Una visita al Marquesat de Llombai

Joan Ramon Claver Climent

Eixida nº 15, dissabte 2 d’octubre de 1999
Guia: Vicent Climent


Tot aprofitant les càlides temperatures de la nostra tardor i, tal volta, fugint del fred de l’hivern, sobretot a Llombai, visitàrem aquest agradable, tranquil i a la vegada assenyat poble del Marquesat, el qual confronta amb Catadau i hi és ben a prop d’Alfarb, tots ells dins de la gran i diversificada comarca de la Ribera.
A més de la gent de Sollana, ens acompanyà Francesc Beltran López, Cronista de Benifaió, membre també del col·lectiu i gran apassionat de la història i cultura nostrada tot expressant-se amb un valencià plaïble i desitjat.
Sembla que el topònim Llombai, podria derivar del llatí lumbu (llom), la qual cosa el remetria perfectament a la superfície en forma de llom on és el poble. En àrab se li afegeix l’article i per això en el Llibre del Repartiment ja apareix sota la forma escrita Alumber (al-Lumbar). Hui és un llogaret de poc més de dos mil habitants amplament conegut per la gran activitat empresarial que genera basada en la proliferació de fàbriques i botigues de peces de vestir fetes de pell, les quals l’any 1995, ultrapassaven amb escreix el mig centenar. Una indústria i un comerç que malgrat haver minvat en els darrers anys, encara és la primera font d’ingressos de la majoria de les famílies de Llombai i Catadau, i és un bon model d’allò que pot fer-ne una societat rural amb una mà d’obra preparada i una gent emprenedora.
Arribats a Llombai ens reberen Vicent Climent, documentalista de Canal 9 i corresponsal del Levante i Núria Sanz Pons, regidora de cultura. Primerament, anàrem a l’església exconventual dels dominics que Francesc de Borja, el primer marqués, fundà l’any 1543. Aquesta església de la Santa Creu, conventual i parroquial, és molt espaiosa, fornida seguint el gòtic valencià amb una volta i malgrat haver-se-li afegit en restaurar-la una sèrie d’ornaments barrocs, aquests, no amaguen l’estil d’origen. El nostre guia particular, en aquest cas mossén Jesús A. Bausí Lacosta, rector de la parròquia, anava explicant-nos les característiques del temple, tot incidint en la seua antiguitat, certificada en la butla de fundació corresponent que tenen exposada i protegida en una de les parets de l’altar major. Ens oferí també l’oportunitat de contemplar una imatge secular de la Mare de Déu del Roser, patrona de Llombai, una bella talla gòtica donada pel marqués allà pel segle XVI, l’advocació de la qual, proclamada i coronada canònicament, gaudeix d’una especial devoció en la població. Ens comentà que la talla va ser restaurada fa pocs anys desprenent-se de les nombroses capes de pintura que tenia i recuperant el seu aspecte original que nosaltres poguérem comprovar. També ens va dir que la imatge havia estat fora de la parròquia durant vuit mesos formant part de l’exposició La Llum de les imatges, la qual fa poc havia conclòs. Mossén Jesús, a mesura que anà agafant confiança, deixà aflorar els sentiments en ressaltar la devastadora i irracional acció humana sobre el temple considerant en altre temps el claustre manierista com estable per al bestiar i un graner el que hui és una espaiosa i meravellosa capella amb un quadre del Beat José Ferrer.
Després d’esmorzar ens dirigírem al Pouet de les Fontanelles, un indret local característic per a passar els dies de festa menjant-se una paella o unes saboroses xulles. En acostar-nos, una curiosa inscripció sobre ceràmica: Aquest és Barranc de Fontanelles, atura’t caminant, ací trobaràs pau. Vicent Climent, el guia, ens ensenyà també altres cites literàries del Beat Ramon, pare de la nostra llengua i d’Ausiàs March, el seu dignificador i enaltidor amb el vers. Ben a prop del pouet, paràrem per entreveure dalt d’un cim la Cova del Cortisar, vestigi d’antics assentaments ibèrics, nombrosos al Marquesat.
Seguidament, ens desplaçàrem a la Torre àrab d’Alédua, darrer vestigi d’allò que fora un llogaret morisc amb el mateix nom, el qual no va aconseguir de ser repoblat després de l’expulsió del 1609. La seua etimologia significa “la vora del riu” (al-i’dua) referint-se al Magre que hi és ben a prop. Aquesta torre, en un estat ruïnós molt avançat, es troba uns dos quilòmetres al nord-oest de Llombai, a l’altra riba, i és visible quasi des de tota la vall. Conserva encara part del mur que la rodejava i diverses mostres que la relacionen, com bé ens comentava Paco Beltran, amb les altres torres de la Ribera. Beltran, gran coneixedor del tema, delectà els oients amb documentades explicacions sobre aquestes fortificacions peculiars que han sobreviscut al pas del temps.
Actualment, la torre, és de propietat particular, fet que en dificulta qualsevol iniciativa de restauració.
A continuació ens desplaçàrem al llar del jubilats per fer un glopet d’aigua fresca i ens acomiadàrem de Vicent i Núria, no sense prèviament haver-los regalat diverses publicacions sobre Sollana agraint la seua companyia i seny. Amb elles, un poquet de Sollana es quedà allà al Marquesat.