Col·lectiu Ullal
Eixida nº 38
DATA: Dissabte 4 d’octubre de 2003
RUTA: Senderisme per la Marina Alta: La ruta dels Cingles. El Poble Nou de Benitatxell.
GUIA: Josep Buïgues Colomer
ASSISTENTS: Juanvi Ferrús, Ángeles i Carlos; Toni Velis, Oreto i Pablo; Isabel Perales, Quique, Carla i Eva; Pau, Gabi, Joan i Cloti; Francesc Buïgues, Pepa i Diana; Gauden, Maria, Carmen, el novio i Santi Toledo; Juli Llinares i Vicent Galiana. (19 adults i 5 xiquets).
per Francesc Buïgues Bolufer
RUTA SENDERISTA DE LA CALA DEL MORAIG A LA DE LLEBEIG
Quan ens disposem a eixir de Sollana, comença a ploure. El lloc de trobada és l’eixida de l’autopista a Benissa. Pel camí d’Alzira es veu la pluja sobre la Ribera; mirant cap al sud-est, el Mongó amb unes clarianes al cel, que només poden significar dues coses: Que el mal temps està estenent-se o ben al contrari, es troba localitzat a les comarques centrals del País Valencià. Per l’autopista comprovem que ocorre la primera possibilitat: Tavernes, Xeraco, Xeresa, Gandia, Oliva, Pego, El Verger, Ondara, Pedreguer i finalment Benissa, ens saluden amb una escassa i fina pluja. Estava clar que el sol i la llum mediterrània amb els seus colors, no anava a ser present eixe dia.
Els huit quilòmetres que separen Benissa del Poble Nou tenen moltes voltes i revoltes. Les bancalades del terreny, amb marges de pedra seca per poder conrear sobretot ceps, es fan palesos quan ens aproximem al final del viatge. Passant Teulada s’observa a la dreta un barranc que finalitza al Pla de la Sort de Moraira; són cinc quilòmetres esglaonats on al final es troba la mar.
Aparquem darrere l’església i la pluja es fa notar més. Decidim esmorzar en comptes de visitar el casc antic, i així vore si l’aigua afluixa un poc i decidim o no canviar la ruta de l’excursió.
Esmorzant, “El Moreno”, un dels tradicionals pescadors de roca del poble, em dona unes pegelides fetes eixe matí al Moraig, perquè els membres dels Col·lectiu les proven. Tots se n’estranyen i manifesten desconeixement, tanmateix la majoria s’animen a tastar-les. La pegelida és un mol·lusc que viu a la roca, es menja crua i no cal netejar-la; el gust salat que li dona l’aigua marina és prou. Pot conservar-se fins una setmana a la nevera, i és un dels productes obligats a l’hora de menjar a la vora de la mar i de fer esmorzades al poble.
Presente als membres del Col·lectiu Josep Buïgues i Colomer, company, amic universitari d’altres temps i actual Regidor de Cultura, que ens acompanyarà fins al mig dia. Mentre la pluja continua i ens obliga a agafar paraigües, des del Portalet ens posa unes breus pinzellades històriques del Poble Nou. Algú pregunta pel nom de Poble Nou, i respon que es deu a l’acta de constitució de l’any 1698 on es fa referència a un poble vell, immediatament anterior, que està a dos quilòmetres cap a Xàbia. Per això el gentilici dels habitants és “pobler o poblero”, mai els veïns ens han dit “benitatxellans”.
La Plaça de l’Església mostra el vell escut, substituït fa quatre anys. Algú pregunta si la patrona és la Magdalena igual que a Sollana, al vore la imatge de pedra tosca a la façana, i es respon afirmativament.
Passegem pels carrers de l’Església; pel Raconet on Josep ens mostra una casa del s. XVIII amb les brancalades de tosca, vorejant la porta, que es troba per restaurar; i al costat una altra restaurada. Continuem i casualment ens trobem amb el “Ti Pedrós” carregant sacs d’ametlles. Este personatge és el Vicent Garcia Castillo del Poble Nou i just té els mateixos anys que l’estudiós de Sollana. Després de vore els carrers Pou, Molls i Trinquet, els dos primers amb molta pendent, l’Ajuntament ens obri les portes per regalar-nos alguns llibres, cartells i fullets que gustosament els membres del Col·lectiu agafem.
De camí cap al Moraig i quan apleguem al Molló del Puig Llorença, ens aturem per assaborir el paisatge de la Marina Alta. Explique que en dies clars es veu des de la muntanya de Cullera a la xicoteta illa de Benidorm, i que ens trobem a la punta de terra que finalitza amb el Cap de la Nau. Tenim mar al nord, est i sud.
