Parlament de Joan Lluis Senon Vila. Quart aniversari col.lectiu ullal

FRANCESC MANUEL LLORENS, EL POETA

Després d’una primera aproximació a la producció poètica de Francesc Manuel Llorens, el que voldria en el meu parlament és comentar un poc el que m’ha suggerit la seua poesia, així com també parlar de l’època i del context històric que li tocà viure.

F. Manuel Llorens Ferri, és un personatge que jo desconeixia fins fa ben poc, tot i haver llegit algun dels seus poemes en algun programa de festes locals, i una de les meues intencions en el present parlament seria, a més del ja exposat, comentar un poc els perquès d’aquest home: per què es dedicà a la poesia, per què dedicà tantes hores de la seua vida a llegir i escriure quan tenia una vida tan plena d’altres coses: família, treball... en definitiva el perquè de la seua passió per la poesia.

La primera sorpresa que em vaig portar és que un home que tinguera una obra tan vasta, tan gran, (més de cent cinquanta poemes, la majoria d’ells encara inèdits) no tinguera quasi res publicat; només ens han arribat alguns poemes apareguts en publicacions locals a més del seu poemari SIMFONIA EN SOL MAJOR DEL MAR MENOR i em sorprenia vertaderament perquè en realitat, la vocació d’un poeta, no és escriure per a sí mateix, sinó perquè la gent conega les seues inquietuds, els seus sentiments.

La veritat és que li va tocar viure un moment molt difícil el qual dificultà que la seua poesia tinguera una difusió adequada, els seus companys de generació, la generació de Carles Salvador, de Francesc Almela i Vives tenien tots uns 10 o 20 anys més que ell, (Carles Salvador naixia l’any 1893 i Manuel Llorens el 1912), mentre que la generació següent, la de Vicent Andrés Estellés i el propi Joan Fuster són ja tots dos de 1925. Manuel Llorens es troba en una època frontissa entre la preguerra i la postguerra, ni li va donar temps a publicar abans de la guerra com els altres poetes de la generació de 1930 i, quan va passar la guerra i es va reprendre novament la producció poètica en llengua autòctona, a ell li pillà amb el peu canviat: lluny de València, primer a les Llometes, a Benassal i després a Sollana.

Hui en dia quan existeixen tan mitjans que fan que la comunicació siga rapidíssima i sense fronteres: telèfon, mòbils, internet, correus electrònics, ens resulta molt difícil entendre l’aïllament en què M. Llorens es trobava treballant als masos de Benassal respecte els cercles literaris del moment ubicats tots a la ciutat de València. Aquest fet estic segur que seria un factor a tindre en compte a l’hora d’intentar explicar la manca de publicació de la seua obra.

En tot cas, a pesar de ser més jove, és membre clar de la generació poètica de 1930, de la qual formen part tot una sèrie de poetes (també narradors i dramaturgs, però especialment poetes) que comencen a publicar a finals dels anys 20 i especialment durant els anys 30 del segle passat i que veuen tallada la seua producció poètica per culpa de la guerra civil. Quines són les característiques d’aquesta generació? La primera i fonamental, comuna a tots, és el seu valencianisme; són tots gent que, després d’unes generacions que intentaren recuperar el valencià sense massa èxit, són, repetim, els que es llancen de debò a intentar aconseguir que el valencià arribe a una situació de normalitat. És la generació que aconsegueix un consens per una normativa ortogràfica, (les normes ortogràfiques de Castelló de 1932, impulsades per Carles Salvador, amic de Manuel Llorens), és la generació que introdueix per primera vegada el valencià a l’escola, Carles Salvador muntà uns cursets per correspondència l’any 1934 i aquell mateix any es matriculen vora tres-cents mestres, un d’ells segur que seria F. Manuel Llorens. És també la generació que comença a crear associacions culturals com l’Institut d’Estudis Valencians i el Centre de Cultura Valenciana, comencen a editar-se revistes d’una gran altura com Taula de les Lletres Valencianes o La República de les Lletres, etc.

És també sorprenent i digne de menció, parlant del consens normatiu aconseguit l’any 1932 a Castelló, que els primers poemes que ens han arribat de Manuel Llorens corresponents a l’any 1941, estan escrits en un valencià correctíssim, sense faltes d’ortografia, sense castellanismes i amb una pulcritud realment impressionant, quan autors que són molt més coneguts, en aquell moment escrivien, com a mínim des del punt de vista lingüístic, molt pitjor.

