Parlament de Joan Ferrús Vanaclocha. Quart aniversari col.lectiu ullal

FRANCESC MANUEL LLORENS I FERRI, EL MESTRE DE LES LLOMETES. VIDA I OBRA

1. Aproximació biogràfica.

Francesc Manuel Llorens Ferri, va nàixer a la ciutat de València el 30 de desembre de 1912, únic fill d’Isidoro Llorens Leonor, natural de La Nucia, a la província d’Alacant i Carmen Ferri Cebolla natural de Sueca.[1] Son pare, de professió fuster, tenia un taller dedicat especialment a fer somiers d’aquells que s’anomenaven abans tipus catre i que hui ja no se’n fan i Manuel, des de ben xiquet mostra ja un interés manifest pel funcionament d’esta xicoteta empresa familiar, on ajudava sempre que podia i li ho permetia l’horari escolar.
El 10 de maig de 1923, als 10 anys, pren la Primera Comunió a l’església de sant Martí, el mateix dia que començaven les festes commemoratives de la Coronació de la Mare de Déu dels Desamparats.
Després d’acabar els estudis primaris, es matricula a l’Escola Normal de Magisteri de València el 22 de setembre de 1927, tenia aleshores 14 anys, obtenint el títol de mestre l’any 1931, als 18 anys, finalitzats els quatre cursos corresponents de què constava la carrera en aquells anys.
En juny de 1932 s’examina per lliure de taquigrafia i mecanografia obtenint la qualificació d’excel·lent, havent realitzat també cursos de dibuix i enquadernació a l’Escola d’Arts i Oficis de la capital. Durant aquell estiu participa com a mestre en diverses colònies escolars de Requena i Segorbe.
El 3 d’octubre del mateix any comença a exercir coma a mestre al Parc Escolar de la ciutat de València.
Intenta lliurar-se, sense massa èxit, del servei militar per ser fill de pares sexagenaris i és citat a quintes el dia 29 de gener de l’any 1933.
En març d’aquell mateix any se li adjudica com a primer destí, en qualitat d’interí, la pedania de València La Torre on exercirà la docència poc més d’un any fins l’agost de 1934, passant posteriorment i ja en propietat a Los Mores, un caseriu de la comarca de l’Alt Millares, a Castelló, situat entre les poblacions del Tormo i Cirat, pròximes a Montanejos, perdut allà dalt entre muntanyes on s’havia de pujar a peu o cavalleria perquè no hi havia carreteres en condicions i on vivien, no arribava, un centenar d’ànimes.
En vindre la guerra el 1936 se’n va al front i acabada la guerra tres anys després, se’n torna a Los Mores. La seua biblioteca particular la troba arrasada i la majoria dels llibres escampats per la muntanya en els millors dels casos i en mans estranyes altres. Ell tenia aleshores 26 anys.