Deixem els cotxes al tallat del Moraig i amb una pluja dolça enfilem cap a la Cala de Llebeig. Josep ens explica les covetes que hi ha pel camí, refugi dels llauradors que feien i treballaven els bancals en aquella zona, i també de contrabandistes. La ruta circula per les Morres i sempre junt a la balma vertical rocosa. La mar es mostra bonica, tot i mancar-li el color mediterrani habitual. És la mar de tardor. Veiem pel nord el Morro Falquí i al fons el Cap de la Nau; pel sud apareix el Cap d’Or de Moraira. Observem plantes com margallons, argilagues, romer, espart ... i arbres dels bancals abandonats com garrofers, figueres i oliveres, a banda del pi natural de la muntanya.
Apleguem a la Cala de Llebeig amb cert retard. Paco Buïgues Llobell ens reb amb la cordialitat i familiaritat que pertoca oferir als visitants. Ell és un pescador habitual del lloc que té una de les covetes de la platja.
Després d’acomiadar-se Josep i agrair-li l’atenció, Paco es capbussa a la mar per fer-nos eriçons, pegelides, cargols tinters i carrancs de les roques i del fons marí. Per la roques havia fenoll marí, que es pot menjar cru o mullant-lo un temps en aigua i servint-lo amb vinagre o oli. Després, els membres del Col·lectiu comencem a dinar i a tastar els fruits que Paco acabava de treure-li a la mar. Altres pescadors aficionats s’afegeixen a la festa oferint a més a més baülets (per la forma de bagul que tenen) o “dàtils de mar”. Tot junt, es va acompanyar amb vi del poble i mistela a les postres. Això sí, la xerrada va resultar enriquidora per als membres del Col·lectiu i va mostrar com és un pescador tradicional, personatge que va desapareixent alhora que els productes que extrau de la mar.
Alguns dels membres ens banyàrem i després d’agrair-li a Paco l’hostatge, retornàrem pel mateix itinerari. Amb els cotxes baixàrem a la platja del Moraig, allí ens férem fotos i alguns encara ens atrevirem a vore la Cova dels Arcs i el riu del mateix nom. La mar tèrbola, però neta que pel dia no ens mostrava el fons de roques i algues, començava a tindre lluentor. Alguns ens férem al restaurant de la urbanització un café o refresc mentre des de l’atalaia on estàvem, l’horitzó marí havia ennegrit, la muntanya s’omplia de llumetes, havíem descansat i pensàvem amb el retorn. La satisfacció d’haver conegut un món que a hores d’ara s’acaba; el contrast entre l’avui ple de carreteres, xalets, i una urbanització voraç; i l’ahir on la natura i els costums de vida encara reclamen el seu lloc.
Eixida nº 38
DATA: Dissabte 4 d’octubre de 2003
RUTA: Senderisme per la Marina Alta: La ruta dels Cingles. El Poble Nou de Benitatxell.
GUIA: Josep Buïgues Colomer
ASSISTENTS: Juanvi Ferrús, Ángeles i Carlos; Toni Velis, Oreto i Pablo; Isabel Perales, Quique, Carla i Eva; Pau, Gabi, Joan i Cloti; Francesc Buïgues, Pepa i Diana; Gauden, Maria, Carmen, el novio i Santi Toledo; Juli Llinares i Vicent Galiana. (19 adults i 5 xiquets).
per Francesc Buïgues Bolufer
RUTA SENDERISTA DE LA CALA DEL MORAIG A LA DE LLEBEIG
Quan ens disposem a eixir de Sollana, comença a ploure. El lloc de trobada és l’eixida de l’autopista a Benissa. Pel camí d’Alzira es veu la pluja sobre la Ribera; mirant cap al sud-est, el Mongó amb unes clarianes al cel, que només poden significar dues coses: Que el mal temps està estenent-se o ben al contrari, es troba localitzat a les comarques centrals del País Valencià. Per l’autopista comprovem que ocorre la primera possibilitat: Tavernes, Xeraco, Xeresa, Gandia, Oliva, Pego, El Verger, Ondara, Pedreguer i finalment Benissa, ens saluden amb una escassa i fina pluja. Estava clar que el sol i la llum mediterrània amb els seus colors, no anava a ser present eixe dia.
Els huit quilòmetres que separen Benissa del Poble Nou tenen moltes voltes i revoltes. Les bancalades del terreny, amb marges de pedra seca per poder conrear sobretot ceps, es fan palesos quan ens aproximem al final del viatge. Passant Teulada s’observa a la dreta un barranc que finalitza al Pla de la Sort de Moraira; són cinc quilòmetres esglaonats on al final es troba la mar.
Aparquem darrere l’església i la pluja es fa notar més. Decidim esmorzar en comptes de visitar el casc antic, i així vore si l’aigua afluixa un poc i decidim o no canviar la ruta de l’excursió.
Esmorzant, “El Moreno”, un dels tradicionals pescadors de roca del poble, em dona unes pegelides fetes eixe matí al Moraig, perquè els membres dels Col·lectiu les proven. Tots se n’estranyen i manifesten desconeixement, tanmateix la majoria s’animen a tastar-les. La pegelida és un mol·lusc que viu a la roca, es menja crua i no cal netejar-la; el gust salat que li dona l’aigua marina és prou. Pot conservar-se fins una setmana a la nevera, i és un dels productes obligats a l’hora de menjar a la vora de la mar i de fer esmorzades al poble.