Hem dit abans que és la generació que introdueix el valencià a l’escola, això sí, d’una manera totalment voluntària (la República no va arribar a fer cooficials les dues llengües) i no sols això sinó que també introdueixen nous mètodes pedagògics, com el de Freinet, que fan que els seus alumnes elaboren els propis llibres de text possibilitant també la creació de revistes escolars, cosa que hui en dia trobem tan normal però que en aquella època era tan difícil de fer, car no hi havien fotocopiadores, multicopistes, etc. s’introdueixen les primeres impremtes escolars, les populars coques de gelatina que servien per imprimir, elements bàsics i rutinaris antecedents de les actuals fotocopiadores, utilitzades per tants i tants mestres durant un grapat d’anys abans de generalitzar-se i fer-se populars les noves tecnologies.

Els anys trenta va ser una època de gran ebullició cultural, es crea per primera volta la Fira del Llibre, s’instaura el dia del llibre (triant-se com a data la mort de Cervantes que coincidia amb la de Shakespeare, el dia de sant Jordi), es publiquen molts llibres en valencià, són també uns anys en què es produeix un fet que pense que és cabdal i que possiblement no se li ha donat la suficient transcendència, i és el fet simbòlic que, per primera volta, entra a l’Ajuntament de València un alcalde, Manuel Gisbert que és el primer alcalde de València que fa un discurs íntegrament en valencià en el moment de prendre possessió i que utilitza sempre sistemàticament el valencià en totes les seues intervencions públiques; a pesar d’això és un personatge pràcticament desconegut.

Amb totes aquestes circumstàncies contextuals, podríem dir que a finals dels anys trenta, la literatura valenciana estava ben encarrilada de cara al futur, fonamentant-se com estava un dels primers projectes d’Estatut d’Autonomia paralitzat per la guerra que en cas de no haver-se produït, València haguera tingut un estatut d’autonomia abans que el País Basc, que el va obtindre durant la guerra civil.

Una de les coses que em va sorprendre molt de F. Manuel Llorens en descobrir-lo i que ja he comentat anteriorment, és la gran correcció lingüística dels seus versos, la qual cosa és fruit, evidentment, de l’aprovació de les normes de Castelló de 1932, però aquelles normes tingueren una repercussió bastant lenta, passaren molts anys fins que tot el món començara a utilitzar-les d’una manera sistemàtica. L’any 1956 Joan Fuster va fer una antologia de la poesia valenciana, en la que D. Manuel no està, evidentment perquè no era conegut, no havia publicat, i ell mateix denuncia que molts dels autors que arreplega escriuen encara amb moltes incorreccions, no ortogràfiques però si morfològiques: diftongs a la castellana, rimes falses (e/o tancades amb e/o obertes), etc.. Doncs bé una de les coses que m’ha sorprès de D. Manuel és que precisament, no hi ha pràcticament cap mal versificació, els versos estan comptats de manera milimètrica sense cap error, les rimes són absolutament perfectes i sobretot que hi ha una absència total de castellanismes i de vulgarismes, potser se li n’escape algun però en una producció d’aproximadament 160 poemes no són gens significants. Bé, aleshores, d’on prové eixa correcció ortogràfica, eixe domini de la llengua? D’una banda de la lectura, sens dubte!, però sobretot d’una llengua viva, que ell estudiava, que anotava i que després ell pregonava a través de la seua poesia. En un llibreteta s’anotava, no només les paraules, sinó també el seu significat i en quins casos s’utilitzava, per això mateix, tenia eixa pulcritud a l’hora d’escriure, de trobar sempre en cada moment la paraula exacta, el mot just.

Manuel Llorens és molt conscient de la responsabilitat que té com a escriptor perquè ell està modelant el llenguatge que haurà d’utilitzar la gent quan el valencià estiga normalitzat. Carles Salvador es pronunciava de la següent manera en el discurs que pronuncià el 9 de gener de 1936 amb motiu de sessió inaugural del Centre de Cultura Valenciana:

