al Sequer de Cirilo i anar per la Sèquia de l’Overa fins al llac, però com que la barca era molt gran i no podia passar per sota els ponts de Paredes i de l’Abaetxo, haguérem d’anar fins la Casa del Campot, on més tard ens esperarien per dinar.
Toni, amb la barca dels cunyats, ja hi era esperant-nos. En arribar, agafàrem els quaderns, la nevereta amb refrescs, les càmeres, els prismàtics i les cistelles amb l’esmorzar, pujàrem a la barca i començàrem la ruta prevista.
En un primer moment pegàrem la volta a la Barra, deixant a les nostres esquenes el Carreró de…… D’ací, passarem a la Manseguerota (o Mota Redona) on comprovàrem l’efecte del vent i els intents de la Conselleria de Medi Ambient i l’Ajuntament de València per impedir que les aigües mogudes pel vent arrosseguen la mota i vagen reduint-la cada vegada més. L’estacada no era molt bona i no havia fet l’efecte que es pretenia. Tampoc no hi havia aconseguit res la tela d’espart que havien col·locat, ja que se l’havien menjat els peixos.
Seguidament ens enfilàrem cap a la desembocadura de les sèquies Overa i Dreta, en l’actualitat molt contaminades, la primera de les quals aporta gran quantitat de sediments al llac, el que fa que davant d’ella hi hagen zones amb poc de calat (nivell d’aigua).
La proa de la barca es dirigí aquesta vegada cap a la Mata de la Torre, al costat de la qual es trobà l’Alteró i per darrere hi entra la Carrera de la Reina, que arreplega les aigües de la Punta Seca i del Tancat de Malta. Després, la Sequiota la Jonça i la Cua, fins arribar al Racó de l’Olla on observàrem els preparatius per a la celebració d’un convit de noces a l’aire lliure sota els pins.
En passar junt a la Mata del Fang, veiérem un aparell a l’aigua, el qual, mitjançant energia solar, oxigenava les aigües del llac per tal de combatre l’efecte estiuenc altament calorós. A més a més, agradava per la proliferació de les algues verdes i blaves, producte de l’entrofització de les aigües, per la contaminació orgànica que aporten les sèquies que no porten aigua depurada. Passàrem vora la casa dels guardes, hi paràrem esment en l’observatori del Racó, que en aquesta època hi romania tancat per reformes interiors. També hi vàrem observar els més de vint aparells solars enclavats al terra en lloc d’estar repartits per l’Albufera.
Eren poc més de les deu del matí quan després de passar pel costat del Centre d’Atenció Veterinària que atén els animals de la Devesa, hi arribàrem a les comportes de Pujol. Allí, després de creuar la carretera del Saler entràrem al Recinte de les comportes, construït per la Junta de Desaigüe de l’Albufera, associació que presideix l’alcaldessa de València. Aquestes comportes, serveixen per traure l’aigua del llac quan fa perillar la collita de l’arròs i fa vent de llevant que no deixa eixir l’aigua de forma natural.
Al pati exterior del recinte, i a sota d’un agradable pinar, el Sr. Paco Girona, membre de la Junta de Desaigüe, ens havia preparat una taula ben parada amb beguda, mentre que Luisa Alegre, cuinera de les escoles ens havia fet uns bons preparats per esmorzar: truita de creïlles, esgarradets diversos, mulladors, etc.. Després d’esmorzar els Senyor Girona ens acompanyà per les comportes, i ens explicà la funció de les turbines, les quals porten els noms de les sèquies que aporten aigua a l’Albufera. Recorreguérem la zona i estudiàrem el contingut d’un plafó explicatiu sobre els orígens del llac.
Acabada la visita, eixirem cap a la Mota de Llevant. En arribar a la frontera del Barranc de Xiva, acabats de passar la Sèquia del Petxinar hi observàrem una gran garza blava que semblava parada surant a l’aigua, mentre en realitat es recolzava sobre un tronc que tocava fons de la poca aigua com hi havia al davant del barranc. Allí mateix hi havia un flatoll del pujolet que haguérem de vorejar per tal d’evitar quedar-se estancats al fang acumulat en aquella zona.