Presente als membres del Col·lectiu Josep Buïgues i Colomer, company, amic universitari d’altres temps i actual Regidor de Cultura, que ens acompanyarà fins al mig dia. Mentre la pluja continua i ens obliga a agafar paraigües, des del Portalet ens posa unes breus pinzellades històriques del Poble Nou. Algú pregunta pel nom de Poble Nou, i respon que es deu a l’acta de constitució de l’any 1698 on es fa referència a un poble vell, immediatament anterior, que està a dos quilòmetres cap a Xàbia. Per això el gentilici dels habitants és “pobler o poblero”, mai els veïns ens han dit “benitatxellans”.
La Plaça de l’Església mostra el vell escut, substituït fa quatre anys. Algú pregunta si la patrona és la Magdalena igual que a Sollana, al vore la imatge de pedra tosca a la façana, i es respon afirmativament.
Passegem pels carrers de l’Església; pel Raconet on Josep ens mostra una casa del s. XVIII amb les brancalades de tosca, vorejant la porta, que es troba per restaurar; i al costat una altra restaurada. Continuem i casualment ens trobem amb el “Ti Pedrós” carregant sacs d’ametlles. Este personatge és el Vicent Garcia Castillo del Poble Nou i just té els mateixos anys que l’estudiós de Sollana. Després de vore els carrers Pou, Molls i Trinquet, els dos primers amb molta pendent, l’Ajuntament ens obri les portes per regalar-nos alguns llibres, cartells i fullets que gustosament els membres del Col·lectiu agafem.
De camí cap al Moraig i quan apleguem al Molló del Puig Llorença, ens aturem per assaborir el paisatge de la Marina Alta. Explique que en dies clars es veu des de la muntanya de Cullera a la xicoteta illa de Benidorm, i que ens trobem a la punta de terra que finalitza amb el Cap de la Nau. Tenim mar al nord, est i sud.
Deixem els cotxes al tallat del Moraig i amb una pluja dolça enfilem cap a la Cala de Llebeig. Josep ens explica les covetes que hi ha pel camí, refugi dels llauradors que feien i treballaven els bancals en aquella zona, i també de contrabandistes. La ruta circula per les Morres i sempre junt a la balma vertical rocosa. La mar es mostra bonica, tot i mancar-li el color mediterrani habitual. És la mar de tardor. Veiem pel nord el Morro Falquí i al fons el Cap de la Nau; pel sud apareix el Cap d’Or de Moraira. Observem plantes com margallons, argilagues, romer, espart ... i arbres dels bancals abandonats com garrofers, figueres i oliveres, a banda del pi natural de la muntanya.
Apleguem a la Cala de Llebeig amb cert retard. Paco Buïgues Llobell ens reb amb la cordialitat i familiaritat que pertoca oferir als visitants. Ell és un pescador habitual del lloc que té una de les covetes de la platja.
Després d’acomiadar-se Josep i agrair-li l’atenció, Paco es capbussa a la mar per fer-nos eriçons, pegelides, cargols tinters i carrancs de les roques i del fons marí. Per la roques havia fenoll marí, que es pot menjar cru o mullant-lo un temps en aigua i servint-lo amb vinagre o oli. Després, els membres del Col·lectiu comencem a dinar i a tastar els fruits que Paco acabava de treure-li a la mar. Altres pescadors aficionats s’afegeixen a la festa oferint a més a més baülets (per la forma de bagul que tenen) o “dàtils de mar”. Tot junt, es va acompanyar amb vi del poble i mistela a les postres. Això sí, la xerrada va resultar enriquidora per als membres del Col·lectiu i va mostrar com és un pescador tradicional, personatge que va desapareixent alhora que els productes que extrau de la mar.
Alguns dels membres ens banyàrem i després d’agrair-li a Paco l’hostatge, retornàrem pel mateix itinerari. Amb els cotxes baixàrem a la platja del Moraig, allí ens férem fotos i alguns encara ens atrevirem a vore la Cova dels Arcs i el riu del mateix nom. La mar tèrbola, però neta que pel dia no ens mostrava el fons de roques i algues, començava a tindre lluentor. Alguns ens férem al restaurant de la urbanització un café o refresc mentre des de l’atalaia on estàvem, l’horitzó marí havia ennegrit, la muntanya s’omplia de llumetes, havíem descansat i pensàvem amb el retorn. La satisfacció d’haver conegut un món que a hores d’ara s’acaba; el contrast entre l’avui ple de carreteres, xalets, i una urbanització voraç; i l’ahir on la natura i els costums de vida encara reclamen el seu lloc.
0 comentarios:
Publicar un comentario