Antonio Segarra Selma
Eixida nº 22, dissabte 23 de setembre de 2000
Guia: Vicent García Castillo.
Ca’n Picafort, Mallorca, quatre illes, cap frontera, un País. Escric aquesta crònica lluny de casa, lluny dels amics de l’Ullal, però el record del que hem fet em reconforta i m’anima. Tal vegada aquesta semble una crònica un tant estranya al final, però, les circumstàncies no són les habituals; vos he de dir que amb tot el que el col·lectiu ens està omplint arribes a apreciar d’altra manera les terres vistes, i ara recorde aquelles paraules de Joan Ll... “Quan vas a quelcom lloc veus les coses i penses com podria ser a Sollana” Quedem-nos amb aquest pensament en aquests moments de deixadesa cultural al poble i seguim amb les rutes Ullal.
RUTA ROMANO-VISIGÒTICA
L’eixida es va programar per al dissabte 7 d’octubre, cap a les nou del matí eixírem del Cantó, però aquesta vegada amb bicicleta, encara que part del grup ens esperava en el Romaní i en aquesta ocasió duiem un nou company, Velis, amic de Joan F. El dia era clar i el matí fresc i Joan, Cloti, Pau, Velis i jo enfilàrem cap al Romaní per vora via entre fenolls ressecs, verds i poblats taronger i la mai millor dita, Assarb.
El punt de trobada era el casino del Romaní, allí ens esperaven Vicent G. Castillo, Joan Ll, l’amic Paco Beltran i “un caça tresors” el nom del qual no recorde. Després de l’esmorzaret en Vicent G. Castillo ens va parlar de la derruïda torre musulmana de Rafalcadí, situada entre el que ara és Oscar Mayer i la coneguda com a bassa del Romaní a prop de la via Augusta, vora el que és la n 340. La torre fou enderrocada cap als cinquanta per uns camperols d’Almussafes, que allí tenien el seu hort. Hauríem de fer ressó de la importància estratègica d’aquesta torre fins el que hem vist alguna vegada com l’entramat o cinturó defensiu de la ciutat de València i el seu territori, recordem que es trobava a vora de al via de comunicació antiga més important del territori, la v.a. controlant així el pas per terra per una banda i vigilant el llac per altra.
Després de sentir emocionats al sempre apassionat Castillo visitàrem l’emplaçament de la que hauria estat una vila romana, la qual per la situació i les escasses dades que ha aportat el seu mínim estudi ens faria pensar en una vila del baix imperi el que i m’aventure a dir-ho, serien els precedents dels futurs senyorius medievals valencians.
Ací, Francesc Beltran, gran coneixedor de la romanitat de les nostres terres ens explicva alguns detalls i al temps anaven passant per les nostres mans les restes arqueològiques del lloc, que conserva Vicent G. Castillo, terracotta, tesel·les, fragments de recipients i l’impressionant col·lecció de monedes romanes trobades ací, tot un plaer per a l’ànima que de vegades evoca temps passats. En acabar la xerrada a sota aquella agradable ombra de pins i fulles de figuera ens dirigírem furtivament cap al loc exacte on aparegueren part d’aquelles restes, amb l’esperit d’Indiana Jones i Howard Carter junts caminàrem per l’hort amb la mirada clavada al sol cafit de pedres i somnis. De nou Paco Beltran ens donà una lliçó de ceràmica i dieta romana unes passes més a l’oest, de nou un gust per a la gent que hi estàvem.
L’eixida acabava i cadascú se n’anava amb la bici o amb el cotxe cap a Sollana i cap a Benifaió; el sol calfava i per davant teníem la N-340 i uns quatre quilòmetres de pedal, tot marxava sobre rodes fins que les rodes de Cloti decidiren fer un alt, la bicicleta s’havia trencada, ens vàrem posar negres com el carbó les mans, i al remat haguérem de passar a l’única solució possible si volíem tornar aviat, Pau agafà la bici de Cloti, jo la de Pau i Cloti la meua i arrossegant-se arribàrem un tant suats a Sollana, després de més de mitja hora que la resta del grup arribara. Ni tan sols açò ens llevava el bon sabor que dúiem al cos. No visitàrem el lloc on va aparèixer la tomba visigòtica però Vicent G. Castillo en va fer referència amb un relat dels “feyts” de nou emocionat, remuntant-se al dia en què l’arqueòleg Domingo Fletcher Valls vingué a Sollana per estudiar l’emplaçament i les restes de la fins ara única evidència visigòtica al nostre poble o al nostre terme, la primera evidència de la fe cristiana per a altres... miralls hi ha de tots els colors, i si alguna cosa hem de seguir tenint, amics, són molts colors, malecum salam
0 comentarios:
Publicar un comentario