Parlament de Ramon Ibor Orobal. Quart aniversari col.lectiu ullal

FRANCESC MANUEL LLORENS, EL MESTRE

Quan em comentaren la idea de fer, més que un homenatge, un reconeixement a la labor d’un mestre, i resultà que aquell mestre era D. Manuel, jo vaig contestar de seguida que, tot i haver estat alumne d’ell d’una manera esporàdica, sí que havia de reconéixer que m’impactà moltíssim i coincidirem després en moltes coses que ara escoltareu.

En començar a pensar en D. Manuel, comprenguí a l’instant que no era res estrany per a mi. Com ell diria, era per l’any 57 del segle passat del Nostre Senyor, quan va causar baixa per malaltia primer i després per defunció, el meu mestre D. Arturo, el qual va estar entre nosaltres molt poc de temps, tan sols un mes, per això mateix no vaig poder memoritzar ni siquiera el seu cognom. De la nostra classe es feren tres grups, uns anaren a D. Félix, altres a D. Francisco i la resta a D. Manuel, jo vaig ser dels que aní a parar a la classe de D. Manuel. Per aquelles dates ell atenia els xiquets més majors que ens portaven tres, quatre i fins a cinc anys de diferència, i ens col·locaren vora la finestra, on els més majors s’apropaven moltes vegades per abocar-se i vore les xiquetes de la classe d’enfront, que estaven amb Donya Pepita.

Tres cursos més tard vaig tornar per motius d’estudiar primer de batxiller, per lliure en aquella època, estudis que estaven subvencionats per la Cambra Agrària, i que per cert no vàrem acabar continuant-los després a Sueca amb els salesians. Gràcies a aquella iniciativa molts fills de Sollana, fills de llauradors, pogueren llaurar-se un futur millor que les perspectives del camp podien oferir, iniciativa que no ha estat el suficientment reconeguda al nostre poble i que jo mateix ara amb aquestes paraules voldria ara agrair.

De segur que molts sollaners, que han estat més anys que jo alumnes de D. Manuel, podrien dir moltes més coses d’ell, jo el que vaig a intentar fer al llarg del meu parlament, és una similitud entre la labor de D. Manuel com a mestre i jo mateix, que en aquests moments també soc mestre i que com ell soc totalment vocacional i estic ací perquè m’agrada.

Però aquesta nit a mi em correspon parlar de la seua tasca com a mestre i començarem des del principi, ja s’ha dit abans que D. Manuel va nàixer l’any 1912 i que va estudiar a la Normal als 14 o 15 anys i també que alternava els seus estudis treballant amb son pare no com a matalafer sinó fent somniers d’aquells que havies d’estirar perquè quedaren forts i tensos. Els seus destins educatius van des de La Torre a les Mores de Ludiente (a la província de Castelló), passant per Arjona ( a la província de Terol no com a mestre sinó durant la guerra), a les Llometes, a Benassal, l’any 1952 és quan arriba a Sollana, fins el 1963 que es trasllada a Meliana per finalitzar amb el seu destí a Sant Miquel dels Reis.

El seu període educatiu té lloc durant la República, la Guerra Civil, la postguerra i fins i tot hi arriba a la democràcia, no obstant això, la seua capacitat educativa, va saber travessar les fronteres polítiques, socials, lingüístiques, econòmiques i fins i tot familiars, anteposant moltes vegades la seua estima per l’ensenyament i les seues aficions a l’economia familiar.

El seu treball educatiu navega en una societat política plagada de guerres, de postguerres, amb carismes republicans, amb corregudes armamentístiques i en una carrera europea que desencadenà en la Segona Guerra Mundial.

Tot açò portà entre altres la conseqüència de ser represaliat per la dictadura franquista, la qual el va mantenir un temps allunyat de l’ensenyament i de l’escola.

El seu oficia era l’ensenyament i en aquesta tasca invertia més de deu hores diàries. El seu mestratge era la capacitat que tenia per submergir-se en el dia a dia de l’ensenyament. La seua primícia era estimar l’ensenyança, tindre vocació, l’aprenentatge no tenia perquè ser avorrit ni molt menys monòton. Per a ell tot era bo sempre que servira per ensenyar, sempre que es tractara d’aprendre, Les seues creences educatives, l’obligaven a fer-se entendre per poder educar, formar i ensenyar.

El seu pensament semblava no tindre fronteres mentals i per a ell, el major enemic de l’aprenentatge era la desídia i el desinterès. Recorde que ell sempre ens deia (quan estudiàvem batxiller) que el més fàcil era suspendre o aprovar, i que realment el difícil era ensenyar allò que els mestres volien transmetre als alumnes.

Un dels seus grans objectius era saber que els seus alumnes havien arribat més enllà del que ell havia aconseguit. De vegades recollia paraules, textos, errades o escrits dolents als exàmens o als quaderns per tal de fer-los com exemples del que no s’havia de fer. Per formar els alumnes se n’aprofitava de tot el que estava al seu abast: el joc, la família, els tebeos i fins i tot la ràdio i el diari, mitjans que sempre sabia utilitzar amb encert. Al mateix temps era molt exigent en el treball dels deixebles, encara ara recorde com escampava les fitxes dels alumnes per damunt la taula i anava descomptant puntuació segons les errades que cadascú tenia. Sempre ens deia que nosaltres érem molt bons, que en principi tots teníem un 10 i que a partir d’ací aniria descomptant-nos. Les seues exigències i el seu temperament a l’ensenyament no el feia dubtar davant la possibilitat de captar l’atenció de qualsevol alumne, encara que fóra mitjançant el desplaçament aeri d’alguna pinya de la magnòlia del patí que tenia vora l’estufa. I això que sempre l’enviava a algun que altre angelet i sempre en el nom del nostre Senyor.

Per a ell, l’ensenyament calia que anara paral·lel a la vida quotidiana, a la vida reial, i s’esforçava per connectar amb els interessos dels pares que eren també els dels alumnes, no utilitzava unes matemàtiques fictícies sinó reals i ben reals, preguntava els llauradors a com anava el jornal, a com es pagava aquest o aquell producte; tot per reflectir la realitat en els problemes de matemàtiques, que semblaren el més reals possibles i que els alumnes estigueren involucrats en la societat del moment, la que els havia tocat viure, a més, era un mestre de portes obertes, acompanyava els alumnes per la marjal i per l’Albufera i era partidari d’educar en plena natura.

No voldria finalment acabar, sense dir d’ell que no calia confondre la seua erudició literària amb la saviesa. D. Manuel Llorens era un savi, el qual va fugir de l’erudició amb els seus poemes i el seu ensenyament, submergit en l’anonimat dels pobles i en escoles oblidades en plena natura.

Ell reconeixia estar satisfet del seu deure i pensava que alguna cosa hauria fet de positiu en la vida si amb un ofici tan desagraït, com ho és el magisteri, va rebre tantes compensacions d’amistat i efecte. Cal fer pública com no, la seua empremta deixada a tots nosaltres que tinguérem la sor de tenir-lo com a mestre.

I, com anècdota curiosa, com ell diria, també jo vaig començar com a mestre a La Torre, he passat per més de cinc pobles, m’he casat amb una alumna i també m’agrada un poc la poesia. Mai crec que poguera trobar D. Manuel un alumne més fidel.

I si el seu pseudònim va ser El mestre de les Llometes, sense desmerèixer la seua labor tant educativa com poètica, jo acabaria dient tan sols allò que crec que més li agradaria: per a mi ha estat, és i seguira sent per sempre UN MESTRE, UN GRAN MESTRE.