“L’obra de depuració d’una llengua com la nostra, caiguda totalment en l’abjecció sobretot en el nucli urbà de la ciutat i en els fulls impressos, no era, no és i no serà d’una generació ni de dues.
La llengua viva ha d’incorporar-se al corrent literari. En aquest aspecte, l’escriptor té una gran tasca a fer i una gran responsabilitat. El parlar valencià escampat en les comarques valencianes posseeix un llistat de mots que en un lloc són vius i en altres llocs, no. Una paraula és viva, per exemple a la Marina i és desconeguda al Maestrat. I al contrari. Les tals paraules poden entrar en el llenguatge literari i cal que els escriptors les hi posen. Però compte amb les tals paraules. Cal sospesar-les, mirar-les, estudiar-les; cal vore en quin o en quins sentits les usa el poble, si estan desfigurades, com ho les pronuncia, quina ortografia els correspon..... I amb el tacte degut cal incloure-la en la literatura elevant la paraula, dignificant-la, fent-li possible una vida més llarga, més perdurable. Però transcrivint-la de qualsevol manera, usant-la malament, en comptes de beneficiar la llengua, d’enriquir l’idioma escrit, l’empitjorarem, i aquell mot que tenia una funció a complir en llavis, escassos si es vol, del poble, haurà anat a perdre’s en un volum, entre un munt de paraules i res no tindrà i res no valdrà ni per al lector ni per a la cultura..............
Per a redreçar l’idioma, per a donar-li unitat i fer-lo eficient a la cultura, cal que tinga una sola morfologia i una sola sintaxi. Sense una sintaxi única i sense una morfologia única, tot idioma es desballesta, es descompon i es fracciona en dialectes no solament parlats, sinó escrits. Nosaltres, senyors, no hem d’augmentar aquest mal que ja patix el nostre parlar, sinó que hom d’alliberar-lo de la fragmentació i hem d’elevar-lo a l’aptesa de llengua nacional”

Jo crec que exactament açò és el que pretén Manuel Llorens en la seua poesia, prendre una paraula d’ací, una altra d’allà, col·locar-les juntes i anar construint una llengua que és la que en aquests moments està ensenyant-se a l’escola. En tot cas hi ha una cosa que està clara i és que en ell, el fet de triar el valencià com a llengua d’expressió en la seua poesia, no era una cosa casual, era una elecció volguda, una opció política ferma, decidida, com ho era també en tots els escriptors d’aquesta època i ho deixa ben clar en moltes de les seues poesies, especialment en dues que expliquen precisament perquè escriu en valencià i quina és la seua posició al respecte:


PER QUÈ ESCRIC EN VALENCIÀ?

Oh, bon amic, ¿i tu ets qui em pregunta
perquè aquests versos faig en nostra llengua?
Preguntares abans per què la rosa
en obrir el capoll perfuma l’aire
i esbargeix sa flairor continuada
del matí a la vesprada, tot el dia?

Preguntes a l’ocell en primavera
perquè refila i canta i fa son niu
on restarà la dolça companyona
que als plomissols caliu i amor darà?

Al sol preguntes tu perquè s’aixeca
quotidianament donant sa llum
alegrant valls i plans, turons i cims
fent marxa triomfal pel cel immens?

Mai no ho sabran! Ho troben natural!

I vols que sàpia jo perquè els poemes
que escric, tots van en dolç valencià?
Tampoc mai no ho sabré! Però et diria
que ho trobe natural i necessari
sabent com sé que a València sóc nat,
i que ma mare era valenciana
i en esta bella parla em va alletar!

(2 de juliol de 1950)

PER QUÈ CANVIAR DE PARLA?

Tornes a dir-me que escriga en altra llengua
donant-me unes raons que a mi no em plauen.
Si les arrels les tinc clavades a la terra
¿com vols que jo trasplante el tronc i branques?

Del meus País trascole la substància viva
i la faig mots que plasme en novells versos.
Aquest gros tronc que seny i parla extrau
la saba li procure sens moure mai el pèndol.

Ara i ací. No caben ni febles transaccions.
De la Marina ens ve nostra semença
que m’engendrà en terra suecana..
De turons i marjals una barreja.

No tornes a insistir. No em cap vanar-me
ni canviar les eines que ma parla empra.
Si allò que faig no ho val ¿a què posar-ho
esclau larvat d’una forana llengua.

Però si val o no, deixa’m la pròpia parla
per expressar els meus anhels de viure.
El meu cap vol estar ben alt, sens ajupir-se,
que estic ja fart, molt fart, d’emprar una altra.

