Tertúlia literària: L'home manuscrit

Tertúlia nº 2.
Tertúlia literària: “L’home manuscrit” de Manuel Baixauli. Centre Cultural de Sollana, 9 de maig de 2008.

Crònica: Xavier Llàtzer

El dia 9 de maig de 2008 va tindre lloc la presentació del llibre de Manuel Baixauli "L'home manuscrit" al Centre Cultural de Sollana, acte organitzat pel nostre Col·lectiu Ullal..

L'acte contà amb l'assistència d'unes 20 persones, quasi totes elles del nostre poble, les quals escoltaren la presentació realitzada per Ana Espasa, Joan Ferrús i el propi autor.

He assistit a diverses presentacions de llibres i he de reconéixer que em va impressionar molt gratament el treball de preparació realitzat per Ana i Joan al narrar les crítiques que havia rebut el llibre, els premis atorgats, la descripció del seu contingut i les impressions personals de cadascú tan encertades com fidedignes.

Realment aquest llibre s'ho mereix. Per a mi, "L'home Manuscrit" no és un llibre més dintre del panorama actual de les lletres catalanes, sinó el llibre que esperava de Manuel Baixauli, el seu millor llibre i, a més, una gran Obra d'Art.

L'autor mateix ens contava els motius pels quals havíem de llegir-lo: un argument que t'enganxa des del principi, una manera de fer literatura més enllà dels clixés a l'ús i un treball formal com rarament podem trobar.

Alguns dels assistents coneixíem ja a Manolo de la nostra època d'estudis en aquell efervescent Institut "Joan Fuster" de Sueca i altres no el coneixien de res, però tots estàvem encisats en la forma com ens explicava ell mateix la seua darrera obra, perquè Manolo és una persona que no sols escriu bé sinó que també és un gran comunicador al que no li manquen recursos verbals, però que tampoc li agrada cansar als oients, ni estar per baix ni per dalt del que li escolta. És una persona amb la qual és impossible d'avorrir-te i a la que les històries sempre li han fluït per les venes, però que, a més, a hores d'ara, les ha transcendit en un grapat de bona literatura.

A "L'home manuscrit" no li manca de res. És un llibre magnífic. Utilitza perfectament aquell “Contrapunt” que inaugurà Aldous Huxley en literatura i que autors com Cortázar han perfeccionat fins els extrems. El seu ritme és musical, de vegades jazz, de vegades música clàssica. L'autor és un gran aficionat a la música, com també un excel·lent pintor. De fet, fou primer pintor (és professor de pintura), que escriptor. És una obra que et fa pensar sobre l'existència, sobre la mort i sobre la vida i que ompli de dignitat el que ha d'ésser una trajectoria vital, o com diria Sartre, una "existència autèntica". És també una obra a favor del poder humanitzador de la literatura i, en aquest punt va molt més enllà de la famosa metaliteratura, perquè Manolo no cerca jocs lingüístics de prestidigitació, sinó l'emancipació a través de la comunicació: és una obra salvífica, a saber, la d'un salvador que no és Jesús, sinó Woody Allen; un transcendental, que no és Kant, però si Herman Hesse; un revolucionari, que no és Marx, però sí un Fuster, o, com ell diu molt bé, un net de Joan Fuster.

Per altra part, que puc dir més jo d'Ell que no siga bo? Ha ultrapassat Escriptor? S'ha desfet, almenys, d'ell?

Pense que tant la personalitat de Josep Palacios com la seua obra més emblemàtica "Alfabet", marquen una persona de per vida. Jo mateix no m'he pogut desfer encara d'aquest clevill i divague sobre l’ésser i el no ésser. Però Manolo és més culpable encara que Palàcios del meu dubte metòdic i del maleït Geni Maligne que m’enganya, perquè personalment m’ha influït molt més i, per a més inri, em va convertir en personatge que vagava errant i perdut en un desert al seu primer llibre “Espiral”. Tampoc he pogut superar l’experiència d’haver sigut director de “Nirvana”, aquella escissió de “L’Almogàver”, i continue pescant amb canya amb la vara del filòsof de Ribera Baixa en què m’he convertit. Però Tu, o Ell, o qui collons sigues ara Manolo, ja no eres Escriptor, ni Palacios, ni Josep Franco, ni tampoc Fuster. Eres Manuel Baixauli i la teua estructura atòmica és Pura Literatura.

P.D.: Desprès de llegir el teu llibre t’he d’advertir que ja no tornaré a anar mai més amb tu a cap cementeri.