Futura eixida ELS PELEGRINS DE LES USERES, Xodos – Sant Joan de Penyagolosa, 27 d'abril

|



Excursió nº 106  
Dissabte 27 d’abril de 2013
Hora concentració 6:20 h.
Eixida 6:30 h Plaça Major. Sollana
Organitza:Paco Montagud  i Joan Ferrús.  Grau de dificultat: mitjana


ELS PELEGRINS DE LES USERES, és una tradició religiosa del s. XIV que té lloc cada any a LES USERES (CASTELLÓ), consistent en una romeria de 35 km d’anada al Santuari de Sant Joan de Penyagolosa i 35 km de tornada. L’anada és sempre el darrer divendres d’abril i la tornada el dissabte. Els pelegrins preguen, seguint una antiquíssima tradició, per aigua, collita i contra la pesta i els actes que acompanyen el CAMÍ (ressos, parades, menjars, rituals, ...) pràcticament no han canviant des dels seus inicis. El silenci regna en la peregrinació, només trencat pels cants dels pelegrins, 13 en total, acompanyants d’un nombrós seguici format per cavalleries, rector, cantors, cuiners, alcalde i dipositari, fent un total de 46 persones. Nosaltres els acompanyarem en un tram del seu peregrinatge, el de tornada de Sant Joan de Penyagolosa a Xodos i sentirem en viva pell el que senten durant el seu camí complet els pelegrins.

PROGRAMA:
1.EIXIDA a les 6:30 h de la Plaça Major de Sollana. (A-7 direcció València, i després per la CV-10 cap a Castelló fins l’eixida “Castelló Nord- La Pobla Tornesa” per agafar la CV-15 i després la CV-170 fins ATZENETA DEL MAESTRAT on arribarem cap a les 8 i esmorzarem.
2. Després, per la CV-171 fins a XODOS on arribarem cap a a les 9:30. Deixarem els cotxes i pujarem a Sant Joan de Penyagolosa (8 Km) pel GR-33 o Camí dels Peregrins. Arribarem a l’Ermitori cap a les 11:30, acompanyarem l’estància dels pelegrins i farem el dinar cap a les 12:00, al mateix temps que ells.
3. Cap a les 13:00 començaran l’eixida de Sant Joan del Penyagolosa cap a Xodos. Baixarem pel mateix sender acompanyant els pelegrins,
4. Cap a les 3 s’arriba al poble de Xodos, es fa la rebuda dels pelegrins a l’església i mentre ells segueixen camí fins a les Useres nosaltres tornarem cap a Sollana. L’hora probable d’eixida serà cap a les 16:30 o les 17:00 i l’arribada al poble cap a les 19:30.

GR-33
          Xodos - Sant Joan de Penyagolosa- Xodos

Comarca:
Plana Alta - Alcalatén
Recorregut:
8 km + 8 km = 16 km
Temps:
2 h (pujada) + 1 h. 38 min. (baixada)
Cota mínima:
990 m.
Cota màxima:
1390 m.
Dificultat:
Mitjana

Equip i material recomanable: motxilla xicoteta, botes de muntanya, gorra, aigua, protecció solar, esmorzar, dinar i picadeta per compartir, càmera de fotos, bastó, i roba segons l’oratge.


NOTES: El mateix dia de l’eixida concretarem els cotxes segons la disponibilitat. Intentarem agrupar-nos en el menor nombre de cotxes. Seria convenient sufragar les despeses de la gasolina entre els ocupants de cada vehicle. Podeu consultar més dades sobre aquesta tradició ancestral en qualsevol pàgina de GOOGLE. Vos oferim també en la pàgina següent, la descripció detallada del que fan els pelegrins en el període de temps que coincidirem amb ells.






