Ruta de senderisme. Pujada a l'ouet. Alzira

Pau Córdoba Borràs

Eixida nº 23, dissabte 28 d’octubre de 2000
Guia: Amparo Gomis Llorens

UN OUET AMB MOLTA SAL

Dissabte 28 d’octubre de 2000. Són les 8 del matí i el despertador sona puntual a l’hora prefixada la nit anterior. No em puc fer quasi viu, però l’excursió d’avui ho mereix. Com sempre, em dutxe, em vist, desdijune i trac el gos a fer les seues necessitats. Em done pressa, no vull arribar tard, donc hem quedat a les 9 al Bar Cantó, encara que com sempre eixirem cap a Alzira un quart d’hora més tard del que tenim previst.

El lloc on anem, l’ouet d’Alzira, està situat a la Vall de la Casella – un paratge veí a la Murta, ja que es troba pràcticament al costat- és una Vall que té un gran valor ecològic per la gran quantitat d’espècies vegetals i animals que s’hi troben. Aquesta és d’aqueixes valls en les que la seua contemplació et dóna una sensació de llibertat i de gran compenetració amb la natura. L’entrada és molt llarga i sembla que les muntanyes són infinites. L’arribada va ser més o menys cap a les 10 del matí, hi aparcàrem els cotxes al bar que hi ha dalt i començàrem la pujada. Tot feia presagiar que aquest dissabte anava a ser un dia fabulós, el sol brillava amb intensitat i la temperatura era primaveral, la qual cosa va motivar que la pujada a l’Ouet fóra esgotadora per la calor que teníem, encara que la pujada no és tan pesada com la de la Creu del Cardenal a la Murta.

Una vegada que estàs dalt, la vista és impressionant, es veu la marjal, la mar, Sueca, Cullera i al fons Sollana i l’Albufera. És un d’aqueixos llocs on t’oblides de la resta del món, admirant l’espectacle de la natura. En aquest moment, no existeix ni civilització ni existeix res de res, tan sols el paisatge i tu. Aleshores, et venen al cap una sèrie de pensaments i reflexions com si foren involuntàries i comences a meditar sobre moltes coses.

El terme progrés, és una espècie de taula de salvació gràcies a la qual tot pareix tenir justificació, un protector especial que té a la vegada, la propietat de fer-nos insensibles als impactes de i per al cor. El progrés actua com una llei confrontadora d’interessos on uns han de sucumbir perquè altres prosperen, i d’aquesta manera, el sistema que propugna estableix determinades regles de joc que defineixen tant allò que és lícit, com allò que és desitjable, creant al mateix temps, un criteri de valoració que enquadra tots els ordres de la vida de manera que l’individu sap el que és vertaderament important i el que és secundari. De sobte, te n’adones que allò més important per a tu és la vida i els sers volguts, tota la resta de coses són secundàries. Practicar i defensar les premisses morals del sistema és garantia suficient de progressar en ell, mentre que entrar en conflicte moral amb aquestes premisses és sinònim d’inadaptació, de navegar contra corrent sentint-se la majoria de les vegades, impotent i arrossegat cap a aqueixes idees que la meua sensibilitat rebutja.

De sobte penses, què ens està passant als humans que som encara capaços de sentir en nosaltres els problemes dels altres i aleshores, les nostres conductes romanen arrelades en els preceptes del sistema. Ho sent!, mirar el paisatge en llocs elevats em fa pensa en aquestes coses. Produir, consumir, viure més còmode, allargar la vida, aconseguir més plaer i diners, són els valors més destacats. Existeixen avui, una corrent imparable que demana satisfaccions amb les que agradar l’hedonisme regnant a la nostra societat i que estimula el consum de tot allò que proporciona plaer al nostre “ego”. Sospite que hem creat un món en el qual sosl allò que afavoreix el sistema pot prosperar mentre que allò que suposa un canvi està condemnat a desaparèixer.

Torne a la realitat mundana i escolte la veu de Joan, “podríem esmorzar ja, hem fet gana pujant!” Sí, vos ho recomane, esmorzar a l’Ouet és tot un privilegi. M’agrada el contacte amb la natura, em fa meditar sobre aspectes importants de la vida, sobre coses a les que quotidianament no faig ni cas. En tornar cap al punt de partida em ve a la ment la idea que hem creat una societat que respecta tots per igual, on tot el món pot expressar les sues idees lliurement i fins i tot decidim qui ha de governar, una societat on no tenim perquè preocupar-nos, on tot està lligat i ben lligat. No es pot matar, ni robar, ni maltractar dones i xiquets, però se segueix matant, robant i maltractant, tenim ETA, nazisme, vaques boges, malalts d’urani, malalties rares, etc... La història de la humanitat sempre és la mateixa: guerres, fam, malalties, períodes de pau, progrés, involució, tornen les guerres, torna la fam, ara cap avant, ara cap enrere, etc., etc., l’única cosa que avui canvia, és que els llops són més difícils d’identificar.

Hem arribat al punt de partida i decidim fer un descans i una xicoteta tertúlia al bar la Casella abans de partir cap a Sollana. Parlem de la cultura local, de la involució del poble, del que caldria fer, dels polítics, de la gent, en definitiva, parlem, parlem i parlem, sense adonar-nos que ningú ens escolta, ni tan sols nosaltres mateix. Són les 13.30 hores, estic cansat, no vull parlar més, tornem a casa.

Aquesta no ha sigut una eixida qualsevol, ha sigut un reencontre, una metamorfosi, un descobriment de mi mateix i de les circumstàncies que m’envolten, sols em queda la visió del paisatge, on la soledat és una benedicció que t’enforteix l’ànima, l’esperança en un món millor i et dóna força per seguir endavant, amb la insuportable mediocritat del ser humà.