Parlament d'Anna Gumbau. Quart aniversari col.lectiu ullal

FRANCESC MANUEL LLORENS, L’HOME.



D. Manuel no va ser tan sols mestre del meu fill, va ser també, al mateix temps, mestre meu. Ha sigut un cúmul de simpatia, amabilitat, tendresa, fins i tot ha arribat a ser el meu confessor. Quan tenia algun problema agafava la carpeta i em preguntava: Senyor, a qui em dirigisc? La resposta era clara, a D. Manuel i de seguida ja tenia ell el consell a punt, les paraules justes, el confort que necessitava: No decaigues mai, i no oblides resar Anita que és el més important que hi puga haver en la vida. Em digué en una ocasió que havia estat dues vegades a les portes de la mort, i que el prec al nostre senyor, el resar-li, l’havia reconfortat tant, i este era el seu consell.

Podria dir-se que D. Manuel ha sigut per a mi una persona insuperable, conforme deia D. Rafael, el practicant que teníem a Sollana: En molts pobles xicotets hi ha un o dos campanars, doncs així hi ha també de persones destacables en els pobles, molt poques, a tot estirar dos o tres o fins i tot quatre i D. Manuel ben bé, podria ser una d’elles. Per a mi la paraula justa seria incommensurable que és la que ara em ve a la ment, la més gran de totes, la que arreplega tot el que jo podria dir esta nit de D. Manuel.

I ara voldria llegir-vos unes paraules que he seleccionat d’un llibre i que s’adapten molt bé a la personalitat de D. Manuel:

“Primer pel que ha dit, però sobretot pel que ha escrit, l’home ha estat capaç en certa mesura, de transcendir la mort. Una part essencial de l’individu viu en la tradició dels llibres i així pot influir en les ments i les accions d’altres persones de diferents llocs i diverses èpoques. Un rengló de taquetes negres sobre una pàgina, pot commoure un ser humà fins les llàgrimes, encara que els ossos de qui ho va escriure s’hagen convertit en pols fa molt de temps.”