XÀBIA, una vila fortificada. Els molins de vent. Eixida nº 105,
dissabte 23 de febrer de 2013 Organitza: Francesc Buïgues Guia:
Joaquim Bolufer Marqués Cronica: Júlia Llinares i Vicent Galiana
Assistents: Els amics d’Alaquàs: Vicent, Vicen, Maria José, Enrique,
Carmen Ros, Conrado i Carmen Andreu. Toni i Oreto, Vicent i Júlia, Paco i
Leo, Pili i Rafa, Francesc, Pepa i Diana; Cristina, Antonia, Pau, Joan,
Calabuig, Vicent Albentosa, Juan Vanaclocha, José Roman, Mari
Guardiola, Pepa Ferrús. (28).
Havíem rebut la
convocatòria de l’eixida 105. Sobre el paper pintava bé: el Francesc
Buïgues és un gran coneixedor i enamorat de la seua comarca(La Marina
Alta) i sempre que ha organitzat alguna visita hem tornat satisfets del
que ens ha transmés.
Tres dies abans els pronòstics del temps ja
deien que precisament eixe dia, el 23-F , canviaria radicalment l’
oratge: previsió de pluja, baixada considerable de temperatura i fort
vent.
Com sempre ,havíem quedat a la plaça Major a les huit del
mati amb la idea d’organitzar-nos. Quan arribàrem, Joan Vanaclocha ens
va dir que en el temps que feia que estava allí, havia vist com baixava
el termòmetre de la farmàcia de 12 a 10 graus. En pujar als cotxes ja
feia 9 graus i eixos van ser els que tinguérem durant tot el dia.
A
les 8,15 començava a plovisquejar, quedaven 90 kilòmetres i una hora de
camí. Al passar La Safor, ja es veia que l’assumpte anava a pitjor: al
Montgó estava tot cobert de núvols negres i amenaçadors i ja no era
plugim, sinó pluja de veritat el que ens queia.
Més endavant el Joaquim ens explicaria que per allà diuen “Quan el Montgó porta mantellina, aigua veïna“.
Arribàrem
al punt d’encontre a les 9.30, en el temps justet per a que Francesc
ens presentara a Joaquim, veure el riurau d’Arnau, xopar-nos un poc,
fer peixet posant la sabata en els tolls, decidir qui volia arròs del
senyoret o arròs al forn per a dinar (açò últim repetit per a poder
aclarir-se ), i esmorzar distribuïts en dos bars del poble (érem massa
per a un sols).
Abans i a cobert de la pluja , en el riurau, el
nostre guia, Joaquim Bolufer, arqueòleg municipal de Xàbia, ja ens havia
explicant la seua funció.
“Els riuraus son construccions del
segle XIX d’obra amb sostre de canyis, que es dedicava per a assecar el
raïm i transformar-lo en pansa per a exportar-la tant des del port de
Xàbia com del de Dènia, en la seua major part a Gran Bretanya. Les
famílies dedicades al comerç de la pansa feren grans fortunes fins un
d’ells tindre els seus propis vaixells per al transport de la
mercaderia. La seua vinculació, sobretot amb el mon anglès, va fer que
evolucionaren cap a una mena de burgesia local il·lustrada, molt
religiosa i amb un cert fons social”.
Després d’esmorzar entrarem
dins la Vila, la ciutat antiga rodejada de muralles de les que s’ha
recuperat un traçat i que foren enderrocades al 1874. Les seues pedres
foren destinades a l’ampliació de l’ espigó del port, donada la
importància del comerç marítim de la pansa abans ja esmentat. Allí, a la
cantonada entre el Mercant Municipal i l’Església- fortalesa de Sant
Bertomeu, el Joaquim ens explicà un poc més de la història del seu
poble.
“Xàbia té un ampli terme municipal de seixanta huit
kilòmetres quadrats, amb un litoral de més de vint kilòmetres ple de
cales, platges i alts penya-segats. Fita al terme de Dènia per el Nord i
El Poblenou de Benitatxell al Sud.
L’orografia del terme està
determinada al Nord per el massís del Montgó-Cap de Sant Antoni i al
Sud per les muntanyes del Puig, La Granadella i la cadena dels Tossalets
(el nom més conegut seria el Cap de la Nau). Entre l’un i l altre queda
una gran vall anomenada de Sant Bertomeu, creada per els allaus del
riu Gorgos, on està ubicada la pròpia ciutat de Xàbia així com el
altres nuclis de la població: Duanes de la Mar (el port) i l’Arenal.
