La ruta dels Monestirs: 2ª etapa Almisera, Llutxent i Pinet. El sopar de lliurament del Guardó D'or de La Ribera

Eixida nº 79. Data : Dissabte 12 de desembre de 2009.
Assistents (15): Toni Velis, Vicent Albentosa, Gauden, Antonia Chulvi, Pau, Joan Ferrús, Juanvi Ferrús, Cristina Molina, Santi Ferrús i Pepa, Sebastián Gómez i Àngels, Paco Buïgues i Pepa, Ramón Juan.

La Ruta dels Monestirs està formada per quatre etapes que sumen aproximadament 80 quilòmetres. El Col•lectiu va realitzar la primera el 21 de novembre, eixint de Gandia fins a Almiserà. La quarta finalitzarà a Alzira i amb ella haurem visitat els cinc monestirs del trajecte i tres comarques: la Safor, la Vall d’Albaida i la Ribera. El Col•lectiu s’ha proposat realitzar-les abans del mes de maig de 2010 per evitar la calor, i només ha trobat una dificultat: són trajectes lineals, no circulars, amb la qual cosa els cotxes es queden a l’inici de la ruta i cal establir una alternativa que ho solucione. Tenint en compte açò, el nostre organitzador Juanvi Ferrús va preveure que, per a la segona etapa, caldria deixar el dia d’abans un cotxe a Pinet, la localitat que anava a ser el final de ruta. D’aquesta manera al finalitzar l’excursió els conductors podrien anar en cotxe a l’origen de la ruta i recollir la resta de vehicles. Així doncs, el divendres 11 de desembre a poqueta nit Juanvi, M.ª Angeles, Pepa i jo anàrem a Pinet per deixar el cotxe de Juanvi. A continuació tornàrem amb el meu, fent el trajecte Pinet-Barx per una pista forestal d’aproximadament 15 kms., que ens va resultar fins i tot complicada en alguns punts. La nit fosca i amb molta humitat, ens va fer sentir per moments una mica sols, sentiment que s’accentuà quan perdérem la cobertura dels mòbils. Per si açò no en fora prou, a mitjan camí ens trobàrem a uns espectadors d’excepció: un ramat de vaques i bous pasturant tranquil•lament a la vora del camí, que ens observaven impassibles i als quals no ens haguera agradat trobar a peu.
Després de l’aventura inicial ens quedava el repte d’arribar a temps al sopar del Guardó d’Or de la Ribera que se celebrava a l’Alcúdia. Aquest esdeveniment el convoca el Bloc Nacionalista Valencià per premiar persones i entitats que s’han caracteritzat per una trajectòria cultural i cívica de promoció i defensa de la nostra llengua, cultura i territori. Es convoquen des de l’any 1992. L’any 2008 ens el concediren al Col•lectiu Ullal, i aquest any tingueren la deferència de convidar-nos. Amb una mica de retard entràrem al restaurant “Siglo XXI” i després de saludar ens asseguérem amb gent del Bloc de Sollana i El Romaní. La nit va comptar amb una bona assistència i el Guardó es va atorgar a l’alcudienca Oreto Isona i Lorente, que havia faltat feia dos anys. Aquesta dona va destacar per la seua trajectòria valencianista i sindical, i va ser tal la seua activitat, que moltes persones s’implicaren amb ella també impregnades pel seu caràcter. Als parlaments el nom del Col•lectiu es va escoltar junt amb el d’altres i, després d’una agradable nit ambientada amb un cor de veus “a cappella” (sense instruments), decidírem tornar a casa eixint discretament de l’esdeveniment, ja que era la una de la matinada i a les 06.30h havíem de llevar-nos per eixir de ruta. L’acte del lliurament encara no havia finalitzat.
El dissabte 12 de desembre a les 7.40h eixírem de Sollana i després de 60 Km aparcàrem el cotxe a les 08.40h al pont sobre el riu Vernissa, que separa Lloc Nou de Sant Jeroni d’Almiserà. Allí saludàrem a Sebastià i Àngels que venien del Poble Nou de Benitatxell per afegir-se a la nostra aventura. Només baixar feia fred tot i que el dia va ser bo per al senderisme. A pocs metres ens férem la foto d’inici d’etapa, just al mateix lloc on el passat 21 de novembre ens havíem fet la de final de la primera ruta. L’ascens per la senda de Les Eretes, enmig de pins i garrofers, ens anava mostrant la bella vall i el riu Vernissa. Tanmateix, el dia no era gens clar i això ens va impedir gaudir bé del paisatge muntanyenc. Malgrat això, al llarg del dia sí que poguérem assaborir l’entorn més pròxim i la natura. Abans d’arribar a les rodalies del Castell de Vilella esmorzàrem, asseguts damunt les roques envoltats de matolls. Uns oferien cacaus, altres xocolate i altres bombons casolans. La conversa i els acudits conformaren un ambient cordial i agradable, que completà el goig de gaudir de la natura i adquirir cultura al mateix temps, gràcies a les explicacions improvisades que alguns oferien. Així va ser l’etapa anterior i així es va desenvolupar aquesta.