Segons el document del Reglament dels Pelegrins publicat per l’Ajuntament de Les Useres:

“A las 12:00 horas el Cantor Mayor, va a buscarlos para llevarlos a comer. La comida consiste: 1º ensalada con lechuga; 2º un plato de arroz con bacalao; 3º un huevo hervido; 4º un plato de bacalao con salsa; aceitunas para postre y vino y pan todo el que quieran. Terminados ellos de comer, comen el Alcalde, los Clavarios y las cargas y comen lo mismo que ellos. También al final se canta el Responso y besan la mano al sacerdote.
A las 13:00 horas entran los Peregrinos en la Iglesia se ponen en semicírculo y se disponen a salir. Cuando ya están todos fuera y un poco separados del Ermitorio de San Juan, el sacerdote de la Peregrinación canta el “Sancte Joanes Batista” se quitan todos el sombrero y se vuelven hacia el Ermitorio, y cuando los cantores han terminado de cantar él “Ora Pro Nobis” se ponen todos el sombrero y sigue la Peregrinación. Al llegar al Pino que es donde esperan las caballerías se canta el “OMNES SANCTE” se reza un Credo y los Peregrinos se calzan los pies.
Al ponerse en marcha, los cantores cantan la 1ª Estación, y al llegar a un llano cerca del Mas de Amot, se quitan todos el sombrero y se vuelven otra vez hacia el Ermitorio de San Juan rezándose un Padre Nuestro como despido final a San Juan, sigue la Peregrinación y los cantores van cantando la 1ª Estación hasta llegar a la Fuente del Archivello en donde se descansa y se fuma un cigarrillo.
Al ponerse en marcha los cantores cantan la 4ª. Estación hasta la entrada a Chodos, hacia las 15:00 horas. Allí sale una Procesión a recibirlos y se hace con esta Procesión lo mismo que en todas las demás. Además se da pan a todos los que han acudido a recibirlos, lo mismo que por el camino se da pan a todos los pastorcitos y gente que sale a verlos pasar.
Con la Procesión de Chodos se va hacia la Iglesia en donde se hace lo mismo que en todas las Iglesias que se encuentran. Allí se canta el "OMNES SANCTE" y el Regina y el GUIA sale hacia fuera haciendo las mismas reverencias que en otros sitios. Al salir fuera de la Iglesia se canta el Nerecorderis y siguen las dos procesiones hasta el porche en donde van pasando los Peregrinos haciendo como en los otros sitios las mismas reverencias”.
 

Eixida núm. 105: XÀBIA, una vila fortificada. Els molins de vent

|

XÀBIA, una vila fortificada. Els molins de vent. Eixida nº 105, dissabte 23 de febrer de 2013 Organitza: Francesc Buïgues Guia: Joaquim Bolufer Marqués Cronica: Júlia Llinares i Vicent Galiana 

Assistents: Els amics d’Alaquàs: Vicent, Vicen, Maria José, Enrique, Carmen Ros, Conrado i Carmen Andreu. Toni i Oreto, Vicent i Júlia, Paco i Leo, Pili i Rafa, Francesc, Pepa i Diana; Cristina, Antonia, Pau, Joan, Calabuig, Vicent Albentosa, Juan Vanaclocha, José Roman, Mari Guardiola, Pepa Ferrús. (28). 