(15 de febrer de1954)


Curiosament Manuel Llorens utilitza els mateixos arguments que el poeta català, Bonaventura Carles Aribau l’any 1873 en una de les seues composicions: la terra, el país, la família, els pares, (en parlar de la Marina i de Sueca, Llorens es refereix a son pare i a sa mare),i evidentment també la llengua, i aquesta mateixa és la situació concreta en què es troba el poeta, cansat d’utilitzar una llengua que no és la pròpia, ja que la llengua vehicular de l’ensenyament en eixos moments era el castellà, per força, per obligació, i açò mateix dóna peu per parlar del que va significar la guerra civil i la postguerra, tant per a ell com per a tota la gent que compartia la mateixa filosofia.

La veritat és que la postguerra va trencar tot el procés que s’havia aconseguit anteriorment en quant a recuperació del valencià i de la cultura valenciana, és un període crític per a la nostra cultura i, especialment, per a la nostra llengua, és la impossibilitat de continuar amb eixa represa que s’havia produït en els anys trenta. El nou sistema polític aspirava a un unitarisme absolut, que prenia com a model la Itàlia feixista o la Alemanya nazi, una societat que era radicalment diferent a aquella societat diversa, políticament democràtica i liberal que havia significat la República, una societat d’un suposat apoliticisme, recordem una frase molt famosa de Franco que aconsellant un ministre li deia “Haga usted como yo no se meta en política”. El nou franquisme intentà establir una nació completament unitària, en què destorbava tot allò que no confluira en el concepte que es tenia d’Espanya una “unidad de destino en lo universal” segons José Antonio i de fet, tots aquells aspectes de la història d’Espanya que s’apartaven una miqueta d’eixe camí que conduïa cap a la unitat, eren cada vegada més marginats, desaparegueren dels llibres de text, no estaven en els llibres d’història i només apareixien fites i punts per arribar a eixa unitat.

Aquesta manipulació conscient i temàtica de la història, no es va produir únicament a l’escola, sinó que també es va produir en la vida diària. S’ha parlat molt que la persecució i repressió contra la llengua va ser molt més dura a Catalunya i al País Basc que ací, tot i això sí que podem afirmar que ací, al menys, va ser molt més efectiva, en el sentit que es va produir una desvalencianització molt més intensa en les grans ciutats i en els cinturons industrials que rodegen València, Alacant i fins i tot a la mateixa Castelló.

En un primer moment l’actitud va ser de marginació radical del valencià en tots els sentits i, poc a poc, es passà a una segona fase de folclorització lingüística, convertint el valencià en una llengua folclòrica que només servia per parlar de festes, de menjar, del clima, del paisatge, de producció agrícola, mentre que el castellà era la llengua que s’utilitzava per a allò que en aquell moment es considerava l’autèntica cultura: la modernitat, el progrés, l’única llengua capaç d’expressar la realitat cultural complexa mentre que el valencià era la llengua apta par parlar de barraques, falles, l’Albufera i poca cosa més.

Aquesta actitud trenca evidentment amb tot el procés anterior, produint-se, a més, un procés accelerat de substitució lingüística amb l’arribada de la immigració: fins eixe moment tots els immigrants que hi arribaven aprenien a parlar el valencià amb bastant facilitat i és a partir d’aleshores quan arriba una immigració tan massiva, concentrada en uns punts molt concrets fa que pràcticament el valencià hi haja desaparegut de València capital i dels pobles dels voltants.

Altra situació que va patir molt la generació de 1930 és la persecució dels seus personatges més importants, la major part dels mestres, com D. Manuel, foren depurats, Carles Salvador, el seu amic, per exemple, però no solament ell, molts van perdre la seua plaça, Miquel Duran i Tortajada acabà pràcticament la vida en la misèria, Francesc Almela i Vives, en una llibreria de vells, (destí habitual d’alguns lletraferits de l’època), Bernat Ortola se n’anà a Madrid a buscar faena, Maximilià Tous també, Sanchis Guarner va estar desterrat a Mallorca, Enric Soler i Godes, mestre que exercí a Benifaió durant molt de temps també se n’hagué d’anar, per no parlar de tots els que marxaren a l’estranger. Va ser una autèntica convulsió i ell ho expressa d’una manera molt emotiva en un dels poemes que titula Somnis malaurats, en què parla de totes les expectatives que ell tenia i com el fet de la guerra ho tirà tot per terra:


SOMNIS MALAURATS


En temps de calma a la mar
sens tempestes ni perills,
vaig somniar una llar
amb una dona i uns fills.

La casa pensí estigués
voltada de flors i pins
amb una parra en recés
per collir dolços raïms.