Seguidament, vorejàrem la Mata del Rei per acostar-nos a la Sèquia del Port de Catarroja. Continuàrem per la Font de Mariano i la Sèquia del Canal, la qual hi aporta les aigües del Barranc de Catarroja
No hi poguérem pegar la volta a la Mota de Sant Roc, així que ens enfilàrem per davant de la Sèquia de l’Advocat de Silla, al final de la qual es troba un motor on fa barques un calafat, dels pocs que hi queden.
En arribar a la Mata de l’Antina, li pegàrem la volta per arribar a l’eixida de la Foia, on arrimàrem la barca per visitar el Tancat de Xicorro, després de sobrepassar una xicoteta part de l’Albufera que pertany a Sollana pels mollons que s’hi conserven encara i que s’anomena Racó de Grau.
Després d’un breu passeig per la zona, visitàrem el motor de Xicorro, el qual té com a funció principal la de traure l’aigua, ja que aquest tancat està a més d’un metre per baix del nivell de l’Albufera.
Continuant la nostra ruta, hi passarem per davant del Tancat i Motor de Foro, on en anys anteriors hi va haver un portet perquè les barques carregaren l’arròs en garba i poder dur-lo a les trilladores de Catarroja.
Passàrem també per davant de la Sèquia de l’Alcaissia, actualment molt contaminada per contenir aigües residuals de Benifaió i Almussafes i la profunditat mitjana de la qual no sobrepassa els 30 cm.
En vorejar la Punta dels Esclafidors, vora al Tancat d’Emilia, hi arribàrem a la frontera del Racó de Sacarés, aquest reducte, està tancat per una malla de fil i ha estat pactat per la Conselleria de Medi Ambient per a la protecció de les aus, tant autòctones com migratòries. Aquest espai, amb els ullals propis que fan que les aigües siguen de millor qualitat que les de la resta del llac, ha estat triat per la Conselleria per a realitzar una ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus).
Acabàrem al Motor del Campot a la Casa del Senyoret on ens havien preparat una bona paella valenciana feta amb llenya de taronger i guisada per un cuiner d’excepció que li diuen Paco El gat . Després d’un recorregut tan extraordinari, aquell menjar ens va saber a glòria i per a postres una insuperable fruita estiuenca, un fresquíssim meló d’Alger. Tinguérem pastes, café i licors per a la sobretaula on mitjançant una amena tertúlia comentàrem aspectes de l’ecosistema visitat, de la necessària conservació del medi que ens és ben a prop i que constitueix el nostre patrimoni medi-ambiental així com també es parlà dels futurs projectes de l’Ullal.
Ben entrada ja la vesprada, el coordinador de l’Ullal donà fi a la plaent xerrada amb les següents paraules: Senyores i Senyors, per a hui ja n’hi ha prou, s’alça la sessió i fins la pròxima eixida del Col·lectiu !
I novament, entre comiats i comentaris d’última hora, pujàrem als cotxes i com apunta una bona dita valenciana: En el forn n’hi ha un codony i en la plaça una carabassa, cadascú a sa casa.
Un dia memorable, per a recordar.
Eixida nº 13, dissabte 10 de juliol de 1999
Guia: Ramon Ibor Oroval
Quan encara no feia molt que el sol havia deixat les aigües de la mar, quan els càntics dels ocells omplien la plaça acompanyats pels xiulits dels estornells, una colla d’amics, d’aficionats pels temes culturals, d’enamorats de la marjal riberenca, de novis de la nostra Albufera, s’agrupaven a la Plaça Major de la Vila.
Semblava un dissabte qualsevol, encara que no per a tots. Els interessats en l’eixida hi anaven arribant al lloc previst, alguns amb cotxe, altres a peu. A la barra d’un bar matiner – El cantó- s’oïa: un café, un tallat, un carajillo, un rebollit amb llet…. Mentre, les mans i abraçades d’amics i companys que feia dies, setmanes o fins i tot mesos que no s’havien vist, anaven complimentat les presentacions dels novells i desconeguts. Tots hi eren ben vinguts i ben rebuts.
Els nervis anaven inquietant el grup i mentre el nombre d’assistents anava creixent; ja hi érem una vintena quan el rellotge de la plaça començà a tocar les huit i mitja, aleshores, una veu amb veu amb to ferm va dir:
- Seguiu-me tots, repartiu-vos pels cotxes i que puge algú amb mi. Anirem espaiet i, farem algunes parades pel camí.
Una caravana de cotxes, no recorde ben bé quants, s’enfilaren alegrement cap a fora que diuen els suecans, cap a la marjal de Sollana. En arribar a l’Alteró de la Curra, hi vàrem girar pel cavalló cap a la casa de Benlloch – Casa del Fumeral- . Un poc abans, giràrem a l’esquerra – cap al Nord – per anar de cara a l’Albufera.
Un primer projecte era deixar els cotxes al Sequer de Cirilo i anar per la Sèquia de l’Overa fins al llac, però com que la barca era molt gran i no podia passar per sota els ponts de Paredes i de l’Abaetxo, haguérem d’anar fins la Casa del Campot, on més tard ens esperarien per dinar.
Toni, amb la barca dels cunyats, ja hi era esperant-nos. En arribar, agafàrem els quaderns, la nevereta amb refrescs, les càmeres, els prismàtics i les cistelles amb l’esmorzar, pujàrem a la barca i començàrem la ruta prevista.
En un primer moment pegàrem la volta a la Barra, deixant a les nostres esquenes el Carreró de…… D’ací, passarem a la Manseguerota (o Mota Redona) on comprovàrem l’efecte del vent i els intents de la Conselleria de Medi Ambient i l’Ajuntament de València per impedir que les aigües mogudes pel vent arrosseguen la mota i vagen reduint-la cada vegada més. L’estacada no era molt bona i no havia fet l’efecte que es pretenia. Tampoc no hi havia aconseguit res la tela d’espart que havien col·locat, ja que se l’havien menjat els peixos.
Seguidament ens enfilàrem cap a la desembocadura de les sèquies Overa i Dreta, en l’actualitat molt contaminades, la primera de les quals aporta gran quantitat de sediments al llac, el que fa que davant d’ella hi hagen zones amb poc de calat (nivell d’aigua).
La proa de la barca es dirigí aquesta vegada cap a la Mata de la Torre, al costat de la qual es trobà l’Alteró i per darrere hi entra la Carrera de la Reina, que arreplega les aigües de la Punta Seca i del Tancat de Malta. Després, la Sequiota la Jonça i la Cua, fins arribar al Racó de l’Olla on observàrem els preparatius per a la celebració d’un convit de noces a l’aire lliure sota els pins.
En passar junt a la Mata del Fang, veiérem un aparell a l’aigua, el qual, mitjançant energia solar, oxigenava les aigües del llac per tal de combatre l’efecte estiuenc altament calorós. A més a més, agradava per la proliferació de les algues verdes i blaves, producte de l’entrofització de les aigües, per la contaminació orgànica que aporten les sèquies que no porten aigua depurada. Passàrem vora la casa dels guardes, hi paràrem esment en l’observatori del Racó, que en aquesta època hi romania tancat per reformes interiors. També hi vàrem observar els més de vint aparells solars enclavats al terra en lloc d’estar repartits per l’Albufera.
Eren poc més de les deu del matí quan després de passar pel costat del Centre d’Atenció Veterinària que atén els animals de la Devesa, hi arribàrem a les comportes de Pujol. Allí, després de creuar la carretera del Saler entràrem al Recinte de les comportes, construït per la Junta de Desaigüe de l’Albufera, associació que presideix l’alcaldessa de València. Aquestes comportes, serveixen per traure l’aigua del llac quan fa perillar la collita de l’arròs i fa vent de llevant que no deixa eixir l’aigua de forma natural.
Al pati exterior del recinte, i a sota d’un agradable pinar, el Sr. Paco Girona, membre de la Junta de Desaigüe, ens havia preparat una taula ben parada amb beguda, mentre que Luisa Alegre, cuinera de les escoles ens havia fet uns bons preparats per esmorzar: truita de creïlles, esgarradets diversos, mulladors, etc.. Després d’esmorzar els Senyor Girona ens acompanyà per les comportes, i ens explicà la funció de les turbines, les quals porten els noms de les sèquies que aporten aigua a l’Albufera. Recorreguérem la zona i estudiàrem el contingut d’un plafó explicatiu sobre els orígens del llac.
Acabada la visita, eixirem cap a la Mota de Llevant. En arribar a la frontera del Barranc de Xiva, acabats de passar la Sèquia del Petxinar hi observàrem una gran garza blava que semblava parada surant a l’aigua, mentre en realitat es recolzava sobre un tronc que tocava fons de la poca aigua com hi havia al davant del barranc. Allí mateix hi havia un flatoll del pujolet que haguérem de vorejar per tal d’evitar quedar-se estancats al fang acumulat en aquella zona.
Seguidament, vorejàrem la Mata del Rei per acostar-nos a la Sèquia del Port de Catarroja. Continuàrem per la Font de Mariano i la Sèquia del Canal, la qual hi aporta les aigües del Barranc de Catarroja
No hi poguérem pegar la volta a la Mota de Sant Roc, així que ens enfilàrem per davant de la Sèquia de l’Advocat de Silla, al final de la qual es troba un motor on fa barques un calafat, dels pocs que hi queden.
En arribar a la Mata de l’Antina, li pegàrem la volta per arribar a l’eixida de la Foia, on arrimàrem la barca per visitar el Tancat de Xicorro, després de sobrepassar una xicoteta part de l’Albufera que pertany a Sollana pels mollons que s’hi conserven encara i que s’anomena Racó de Grau.
Després d’un breu passeig per la zona, visitàrem el motor de Xicorro, el qual té com a funció principal la de traure l’aigua, ja que aquest tancat està a més d’un metre per baix del nivell de l’Albufera.
Continuant la nostra ruta, hi passarem per davant del Tancat i Motor de Foro, on en anys anteriors hi va haver un portet perquè les barques carregaren l’arròs en garba i poder dur-lo a les trilladores de Catarroja.
Passàrem també per davant de la Sèquia de l’Alcaissia, actualment molt contaminada per contenir aigües residuals de Benifaió i Almussafes i la profunditat mitjana de la qual no sobrepassa els 30 cm.
En vorejar la Punta dels Esclafidors, vora al Tancat d’Emilia, hi arribàrem a la frontera del Racó de Sacarés, aquest reducte, està tancat per una malla de fil i ha estat pactat per la Conselleria de Medi Ambient per a la protecció de les aus, tant autòctones com migratòries. Aquest espai, amb els ullals propis que fan que les aigües siguen de millor qualitat que les de la resta del llac, ha estat triat per la Conselleria per a realitzar una ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus).
Acabàrem al Motor del Campot a la Casa del Senyoret on ens havien preparat una bona paella valenciana feta amb llenya de taronger i guisada per un cuiner d’excepció que li diuen Paco El gat . Després d’un recorregut tan extraordinari, aquell menjar ens va saber a glòria i per a postres una insuperable fruita estiuenca, un fresquíssim meló d’Alger. Tinguérem pastes, café i licors per a la sobretaula on mitjançant una amena tertúlia comentàrem aspectes de l’ecosistema visitat, de la necessària conservació del medi que ens és ben a prop i que constitueix el nostre patrimoni medi-ambiental així com també es parlà dels futurs projectes de l’Ullal.
Ben entrada ja la vesprada, el coordinador de l’Ullal donà fi a la plaent xerrada amb les següents paraules: Senyores i Senyors, per a hui ja n’hi ha prou, s’alça la sessió i fins la pròxima eixida del Col·lectiu !
I novament, entre comiats i comentaris d’última hora, pujàrem als cotxes i com apunta una bona dita valenciana: En el forn n’hi ha un codony i en la plaça una carabassa, cadascú a sa casa.
Un dia memorable, per a recordar.
0 comentarios:
Publicar un comentario