Havíem rebut la convocatòria de l’eixida 105. Sobre el paper pintava bé: el Francesc Buïgues és un gran coneixedor i enamorat de la seua comarca(La Marina Alta) i sempre que ha organitzat alguna visita hem tornat satisfets del que ens ha transmés.
Tres dies abans els pronòstics del temps ja deien que precisament eixe dia, el 23-F , canviaria radicalment l’ oratge: previsió de pluja, baixada considerable de temperatura i fort vent.
Com sempre ,havíem quedat a la plaça Major a les huit del mati amb la idea d’organitzar-nos. Quan arribàrem, Joan Vanaclocha ens va dir que en el temps que feia que estava allí, havia vist com baixava el termòmetre de la farmàcia de 12 a 10 graus. En pujar als cotxes ja feia 9 graus i eixos van ser els que tinguérem durant tot el dia.
A les 8,15 començava a plovisquejar, quedaven 90 kilòmetres i una hora de camí. Al passar La Safor, ja es veia que l’assumpte anava a pitjor: al Montgó estava tot cobert de núvols negres i amenaçadors i ja no era plugim, sinó pluja de veritat el que ens queia.
Més endavant el Joaquim ens explicaria que per allà diuen “Quan el Montgó porta mantellina, aigua veïna“.
Arribàrem al punt d’encontre a les 9.30, en el temps justet per a que Francesc ens presentara a Joaquim, veure el riurau d’Arnau, xopar-nos un poc, fer peixet posant la sabata en els tolls, decidir qui volia arròs del senyoret o arròs al forn per a dinar (açò últim repetit per a poder aclarir-se ), i esmorzar distribuïts en dos bars del poble (érem massa per a un sols).
Abans i a cobert de la pluja , en el riurau, el nostre guia, Joaquim Bolufer, arqueòleg municipal de Xàbia, ja ens havia explicant la seua funció.
“Els riuraus son construccions del segle XIX d’obra amb sostre de canyis, que es dedicava per a assecar el raïm i transformar-lo en pansa per a exportar-la tant des del port de Xàbia com del de Dènia, en la seua major part a Gran Bretanya. Les famílies dedicades al comerç de la pansa feren grans fortunes fins un d’ells tindre els seus propis vaixells per al transport de la mercaderia. La seua vinculació, sobretot amb el mon anglès, va fer que evolucionaren cap a una mena de burgesia local il·lustrada, molt religiosa i amb un cert fons social”.
Després d’esmorzar entrarem dins la Vila, la ciutat antiga rodejada de muralles de les que s’ha recuperat un traçat i que foren enderrocades al 1874. Les seues pedres foren destinades a l’ampliació de l’ espigó del port, donada la importància del comerç marítim de la pansa abans ja esmentat. Allí, a la cantonada entre el Mercant Municipal i l’Església- fortalesa de Sant Bertomeu, el Joaquim ens explicà un poc més de la història del seu poble.
“Xàbia té un ampli terme municipal de seixanta huit kilòmetres quadrats, amb un litoral de més de vint kilòmetres ple de cales, platges i alts penya-segats. Fita al terme de Dènia per el Nord i El Poblenou de Benitatxell al Sud.
L’orografia del terme està determinada al Nord per el massís del Montgó-Cap de Sant Antoni i al Sud per les muntanyes del Puig, La Granadella i la cadena dels Tossalets (el nom més conegut seria el Cap de la Nau). Entre l’un i l altre queda una gran vall anomenada de Sant Bertomeu, creada per els allaus del riu Gorgos, on està ubicada la pròpia ciutat de Xàbia així com el altres nuclis de la població: Duanes de la Mar (el port) i l’Arenal.
Terres amb un sòl molt ric , amb abundància d’aigua i fàcilment cultivables, que ha permés al llarg de la història assentaments humans des de fa més de 30.000 anys (excavacions iniciades per el nostre guia Joaquim en 1990 en Cova Foradada-Cap de Sant Antoni,) passant per assentaments ibers, fenicis, romans i d’època islàmica”.