La tornada a Los Mores tenia una finalitat molt concreta, presentar-se a la família de la jove que ell desitjava com a esposa i demanar-la en matrimoni. Ella era Generosa Flor Chiva[2], una adolescent de 17 anys, pertanyent a una família senzilla i humil, la qual havia estat alumna d’ell abans de la guerra i de la qual s’havia enamorat prometent-li que en acabar el conflicte bèl·lic tornaria per demanar-la en matrimoni, i així ho va fer, casant-se el 25 de març de 1940 a l’església de sant Nicolau de la ciutat de València.
Després de sofrir l’habitual procés de depuració, s’incorpora novament al magisteri obtenint plaça, en gener de l’any 1941, tot just uns dies després de nàixer el seu primer fill Manuel[3], a l’escola rural i unitària de Les Llometes, al terme de Benassal, terra de masovers[4]. Si bé en un principi, a la seua arribada, el masovers se’l miraren amb cert recel i distanciament, ben prompte i gràcies al treball a l’escola i la seua professionalitat aconseguí guanyar-se la simpatia d’aquelles gents i ser respectat per tots, pares i fills.[5]
No cal dir que era aquella, la postguerra, una època de fam i misèria, especialment per als mestres “passes més fam que un mestre d’escola” solia dir-se en aquell temps i la sentència no era debades, les penúries per les quals havia de passar un mestre i la seua família eren bastant evidents, això no obstant gràcies al seu esforç i dedicació a l’escola i els seus alumnes, - mestre de vocació dedicat en cor i fetge a la docència, - no li faltaren mai els aliments més bàsics. El conjunt escolar de Les Llometes, estava format per l’escola pròpiament dita, la casa per al mestre, una xicoteta parcel·la per a ús propi i un corralet amb animals per a l’aviram amb gallines, conills i altres animals domèstics, a banda, els masovers li portaven pa i altres productes de la terra i quan venia la matança del porc, D. Manuel, el mestre, era ben agraït i obsequiat pels masovers de les rodalies.
Aquella època, la de l’escola de Les Llometes va ser molt especial per ell per diversos motius, temps difícils de postguerra, primers anys de vida en parella en penoses situacions, una freda acollida inicial a l’escola, naixement del seu primer fill, el traspàs de son pare el 1943, això no obstant, aquests entrebancs de la vida foren eclipsats per l’atenció rebuda d’aquelles famílies de l’Alt Maestrat, tant és així que a partir d’aquell moment passaria a signar els seus poemes com el mestre de les Llometes.
Posteriorment, l’any 1946 es trasllada a la vila de Benassal on intensifica l’amistat, encetada ja amb anterioritat, amb altre gran poeta, mestre i valencianista de l’època, Carles Salvador, quan este anava a Benassal a estiuejar amb la família, d’on era la dona i on havia també exercit el magisteri, tot i que per aquells anys tenia la plaça a Benimaclet.

Residint la família a Benassal dos fets marquen novament la vida de don Manuel, la naixença del seu segon fill, José Vicente el 6 d’abril de 1948[6] i la defunció de sa mare el 9 de maig de 1949, la qual serà soterrada en el cementeri de la vila on reposa també el seu marit.
Allà dalt, al mas i a la vila, hi estigué 11 anys fins el 1952, quan se’n vingué a Sollana, a terres de la Ribera Baixa a través d’un nou concurs de trasllats per estar més a prop del cap i casal. Ben prompte s’integra entre la nostra gent, ocupant-se no solament de les tasques escolars sinó preocupant-se al mateix temps per les diverses etapes històriques i culturals de la vila de Sollana[7], així com també pel medi que l’envolta, (s’anotava en una llibreteta totes aquelles expressions i vocabulari propi de la marjal, organitzava excursions i eixides per conéixer millor el terme, etc.)
Durant la dècada que estigué a Sollana visqué en quatre llocs diferents, primer al número 11 del carrer hui Lluís Vives, poc després es trasllada a ocupar una de les dependències de l’edifici ex-conventual del Raval quan el cos de la Guàrdia Civil l’abandona per ocupar la nova caserna que s’havia construït. En enderrocar el convent allà per l’any 1959 es trasllada provisionalment a una casa del barrio i finalment passa a ocupar una de les cases per a mestres de l’escola de Sollana. Durant la seua estada a Sollana fou corresponsal del periòdic Levante-EMV i ací, a la nostra vila, li nasqué la seua filla Mª Carmen el 20 de maig de 1955.
Després de comprar-se un habitatge a València al Barri Barona, prop del monestir de sant Miquel dels Reis, seu actual de la Biblioteca Valenciana, la família es trasllada a viure a la capital, obtenint D. Manuel una plaça a Meliana l’any 1963 després d’haver participat en el concurs de trasllats on exercí el magisteri durant una dècada més, fins l’any 1973.
Finalment acabà els últims anys de docència donant classe en uns barracons habilitats dins el monestir de sant Miquel dels Reis, seu actual de la biblioteca valenciana, “a la presó de sant Miquel”, com li agradava dir a ell, ja que les dependències del monestir havien estat utilitzades durant els anys de postguerra com a presó. Es jubilà el 17 d’octubre de 1978 als 66 anys després de 46 anys de docència.
En 1983 rep un càlid homenatge dels seus alumnes a Sollana i tres anys després, el 30 d’agost de 1987 un altre a Benassal, on l’alcalde li va imposar la insígnia d’or de la vila després de rebre diversos obsequis i que el jove aleshores Pere Enric Barreda i Edo, actual cronista de Benassal sintetitzara la seua vida i obra en un emotiu parlament.
Faltà el 14 de maig de 1990 a València, als 77 anys i està soterrant al fossar de Lloret de la Vila de Benassal ben a prop d’on ho estan també els seus pares.
A continuació oferim una breu tarja anecdòtica que en alguna ocasió esborronaria per matar el temps i que resumeix bastant be la seua trajectòria com a mestre i els seus diferents destins, diu així:




FRANCISCO MANUEL de Llorens i Ferry
Emperador del Barranco del Hambre (antes de la Necesidad)
Señor de la Peña del Águila y del Morrón de la Muela
Barón del Morrón de la Corredera
ex Maestro de Los Mores
hijo natural de Valencia y (pre)dilecto en Benasal
judio errante de Sollana y paciente Job en Meliana.
terminó su vida profesional en San Miguel de los Reyes,
condenado a 5 años de trabajos forzados.

No besa a Vd. los pies porque no es higiénico


2. D. Manuel, el mestre.

D. Manuel, podria incloure’s sense cap mena de dubte dins d’aquell grup de mestres que se’n diuen vocacionals; en les seues classes regnava l’orde i la disciplina però també sabia estimular, encuriosir i il·lusionar els alumnes, els quals destacaren en més d’una ocasió pel bon nivell assolit i per la preparació rebuda.
Els seus alumnes de Les Llometes encara recordaran com durant tot el curs escolar 1947-48 estigueren treballant al voltant de la unitat didàctica “Un viaje por España”, preparada acuradament per ell a l’estiu, segons la qual totes les assignatures estaven adaptades i distribuïdes per seguir aquell viatge fictici: problemes de matemàtiques de trens i distàncies, conceptes de geografia, usos i costums de cada zona peninsular, descripcions, poemes, història, dibuix, etc..[8] a la seua escola hi acudien no solament els fills dels masovers més pròxims sinó també altres que estaven molt més lluny, dos o tres quilòmetres que, sabent de la bona preparació que s’impartia en aquella escola no dubtaven en fer totes les dies aquella distància per anar a l’escola de D. Manuel.
Era un treballador infatigable, com ja hem dit, durant l’estiu es preparava les classes del curs escolar i els exercicis habituals ací a la Ribera eren d’allò més versemblants, extrets de la realitat quotidiana que envoltava l’alumne: problemes amb homes que anaven a plantar, segar, fanguejar, entaular, sobre els jornals del camp, etc.
El seu valencianisme es feia també patent a l’escola, a part d’introduir l’alumne en els seu entorn més pròxim els dissabtes, quan es feia escola de matí, ell aprofitava i sempre els contava un conte en valencià. Era tanta la passió i estima que sentia per la seua llengua que va fer intents d’introduir algunes nocions bàsiques de valencià a l’escola seguint els passos del seu mestre Carles Salvador a qui considerava mestre i company.

3. Aficions, gustos i preferències.
Sol dir-se que per a ser un bon escriptor s’ha de ser abans un gran lector i de fet D. Manuel ho era. La lectura l’apassionava, l’obsessionava, podríem arribar a dir, llegia constantment, afició que compartia amb altres inquietuds culturals com el teatre, la música i el cinema. La filatèlia era també altra de les seues predileccions, arribant a disposar, al final de la vida i per la seua tenacitat i constància, d’una col·lecció de segells considerable.
A banda de la devoció per la poesia, de la qual parlarem tot seguit també li agradava conrear el gènere epistolar, de fet mantenia correspondència periòdica amb tots aquells alumnes i coneguts que li escrivien i no només això sinó que, com persona ordenada i curiosa que era, s’arxivava no solament les cartes rebudes (vora dues-centes a l’any) sinó també la còpia que ell havia remés, així sabia sempre el que li havien dit i el que ell havia contestat.
L’escriptura, el fet d’escriure, de deixar testimoni escrit dels seus pensaments, sentiments, fets socials i familiars ocorreguts era amb tota seguretat seua debilitat, i no solament a través del gènere poètic, sinó mitjançant el dietari que anà confeccionant al llarg de la seua vida. Més de 30 llibretes que condensen una vida intensa, plena, dedicada a la seua família, a la seua professió i, com no, a la poesia, a la seua poesia.
Els antecedents els tenia ben a prop, a la mateixa família, un tio seu, germà de son pare, Francisco Llorens Leonor començà a escriure un llibre de memòries l’1 de gener de 1901 , continuant-lo ell l’any 1918 quan aquell el va deixar per trobar-se ja massa major. D’altra banda, son pare també va escriure el seu propi llibre, amb poesies, música, dibuixos i altres conceptes i reflexions de temàtica general.
Però la seua vertadera passió era la poesia com l’únic gènere capaç de recollir i a la vegada transmetre els sentiments profunds que l’omplien i envaïen.

