Monestir Cistercenc de Santa Maria de la Valldigna

Joan B. Llinares Luz

Eixida nº 1, dissabte 25 d’abril de 1998
GUIA: Isabel Canet (Historiadora de Simat de la Valldigna)


Ja des de les primeres reunions o tertúlies es va apuntar la possibilitat de fer visites en grup a alguns dels llocs més significatius de les terres valencianes que una majoria dels participants encara no coneixíem, així i aprofitant l’avinentesa de la declaració del 1998 com l’Any de la Valldigna, en commemorar-se el 700 aniversari de la seua fundació, decidírem que molt bé podríem començar per aquest antic cenobi cistercenc que dóna nom a la veïna comarca, al sud-est de la nostra Ribera del Xúquer. Tanmateix ens paregué oportú que fóra un dissabte que sempre el tenim un poc més lliure, a més la data del dia 25 d’abril, a ningú no ens deixava indiferent; ens convocàrem al bar del cantó de la plaça Major, a les 9 del matí i després de distribuir-nos en els respectius vehicles prenguérem la ruta de la Valldigna. En passar Favara, un desviament de la carretera s’endinsa en una vall plantada de tarongers, envoltada de muntanyes i oberta al mar que acull els tres pobles que prenen el seu nom: Tavernes, Benifairó i Simat; en aquest últim després de passar la vila i abans que la carretera comence a remuntar el port de Barx, d’on es pot gaudir una de les vistes més esplèndides de tota la vall sencera, es troba, al final de una ampla avinguda, el monestir de santa Maria de la Valldigna.
De l’antic monestir fundat pel rei Jaume II el just, un dels més importants que hi hagueren a les nostres terres, el seu abat formava part del braç eclesiàstic de les Corts valencianes, tan sols resta en peu una part de la muralla, el portal d’accés al recinte, amb la capella exterior dedicada a la Mare de Déu de Gràcia i sobre tot l’imposant edifici de l’església i el campanar; tota la resta és un munt de runes, i la major part camps de tarongers plantats al damunt d’aquelles.
Acompanyats per una guia, que l’organització de l’esmentat Any de la Valldigna ha proveït per la visita, recorreguérem tot aquell espai, detenint-nos especialment a l’interior del temple, hui totalment desmantellat, fins i tots dels elements arquitectònics, però, per les seus dimensions ens poguérem fer una idea de la seua antiga grandiositat i magnificència; al exterior les excavacions arqueològiques estan descobrint diverses parts del monestir, una de les últimes recuperades és el recinte del claustre, amb el refrectori i la sala capitular; més enllà, al darrere de l’església es troben les restes del palau de l’Abat que disposava l’edificació al voltant d’un pati gòtic, les columnes i els arcs del qual foren traslladats a una propietat particular de Torrelodones, des d’on ara estan fent-se gestions per la seua recuperació.
Amb la desamortització tots els bens mobles i artístics que guardava el monestir foren objecte del saqueig o be escampats per les esglésies i cases particulars del diversos pobles del voltant; venut més tard els edificis i el terreny, els nous propietaris veneren tot el que pogueren, fins i tot les pròpies pedres de l’edifici, convertint tot aquell recinte en una explotació agrícola. Amb la recuperació de l’autogovern dels valencians, noves sensibilitats clamaren per la desfeta, fins que la Generalitat va adquirir la totalitat de la propietat i començà la labor de recuperació i restauració d’allò ben poc que encara queda i que passarà a formar part del patrimoni col·lectiu dels valencians.
En acabar la visita i com que feia calor, tot i que encara ens trobàvem al mes d’abril, passarem a un baret pròxim al monestir per prendre alguna cosa fresca i completar la visita amb una xerradeta de canvi d’impressions, de la que eixiren noves i il·lusionants propostes de futures activitats per aquest xicotet grup d’entusiastes; el sol ja havia passat del migdia quan iniciarem la tornada a Sollana per dinar a les nostres cases. Ha estat un bon començament.