Continuàrem la ruta i a prop del Castell de Vilella observàrem una de les estampes més boniques del dia: la fortificació d’alt d’un tossal. Es tractava d’un castell del segle XII construït pels musulmans que es trobava acompanyat de moltes boires baixes a les muntanyes del fons. Després d’açò continuàrem per la senda de La Catalana i aparegueren zones de muntanya abancalades amb marges o murs de pedra seca. Estos bancals ara abandonats, en un passat veieren créixer garrofers, oliveres, vinya, i fins i tot, blat. Els marges representen el gran esforç que en altres temps els pobladors de la zona feren per poder menjar i subsistir. També observàrem alguna caseta menuda de pedra. A mesura que ens apropàvem a Llutxent, seguien havent-hi més bancals (els quals foren una constant al llarg de la ruta), però ara estaven treballats i plantats d’oliveres en plena producció. Hi havia llauradors que amb aparells mecànics i manuals espolsaven les olives que queien damunt la xarxa. Estàvem en ple temps de collita.
Entràrem a Llutxent i en un bar ens férem un café. Després pujàrem pel Calvari del segle XV i visitàrem l’Ermita de la Consolació del segle XVIII. El Calvari, declarat bé d’interès cultural, està molt empinat i tot ell empedrat amb les capelles escaients. De l’ermita cal destacar la circular de ceràmica del segle XVIII, on es representen les escenes del “Miracle dels corporals”. Després d’aquesta visita anàrem al Convent del Corpus Christi del segle XV, que al 1474 es va constituir com a universitat i estudi, de manera que comptava amb una rica biblioteca i arxius. Les Guerres de Successió (1707), del Francès (1808) i d’Espanya (1936), afegides a la desamortització de Mendizábal (1833), deixaren el Convent i tot el patrimoni religiós en un estat lamentable. No obstant, ara s’està recuperant el que hem deixat perdre i hem destruït en dos-cents trenta anys. Una mostra d’això és el vell claustre del convent. Val a dir també que l’església és d’estil gòtic amb una nau afegida d’estil barroc.
A les 14.30h i asseguts a una llarga banqueta d’obra del convent, dinàrem sota un tebi sol, per a tot seguit continuar la ruta. Passàrem pel voltant d’un altre castell musulmà del segle XII, el de Xio, dalt del Mont Sant. Deixàrem el castell i per una baixada entràrem dins d’un barranc que conduïa a una zona d’ascens seguint un tram llarg i pla anomenat el Pla dels Arenals. Els camps eren majoritàriament d’oliveres, encara que durant l’ascens també observàrem algun garrofer i algun bancal de tarongers. Ja en el pla de la muntanya s’observà una vegetació pràcticament de matoll i amb pocs arbres conseqüència dels incendis d’anys enrere. A ponent s’observava un espill d’aigua dalt de les muntanyes: es tractava del pantà de Bellús. Del Pla dels Arenals passàrem a una baixada que en l’últim tram era prou accentuada, i acabàrem la ruta a Pinet on ens férem la foto i a continuació un cafè reconfortant a un bar. Amb el cotxe que Juanvi havia deixat el dia abans, pujàrem els conductors per tornar a Almiserà, on cadascú va agafar el seu vehicle i va tornar a Pinet per recollir a la resta de la colla. El dia va resultar gratificant i ens ho passàrem, com ve essent habitual, molt bé. Són excursions on es combina el gaudiment de la natura amb el coneiximent del nostre patrimoni cultural. Havíem caminat 22,15 quilòmetres en huit hores i mitja, però berenant a Pinet ja estàvem preparant la tercera etapa.


Francesc Buïgues i Bolufer