Abans de visitar l’Església entrarem a l’Oficina de Turisme, que està en altra cantonada de la plaça, per tal de agafar els fullets pertinents de la Comarca (rutes en bicicleta, de cales i platges, dels miradors, de senderisme, plànol de la ciutat, etcètera). El més curiós és que el terra es de vidre transparent per tal de veure les tombes medievals que hi ha baix: estàvem damunt del cementeri de la Vila d’època medieval.
L’Església de Sant Bertomeu (1513) és un edifici d’una sola planta i de considerable altura, pràcticament exempt, construït en pedra tosca procedent dels muntanyars de la costa, pedra amb molta porositat i poc de pes, fàcil de treballar i amb la que pràcticament es va construir tot el poble vell. Per a veure la seua funció defensiva com a últim refugi front als pirates, en cas de que estos aconseguiren travessar la muralla, pujarem per una escaleta circular per on, amb molta dificultat, podia passar una persona fins dalt del sostre. Des de allí hi havia una vista perfecta de tota la ciutat i la costa: estava construïda com última defensa de la ciutat amb matacans sobre les portes d’entrada.
Després anàrem cap al Museu Arqueològic i Etnològic Municipal Soler Blasco, instal·lat en un edifici del segle XVII, on estan exposades totes les troballes del terme. Es un espai ben resolt que et dona una idea de la importància de la ciutat al llarg de la història: paleolític, tresors ibers (penjolls, arracades, etc.), gran quantitat d’àmfores romanes, restes àrabs, documentació i talles medievals i d’època moderna. I ja en l’últim pis, el mes recent: eines de treball del camp, del riuraus, vestits d’època, etcètera. Cal almenys dues horetes per a gaudir d’ell.
A l’eixir ens adonarem de que ja no plovia. Com havien dit els meteoròlegs feia sol i continuaven el vent i el fred (9 graus). Abans de dinar férem una volteta per dins la
Vila, apreciarem el lloc on estava una de les portes d’entrada i la reconstrucció de part de la muralla.
Les 2,30 i la taula preparada per a dinar: dalt a La Plana del Montgó, restaurant Amanecer, preu concertat per Francesc. Provarem quatre tipus de coquetes, amanida, l’arròs que cadascun havíem triat i de postres dolços a compartir, cafè i misteleta (acompanyat de cervesa i vi de la terra). Cap queixa del lloc, ni del menjar ni del preu, perfecte.
Per tal de baixar el dinar anàrem caminant uns 20 minutets fins els molins de vent, construccions utilitzades des de l’edat mitjana fins els darrers anys del segle XIX, d’ aproximadament sis metres de diàmetre i set d’alçada, destinats a moldre cereals aprofitant la força del vent. Eren cinc molins i pujarem a un d’ells. Des d’allí es veia tota la vall i es podia apreciar perfectament tota la línia de costa (Xàbia, L’Arenal i Duanes), així com totes les casetes disseminades pertot arreu del terme.
El Joaquim ja ens havia explicat que en l’últim padró municipal eren 33.000 habitants, dels que el 55% eren estrangers, a destacar: prop de 6.000 anglesos i 1.800 alemanys (últimament, deia, estem notant que hi ha més russos).
Per a finalitzar el dia agafarem els cotxes i anàrem cap al far de Sant Antoni. Vistes espectaculars: a dreta el Cap de la Nau, a l’esquerra cap a Dènia, un tallat de mes de 100 metres. Ens férem l’ultima foto de rigor. Eren ja les 6,30 h. passades, el sol començava a pondre’s i havia que tornar a casa. Arribarem quasi a les 8 de la nit.
Agrair a Francesc per l’organització i a Joaquim per les seues explicacions i haver-nos acompanyat tot el dia. Crec que tots els que anàrem tornarem amb la mateixa conclusió: “ens ha agradat molt i ací hem de tornar”.

