Pau Córdoba Borràs
Eixida nº 3, dissabte 13 de juny de 1998
Aquest itinerari va ser organitzat pels CEFIRES d’Alzira, Xàtiva i Gandia, sota la coordinació de Vicent Sala del CEFIRE de Xàtiva.
Com que el programa de la tercera visita era molt complet, l’eixida es va fer a les 8 del matí del Bar Cantó. Aquest bar s’ha convertit en lloc de reunió per a les nostres eixides. Cap a les 9 del matí, arribàrem a l’entrada de la Vall de la Murta d’Alzira on esperaven la resta de professors procedents dels tres CEFIRES que organitzaven l’activitat. Una vegada identificats tots els membres de l’expedició, el director del Museu etnològic d’Alzira ens va explicar els trets geogràfics i històrics més importants de tota la vall.
Segons eixes mateixes explicacions, Sta. Mª de la Murta va nàixer a partir del reagrupament d’algunes ermites esparses per la vall, de les quals arribaren a relacionar-se onze. El prolongat assentament dels ermitans va afavorir que l’alzireny Arnau Serra, els fera donació de les seues terres de la Murta, quedant obligats a formar una comunitat per poder accedir a la seua possessió.
Des de l’entrada a la vall fins el lloc on es troba situat el monestir hi ha quasi un quilòmetre de distància, la qual cosa permet que progressivament vages assimilant l’entorn de la vall. En trobar-nos al mes de juny, la vall gaudia de la màxima plenitud primaveral, ací tenim tota la vegetació mediterrània de les nostres terres: pinedes de pi blanc, matollar de solana, freixeneda i vegetació de barrancs.
Una vegada al lloc, poguérem comprovar que de la primitiva obra quasi no queden restes, perquè patiren contínues reformes, sempre limitades per l’estretor de l’espai i els escassos recursos de la comunitat. La seua ruïna va arribar amb l’exclaustració de Mendizábal que el passà a mans privades, iniciant-se el desballestament i enderrocament en què es troba a hores d’ara.
Tot seguit, una vegada el cos descansat, iniciàrem de nou el viatge cap el Monestir d’Aigües Vives, on visitàrem les dependències que hi resten i ens contaren la llegenda del monjo que es va suïcidar tirant-se al buit des de la seua cel·la. El lloc més interessant d’aquest monestir és el pati claustral, caracteritzat per un entorn “Romàntic”. Poc després acudírem al bar del monestir per descansar i esmorzar després d’una mitja jornada esgotadora.
Després de prendre un bon cafè cap el monestir de Sta. Mª de la Valldigna, on el nostre col·lectiu va passar directament a visitar l’Ermita de la Xara perquè aquest monestir ja l’havíem visitat en la primera eixida, visita que no poguérem realitzar, ja que tenia les portes tancades. Una vegada finalitzàrem les fotografies de rigor, pujàrem als cotxes i tornàrem cap a Sollana cansat però contents d’haver fet una eixida que tots recordarem com la més “Romàntica, Ecològica i Misteriosa”.
Eixida nº 3, dissabte 13 de juny de 1998
Aquest itinerari va ser organitzat pels CEFIRES d’Alzira, Xàtiva i Gandia, sota la coordinació de Vicent Sala del CEFIRE de Xàtiva.
Com que el programa de la tercera visita era molt complet, l’eixida es va fer a les 8 del matí del Bar Cantó. Aquest bar s’ha convertit en lloc de reunió per a les nostres eixides. Cap a les 9 del matí, arribàrem a l’entrada de la Vall de la Murta d’Alzira on esperaven la resta de professors procedents dels tres CEFIRES que organitzaven l’activitat. Una vegada identificats tots els membres de l’expedició, el director del Museu etnològic d’Alzira ens va explicar els trets geogràfics i històrics més importants de tota la vall.
Segons eixes mateixes explicacions, Sta. Mª de la Murta va nàixer a partir del reagrupament d’algunes ermites esparses per la vall, de les quals arribaren a relacionar-se onze. El prolongat assentament dels ermitans va afavorir que l’alzireny Arnau Serra, els fera donació de les seues terres de la Murta, quedant obligats a formar una comunitat per poder accedir a la seua possessió.
Des de l’entrada a la vall fins el lloc on es troba situat el monestir hi ha quasi un quilòmetre de distància, la qual cosa permet que progressivament vages assimilant l’entorn de la vall. En trobar-nos al mes de juny, la vall gaudia de la màxima plenitud primaveral, ací tenim tota la vegetació mediterrània de les nostres terres: pinedes de pi blanc, matollar de solana, freixeneda i vegetació de barrancs.
Una vegada al lloc, poguérem comprovar que de la primitiva obra quasi no queden restes, perquè patiren contínues reformes, sempre limitades per l’estretor de l’espai i els escassos recursos de la comunitat. La seua ruïna va arribar amb l’exclaustració de Mendizábal que el passà a mans privades, iniciant-se el desballestament i enderrocament en què es troba a hores d’ara.
Tot seguit, una vegada el cos descansat, iniciàrem de nou el viatge cap el Monestir d’Aigües Vives, on visitàrem les dependències que hi resten i ens contaren la llegenda del monjo que es va suïcidar tirant-se al buit des de la seua cel·la. El lloc més interessant d’aquest monestir és el pati claustral, caracteritzat per un entorn “Romàntic”. Poc després acudírem al bar del monestir per descansar i esmorzar després d’una mitja jornada esgotadora.
Després de prendre un bon cafè cap el monestir de Sta. Mª de la Valldigna, on el nostre col·lectiu va passar directament a visitar l’Ermita de la Xara perquè aquest monestir ja l’havíem visitat en la primera eixida, visita que no poguérem realitzar, ja que tenia les portes tancades. Una vegada finalitzàrem les fotografies de rigor, pujàrem als cotxes i tornàrem cap a Sollana cansat però contents d’haver fet una eixida que tots recordarem com la més “Romàntica, Ecològica i Misteriosa”.
0 comentarios:
Publicar un comentario