El monestir de Poblet. Tarragona.

Francesc Beltrán López

Eixida nº 16, dissabte 30 d’octubre de 1999

Una vegada més, els amics sollaners em van convidar a acompanyar-los a la setzena eixida excursionista del Col·lectiu Ullal. Aquesta vegada, com d’altres, no hi havia cap excusa possible, es tractava de visitar el monestir de Poblet, situat a la població de Vimdobí, a la Conca de Barberà, a Tarragona. Hauria de fer notar que amb aquesta, són ja cinc les voltes que he visitat el monestir cistercenc en els darrers anys, però l’agradós de la companyia feia encara atractiva una nova visita; així que no m’hi vaig poder resistir.

A la data prevista, dissabte 30 d’octubre, acudírem a la cita, el bar Cantó, els vuit “excursionistes” que formàvem l’heroica i matinera excursió (eren les set del matí). En dos cotxes emprenguérem la marxa per l’autopista que ens duria a la meta prevista. Vam parar, no faltava “plus” a esmorzar a una estació de servei de la mateixa autopista. No cal dir com agraírem un “calentet” a meitat de trajecte. Per fi vam arribar al Monestir de Poblet: després de passades les dues primeres portes d’accés al recinte, ens vam trobar de sobte amb la monumental porta reial, una mena de germana bessona de les nostres portes dels Serrans, a València. Una vegada dins, vam fer la corresponent cua per iniciar la visita guiada, que vam escollir en català. Un xicot, que parlava un “bell catalanesc”, ens va informar de les més importants dades – i dates – del monestir. Vam iniciar amb ell el recorregut: pel refectori, el claustre – magnífic!-, l’antic calefactor, la sala capitular, la biblioteca (no recorde bé si amb aquest mateix ordre), i per fi l’església romànico-gòtica de Santa Maria de Poblet. Quina emoció poder veure de nou les tombes reials del casal de Catalunya-Aragó, sobretot la tomba del rei Jaume I, el Conqueridor, el fundador del nostre antic Regne de València. Jo he de confessar que una vegada més, en escoltar les explicacions del guia sobre la trajectòria que van seguir les despulles del nostre rei fundador, des d’Alzira o València (passaren pel terme de Benifaió?) fins Poblet, se’m va tornar a posar la “carn de gallina”. Magnífic el retaule renaixentista d’alabastre del valencià Damià Forment. El romànic, el gòtic, el renaixement i el barroc són els estils que han anat configurant durant segles el monestir fins els nostre dies.

La visita va seguir per unes altres estances, l’antic celler, el dormitori, etc... i així, encisats, vam gaudir plenament del més gran monestir cistercenc d’Europa, seu del panteó reial nostrat. Com no, també vàrem recordar l’estada ací de sant Bernat de Carlet, qui després, segons la tradició, va ser martiritzat a Alzira. Encara vam tenir l’ocasió de veure l’entrada d’uns nuvis a l’església, per a casar-se i, poder escoltar l’orgue, i també veure’n uns altres ( recordeu el “modelet” i la còfia que duia la nòvia) fent-se fotos a l’exterior del monestir. No vàrem tenir, en canvi, gaire temps per a comprar records i coses d’aquelles que s’acostumen. Ja ho farem una altra volta. Pense que tots ja teníem ganeta de dinar.

Ja de tornada paràrem a Montblanc. Ens van encisar les seues majestuoses i restaurades muralles i, vam tenir temps de visitar l’arxiprestal gòtica de Santa Maria i, fins i tot, de comprar els “panellets” de tots sants.

Com que la gana ens prenia l’estòmac, vam preguntar a la pastissera on podríem dinar prompte i bé, i ens varen indicar el restaurant “Cal Gaya”, una residència de pagès que estava situada a Prenafeta, un petit caseriu molt a prop de Montblanc.

No cal dir com de bo trobàrem tots el menú – a 1.200 pessetes?, no recorde bé el preu-; entrants, embotit amb pa a la catalana (no podia ser d’altra manera), la carn de xai, ah! El vi, i el postre: pastís de poma, gairebé tots, i la crema “a la catalana” que ens va fer provar tots el Joan Llinares. El café i la tertúlia – la millor estona de la jornada – de després del dinar, on vam xerrar tots fins els colzes – sobretot un servidor de vostès- dels nombrosos temes culturals que com a valencians de la Ribera ens apassionen tots plegats.

De tornada, una altra parada a una altra diferent estació de servei per a prendre forces i tots cap a Sollana – menys jo, a qui em van dur a Benifaió – amb la satisfacció d’haver viscut un dia molt agradable. L’arribada a les nou de la nit.