Terres
amb un sòl molt ric , amb abundància d’aigua i fàcilment cultivables,
que ha permés al llarg de la història assentaments humans des de fa més
de 30.000 anys (excavacions iniciades per el nostre guia Joaquim en
1990 en Cova Foradada-Cap de Sant Antoni,) passant per assentaments
ibers, fenicis, romans i d’època islàmica”.
Abans de visitar
l’Església entrarem a l’Oficina de Turisme, que està en altra cantonada
de la plaça, per tal de agafar els fullets pertinents de la Comarca (rutes en bicicleta, de cales i platges, dels miradors, de senderisme,
plànol de la ciutat, etcètera). El més curiós és que el terra es de
vidre transparent per tal de veure les tombes medievals que hi ha
baix: estàvem damunt del cementeri de la Vila d’època medieval.
L’Església
de Sant Bertomeu (1513) és un edifici d’una sola planta i de
considerable altura, pràcticament exempt, construït en pedra tosca
procedent dels muntanyars de la costa, pedra amb molta porositat i poc
de pes, fàcil de treballar i amb la que pràcticament es va construir tot
el poble vell. Per a veure la seua funció defensiva com a últim refugi
front als pirates, en cas de que estos aconseguiren travessar la
muralla, pujarem per una escaleta circular per on, amb molta dificultat,
podia passar una persona fins dalt del sostre. Des de allí hi havia
una vista perfecta de tota la ciutat i la costa: estava construïda com
última defensa de la ciutat amb matacans sobre les portes d’entrada.
Després
anàrem cap al Museu Arqueològic i Etnològic Municipal Soler Blasco,
instal·lat en un edifici del segle XVII, on estan exposades totes les
troballes del terme. Es un espai ben resolt que et dona una idea de la
importància de la ciutat al llarg de la història: paleolític, tresors
ibers (penjolls, arracades, etc.), gran quantitat d’àmfores romanes,
restes àrabs, documentació i talles medievals i d’època moderna. I ja en
l’últim pis, el mes recent: eines de treball del camp, del riuraus,
vestits d’època, etcètera. Cal almenys dues horetes per a gaudir d’ell.
A
l’eixir ens adonarem de que ja no plovia. Com havien dit els
meteoròlegs feia sol i continuaven el vent i el fred (9 graus). Abans
de dinar férem una volteta per dins la
Vila, apreciarem el lloc on estava una de les portes d’entrada i la reconstrucció de part de la muralla.
Les
2,30 i la taula preparada per a dinar: dalt a La Plana del Montgó,
restaurant Amanecer, preu concertat per Francesc. Provarem quatre tipus
de coquetes, amanida, l’arròs que cadascun havíem triat i de postres
dolços a compartir, cafè i misteleta (acompanyat de cervesa i vi de la
terra). Cap queixa del lloc, ni del menjar ni del preu, perfecte.
Per
tal de baixar el dinar anàrem caminant uns 20 minutets fins els molins
de vent, construccions utilitzades des de l’edat mitjana fins els
darrers anys del segle XIX, d’ aproximadament sis metres de diàmetre i
set d’alçada, destinats a moldre cereals aprofitant la força del vent.
Eren cinc molins i pujarem a un d’ells. Des d’allí es veia tota la vall i
es podia apreciar perfectament tota la línia de costa (Xàbia, L’Arenal i
Duanes), així com totes les casetes disseminades pertot arreu del
terme.
El Joaquim ja ens havia explicat que en l’últim padró
municipal eren 33.000 habitants, dels que el 55% eren estrangers, a
destacar: prop de 6.000 anglesos i 1.800 alemanys (últimament, deia,
estem notant que hi ha més russos).
Per a finalitzar el dia
agafarem els cotxes i anàrem cap al far de Sant Antoni. Vistes
espectaculars: a dreta el Cap de la Nau, a l’esquerra cap a Dènia, un
tallat de mes de 100 metres. Ens férem l’ultima foto de rigor. Eren ja
les 6,30 h. passades, el sol començava a pondre’s i havia que tornar a
casa. Arribarem quasi a les 8 de la nit.
Agrair a Francesc per
l’organització i a Joaquim per les seues explicacions i haver-nos
acompanyat tot el dia. Crec que tots els que anàrem tornarem amb la
mateixa conclusió: “ens ha agradat molt i ací hem de tornar”.
GALERIA FOTOGRÀFICA
0 comentarios:
Publicar un comentario