Per dintre tota ordenada,
que acollira com un niu;
a l’hivern emblanquinada
i blanca també a l’estiu.

En la dona pensí tant
que el somni, no jo, la féu
en el vestir elegant
com sol ésser tot hereu;

de pura com l’assutzena,
una Verge en lluïssor;
en formes i corbes plena,
Venus per la formosor.

Feinera com no ninguna,
recatada com suspirs;
la cabellera ben bruna
i per sines dos blancs llirs.



Els fills els vaig somniar
submisos i obedients
valencians en parlar,
cristians de sentiments.

De caràcter franc i pla,
treballadors sens pataix
que al País Valencià
és així tot el qui naix.

Més els somnis que tinguí
vingué un mal vent i els desfeu.
Un vent que portà verí
posant el mal de relleu;

que troncà vides amb crits,
esbargint cugula als blats;
que a tots deixà esfereïts
veient ben solts els pecats;

que tancà sota una llosa
els valors i les virtuts ...
.....................................
Malaurat qui en somnis posa
els objectes benvolguts!

(1 d’octubre de 1951)


I a què es dedicaren els valencianistes en la postguerra? Pràcticament a defensar la llengua i a intentar que no es perdera, tot i la dificultat que tenien per publicar. En un moment en què tot estava racionat: el menjar, la beguda, la roba, podeu imaginar com era de difícil publicar llibres i més encara si els llibres eren en valencià; no hi havia revistes, i el contacte entre els escriptors, és fonamentava a través de les tertúlies. Naturalment, D. Manuel quedava molt allunyat d’eixe ambient.

Una cosa que ens podríem preguntar és per què ell, igual que altres escriptors, opten per la poesia especialment i no conreen també altres gèneres literaris? La resposta és ben òbvia, ningú no podia dedicar-se professionalment a la literatura mentre que la poesia, era un gènere que permetia l’autor exercir una professió i a banda, dedicar-se a la poesia, cosa que no es podia fer per exemple amb la narrativa, la qual requeria més hores i dedicació i no estaven els temps per a aquests menesters.

La temàtica de la poesia de D. Manuel Llorens, és semblant a la d’altres poetes de l’època, d’una banda el paisatgisme sentimental, la recreació del paisatge més pròxim al poeta és una de els constants en aquests escriptors. En els cas de D. Manuel, les muntanyes de les Llometes, però també la mar, la llum, etc ... sempre però filtrat a través de la seua personalitat. No obstant això, és aquesta una poesia que li costà de fer; quan arriba a les Llometes, sembla que no li feia massa gràcia l’ambient tancat de la gent dels Ports, ell que estava acostumat a l’ambient social de València trobà difícil la integració en aquell món de serres i turons. Un dels seus poemes Simfonia en gris, així ens ho manifesta:



SIMFONIA EN GRIS


Aquesta tarda tristona
tot és gris: la pluja, el cel,
els masos, el camp, i tot,
fins els nostres pensaments.
Sols un xiquet desentona
la simfonia del temps
perquè en tant que l’aigua malla
en continu xapoteig,
ell botant per les bassetes
endreça un joc rialler.
Més que joc és un insult
del xiquet als elements.
Però l’aigua segueix lenta
son treball i son descens
i els finestrals ploren, ploren
al sol que s’està ponent.
Tot un dia de tristor
amb els silencis dolents
que fan pensar en amics
que a la capital es té;

En terres on hi ha més vida
encara que es visca menys.
On la vida sembla un rusc
per extraure tan sols mel.
Mentre l’aigua va traçant
rieres i soles novells
i com caragol humà
passege el meu aposent
sense en tota la jornada
de sol i cel saber res.
(El xiquet que abans botava
ha finit aquell joc seu).
Plou per el mas de Centelles,
pel Riu dels Arbres també
i cau un ruixim pels masos
de Felip i del Teulé.
Al prop i al lluny, gran silenci. Ni una esquella ni unes veus.
No res, no res. Ni remor,
a l’escola, de xiquets.

Tan sols la lleu brunzidera
de la pluja que sens vent
va relliscant, suau i dòcil,
per terra, vidres, parets...
Gran silenci de redona
del pentagrama del temps.
Últims compassos del dia
que se’n va pel occident.
I segueix veient-se gris
la terra, els turons, el cel,
els mobles, els llibres... Tot
el que veig amb torbament.

Simfonia en gris ressona
sense instrumental de vent
per escoltar-la sols hòmens
que tinguen gris el cervell.