4. Producció poètica.
La seua producció és totalment poètica, llevat d’alguna breu incursió ocasional en la narrativa: reflexions i contes breus i un curiós llibre d’endevinalles versificades en valencià “unes arreplegades, altres oïdes i modificades, altres inventades” en paraules del propi autor.
Es tracta d’una poesia intimista, escrita des del primer moment en una valencià completament normatiu depurat en vocables i estil, reflex de les vivències i inquietuds del poeta al llarg de les diverses etapes de la seua vida.
Més de cent cinquanta poemes conformen el conjunt de la seua producció que abraça des del 1941 fins el 1989 a les portes del seu traspàs, producció inèdita la majoria, que podríem agrupar de la següent manera:

Poesia primerenca. Que inclouria els primers poemes que ens han arribat corresponents al l’any 1941 els quals reflecteixen el sentiment que produí en els masovers de les Llometes la seua arribada. ( L’escola de les Llometes, La vida al mas, Ell és un sancionat, Nou jueu errant, No tinc Pàtria...)
El poemari inèdit DEL MAS I DE LA VILA, que podria agrupar el conjunt de poemes escrits entre el 1941 i 1951 els quals reflecteixen les experiències vitals del poeta viscudes al mas i a la vila de Benassal bé siguen festives: La campana de sant Roc, Ascensió Benassalenca, Correbous, Vespra de reis, A la Verge del Carme, En la festa de Sant Antoni, .... descriptives: Com és eixa mar?, Simfonia en gris, Tardorenca, El xop del Llavador de Benassal, La torre d’En Garcés, Capvespre de tardor a les Hedreres, La fadrina del somrís, El jardí de Benassal, Ocres i Blaus, El vent de Baix, Les carboneres, El Planet,...
NOTA: Algunes d’aquestes poesies van aparéixer publicades a la revista benassalenca “Les Tres Forques” durant els anys 1988-1989 i altres a la publicació “Benassal, recull bibliogràfic de textos” el 1989 amb motiu del 750 aniversari de la Carta de Població de Benassal.
El poemari inèdit EUCARÍSTIQUES, conjunt de poemes escrits amb motiu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona del 27 de maig a l’1 de juny de 1952: Hores de dolcesa, Quan Vós teniu ja..., Sol de l’Eucaristia, Mel del cel, Tot revolt trobe el món, Ànima meua, no te torbes, Flama d’Amor, ...
El poemari SIMFONIA EN SOL MAJOR DEL MAR MENOR, editat de forma particular a València l’any 1983 fruit de les seues estances estiuenques al Mar Menor (Múrcia). El llibre, format per 51 poemes marineres publicats pel mateix autor en “offset per ser la forma més econòmica de fer-ho i distribuït entre deixebles, familiars i amics”, està dividit en tres temps corresponents a poesies escrites el 1953, 1965 i el 1966.
Poesies de RECORDS DE GUERRA: Amarg destí ( 1942 “dedicat a les dones dels qui foren empresonats finida la guerra civil i que patiren un doble calvari: el dels sers volguts tancats i el d’elles amb llur malviure”), La campana de Lopera (1952), El canó de la porcuna(1952), Divisòria (1952),...
Poesies de caire VALENCIANISTA, on s’agruparien totes aquelles que palesen un ver sentiment de preocupació per la llengua i el país: Anhels d’ésser (1942), Les dotze batallades de cap d’any (1942), Per què escric en valencià? (1950), A Carles Salvador (1951. Amb motiu de la concessió del Premi València 1951), Per què canviar de parlar? (1954), Sempre units (1980).
Poesies ESSENCIALISTES / DE PROFUND SENTIMENT RELIGIÓS: Matèria i esperit, Al Senyor en el Sagrari (Premi Extraordinari Josep Lacreu – Flor Natural 1955- als Jocs Florals d’Alfafar de 1956, On és l’amor (1983)
Poesies de COL·LABORACIÓ EN PUBLICACIONS: Endreça, lloança i prec (1951. Dedicada a sant Vicent Ferrer i publicada a la revista “L’Altar del Mercat” l’any 1952 ), Tot... No-Res (1951. Publicada a “Valencia Atracción” II-1952), En l’any 2000 (publicada a Pensat i Fet, 1952), Planys i precs (1952. Dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats amb motiu de la “Corona Poètica Mariana” i publicada a Levante el 14-V-1952)
Poesies de tema SOLLANER: Al Sant Crist de la Pietat (1955), Martirs de la Guerra de Successió (1956), A la comunitat de monges (1957), Record del 14 d’octubre de 1957 (1957), Adéu al convent (1959), Pregaria al Sant Crist de la Pietat (1984),...
DARRERS POEMES, DÈCADA DELS 80: Record d’un temps passat (1980), Temps al temps (1981), Combats d’amor (1983), És la raó l’eix de la vida? (1983), On és l’amor? (1983), Lluites en terra calda, (1983).....
ALTRES POESIES SIGNIFICATIVES: On està la poesia? (1954), En la jubilació (1978), Trànsit (1982), En l’acte de l’homenatge (1983, 1987)

