Adhesions a l'acte. Quart aniversari col.lectiu ullal

ADHESIONS A L’ACTE D’HOMENATGE DEL MESTRE POETA DE LES LLOMETES F. MANUEL LLORENS

Toni Mestre,

Periodista amb trajectòria consolidada en favor d’una premsa plural i valenciana, pioner de la ràdio en valencià a la nostra comunitat. Guionista i presentador del programa De Dalt a Baix. Posteriorment treballà en el programa Ara i Ací, director de la revista fallera Pensat i fet. L’any 2001 rebé el Premi Nacional de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya i el 2002 rebé premsi de la Cartellera Túria i la revista El Temps.

El gener de 1984 el periodista Toni Mestre entrevistà D. Manuel al seu programa radiofònic “De dalt a baix” el qual acabà recitant el poema “El cuc de les asilades” del poemari Simfonia en Sol Major del Mar Menor.

Amics i amigues de Sollana, un dia, farà potser vint o vint-i-cinc anys, quan dirigia aquell programa de ràdio anomenat “De dalt a baix”, el primer fet íntegrament en la nostra llengua des d’un mitjà de comunicació públic, parlat en un valencià fresc i acadèmic i pensat amb voluntat de futur, vaig entrevistar un home, F. Manuel Llorens, mestre i poeta de Sollana. No recorde ni l’entrevista ni la persona. Potser va ser per telèfon. Però sí recorde que aquell programa, l’esperit de l’equip que l’impulsava, mirava el futur sense oblidar el passat. Veníem d’un silenci, sí, però aquell no era el silenci de la mort, sinó de la por. I contra la por, els qui aleshores érem joves, vàrem lluitar i fer-nos forts amb l’exemple i l’experiència de les generacions que ens havien precedit. Eren temps terribles, on només els molt valents gosaven no només parlar sinó també escriure en una llengua que la dictadura havia condemnat a l’extermini. I gràcies a aquells valents, homes i dones sovint anònims, que mantingueren encesa la flama durant la foscor i la passaren viva a les joves generacions, sovint amb greu risc, els valencians seguim en peu i lluitant pel nostre futur.

Aquell programa de ràdio ja històric, no podia, doncs, oblidar el mestre de Les Llometes. Per amics de F. Manuel Llorens, que escrivia poemes en valencià ja el 1942, l’any que jo vaig nàixer!, sabem que l’entrevista que li férem li va plaure i el va engrescar a seguir al servei del nostre poble. Ara que a Sollana se li fa un homenatge vull adherir-me de tot cor i recordar, en la seua persona, la de tants homes i tantes dones que, en temps difícils, conservaren i ens passaren la torxa encesa de la llengua i de la nació contribuint així a la seua salvació en el pensament i l’acció de les noves generacions. Les coses encara no estan clares, però hem avançat molt i hi ha molts motius per a l’esperança. Ara, però, en circumstàncies diferents de les que F. Manuel Llorens va viure, la responsabilitat d’un futur valencià clar i lliure és de tots. El nostre poble cal que tinga clar qui és i que vulga seguir sent-ho. Així, el millor homenatge que podem fer-li al mestre de Les Llometes, és que seguim el seu bon exemple del nostre poble amb decisió, constància... i paciència. Només així guanyarem, vol dir, que accedirem, com cantà un altre poeta, Salvador Espriu, “al ple domini de la terra”, de la nostra terra que volem sempre lliure i en pau!






Juan Belda
deixeble


Juan Belda, sollaner, mestre jubilat i deixeble de D. Manuel va escriure ja al Butlletí d’Informació Municipal nº 7 de Sollana, corresponent a l’agost de 1990, un article sobre ell amb motiu del seu traspàs. La primera aproximació a la seua persona que apareixia en una publicació local. Ara des de terres gallegues rememora novament la figura del mestre amb motiu del homenatge.


Mentre visqué D. Manuel i sent jo casat, no ha passat cap any en què no ens creuàvem una o dues cartes mentre estiuejava per terres gallegues. Ara, aprofitant que m’ha convidat a fer açò el bon company Joan Ferrús, infatigable en la recerca de tot allò que tinga alguna cosa a avore amb el seu poble i amb València i el valencià, escric enyorant aquells anys.

El qui s’enrecorden de D. Manuel després del temps que fa que ens deixà és una mostra més del que ha influït en totes les persones que hem tingut la sort de conéixer-lo i de conviure amb ell.

Este és un dels motius que m’han donat ànim per tal d’esborrallar el present full malgrat el treball que em costa fer-ho per tindre-ho tot dit a l’escrit que vaig realitzar allà per l’agost de 1990 (ara fa dotze anys, ja veus com passa el temps) al BIM nº 7 amb motiu de la seua defunció.

Però qualsevol acte que es faça a un mestre és mereixedor de l’esforç de tot, perquè el magisteri és un cos necessitat d’estos actes de reconeixement que donen ànims per tal de seguir la tasca, de vegades, si no menyspreada, sí al menys no donant-li el mèrit i la importància que té eixe treball que té com a base la formació de les persones del demà. I D. Manuel era per damunt de tot un mestre. Una persona dedicada en cos i ànima a la seua professió, a la seua vocació. I no tan sols mentre va exercir, ho vas ser al llarg de tota la seua vida cartejant-se amb tots els alumnes que li corresponien; mai no ha deixat una carta per contestar. I què cartes escrivia! Llargues, amb tot ple de detalls, plenes de consells i de vegades també de preguntes interessant-se per tot i per tots. Tan sols quan la vista li flanquejà i ens escrivia a màquina, i no a mà com a ell li agradava, es feren una mica més curtes i tot i això omplia un full per ambdues cares i de renglons ben apretats.

Persona culta que, quan no estava treballant (donava moltíssimes classes particulars perquè en aquells temps el sou del mestre no era molt generós) llegia sense parar interessant-se per tot. Llegia i pensava més encara. Fou un valencianista de cor i inspirat poeta. Sé que de totes estes coses va a parlar hui altres persones que, estic segur, ho faran millor que jo, doncs no vaig a dir més al respecte.

L’escriure és per a mi un veritable sacrifici, sóc millor lector que escriptor; quan escric, és com el part de les muntanyes que esglaiaven tot el món amb els seus bram per només parir un ratolinet; nogensmenys, ho faig amb la il·lusió d’homenatjar D. Manuel i ho faig en valencià, malgrat no tindre a mà un vocabulari i una flexió verbal per a poder-hi consultar els meus dubtes ortogràfics, perquè sé quan li haguera agradat a ell que ho fera així.

I torne a dir que del seu valencianisme i de la seua culta poesia pense que parlaran uns altres. Jo vull insistir en vore’l més que res com el professional que estimava el seu treball, per això jo el voré sempre, i m’agradaria que se’l recordara com un GRAN MESTRE.




Pere Enric Barreda
Cronista de Benassal

Amics, fa uns anys vaig participar a Benassal a l’homenatge que els seus antics alumnes li van fer al Mestre de les Llometes. Els joves més inquiets, encara que ens portàvem molts anys amb ell, ja comptàvem amb la seua col·laboració i orientació per a fer la revista local. I ell ens correspongué considerant-nos alumnes seus, com els que ho havien estat quaranta anys abans.

Per aquestes i moltes altres coses, a Benassal el seu record serà molt difícil d’esborrar. Que a Sollana li feu també este reconeixement – al qual m’adherisc- demostra que, encara que canviava de lloc, seguia sent el mateix: una persona íntegra i un valencià de socarrel. Eixa és la gent que mai s’oblida.

Moltes gràcies.