(18 d’octubre de 1942)

Aquesta primera animadversió cap a l’estat d’aïllament al bell mig de la muntanya canvia, i poc a poc, aquell paisatge va agradant-li cada vegada més, fins acabar escrivint poemes en què elogia els paratges muntanyencs dels masos, i si en el poema anterior enyorava la vida social de la ciutat en altres poemes recomana a la mateixa gent que se’n vaja al camp si és que realment volen viure en pau, quietud i on més es pot comprovar l’obra del creador que és una de les coses que a ell més el seduí.

D’altra banda cultivà també la temàtica popular, molt influïda, sobretot, per un autor català Josep Maria Segarra, però també per altres autors castellans i valencians: Cançó de l’home (1951), Cançó de la dona (1951), Correbous (1942) ,La fadrina del somrís (1951) ,etc, en què parla de temes populars i tradicionals.

Altre dels temes que es reflecteixen en la seua obra és la poesia social, abans que es posara de moda allà pels anys cinquanta, així com també té molta poesia patriòtica: No tinc pàtria (1941), Per què escric en valencià? (1950) , Per què canviar de parla? (1954), o fins i tot algunes poesies en què es combina la temàtica religiosa amb la patriòtica: Anhels d’ésser (1942) o Les dotze batallades de cap d’any,(1942) en les quals fa un prec al nostre senyor (a través de Jesús o al mateix Déu) per la llengua i pel país entre altres coses més:


ANHELS D’ÉSSER

Dolç Jesuset, jo vull una Pàtria!
Dolç Jesuset, i en ella volar!
Dolç Jesuset, voguera ser nàuxer
la mar solcant!
Córrer les terres del món
sense la meua oblidar.
Véncer turcs, grecs, infidels,
per terra i mar!
Dolç Jesuset, volguera constància
per lluitar sense descans
i fer que la meua terra
cresca ben gran.
Dolç Jesús, fes que renasca
nostre País ben alt.
Ajuda’m a aconseguir-ho
Tu que pots tant!

(4 de desembre de 1942)


LES DOTZE BATALLADES DE CAP D’ANY

(Fragment)
......................
Fes més, Senyor, Tu que pots.
Ho demana un ser humà.
Que arribe per aquest món
eixa desitjada Pau!

Per les dotze batallades
que el rellotge va a donar
dotze precs a Déu endrece
per si em vol acontentar!

TAN!
Per l’esdevenir del fill!
TAN!
Per la dona i per la llar!
TAN!
Per la salut de mos pares!
TAN!
I per la de tants i tants!
TAN!
Per la Llibertat d’Espanya!
TAN!
Pel País Valencià!
TAN!
Perquè renasca la llengua!
TAN!
Perquè hi haja més caritat!
TAN!
Perquè el treball mai no falte!
TAN!
Perquè haja Amor i haja Pau!
TAN!
Perquè la justícia regne!
TAN!
Per un món molt més humà!
............................




Un tema preferent també en la seua poesia és l’amor en totes les seues vessants, l’amor conjugal, l’amor als fills, l’amor a les persones, l’amor als xiquets, als seus deixebles... la veritat és que apareixen molts xiquets en la seua poesia i moltes voltes, la visió que té de les coses és a través dels ulls d’un xiquet, la qual cosa demostra el seu amor a la docència.

Curiosament, hi ha també alguns poemes de temàtica eròtica concentren preferentment però no únicament en el poemari SIMFONIA EN SOL MAJOR DEL MAR MENOR, és l’època en què es troba al Mar Menor, el moment de l’arribada del turisme, quan venen a Espanya estrangeres que exposen els cossos al sol i el poeta es recrea parlant de les cuixes, dels pits i d’altres parts del cos. Aquesta poesia té molt de contacte amb la poesia de Vicent Andrés Estellés.

Finalment té també uns quants poemes preciosos dedicats a l’amistat, valor que tenia en molta consideració i que ho posa de manifest al llarg de la seua vida, tant en les seues relacions socials com a través de la seua correspondència i que queda reflectit en molts dels seus poemes, en un d’ells vora la mar (del poemari Simfonia en sol major), diu “vora la mar retinc els meus deixebles / pels llargs lligams dels fulls i de l’escriure ....”