Finalment, caldria incloure també entre la seua producció el llibre GARBERA D’ENDEVINALLES, publicat també per ell mateix en offset l’any 1986 i que inclou 405 endevinalles “a l’abast dels qui desitgen passar una estona distreta amb els xiquets o majors” segons paraules del mateix autor.

[1] “De la Marina ens ve nostra semença / que m’engendrà en terra suecana. / De turons i marjals una barreja”. Del poema “Per què canviar de parla?” (15-II-1954).
[2] Filla de Manuel Flor Andreu de Cirat (Castelló) i Rosa Chiva Mor de Ludiente (Castelló).
[3] Manuel Llorens Flor va nàixer el segon dia de Nadal, 26 de desembre de 1940 a València.
[4] La qual portava funcionant des de l’any 1931, deu anys abans d’arribar-hi ell.
[5] Arribats a este punt, són molt significatius els seus poemes “Ell és un sancionat” i “Nou jueu errant” 12-II- 1941 (Del primer: Fan un xiu-xiu a les espatlles d’ell/ fins atrevir-se a mostrar-lo amb el dit./ I és pel carrer, quan va isolat;/ i és al café quan no els mira a la cara./ Tothom ho diu com si fos apestat/ i fugir hagués d’ell........ I al mas s’integra fent com nova vida/ una entrega als xiquets per fer-los homes./ I poc a poc a tots els meravella assabentant-se bé dels seus projectes. És l’admiració d’estranys i propis veure els treballs que surten de l’escola... – Del segon: Com que ja tots els braços s’han obert / de gom a gom, li plau recordar ara: / va entrar al mas qual nou jueu errant/ sens acollir-lo per ninguna casa/ Ara tot és passat. Qual somni agre/ / que dóna mal sabor a aquella estampa/ veu tot braços oberts amb gran afecte / que naix d’una collita d’amistança........)
[6] Al qual li dedica un poema “el meu nen” el 1950.
[7] És a partir de l’any 1955 quan comença a publicar als programes de festes de Sollana, poesies tan memorables com la dedicada al Sant Crist de la Pietat, patró de Sollana, “Màrtirs de la guerra de successió” (1956, publicada el 1957), “Adéu al convent” (1959), etc..
[8] La sorpresa vingué quan en voler fer la classe el més estimulant possible, els alumnes escriviren i remeteren cartes a totes les Juntes Provincials de la Direcció General de Turisme demanant informació, fotografies, mapes, plànols, fullets turístics, cartells, llibres, etc de totes les províncies d’Espanya. En arribar un volum tan significatiu a l’oficina de Correus de Benassal a nom dels xiquets en edat escolar, sorprengué a tots i el mestre hagué d’explicar a totes les famílies i personalitats de la població la raó de tanta correspondència rebuda, idea que fou ben acollida i congratulada per tots.