GALERIA FOTOGRÀFICA

Presentació del llibre: ELS POBLADORS DE SOLLANA AL SEGLE XIX : CENSOS DE POBLACIÓ DE 1857 I 1860, DE GAUDEN FERNÁNDEZ VANACLOCHA

|

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
ELS POBLADORS DE SOLLANA AL SEGLE XIX :
CENSOS DE POBLACIÓ DE 1857 I 1860,
DE GAUDEN FERNÁNDEZ VANACLOCHA
Edifici de a Séquia Reial del Xúquer.
Divendres, 18 de gener de 2013, 20 h 

Fa temps, Gauden va començar un treball sobre la seua genealogia familiar, el qual va anar ampliant i el va dur a un estudi més ambiciós sobre els censos de població dels anys 1857 i 1860. Açò permet fer un seguiment dels cognoms més antics de Sollana que, com ell ens diu, són els més estesos. A la relació que hi apareix a la segona part del llibre, es pot comprovar el cens amb claredat per la meticulosa transcripció que n’ha fet dels documents originals. A la primera part del llibre, ens parla dels pobladors des del segle XIII, els censos realitzats i els mètodes de confecció entre moltes informacions.
El dia assenyalat i tal com havíem acordat, alguns membres del Col·lectiu quedàrem una estona abans per a preparar l’acte: Joan portaria les caixes dels llibres, Juanvi, Antònia, Toni i Paco prepararien les dues taules a l’entrada per a exposar les publicacions, Blas faria les fotografies i jo mateix el vídeo. Mitja hora abans entre a l’edifici de la Séquia Reial amb la sensació de trepitjar un lloc amb història, que constitueix una part important del passat del poble. Puge l’escala i em trobe amb Antònia i Gauden i familiars de l’autor. A les dependències, el nou president de la Séquia, José Luis Oroval, els mostra la sala de juntes, les oficines i l’arxiu. De sobte em pregunte per què no he arribat abans i així ho haguera vist tot; per això, li demane a José Luis que m’ensenye els llocs ja visitats, el qual accedeix amablement. L’entrada a l’arxiu em resulta fins i tot emocionant. José Luis hem diu que els documents més antics són de l’any 1920. On estaran els altres, els del segle XVIII i XIX? Mentrestant, entra Joan per a reclamar-nos ajuda, ens fem una foto amb l’escut de la Séquia al fons i, tot seguit, passem al replanell previ a la sala on es presenta el llibre. 
Un ple absolut
 A les dues taules distribuïm els llibres, quadernets i fullets. Quasi quinze anys de treball per la cultura, moltes hores, reunions, debats, diners, persones implicades; tot això sintetitzat amb una mirada a les taules. La gent va aplegant, salutacions i repartiment de fullets. L’ambient va pujant graons i la festa per la cultura augura un acte amb bona assistència. Quan comença la presentació, la sala està de gom a gom. Joan explica què és el Col·lectiu, quines activitats realitza, la importància de la cultura, també parla de la genealogia i d’algunes curiositats, fent esment a alguns dels seus avantpassats.
 Després parla Gauden, per moments la seua xiqueta menuda el reconeix i li parla. Davant la curiositat dels assistents, explica el contingut del llibre i sobre tot moltes anècdotes, una d’elles, que em confessava al final de l’acte haver oblidat, era que els censos es feien per la nit, aprofitant les hores nocturnes quan tots els membres d’una família estaven a casa.
Passada més d’una hora de parlaments entre Gauden i Joan, finalitza l’acte amb un sorollós aplaudiment i semblances satisfactòries per l’èxit de la convocatòria. Juan Moleres i Vicent García Castillo acudeixen a felicitar Gauden. Com va dir Joan, si Julio Llinares haguera viscut també haguera estat allí. A l’acte no hi faltaren els socis del Col·lectiu, les autoritats municipals, representants de tots els partits polítics, els cronistes d’Almussafes i Benifaió i molts veïns amb voluntat de gaudir l’esdeveniment cultural. 
A l’entrada, els companys venen llibres, els assistents continuen xarrant a rotgles que, a poc a poc, van desapareixent, fins que la sala es queda buida. Són quasi les nou i mitja de la nit i a la porta de l’edifici ens acomiadem. El carrer Mingarro, antic carrer Cavallers, i la plaça Major també estan buits. El Col·lectiu ha complit una vegada més amb els seus objectius, però les activitats de l’associació continuen: el dia següent ens espera una excursió a la serra d’Espadà. 


Francesc Buïgues Bolufer 

Galeria fotogràfica de l'esdeveniment

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB