Antonio Segarra Selma
Eixida nº 7, dissabte 7 de novembre de 1998
Guia: Josep Fernández, Pere Guillem.
A les nou del matí ens reunírem al bar Cantó de d’on eixírem cap a Alzira, ja que allí es trobava l’autobús que hauríem de seguir per arribar a la cova, la visita a la cova formava part de les activitats organitzades per l’Ajuntament d’Alzira i nosaltres ens apegàrem.
Arribàrem a la Valldigna amb el cotxe abans de les onze i començàrem la pujada a peu al turó on es trobava la cova. La pujada fou d’allò més atrevida, ja que anàvem pujant per una espècie de sendeta estreta per la qual sols cabia una persona en alguns dels trams, i a més a més ens trobàvem amb els desnivells provocats pel rocam.
Una vegada dalt ens haguérem d’esperar fins que eixira la primera part del grup, però les visites a la vall i la mar feien que l’espera no es fera llarga. Al lloc es podia llegir un cartell que ens deia que ens trobàvem amb una cova d’habitat prehistòric del Paleolític Inferior, època en la qual es desenvolupà l’home. Com ens indicà l’arqueòleg, ens trobàvem en el jaciment valencià més antic amb una cronologia d’uns 250.000 anys marcada en el terreny amb els estrats de terra, autèntiques pàgines separades d’història. Ens havíem de situar en un període de constants variacions climàtiques que no sols afectarien a l’home, també la geografia rebé les seues accions, ja que en moments de més fred, indicat als estrats amb plaques de pedra, la mar retrocedia centenars de metres i viceversa.
Dades curioses són les que ens diuen que en aquestes terres del País Valencià hi hagueren rinoceronts i hipopòtams, espècies característiques d’èpoques gelades i càlides respectivament. Aquest jaciment constata la presència de Neanderthal a terres valencianes (individu amb una mitja d’entre 1’60 i 1’70 i amb una capacitat cranial d’uns 1625 cc., un centenar menys que el sapiens), i ens dóna el registre material d’unes vuitanta mil eines. Un altra de les marques de la cova és la constatació de les primeres fogueres, però a partir de l’estrat dels 150.000 anys.
Per damunt damunt ens acostàrem a la vida de l’home prehistòric de les nostres terres, com caçava a les parts baixes i pujava part del menjar als llocs d’habitat i de refugi, per a evitar depredadors més poderosos com podien ser els felins. La presència humana correspondria a reduïts grups humans, només de vint-i-cinc individus, i possiblement itinerants, no definitivament assentats, una de les proves seria la falta de restes humanes al jaciment.
La visita va acabar amb una xarrada sobre el medi que ens envolta i que hi havia abans. Després baixàrem anant amb compte de no esguillar, ja que havia plogut dies abans, i ens n’anàrem cap a casa.
Eixida nº 7, dissabte 7 de novembre de 1998
Guia: Josep Fernández, Pere Guillem.
A les nou del matí ens reunírem al bar Cantó de d’on eixírem cap a Alzira, ja que allí es trobava l’autobús que hauríem de seguir per arribar a la cova, la visita a la cova formava part de les activitats organitzades per l’Ajuntament d’Alzira i nosaltres ens apegàrem.
Arribàrem a la Valldigna amb el cotxe abans de les onze i començàrem la pujada a peu al turó on es trobava la cova. La pujada fou d’allò més atrevida, ja que anàvem pujant per una espècie de sendeta estreta per la qual sols cabia una persona en alguns dels trams, i a més a més ens trobàvem amb els desnivells provocats pel rocam.
Una vegada dalt ens haguérem d’esperar fins que eixira la primera part del grup, però les visites a la vall i la mar feien que l’espera no es fera llarga. Al lloc es podia llegir un cartell que ens deia que ens trobàvem amb una cova d’habitat prehistòric del Paleolític Inferior, època en la qual es desenvolupà l’home. Com ens indicà l’arqueòleg, ens trobàvem en el jaciment valencià més antic amb una cronologia d’uns 250.000 anys marcada en el terreny amb els estrats de terra, autèntiques pàgines separades d’història. Ens havíem de situar en un període de constants variacions climàtiques que no sols afectarien a l’home, també la geografia rebé les seues accions, ja que en moments de més fred, indicat als estrats amb plaques de pedra, la mar retrocedia centenars de metres i viceversa.
Dades curioses són les que ens diuen que en aquestes terres del País Valencià hi hagueren rinoceronts i hipopòtams, espècies característiques d’èpoques gelades i càlides respectivament. Aquest jaciment constata la presència de Neanderthal a terres valencianes (individu amb una mitja d’entre 1’60 i 1’70 i amb una capacitat cranial d’uns 1625 cc., un centenar menys que el sapiens), i ens dóna el registre material d’unes vuitanta mil eines. Un altra de les marques de la cova és la constatació de les primeres fogueres, però a partir de l’estrat dels 150.000 anys.
Per damunt damunt ens acostàrem a la vida de l’home prehistòric de les nostres terres, com caçava a les parts baixes i pujava part del menjar als llocs d’habitat i de refugi, per a evitar depredadors més poderosos com podien ser els felins. La presència humana correspondria a reduïts grups humans, només de vint-i-cinc individus, i possiblement itinerants, no definitivament assentats, una de les proves seria la falta de restes humanes al jaciment.
La visita va acabar amb una xarrada sobre el medi que ens envolta i que hi havia abans. Després baixàrem anant amb compte de no esguillar, ja que havia plogut dies abans, i ens n’anàrem cap a casa.
0 comentarios:
Publicar un comentario