Però la poesia que més expressa la seua personalitat, segons el meu paréixer, és la poesia religiosa, tema que cultivà moltíssim, dins de la qual podem encabir poemes dedicats a festivitats religioses: Ascensió benassalenca (1942), Vespra de Reis (1949) a sants populars La campana de Sant Roc (1941), A la Verge del Carme (1951), Endreça, lloança i prec ( dedicada a Sant Vicent, 1951),... però la poesia religiosa que jo voldria destacar és la eucarística, de molta més profunditat i que escriu principalment amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona del 27 de Maig a l’1 de juny de 1952. Doncs bé, aquest congrés va significar un punt d’inflexió dins del franquisme en què es donava fi a l’etapa més dura de la postguerra i amb el que es pretenia donar una visió nova d’Espanya, una projecció exterior de tranquil·litat i estabilitat. Barcelona va ser la ciutat escollida on es traslladaren un munt de personalitats religioses entre cardenals, bisbes i arquebisbes de diferents països del món i es volgué que Barcelona fora la nova cara de l’Espanya franquista. El congrés significà un punt d’obertura molt gran per al règim, de fet a Barcelona es publiquen per primera volta moltes revistes i llibres religiosos en català, i fins i tot de l’himne del congrés, poema original de José Mª Pemán, es va fer una versió en català, es va gravar en disc i es va emetre per la radio a Barcelona, la qual cosa en eixos moment de l’etapa franquista era una absoluta novetat.

A hores d’ara desconec si hi va assistir o no al congrés, el que si que sabem és que el va marcar molt perquè li dedicà un poemari format per catorze composicions. A banda, al marge del llibre, té moltes poesies de tema eucarístic, en les quals es pregunta quin és el lloc de l’home en el món i troba que la resposta a eixa insistència està en la .....? D’entre aquests poemes destacaríem els següents:

SI RES NO TINC NI VALC....

Si res no tinc ni valc de què em glorie?
Si Vós sou Tot per què vos abandone?
Per què cresc en el mal i en ell porfie
sense que cap raó seguir-lo abone?

Si del No-Res sóc part, cèl·lula vana
del macrocosmos viu girant inútil!,
a què la meua còrpora s’ufana
en els plaers, desferres d’allò fútil?

Sóc el més vil, el més despreciable
de tots els sers que al món vàreu crear
i vanitós, molt ert, vaig miserable
dels vicis roda fent per a mostrar.

Malgrat açò veniu a visitar-me
convertint el No-Res en un Palau;
miracle gran d’Amor per honorar-me
i que sovint no pree com s’escau.

Mes jo us promet, Senyor, canvi de vida
i humiliar l’orgull que em causa el mal;
de les virtuts seguir senda abscondida
que em porte a Vós que sou el meu Casal.

(Poema X del poemari EUCARÍSTIQUES)

En aquest poema l’autor es considera no res, característica habitual de la poesia mística i també de la poesia religiosa actual en què reconeix el mal en la seua persona i d’açò se’n sent culpable.

Finalment i per acabar ja aquesta aproximació al poeta i la poesia llorensiana, mostrarem una composició en què, tot i parlar en tercera persona, pense que es refereix al mateix autor:


EL VIANANT SOLITARI

Lent un home passeja solitari
vora la mar.
Les mans creua – damunt una de l’altra –
al darrer seu.
Avança rítmic, isòcron, sense pressa,
isolat dels demés.
Portant sos pensaments un nou Atlant
ara pareix.
Prop i lluny estan d’ell, abans i sempre,
el cos i el seny.
Barreja inexhaurible
d’un mateix vas.
I sembla
que una lluita tenaç comporta l’home.
Avança lentament
en tant que resten aliens a esta tragèdia
tots els demés.
Per les escletxes de sa testa cauen
a dolls sos pensaments.
I allí, dessús l’arena, estesos,
fills de parturició, dolenta sempre
jauen òrfans de pau.
Qui el cervell tinga buit pot replegar-los
i no agrair-ho
esgrunant, un per un, els que convinga.
........................................................
L’home, vora la mar, camina amb lentitud.


(Poema XXXVII del poemari SIMFONIA EN SOL MAJOR DEL MAR MENOR)

Només em queda per dir que la poesia de F. Manuel Llorens m’ha resultat una poesia magnífica. És una llàstima que no tinga més difusió perquè és a més una poesia molt assequible, molt popular, molt agradosa i molt viva i aquest homenatge que ha fet hui el Col·lectiu Ullal de Sollana a Manuel Llorens, el mestre poeta de les Llometes, és un bon punt de partida.