Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015. Serra de les Raboses

LA SERRA DE LES RABOSES. Cullera

Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015

Organitza: Juanvi Ferrús Zaragozá

Crònica: Mª Jesús Ferrús Zaragozá.

Amb la intensitat amb què la junta del col·lectiu organitza totes les seues activitats, i després de l’habitual parada d’estiu, es programaren les activitats i eixides per al darrer trimestre del 2015, iniciant-les amb l’excursió número 126 al castell de Cullera i la Serra de les Raboses, caminada de fàcil dificultat i amb alta participació.

En els nostres desplaçaments habituals, observem com les lletres del nom de Cullera ens atrauen la vista fins el llom de la seua muntanya, així com al seu castell, però estic segura que pocs privilegiats han tingut l’ocasió de travessar aquest xicotet illot caminant, com ho férem nosaltres el passat 24 d’octubre quan un grup nombrós d’amants de la natura i de la convivència gaudírem, a més de caminar, de la bellesa i les vistes que des d’allà dalt tinguérem.

Iniciàrem l’ascens fins el castell per la part posterior del parc de bombers de Cullera guiats per Juanvi Ferrús que, com sempre, ens delectà amb tota classe d’explicacions i anècdotes sobre la multitud de vegades que havia pujat al castell en bici, així com sobre les restes properes al radar meteorològic.

L’ascens al castell i al santuari va ser curta i sense cap dificultat, totalment accessible per fer-la amb xiquets i en família on, després de l’esmorzar de rigor (que qui no haja vingut mai, l’ha d’experimentar amb els seus propis sentits, no pel contingut de l’entrepà de cadascú, sinó per l’harmonia i el bon humor de tots els presents), realitzàrem una visita guiada a l’interior del castell podent advertir les obres de rehabilitació i l’explicació dels seus orígens, datat del S. X, tractant-se d’una arquitectura militar musulmana, l’objectiu del qual era la vigilància del comerç del riu Xúquer fins la seua eixida al mar, narrant la seua llegenda que per curiositat us redacte:

“El rei Jaume no va poder conquistar-la en 1235 per la força, ja que no va trobar pedres redones per utilitzar-les en els seus fonèvols i altres màquines de guerra. Va afegir que forces màgiques i misterioses amagaren les pedres útils en llocs recòndits per la qual cosa el rei es va veure forçat a alçar el setge i, únicament mitjançant un pacte celestial aconseguí ocupar la ciutat el 1239. Una llegenda i un pacte celestial que s’accentua amb la presència de l’àngel amb les ales esteses a manera de protecció que du en la cimera l’escut de la ciutat.

La base de la llegenda estaria en funció del fracàs del monarca de conquistar la ciutat durant el setge de 1235. Cullera i les alqueries del seu terme, davant de l’atac, buscaren protecció en la zona pròxima al castell. Jaume I utilitzaria les catapultes però els projectils no podrien aconseguir l’altura convenient ni cobrir tota la superfície, protegida per dos cinturons defensius. La mateixa Crònica del rei narra la raó del fracàs: no hi havia pedres per ser llançades per les màquines de guerra. Però Jaume I havia de ser conscient de les dificultats i també que aquestes serien majors quan intentara l’ascens de les catapultes i dels projectils adequats, per la qual cosa l’empresa estava condemnada al fracàs degut a les dificultat del terreny, però encara més per la necessitat de temps, homes i aliments dels quals no disposava en aquell moment. Ni el rei ni la seua Crònica podrien acceptar el fracàs i, potser per això, l’explicació es tancà únicament amb la falta de pedres. D’ací la llegenda.

Al marge d’ella, en 1239 el castell de Cullera es lliurà al rei de manera pacífica i amb això es cobrí l’objectiu, el que possiblement donà arguments per a que quan es narraren els fets de la conquesta en la Crònica, el monarca silenciara els problemes d’infraestructura pels quals no va aconseguir prendre el castell en 1235.”

Després de la visita, ens encaminàrem fins el més alt del cim, on poguérem delectar-se de vistes meravelloses, des del golf de València, fins bona part del litoral mediterrani, passant per la marjal valenciana, sobre senda d’11 km, fent parada en el fortí defensiu construït durant la Guerra Carlista, passant per les set lletres del nom de CULLERA, pintades en la vessant de la muntanya i la bola del radar meteorològic, fins arribar al far de Cullera, des d’on continuàrem fins el restaurant que ens va oferir una paelleta boníssima amb la millor companyia.

Per tancar aquesta crònica, he de comentar que no vaig observar cap rabosa pel camí que dona nom a la serra que travessàrem. 

ÀLBUM DE FOTOS

Cullera: Patrimoni històric

                                           CONEGUEM EL NOSTRE PATRIMONI HISTÒRIC 

Eixida nº 102,  dissabte 6 d’octubre de 2012

Organitza  - Crònica: Pau Córdoba.

Assistents:  Joan Ferrús, Pepa Paris, Juan Vanaclocha, Alicia Girona, Pau Córdoba, Lolin Borras, Julia Llinares, Leonor Llinares, Vicent Galiana, Francesc Buigues, Pepa i Diana Buigues, Cristina , Pilar Fuset, Pepa Ferrús,  Paco Senón, (16)

Tal i com estava acordat, tots els assistents acudiren a l’hora prevista, les 9’00 hores del matí a la Plaça Major de Sollana, d’on eixirem amb puntualitat britànica, doncs si volíem tindre temps per pegar un mosset, abans hi havia que complir l’horari bé. Feia un dia assolellat, la qual cosa presagiava que anàvem a gaudir d’un matí calorós i primaveral.

 Com teníem previst, cap a les 9.30 hores del matí varem arribar al punt d’encontre (la cafeteria que està enfront el Mercat de Cullera per prendre un café o fer un esmorçaret abans de començar la jornada que presagiava seria calorosa.  La primera etapa en la visita del Patrimoni Històric de Cullera va ser el Refugi que es va construir a la Guerra Civil, precisament al costat d’on estaven prenent els cafes i on ens esperaven Lorena (la gestora del Patrimoni de Cullera) i el guia que ens explicaria el refugi.  Aquest subterrani, està situat justament baix de l’antic mercat de Cullera i està format per dos galeries subterrànies excavades en la roca de la muntanya que varen forrar amb una fàbrica de retjoles per a que poguera servir com a refugi durant la Guerra Civil Espanyola. La peculiaritat que presenten es que aquestes dues galeries estan inacabades, ja que l’inici de la seua construcció –1938-, va impedir que es pogueren finalitzar abans d’acabar la guerra.  El guia ens va explicar que les galeries varen ser restaurades al 2010 i dotades d’un projecte museístic que, mitjançant uns panels, un audiovisual i un simulacre de bombardeig, proposa un recorregut per tot allò que va significar la Guerra Civil, com es va organitzar la resistència passiva i com funcionava un refugi antiaeri.

Acabada la visita i despedint al guia, varem començar l’apujada al castell, on precisament després de la primera revolta estava la segona etapa de la visita, LA TORRE DE LA REINA MORA, on ens esperava Lorena, per ensenyar-nos la construcció i explicar-nos el recinte emmurallat del castell.  Es tracta d’una torre vigia-porta d’entrada, que originalment, donava accés al segon recinte emmurallat o “albacara” del Castell de Cullera. Se situava just damunt de la medina islàmica i la seua funció era la de protegir a la població i el ramat dels atacs enemics.  Va ser construïda a finals del segle XII o principis del XIII, durant la denominació almohade. Té una forma cúbica i es distribueix entre planta baixa, primer pis i terrassa amb merlets. Lorena ens va explicar que durant l’any 1632 va sofrir una gran transformació que la va convertir en ermita sota l’advocació de Santa Ana i que d’aquell moment queden encara el cor, l’escaleta de caragol i un retaule que està dedicat a Santa Ana compost per cinc llenços d’estic barroc (que actualment estan situats per separat a l’Ajuntament de Cullera) i que el primer pis es va convertir en vivenda de l’ermità.  La torre ha sigut prou restaurada i conté a més una proposta museística que permet al visitant conèixer l’evolució constructiva tant de la pròpia torre com de les defenses del castell i la seua posterior transformació en ermita.  Una visita que ens va sorprendre a tots, ja que no enteníem com en un lloc tan xicotet, podien hi haure tantes coses!!!.

Finalitzada la visita cap a les 11.30 hores del matí, la caloreta començava a fer acte de presència i fins que no acabàrem la visita ja no ens va deixar d’acompanyar . La pujada al castell, va ser emocionant i tranquil·la, tant que ens va permetre poder llegir i fixar-nos en els textos escrits en cada una de les revoltes del Calvari. Pareix una pujada senzilla, però a meitat de camí de pujada, alguns es varen adonar que, de senzilla no te res, i menys si fa caloreta, tan es així, que el tema de conversa durant la pujada va ser,.... com dimonis s’ho fan les falleres per a participar en la baixada de la Mare de Déu, que es fa tots els anys el dissabte després de Pasqua!!, per les sabates de tacó... que a la mínima et fas un giró de peu !!

Una vegada arribats tots dalt i després d’un xicotet descans, ens esperava el guía del Castell per començar la visita, una visita un poc multitudinària , ja que com havíem canviat l’ordre del recorregut, no tinguérem altre remei que fer la nostra visita conjuntament amb altre grup de persones majors. El Castell, és una construcció d’època Califal (s. X), que va ser erigida per al control i defensa del territori, especialment de la zona litoral i la desembocadura del Xúquer. Va passar a mans cristianes al segle XIII i durant la Guerra dels Dos Pedros, va ser assaltat per les tropes castellanes i, posteriorment, recuperat per les aragoneses. Va pertànyer a diferents senyors feudals fins l’any 1402, any en el que el Rei Marti I l’Humà el va incorporar de nou al Real Patrimoni, al qual va pertànyer fins l’any 1707. Al segle XIX, amb motiu de la Guerra del Francés i de les guerres carlistes , es varen efectuar les principals obres de fortificació que admirem avui.  En definitiva, va ser una visita emocionant, encara que una mica pesada, ja que tanta gent i tan major, impedia que poguérem gaudir amb normalitat de les explicacions donades pel guia.

Acabada la visita, varem emprendre el camí de tornada al poble per les revoltes del Calvari, per a dirigir-nos on estaven els nostres cotxes per anar a visitar la Torre del Marenyet, última etapa de la nostra visita al Patrimoni de Cullera.  Quan arribàrem, a la porta ens esperava Lorena, per ensenyar-nos la torre i fer les explicacions pertinents. Lorena ens va explicar que aquesta es una torre vigia que, originàriament, estava junt a la desembocadura del riu Xúquer. Es va construir allí, precisament per defensar la costa i la Vil·la de Cullera dels atacs dels pirates berberiscos que al segle XVI atacaven les costes mediterrànies.  Va ser construïda el 1577 per l’enginyer Gian Battista Antonelli i sota el mandat del Rei Felip II. La seua forma es troncocònica i es distribueix entre plata baixa, dos pisos i terrassa amatacanada. Damun de la porta s’ubica la làpida fundacional amb una inscripció. El més interessant de la visita es la seua proposta museística que permet els visitants apropar-se a aquest període històric convuls mitjançant un audiovisual projectat directament sobre la paret de pedra, maquetes, mapes i panells..

Cap a les 14 hores, donàrem per conclosa la visita al patrimoni de Cullera, després de la qual, cadascú va tornar a dinar a casa, llevat d’un grup que optàrem per anar a dinar al passeig de Cullera i gaudir d’aquest dia meravellós d’estiu que la tardor ens va oferir.

3ª FESTA ESTELLES i PRESENTACIÓ DEL QUADERNET DE LITERATURA I ESCRITS Nº 3

Divendres 28 de setembre de 2012  --Crònica: Blas Fuentes Benito

ASSISTENTS: Juanvi i Àngels, Toni i Antonia Paredes, Blas Fuentes i amic de Sueca, Antonia Chulvi, Tolet, Alícia Girona, Pepa París, Gauden i Maria, Rosa Ribes, Leo Llinares i Paco Senón, germana Pau i marit, Rafa i Rosa, Santi i Mª José, Pepa i Inma Ferrús, Joan i Macarena, mare de Pau, Cristina, Pau, Cloti, Toni Segarra,Vicent i Júlia, Artur Duart. (33) + (12) = (45)

VIOLINISTA: Jordi Perales - LECTORS: Ferran Guillem i Alba Martínez, Alba Añó, Maria Benavent, Josep Ferrús, Lara Chulvi, Maria Ferrús, Toni Ferrando, Sara Perales, Judit Llàcer, Natàlia Sanchis. (12)

El divendres 28 de setembre del 2012, un dia que serà recordat també per l’oratge que hi va haver, una vesprada-nit, d’aquelles de tardor que no es recordaven, amb una pluja fortíssima i un vent semblant, es va celebrar per part del Col·lectiu Ullal la segona edició de la Festa Estellés a Sollana. A les 21.30 hores, tot i les inclemències meteorològiques, ja amb tot preparat, va començar a arribar-hi la gent convidada a l’acte. L’assistència en esta ocasió va ser superior a la de l’any anterior, amb la presència d’uns trenta adults i uns deu xiquets; tanmateix, la quantitat de socis que haurien assistit a este acte hauria estat encara superior si la forta pluja i els carrers plens d’aigua els ho haguera permés.

Finalment, a l’hora de sopar vam poder començar, amb les taules plenes de beguda, olives, papes, cacaus i moltes més coses de picadeta. Aleshores, els socis començàrem a alçar-se a les taules que hi havia preparades i que estaven plenes dels menjars que tothom havia dut, i cadascú procedia a agafar-se’n un poc de cada plat per a tastar els bons menjars que ja abellien ser tastats només amb la vista i l’olfacte. Truites, coques, esgarraet, i un llarg etcètera de plats casolans, fets amb les mans de les persones que allí estaven, i que resultaven el doble saborosos.

Una vegada acabat amb el sopar, va arribar l’hora de fer-se el cafenet (o la infusió) acompanyada del dolcet que hi havia, també molt variat. A continuació, va prendre el torn de paraula el nostre president Joan Ferrús, que va donar-nos la benvinguda a tots els assistents per haver-s’hi enfrontat al mal oratge i, tot seguit, va agrair-li la participació a tot el món que havia col·laborat en l’organització de la Segona Festa Estellés. També es va presentar el tercer Quadernet de literatura, titulat Sobre poetes i poemes, i es va descriure el seu contingut, amb la introducció, el resum de la Festa Estellés del 2011, i l’article escrit per un acadèmic de la AVL al voltant de la figura de El Mestre de Les Llometes.

La següent intervenció va ser a càrrec de Blas Fuentes, que va procedir a llegir la seua introducció d’este tercer quadernet, un text on es relaciona el poeta Estellés amb la figura del poeta mestre Francesc Manuel Llorens, les seues coincidències, les seues ensenyances... tot això, en relació també als fets socials de lluita que es van produir justament en eixos dies. Just després, Joan Ferrús ens va presentar a Jordi Perales, un jove virtuós del violí de Sollana, que ens va tocar dos peces musicals (Vocalise de Rachmaninov i CZ Ardas) amb una qualitat admirable que va fer esclatar tots els assistents en rabiosos aplaudiments.

Acte seguit, Joan Ferrús ens va presentar les lectures que anaven a llegir-se enguany, la novetat en esta ocasió és que anaven a ser llegides per xiquets i xiquetes, ja que els joves també tenen veu, tot i que últimament no se’ls escolta massa. Els poemes escollits estaven extrets del llibre La vida contada a un nen del veïnat, i quina va ser la sorpresa que ja després van ser-ne sortejats dos exemplars entre els presents, un per als xiquets, i altre per als adults. En primer terme van llegir-ne la introducció del recull de poemes els xiquets Alba Martínez i Ferran Guillem, per a tot seguit recitar-ne un poema cadascú els xiquets i xiquetes: Alba Añó, Maria Benavent, Josep Ferrús, Lara Chulvi, Maria Ferrús, Toni Ferrando, Sara Perales, Judit Llácer i Natàlia Sanchis.

Una vegada acabades totes les lectures individuals, a l’igual que l’any passat, i com a homenatge a Estellés, continuàrem amb la bonica tradició de fer una lectura comuna per part de tots els assistents del poema Assumiràs la veu d’un poble, tot i que enguany eixa lectura va estar acompanyada per la melodia del violí de Jordi Perales, amb la cançó Medithation de Thais, i tot seguit es va concloure l’acte amb els agraïments a tots els presents, just després d’escoltar La vida es bella, interpretada a petició dels socis. Així, tots vam eixir al carrer, amb un aire humit i viu, i una lluna brillant al cel que ens va acompanyar fins a casa.

CRONICA DEL SOPAR D’ESTIU I 14é ANIVERSARI DEL COL.LECTIU ULLAL

Bar Rivoli, divendres  27 de juliol de 2012

Per Llorenç Benaches

I  DESPRES DE LA TEMPESTA  A LA LLUNA DE SOLLANA

Aquest divendres de juliol tingué lloc al bar Rivoli el sopar d’estiu i a la mateixa vegada la celebració del 14é aniversari del nostre Col·lectiu. Feia poques hores que havia arribat al poble i havia quedat per anar-hi amb el meu amic Alvaro Santos que venia de Catarroja. Mentre esperava enraonava amb les meues veïnes Rosa, Angelita i Isabel. Al cap d’una estona una veïna en va mostrar el llibret de festes que havien repartit els festers d’enguany.  Tot va esser una sorpresa ja que no esperava que els repartiren amb tanta antelació; ho esperava per a la vespra del patró. Així que, amb el llibret amb la ma en vaig asseure per tal de fullejar-lo, i en va agradar  com gairebé tot el que es publica fent referència a la nostra localitat. .

El meu amic Alvaro arribava  a les 8:30 a casa de mon pare, i seria la primera vegada que assistiria a un acte d’aquest tipus. Feia temps que anava al darrere d’ell per a que ingressara al col·lectiu i finalment pensi que després d’aquesta nit la probabilitat segur que augmentaria. A casa enraonaren una estona ja que feia temps que no ens veiem i després de que passara aquella tronada d’estiu decidirem fer camí cap el Rivoli. 

Al arribar a la plaça ens adonarem que després de la pluja soparíem a l’interior del bar. A la plaça, asseguda en una taula vaig trobar a la nostra companya Anna Espasa  i ens posarem a enraonar ja que feia temps que no ens veiem; al cap d’una estona vaig recollir el llibre de festes que m’havien guardat.

Després de la conversa entrarem al bar per sopar. Al arribar a taula no vaig poder seure al costat d’Alvaro ja que no vaig trobar dos cadires lliures. Així que, el vaig deixar en bona companyia.

Vaig seure en companyia de Pau Córdoba, Clotilde Valerio, Joan Ribera i Joan Ferrús i començarem a enraonar. Al poc de temps ens serviren el sopar que va consistir en una picadeta en la que hi havia formatge fregit amb melmelada de fruita, patates braves i amanides. Després de picar i beure i al mateix temps enraonar sobre temàtica diversa ens serviren els entrepans xicotes que cal dir que estaven molt bons.

La temàtica tertuliana fou diversa: parlarem de la cultura en Sollana, del Col·lectiu i especialment d’un tema que estava en boca de tothom i que ens afectava bastant com a ciutadans de peu: la crisi a Espanya. Aquest tema, sense adonar-nos apareixia espontàniament entre les converses a causa de que estigues tan arrelat en el nostre subconscient. En acabar de sopar ens serviren un plat de pastes i els cafès .

Les taules estaven plenes i aquest cop no podria dir quants érem. El president Joan Ferrús es va dirigir als assistents per agrair-los la seva presencia i de seguida comença a parlar, fent cinc cèntims del curs que acabava;  la valoració fou molt positiva. Al mateix temps es repartia la memòria anual del Col·lectiu que aquesta vegada fou curteta, no per les retallades, sinó perquè a l’any vinent es publicaria la III Memòria del Col·lectiu Ullal. Després ens va avançar algunes activitats que hi havia preparades pel curs vinent i posa molt d’èmfasi en la III Festa Estellés que organitzaria el col·lectiu. En acabar, els assistents el gratificarem amb una fort aplaudiment. 

La tertúlia continuava en l’ambient i la protagonista continuava essent la crisi. Recordava també unes converses d’un sopar de l’any anterior en que uns companys feien mofa de les retallades de Mas en Catalunya i que finalment tanqui amb el refrany: “Cuando veas a tu vecino las barbas cortar, pon las tuyas a remojar! Ara, en trobava allí davant d’ells i tot el que l’any passat havien defensat com a prosperitat de la comunitat s’havia  trencat com un castell de naips. En fi, la crisi econòmica espanyola a banda d’econòmica te també una part d’existencial que afecta a tothom. 

En acabar el sopar, els que teníem més ganes de xerrar ens dirigirem al pub Ritme per tal de donar continuïtat a la tertúlia  i així parlar sobre algunes qüestions locals sollaneres i també nacionals.  Assegudets a la taula estaven Sisco, Pau, Cloti, Alvaro, Joan Borja i Joan Ferrús. Entre d’altres temes es parla d’història, dels diferents escrits apareguts al BIM i al llibret de Festes i també de l’entrevista sobre historia apareguda al diari Levante feia pocs dies. I com havia passat al sopar, el tema de la crisi econòmica torna a ser el protagonista. Es parla d’economia política  i de política econòmica, i sobretot escoltaven amb atenció la dissertació que feia el nostre company Borja, com a entès en matèria econòmica. Després d’una bona estona de tertúlia es va fer hora d’anar-se’n, però en vaig quedar amb una frase que va dir un company: “Qui te la informació té el poder”.

.

“Els despoblats moriscos a la Marina Alta”

Crònica de l’eixida 101.  Dissabte 2 de juny de 2012.

Per Francesc Montagud Senón

El dissabte 2 de juny va clarejar fresquet. Ja feia uns dies que la calor es deixava sentir però eixa nit refrescà un poc, i era d’agrair, el dia es presentava adequat per a fer una eixida d’altura per la Vall d’Ebo, la Vall d’Alcalà i la Vall de Gallinera.

Tots vam estar puntualment a la plaça, i sense espera a les 8:30 Francesc Buïgues ens organitzà per a eixir en quatre cotxes amb 16 participants cap a la Marina Alta, on a Pego ens trobaríem amb els amics d’Alaquàs i Gabriel Castells, el polifacètic mestre i guia de la Marina Alta, que de tot sap i en sap de tot.

El primer que férem pujant de Pego cap a la Vall d’Ebo, va ser contemplar des de l’altura de les primeres línies muntanyenques la franja costanera, amb la marjal de Pego i Oliva a l’esquerra i per la dreta el perfil del Montgó. El sol ja pegava de valent i s’intuïa un dia calorós que anava fent-se cada vegada més present. Més amunt les darreres estribacions del Barranc de l’Infern, la catedral del senderisme valencià i niu de l’espeleologia més arriscada, ens avançava una de les visites més inesperades i precioses que tinguérem ocasió de gaudir els 20 assistents de la mà del nostre amic Gabriel, el museu etnològic d’Ebo i la Cova del Rull.

Al museu etnològic poguérem assabentar-nos dels paratges i construccions de la vall, així com d’una mostra extensa de ferramentes i eines per al camp i la cuina a la planta baixa. Més amunt, en el primer pis, els vestits de feina, de festa i de la litúrgia als inicis del segle passat. I per dalt de tot una mostra paleogràfica de totes les troballes fetes en coves, abrics i despoblats de l’entorn.

Ja era hora d’esmorzar i més d’un es ressentia de pressions famolenques que ja no ens deixaven passejar en pau. A les onze, Gabriel ens dugué al despoblat morisc de la Cariola, a l’eixida d’Ebo i davant d’una caseta encastada en una roca i amb una porta metàl·lica al costat, on es podia llegir “La Cova del Rull”.

Entre oliveres i pins, assentats en unes taules i bancs de pedra vam disfrutar de l’esmorzar, en eixos bancals, sobre la penya de la Cariola estava un poblat, ja ibèric, després romà i, com no, finalment morisc fins a la seua expulsió al segle XVII. Les reflexions del nostre guia-mestre ens transportaven a les vivències i circumstàncies d’aquells pobladors d’estes terres: primer substrat íber que es mescla i conviu amb els romans, anys de solitud i posterior ocupació musulmana, mescla, compactació de caràcters i intercanvi de formes, maneres de ser i entendre la vida, el món i els propis déus. Qui era qui, on estava i com eren els pobladors dels despoblats moriscos. Per què els feren fóra? Quins interessos espuris hi havia al darrere?. La producció, l’aigua, la dominació, el poder, les religions,...

Ja calentets per la xafogor del mig dia i les històries d’expulsions, ens acostem a la Cova del Rull i ens disposem a fer la visita anunciada. De cop i sobte passem dels 29ºC de l’exterior als 18ºC només entrar per la porta de la cova, anem cap avall i tenint cura de les parets plenes d’estalagtites i estalagmites. El bon estar regnant, l’amplitud de la cova, la seguretat i els ben cuidats passadissos i passarel·les, van fer d’esta visita la joia de l’excursió. L’oval enclavat al bell mig de les carioles compta amb 2.000 m² de superficie i entre 20 i 25 metres d’alçada. Les formacions de calcita cristalitzada tenen una lluentor que no ens feia estranyar els noms que li han donat a algunes de les escultures geològiques naturals: “la catedral dels diamants”, “el castell de fantasia”, “la flor rara”, “el racó de les viudes”, ...

Després de la fresqueta de l’indret tornàrem a la realitat del quasi estiu que estàvem passant eixos dies. Vam visitar la Nevera de Baix en la següent Vall d’Alcalà. Nevera rehabilitada, perfectament conservada i que Gabriel va aprofitar per reproduir passatges del llibre “Collidors de neu” de Pepa Guardiola , on ens va fer palés la utilitat dels pous de neu que la guardaven fins l’estiu per baixar-la durant la nit a la costa, ja siga per a fer gelats per als rics que podien pagar-la o per a curar malalties, el que hui es coneix per crioterapia, tractament terapèutic amb baixes temperatures.

No tardàrem molt en seguir camí cap a Alcalà de la Jovada, on ben a prop del poble tinguérem el gust de visitar el despoblat de l’Atzuvieta. Indret curiós amb diverses construccions abandonades, cases, corrals, carrers, llogarets per a viure, fer l’oli i fins i tot per a produir el vi. Arribàrem, poc després, al poble i gaudírem de les fonts i les històries de Gabriel.

Amb el dia avançat i les ganes ja acomplertes, anàrem a dinar a La Vall de Gallinera, al bar “La Roca” de Benirrama. Bons àpats i millor companyia feren dels moments de descans uns instants inoblidables. Per finalitzar l’itinerari buscàrem un lloc per a comprar cireres, les quals estan en plena producció i comercialització, i trobàrem com a centre de distribució la Cooperativa d’Al Patró. Ens abastírem de les precioses perles i ens acomiadàrem del nostre amic Gabriel i de totes les companyes i companys que participaren en esta eixida, tan curiosa i millor aprofitada.

Viver, restes del front de la guerra civil

CONEGUEM EL NOSTRE PATRIMONI HISTÒRIC

Eixida nº 98, dissabte 25 de febrer de 2012

Organitza: Ramon Juan Navarro -

Crònica: Paco Miras Alcaide (de Toras), membre de l’Associació Cultural detoras.es  

Participants: Joan F. Francesc Buïgues i Pepa, Ramon Juan, Pepa París, Antonio García Reche, Pepe Vidal i Isabel, Sebastià i Àngels, Eloïsa i Raül, Paco Miras i l’amic Vicent Ferrer García (14).

El pasado día 25 de Febrero de 2012, nos reunimos a las 09:30 horas en la plaza principal de Jérica, doce amigos pertenecientes al Col.lectiu Ullal de Sollana y dos amigos invitados pertenecientes a la Asociación Cultural detoras.es de la cercana población de Torás (Castellón), para visitar los restos accesibles de la Guerra Civil Española en la zona, de gran interés histórico-cultural y conocer de primera mano, uno de los pasajes más desconocidos de la historia contemporánea de los valencianos.

El día amaneció espectacular para la zona y la época del año ya que gozamos de una temperatura templada durante toda la excursión. Ejerció de guía de la visita Ramón Juan Navarro, autor del libro “RESISTIR ES VENCER. El frente de Viver en la Guerra Civil Española” y miembro del Col.lectiu Ullal.

Dejamos los coches cerca del parque de Randurias en Jérica, cruzamos el puente sobre el río Palancia y a escasos metros visitamos los restos restaurados de las posiciones defensivas republicanas de La Vegatilla, considerada como segunda línea de frente. Una vez visitadas las trincheras, nos acercamos al restaurante que hay próximo a la fuente de Randurías, famosa por su abundante agua y dimos buena cuenta de los bocadillos para reponer fuerzas. Cogimos los coches y nos dirigimos al Monte de San Roque en la vecina localidad de Viver, subimos hasta la cima y allí junto a unos paneles informativos, Ramón nos indicó lo acontecido en dicho lugar en Julio de 1938 ya que dicho monte junto con Morredondo y el Cerro Cruz formaron parte de la llamada línea XYZ o línea Matallana, cerco defensivo republicano de la ciudad de Valencia que fue inexpugnable, ya que no fue traspasada en batalla por las tropas franquistas a pesar de los múltiples ataques, resistiendo desde Julio de 1938 hasta finales de Marzo de 1939, final de la Guerra Civil por el Golpe de Estado del Coronel Republicano Casado y rendición de la República. Bajamos por las trincheras restauradas y observamos in situ desde lo alto los lugares donde se desarrollaron los combates de la llamada Batalla de Levante.

Volvimos a los coches y nos desplazamos a las míticas curvas de Ragudo, antigua carretera nacional 234 Sagunto-Teruel, Ramón nos condujo a los restos de dos búnkeres de hormigón armado pertenecientes ya a la zona franquista. Volvimos a los coches y ascendimos hasta el monte de Ragudo, donde nos encontramos con los restos del Puesto de Mando franquista desde donde se divisaba todo el valle del Palancia, desde aquí el CTV (Corpo de Truppe Volontarie) controlaba el desarrollo de la batalla de Levante, fue una fuerza italiana de combate enviados por la Italia fascista de Mussolini en ayuda del bando nacional. Bajamos al antiguo Paso a Nivel de Masadas Blancas y Ramón nos contó, no sin cierta nostalgia, que él había vivido allí, vimos los restos de su casa y poco después entramos en otro Búnker muy bien conservado próximo a la vía ferroviaria Sagunto-Teruel que servía de enclave estratégico en la Guerra Civil. Llegados a este punto los dos amigos de Torás regresamos a casa y el resto del grupo disfrutó de una buena comida en un restaurante de Jérica para a renglón seguido visitar la torre mudéjar de la localidad, única en la Comunidad Valenciana.

Y así fue como un grupo de amigos recorrieron los parajes donde hace 74 años se forjó el sueño de un grupo de valientes que visionaron un mundo más solidario y justo, y se despertaron con el peso implacable de la realidad más cruda. En memoria de ellos y para que nunca más tengamos que luchar hermanos contra hermanos por muy distintas que sean nuestras maneras de enfocar el mundo, se escribe la presente crónica.

Presentació del llibre: “Resistir es vencer, el frente de Viver en la guerra civil española”

                       Divendres 24 de FEBRER de 2012 - Crònica: Joan Ferrús Vanaclocha  

Assistents: Ramon Juan (l’autor), Joan Ferrús, Juanvi Ferrús, Antonia Chulvi, Joan Ramon Claver, Juli i Vicent Galiana, Margaix, Francesc Buïgues, Antonio García Reche, Joaquín Llinares i senyora, Antonio Velis, Cristina i Pepa, Rosa Ribes, Pepa París, Cayetano el metge, Josep Caballero. (19 persones).

Divendres 24 F va ser el dia acordat per presentar el llibre del membre del col·lectiu Ramon Juan Navarro “RESISITR ES VENCER, el frente de Viver en la guerra civil española”, la data no era casual, ja que a l’endemà dissabte, estava prevista l’eixida del Col·lectiu a Viver per recórrer les restes del front de la Guerra Civil en aquella zona. En un principi havíem triat el Bar Rívoli per fer la presentació, és el que més s’assembla a un casino ací a Sollana, preteníem fer una presentació diferent, en un espai distint a l’habitual que ens proporciona el Centre Cultural ja que volíem de la presentació un acte pròxim on poder estar asseguts prenent-se un refresc, escoltant l’autor del llibre i amb la possibilitat oberta després de fer preguntes i així va ser finalment però no al Rívoli, ja que en arribar-hi, el local estava ple, hi havia molt de soroll i a més, arribada l’hora res sabien allà de la nostra intenció, improvisàrem i sort que Rosa Ribes ens va aconsellar el local del seu fill José, - a estes hores no sol tindre ningú – va dir, així que moguérem el personal assistent i férem finalment la presentació al PUB NOU MIL·LENI. El local era el que preteníem, estàvem sols, tots asseguts al voltant d’unes taules, demanàrem uns refrescs i començà l’acte. Jo mateix vaig fer de presentador dient primer unes paraules sobre l’autor i després sobre el llibre.

Per als que no el coneguen dir que Ramon Juan Navarro, natural del Ragudo (un caseriu de Viver) té 41 anys, és llicenciat en Belles Arts i ve ocupant, des de l’any 2005, la plaça de conserge a l’institut de Sollana; és membre de l’Ullal des del 2007 i pertany també al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Em consta que és una persona inquieta no solament pel món de les arts i de la cultura en general sinó també per la història, especialment aquella que fa referència a la Guerra civil, inquietud que li ve motivada primerament perquè els escenaris i els espais on solia moure’s i jugar de menut eren precisament els escenaris on va tindre lloc la BATALLA DE LEVANTE en la línia coneguda com XYZ i precisament en aquells divertiments de xiquet era freqüent trobar, restes de trinxeres i búnquers, nius de metralladores, aspectes tots que despertaven la seua imaginació – igual que la de qualsevol altre xiquet-, imaginació que es desbordava més si cap quan es trobava restes de metralla, bales o alguna bomba, com de fet va passar.

Molts anys després, el contacte amb els testimonis orals de la gent del seu poble que havien viscut de primera mà aquell enfrontament bèl·lic i la lectura de diversos llibres i articles sobre el tema, el motivaren primer a començar a arreplegar tota la informació possible sobre l’assumpte i després a l’elaboració del llibre, un llibre per cert que va aparèixer al mercat, en la seua primera edició, en novembre de 2010 de 243 pàgines, del qual ja s’han distribuït més de 300 exemplars i que pretén principalment dos coses, primera divulgar el que passà en aquella zona de l’Alt Palància a finals de la Guerra Civil (juliol 1938) i segona, posar de relleu unes restes i un espai que molt bé pot ser considerat patrimoni natural històric valencià.

Ramon en el seu parlament va incidir sobre això mateix, sobre els fets que l’havien motivat a escriure el llibre, un tema que no estava suficientment estudiat, unes lectures d’articles i llibres que no acabaven de satisfer la seua curiositat, d’ací la necessitat de moure’s per diverses hemeroteques i arxius autonòmics i nacionals ( fins i tot s’ha servit d’internet per indagar en biblioteques nord-americanes) no sols per contrastar el que en algunes ocasions havia oït o llegit, sinó també per ampliar al màxim la informació que existia sobre el tema i, el que és més important, posar al servei dels valencians un fet transcendental en la història espanyola, com ho va ser el front de Viver, on es va posar fre a l’ofensiva franquista sobre València al lloc simbòlic de defensa de la línia coneguda com XYZ , i d’ací el títol del llibre “Resistir és vencer”, màxima que l’autor ha pres del que va ser l’últim president del Govern Republicà Juan Negrín. Un material que sens dubte, ajudarà als historiadors, estudiosos i públic en general a conèixer una mica més aquella part de la història desconeguda encara per a molts valencians.

Acabada la seua intervenció, alguns dels presents no es van poder resistir a posar sobre la taula altres línies d’investigació o a fer preguntes sobre el tema, algunes que buscaven més aclariments i concrecions sobre aquella simbòlic línia XYZ, altres que volien saber les dificultats que havia trobat l’autor en fer el llibre o aquells que preguntaven sobre com de fàcil o difícil és hui en dia buscar informació en arxius nacionals.

Ja per tancar l’acte, alguns assistents adquiriren el llibre presentat no sense abans requerir alguna dedicatòria de l’autor. Després marxàrem a casa, a l’endemà ens esperava una nova aventura, l’eixida 98 del col·lectiu que ens portava, de la mà de Ramon Juan, als mateixos escenaris de la BATALLA DE LEVANTE, a explorar, a vore, a recórrer les trinxeres, els búnquers, els refugis, l’espai en general d’aquell trist capítol de la nostra història més recent.

LA MORERIA DE LES COVES DE VINROMÀ I EL MUSEU DE LA VALLTORTA.

Eixida nº 96, dissabte 03 de DESEMBRE de 2011

Organitza: Juanvi Ferrús – José Cherta Prats. Crònica: José Roman Chulvi

Participants: José Cherta, José Roman i Antonia Chulvi, Sebastià i Àngels, Buïgues i Pepa, Juanvi, Joan Ferrús, Pepa Oroval, Xus i parella.

Asseguts a la taula d’un bar de Borriol, mentre esmorzem i a falta d’una butlleta que, dic jo, s’haurà perdut o, digues un número de l’ú al cinc, que t’ha tocat fer la crònica de hui, m’insinuen els del Col·lectiu.

Començaré per contar-vos que ens traslladem al Paratge Natural de la Moreria de les Coves de Vinromà acompanyats per José Cherta Prats qui ens donarà a conéixer a la resta d’amics el Miracle de les Coves.

Deixem els cotxes al costat del Molí Hidràulic de la Roca, el qual, mogut per la força de l’aigua, es troba a la vora de la rambla que forma el Riu Coves i comencem l’ascens a la Cova de la Campana per una senda ben cuidada amb una barana que dóna seguritat i amb uns escalons de fusta que fan el caminar lleuger.

Cherta ens explica la seua feina de mantindre net i cuidat el camí, amb la conversa de les persones que fan les coses amb sentiment, posant l’esforç pel bé comú, sense esperar res a canvi i amb un altruisme fora de tot dubte. La senda, d’uns cent cinquanta metres, fa un recorregut per la falda d’un penya-segat de naturalesa calcària, s’endevina un abric conegut després com la Cova del Miracle, on una xiqueta assegurava que la Mare de Déu se li apareixia. Cherta, que coneix bé la història, ens ensenya el lloc de l’aparició, ajudant-nos a arribar al lloc ens agafa de les mans perquè la terra està banyada per les últimes pluges i resulta perillós un esvaró. Deixem constància de la nostra presència al lloc amb un ciri encés amb els nostres noms i el record d’unes pedretes que ens dóna Cherta.

Continuem fent camí anant al Museu de la Valltorta, centre d’acollida de visitants per conéixer l’art rupestre llevantí. El museu està emplaçat al terme de Tirig (Alt Maestrat), sembla un mas perfectament embotit en el paratge que l’envolta. Dins, ens fan unes explicacions de la forma de vida dels avantpassats que començaren a pintar les parets dels abrics fa 7.000 anys. Contemplant les pintures, vorem els aspectes de la vida d’aquells sers preocupats per la seua subsistència de caçadors, vigilant la peça en somnis i matant-la abans que passe, veient el cos de l’animal amb les fletxes clavades als costats, figures simples de color roig, moviments harmoniosos, de fugida o acorralament. Els homes dirigint els cérvols als llocs on altres esperen amagats i amb postures de disparar els arcs.

La peça de l’arquer 57 o arquer de la Valltorta, tallat i tret de la Cova dels Cavalls i que pertany a l’Ajuntament de Cervera (Lleida), reclamat per les institucions valencianes, està cedida al museu per cinc anys, em porta a la memòria el nostre patrimoni tan ric, tan poc valorat, espoliat per la manca d’interés i perdut per a les futures generacions.

Per cert molt bona l’olleta covertina i l’embotit que ens tragueren per dinar. I per rematar la jornada una volteta per la fira artesanal després de dinar.

LA COVA DEL PARPALLÓ

Eixida nº 97, dissabte 21 de gener de 2012

Organitza: Juanvi Ferrús - Crònica: Carmen, la Conselleira

Participants: Els Ferrussos: Juanvi, Xus, Joan, Santi i Pepa; Joan Borja, Pau Córdoba, Francesc Buïgues i Pepa, Sebastià i la seua dona, Pepa Oroval, Carmen Ros, Conrado Andrés, Enrique Martí, Pura Bessó, Juan Miguel Tolet, Carmen la Conselleira, el seu home Luis, Ramon Juan, Mari Guardiola i Antonia Chulvi.

Dissabte 21 de gener, va tindre lloc l’última escapada del Col·lectiu Ullal de Sollana, Aquesta vegada el recorregut va discórrer pel Paratge Natural Municipal Parpalló-Borrell, situat al terme de Gandia. El grup excursionista, al front del qual es trobava Juanvi Ferrús, estava format per caminants procedents de diversos punts de la Comunitat Valenciana: la majoria de Sollana, però també d’Alaquàs i Picanya, de Benitatxell, de València capital i un de Viver.

El punt de trobada dels participants va ser la Plaça Major de Sollana a les 8:00 h. I, després de carregar piles amb un cafè ben carregat i calentet al Bar Rívoli, eixírem a les 8:15 h per la carretera N-332 direcció Gandia fins arribar al Centre d’Interpretació Ambiental del paratge abans esmentat i ubicat a la carretera Gandia-Barx.

Ja que s’havia concertat una explicació personalitzada de l’exposició del centre d’interpretació a les 11:30 h, la marxa al llarg del sender en l’àmbit de la Caldereta va ser lleugera, a més, no presentava gran dificultat degut a la seua pendent sinuosa de 5,5 km de longitud.

Durant l’ascens, poguérem gaudir d’unes esplèndides vistes de la Caldereta, una xicoteta vall delimitada pel massís del Montdúver, el Tossal d’El Tramús i el pic de la Caldereta. Les vistes panoràmiques eren espectaculars i ja que el dia era assolellat i el cel ras, es podia apreciar clarament la planura de la Marxuquera, Palma de Gandia i Ador.

Abans d’arribar al Coll de la Rafela, el punt més alt de tot el recorregut, Juanvi ens va informar de les característiques i l’estat actual de la Cova del Parpalló, un abric natural de gran rellevància catalogat com a BIC (Bé d’Interés Cultural) degut a les restes paleolítiques trobades al seu interior – plaquetes calcàries amb representacions artístiques, pintades o gravades – la qual cosa la converteix en un santuari prehistòric únic al continent europeu. Una vegada arribàrem al tossal, poguérem gaudir de la conca visual més àmplia de tot el Paratge del Parpalló-Borrell, a més de les poblacions de Xeraco, Xeresa, la Plaja de l’Ahuir i la Mar Mediterrània, a la qual intentava posar límit la costa de l’illa d’Eivissa. Va ser precisament en aquest turó on paràrem uns minuts a reposar forces compartint l’esmorzar que portava cadascú amb la resta dels components i a gaudir tranquil·lament de les incomparables vistes que teníem just al front de nosaltres.

La marxa continuà fins la Font del Garrofer per una senda estreta que a poc a poc ens endinsava en el Barranc de les Voltes. Va ser allà on poguérem seure a l’ombra uns instants per refrescar-nos i recuperar-nos dels descens. Foren inevitables els comentaris comparatius entre aquest punt i el que havíem deixat enrere, en el nostre ascens, on es trobava la Font del Parpalló, una surgència natural d’aigua, però amb poc de cabal.

La marxa es va reprendre sense haver sofert cap contratemps per part dels participants i, malgrat que l’aigua no era potable, més d’un va caure en la temptació de reomplir la seua cantimplora amb l’aigua fresca que brollava de les roques per si apressava la set novament de camí cap al Centre d’Interpretació Ambiental.

Continuàrem baixant fins arribar al camí que va paral·lel a la carretera Gandia-Barx, el qual ens va portar directament al punt d’eixida on es troba el Centre d’Interpretació Ambiental i on, a continuació, una senyoreta ens donà a conéixer els principals valors ambientals, ecologistes, paisatgístics i culturals que han permés catalogar aquest lloc com espai natural protegit.

El centre reuneix tres espais per a diverses activitats i, llevat del vídeo de 15 m. de duració que no visionàrem per falta de temps, gaudírem de les explicacions sobre la flora, la fauna, el paisatge, l’evolució de l’entorn i els incendis forestals que l’han afectat, a més d’altres paraules sobre l’interior de la Cova del Parpalló, tancada al públic des de fa anys, amb l’objectiu de protegir-la d’actes vandàlics.

Acabada l’eixida, i per acord dels components del grup decidírem marxar a Simat de la Valldigna per intercanviar impressions sobre tot el que havíem vis i aprés durant l’excursió. Va ser, tal vegada, aquest ratet de relax el més distendit i divertit del dia, ja que acompanyats per diversos aperitius i begudes que prenguérem al Bar Trinquet del poble de Simat, intensificàrem, més si cap, els llaços d’amistat i unió ja existents entre tots els components del grup.

Eren ja quasi les 14 h quan s’acordà donar per acabada l’eixida 97 del Col·lectiu Ullal, desitjant novament tornar a reunir-nos el més aviat possible per recórrer aquesta vegada les sendes de Viver a Castelló.

Crònica del sopar de Nadal

 Bar Rivoli, 23 de desembre de 2011

Per Llorenç Benaches

El mateix dia 23 arribava a València cap a les 8 de la vesprada i en un no res vaig descarregar les maletes del cotxe; ho devia fer ràpid ja que de seguida marxaria cap a Sollana. En un primer moment vaig visitar al meu pare, i quan es va fer l’hora, vaig anar cap al Rivoli tot passejant per el carrer Sueca i la plaça Major.

La cita era a les 21.30.

En arribar vaig observar molta gent, socis i algun simpatitzant que altre; semblava que aquest sopar seria més multitudinari que l’anterior, el d’estiu. Molts dels comensals ja havien agafat  lloc a la taula, i altres no paraven d’enraonar. Vaig seure al costat de Juanvi i Pau;  en front tenia a Joan Borja i Joan Ferrús, i una miqueta més tard es col·locaria al costat Josep Caballero. Vaig veure també al nostre company Paco Vila i a altres més.

La tertúlia comença de seguida envers el tema que estava en boca de tothom, com era la crisi econòmica i de com aquesta ens afectava directa e indirectament a tots nosaltres. Algú deia que la culpa de tot la tenien els de les jaquetes mentre altres opinaven que la tenia tothom; que tot això, es a dir, aquest comportament picaresc  anava inclòs en l’ADN dels espanyols.

Per un moment aparcarem aquesta temàtica tertuliana ja que ens portaven el sopar. El menú va consistir en una picadeta en la que hi havien braves, formatge fregit amb melmelada i una amanida de la casa, i entrepans de tota mena. A mi, els que més m’agradaren eren aquells anomenats “Almussafes” que contenien sobrassada, formatge i ceba fregida. Ens preguntarem alguns sobre l’origen d’aquest típic entrepà. La pregunta va quedar sense resposta.

Desprès continuaven xerrant sobre la temàtica esmentada i sobre algunes qüestions locals sollaneres. Al cap d’una estona ens serviren les pastes nadalenques com polvorons i algun que altre bombo tot amenitzant amb cava nacional. Finalment el cafè, tallat i copa posa fi a aquest menú.

Abans d’agafar la paraula el nostre president es van repartir algunes publicacions. De les editades pel col·lectiu estaven els Quadernets de literatura i escrits núm 2 i el tríptic sobre les Publicacions del Col·lectiu. Desprès, el nostre entranyable company Pau Córdoba ens va repartir una publicació de la CAM titulada  Biografia en còmic de Martin Luther King i desprès un pòster de l’escut del nostre poble, restaurat per Pau Córdoba amb motiu del bateig de la seua neboda Judith i que va ser ideat i presentat a l’ajuntament per el metge Vera i  dibuixat per Ramon Año.

Finalment agafa la paraula Joan Ferrús per felicitar-nos les festes i també per mostrar-nos, a mena de primícia, el llibre que s’està preparant sobre els escrits del nostre estimat company i amic Vicente Garcia Castillo. Es va veure com quedaria la portada i també van gaudir amb una ullada d’aquells escrits que Vicent havia escrit durant tants anys fent gairebé sempre referència a Sollana.

En acabar, alguns marxaren al Ritme per tal de prendre una copa i per a continuar xerrant envers la nostra terreta.

Sopar d'estiu 2011

Crònica del sopar d'estiu

29 de juliol de 2011

per Llorenç Benaches

Feia poques hores que havia arribat a Sollana quan em vaig dirigir al Bar Àguila per assistir al sopar d’estiu. Allí, a la plaça Major estava preparada la nostra taula, cal dir que era una gran taula; per a una cinquantena d’assistents aproximadament. Mica en mica anaven arribant els companys i començant les tertulietes entre gent que feia temps que no s’havia vist. La gran sorpresa meua va esser la de veure desprès d’un grapat d’anys, uns 24,  a un company del batxillerat de Sueca, Joan Borja; en un parell d’hores ens posarem al dia de tot allò que ens succeí en aquestos anys.

En va sorprendre molt la gran quantitat de gent que va assistir a l’acte i possiblement siga aquest sopar del col·lectiu el més multitudinari al qual he assistit.

Al voltant de les taules parades, i mentre menjaven la picadeta i els entrepans, encetaven diferents tertúlies d’interès.

Abans del cafè, el president Joan es va dirigir al públic assistent donant-los les gracies per l’assistència i comença a fer un repàs del que havia passat en els últims mesos. Aprofità també l’ocasió per agrair als antics directius tot el treball realitzat i presenta a la nova junta directiva. Desprès es va presentar el Quadernet de literatura i escrits que es va realitzar amb motiu del dia del llibre. Aquest numero 2 contenia dos contes que versaven sobre Sollana del autor Enric Ramiro, Poemes senzills per a persones senzilles, del sollaner Blas Fuentes i una crida a la gent de Sollana per a la segona festa Estellés, per Josep Lozano; tot açò amb il·lustracions del nostre company Toni Segarra.

En acabar, va esser recompensat per una gran ovació. 

Després agafa el torn de paraula Blas i ens va fer unes pinzellades sobre els seus poemes, que per cert va esser guanyador en el concurs literari Vila de Sollana en l’edició passada. I finalment Toni va dir unes paraules sobre les seves il·lustracions.

Desprès del torn de paraules i de les grans ovacions es reprengueren les tertulietes entre els assistents, assaborint ja el cafè o tallat segons les preferències de cadascú.

També ens va mostrar els dos últims llibres que havia fet Paco Tortosa sobre Sueca i Silla i també es va repartir entre els assistents el tríptic de la Ruta Verda de Gauden Fernández , el tríptic informatiu sobre el Col·lectiu i la memòria numero 13 del Col·lectiu que incloïa la composició de la nova junta, els objectius, el llistat dels membres, les activitats realitzades  i les seues cròniques i un article que va aparèixer al llibre de festes d’Almussafes sobre el nostre estimat company Vicente Garcia Castillo .Un autodidacta enamorat de la història, que va rebre el guardó Premi Cívic 2011 el dia 8 de juliol

Com sempre i aprofitant el temps al màxim en vaig quedar fins al final. Quan es va buidar la plaça uns quants companys decidirem anar al Ritme per finalitzar allí les nostre tertúlies estiuenques sobre Sollana i també sobre la coneguda situació de crisi mundial. 

LA LLUM DE LES IMATGES: CAMÍ D’ART. ALCOI.

Col·lectiu Ullal. Eixida nº 93

DATA: Dissabte 14 de MAIG  de 2011

ORGANITZA: Juanvi Ferrús                       CRÒNICA: Enrique Martí (Alaquàs) 

ASSISTENTS: (I) Joan Ramon Claver, Pau Córdoba, Pepa París, Xus Ferús, Juanvi Ferrús, Joan Ferrús, Pepa Ferrús, Juan Ferrús, Carmen Vanaclocha, Àngels Company, Toni Velis, Desa Llinares, Cristina Molina, Voro Montaner, Antonia Chulvi, Gauden Fernández JR, Gauden Fernández SR, Reme Vanaclocha, Maria Luz, Maria Guadiola, Juan Miguel Vanaclocha, Alba Fernández, ALAQUÀS: Vicent Ros, Vicen Fortuny, Carmen Ros, Pura Ros, Enrique (26).

CRÒNICA DEL VIATGE A ALCOI.

E

l passat dissabte 14 de maig, es va realitzar, dins de la programació del Col·lectiu Ullal, de Sollana, una eixida de carÀcter cultural a la ciutat alacantina d’Alcoi.

L’objectiu fou visitar l’actual edició de l’exposició “La Llum de les imatges” que amb el lema “Camins d’art” està celebrant-se a l’esmentada ciutat. A més, com que les festes de moros i cristians d’aquest any, per la coincidència de la festivitat de Sant Jordi amb el Dissabte Sant, se celebraven en eixe cap de setmana, poguérem gaudir també de la renombrada “entrada” d’ambdues tropes a la ciutat.

Ens va fer un dia esplèndid i, en arribar, abans d’anar a les seus de l’exposició, visitàrem el cementeri d’Alcoi degut a l’interés arquitectònic i artístic de les seues construccions funeràries, sobretot el panteons, les galeries soterrànies de nínxols per als enterraments, i les curioses inscripcions i dedicatòries que es poden veure a les làpides.

De tots és coneguda la gran importància que va tindre l’industria alcoiana al marc del desenvolupament i de les conseqüències de la revolució industrial, fet que va produir un gran enriquiment de les persones dedicades a aquesta activitat i el reflex que el poder econòmic va tindre en tots els aspectes de les seues vides i també el que han perdurat després de la mort.

Monumentals panteons d’estil modernista que són dignes d’admirar per la qualitat de les seues ornamentacions i escultures. També n’hi han de recent construcció i que són d’estil arquitectònic vanguardista tant en el seu disseny com en els materials hi emprats.

Al centre de la part més vella del cementeri es troba un panteó col·lectiu per a les cendres de persones agnòstiques, lloc on poguérem veure el columbari amb les cendres del qui fou conegut cantant i actor Ovidi Montllor.

Després, en reconfortar-nos amb uns cafès i unes saboroses pastes – l’important sempre és important-, ens encaminàrem a l’exposició. Aquesta està muntada en tres seus:

-          L’Església de l’antic Asil de les Mongetes dels Pobres i Ancians Desemparats,

-          L’Església de Santa Maria,

-          i la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats.

La línia argumental d’aquesta edició “Camins d’art” està basada en la figura dels patrons del pobles, els sants protectors dels oficis, de la salut, i advocats enfront de les necessitats humanes, així com en les advocacions marianes i de les denominades “marededéus trobades”.

Lògicament tenen especial relleu les representacions, tant pictòriques com escultòriques, de Sant Jordi i de Sant Maur, patrons de la ciutat, i de la Mare de Déu sota l’advocació dels Desemparats, d’arrelada devoció en tota la comarca.

Les obres d’art que s’exposen procedeixen de les 36 poblacions de l’Alcoià i el Comtat, complementades amb obres procedents principalment dels Museus Catedralici i de Sant Pius V de València, i de la Col·lecció Masaveu d’Oviedo.

Com en les altres edicions d’aquesta exposició s’hi poden veure obres pictòriques, escultures, peces d’orfebreria, peces de jaciments arqueològics de la cultura ibera, i documents, gravats, plànols, etc., de diversos continguts i iconografia.

També fou d’interés poder apreciar el resultat dels processos de restauració del edificis que s’han fet servir com a seus de l’exposició, dels quals cap destacar els cels estrellats amb que s’han decorat algunes de les voltes dels temples o capelles, disposant geomètricament les estrelles daurades de set puntes sobre l’intens blau del cel, i també la volta del presbiteri de l’església de Santa Maria, decorada amb escenes del dogma de l’Assumpció de Maria, amb presència, segons la costum del anys 1940 i 1950, de personalitats i mecenes de la ciutat en eixos anys i de la efigie del Papa Pius XII, aleshores pontífex regnant .

Una bona immersió en l’art religiós de l’Alcoià i el Comtat.

I també el poder presenciar una bona estona l’entrada de moros i cristians d’Alcoi des d’un lloc privilegiat –i ben assolellat- en la plaça de la ciutat (a la que nominen com “la bandeja” per la forma que té). Hi gaudírem de la desfilada dels “boatos” del capitans cristià i moro que eren molt  lluïdes i vistoses, i de nombroses bandes de música que amenitzaven l’acte.

Però no tot va ser cultura i art i espectacle sinó que també la convivència entre tots els assistents, el bon dinar –olleta alcoiana- que Juanvi ens havia aparaulat al restaurant Montecarlo, i l’ambient festiu que es vivia a Alcoi acabaren d’arredonir una jornada ben plena i que ens va deixar a tots molt bon record.

Fins l’altra. !!!!!!!   Enrique Martí,   Alaquás.

Per les muntanyes de la Valldigna.

Eixida nº 90 - 91 DATA: Dissabte 18 de desembre de 2010 // 29 de gener de 2011






ASSISTENTS:
  (I) Els Ferrussos (Juanvi, Joan, Santi i Pepa), Gauden, Pepa París, Paco, Tolet i Mari Guardiòla, Paco Montagud i Àngela, Antonia i Roman Chulvi, Blas Fuentes. (14).
 ( II) Els Ferrussos (Juanvi, Joan, Santi, Pepa i Josep), Pilar Fuset, Arnau i l’amic, Gauden, Antonia Paredes i Toni (fill), Rafa Calabuig i Pilar, Cristina Molina, Antonia Chulvi, Francesc Buïgues i Pepa, Blas Fuentes, Juan Tolet i Paco; d’Alaquàs: Vicent i Carmen Fos, Conrado, Mª José, Enrique i Pura Bessó (26).


PER LES MUNTANYES DE LA VALLDIGNA (I): LA FONT DEL CIRER I LES FOIES
L´hora d´eixida era a les 8,00 h. a la plaça de Sollana, una nova eixida, d’eixes que tant ens agrada, per a visitar la comarca de la Valldigna, i també per poder començar les festes nadalenques amb bona forma física. A les 8,00h. en punt, eixirem de Sollana cap a Simat, passant per Sueca i recollint a Joan, que ens esperava davant del Bar Llopis.

 Quan arribàrem a Simat, a la porta del Monestir de Simat, estava esperant-nos un amic de Blas, que li deien Víctor, una persona molt peculiar i agradable, concejal, escriptor i periodista. Només ens presentàrem, va fer una xicoteta introducció del que anàvem a veure, barrejat amb una dosis d’humor envejable.

 Víctor va començar comentant un poc la història del Monestir de Santa Maria, fundat pel rei Jaume II el Just en 1298, seguidament agafàrem el camí de Santa Anna per a dirigir-nos a l´Ermita de Santa Anna, una antiga mesquita. Hi ha un cartell, que la denomina antiga mesquita de la Xara. Va ser un privilegi el poder accedir al seu recinte, Víctor ens va fer un xicotet comentari de la historia d’eixa ermita, que era una de les dues restes de mesquites musulmanes de la Comunitat Valenciana, on varem veure la imatge de la santa rodejada totalment de la típica decoració musulmana. Víctor ens comentà que tots els anys, el dia 26 de Juliol es fa una romeria en honor a la santa, des del poble fins l´ermita, i també utilitzaven el recinte de l´ermita a l´estiu, per a realitzar exposicions i concerts de cambra. Gauden ens comentà també uns detalls de les antigues mesquites, referint-se en especial a l´antiga mesquita de Sollana.

Bo, en eixir d’allà ens dirigírem altra vegada cap a Simat de la Valldigna per agafar la que es coneix com la Senda dels Burros, camí de la Font del Cirer, que estava aproximadament a una distancia de 45’ on ens esperava el nostre amic Tolet. La idea d’inici, era anar cap al cim del Penyalba (772m.). El paisatge que ens envoltava, muntanyes de Corbera, serra de les Agulles, serra del Toro, amb la seua vegetació pròpia, ens va encantar. De camí varem veure dues arcades, que són les restes d’un aqüeducte que portava l’aigua al Monestir. Al mateix temps que anàvem caminant i xerrant, no deixàvem de fer una miradeta al cel, que cada vegada el veiem mes tancat, fins que començà a ploure. Això no ens va desanimar, però si es veritat que de seguida vàrem traure tots els impermeables. Continuàrem cap amunt i, en arribar a la Font del Cirer, com la pluja cada vegada era més intensa, ens anàrem a esmorzar a la urbanització de les Foies, on hi havia un baret. Què a gust esmorzàrem a la terrassa de fora!, fresquets, veient com plovia, cadascú el seu entrepà, unes olivetes, un poc de vi i uns cafenets, la majoria tocadets de ron, ja que l´oratge ho demanava per poder escalfar-se. En finalitzar l´esmorzar i veient que tornava a començar a ploure de valent, decidírem suspendre l’excursió.


Tornàrem uns quants a per els cotxes, la resta es quedà dins del baret. Abans de tornar a Sollana, férem una xicoteta ruta amb els cotxes. Anàrem cap a Barx, direcció la Drova, on visitàrem les cases que tenien els frares per a estiuejar. Sens dubte sabien on anar, Juanvi ens va fer una explicació molt agradable de la zona de la Drova i ens ensenyà les façanes d´aquelles magnífiques construccions, que després dels anys que han passat, encara continuen allà.


PER LES MUNTANYES DE LA VALLDIGNA (II): EL PENYALBA I EL MONTDÚVER

L´hora d´eixida a les 8,00 h. com és habitual des de la plaça, davant el bar Rivoli, aquesta eixida l´hem era la segona part de la RUTA PER LA VALLDIGNA, ja que la primera , haguérem de finalitzar-la abans per la pluja, per cert, ens va anar molt bé, per acomiadar-nos de l´any 2010 fent un bon esmorzar.

Aquell dissabte, i després d’alguns dies plovent, varem tindre sort, feia l’aire fresquet i el millor va ser el sol que ens acompanyà tot el dia. Eixírem amb un poc de retard, ens dirigírem cap a Simat de Valldigna i d´allí cap a la urbanització de Les Foies, on deixàrem els cotxes per a començar la ruta. Teníem un xicotet dubte, esmorzar allí o començar la ruta i fer un poc de gana. Després d´una xicoteta votació i la foto inicial de grup, decidírem eixir cap al cim del Penyalba (772 m.).

 L’exida va estar marcada per una pujada un poc pronunciada i de certa dificultat, tant és , que dos dels components de la ruta decidiren no continuar per trobar-se indispostos (per a ells, que no patisquen, a l’altra serà). Bé, després d’una bona estona caminant, cada vegada el paisatge era mes admirable, quan més pujàvem, més gaudíem d´aquelles meravelloses vistes, que ens ofereixen aquestes muntanyes.

A les 10,45 h. aproximadament arribarem al cim del Penyalba, ara sí que estàvem en un lloc privilegiat, es divisava la costa de Cullera, Tavernes i Xeraco fins i tot l´illa de Eivisa, ens férem moltes fotos, firmàrem en una llibreta dipositada dins d’una caseta molt xicoteta de ferro. Abans de continuar, el primer que férem va ser esmorzar, ara sí que teníem fam, crec que la decisió d´esmorzar allà dalt va estar molt encertada, un poc baix del cim, cara al sol, la mar i a la raser. Com sempre, cadascú oferia el que duia, uns els cacauets, altres les olives, xocolate, hi havia qui portava fins i tot roses, ens férem el cafenet i endavant.

Ens dirigíem cap al cim més alt d’aquelles contrades, el Montdúver (841 m.), al temps que caminàvem anàvem xerrant , uns més que altres, cada vegada amb un company, la caminada es feia molt agradable. Un dels punts on paràrem a descansar uns minuts va ser el conegut com a BALCÓ DE LA DROVA, passàrem un per un forat a la muntanya, i en travessar-lo, entràvem dins d´una xicoteta cova, oberta a dues cares, com si hagueren foradat la muntanya, ens asseguérem i ens quedàrem meravellats davant la vista que ens oferia aquest paisatge, el que veiem era l´urbanització de la Drova, envoltada de molta vegetació.

 Continuàrem cap amunt fins arribar a l’objectiu, EL MONTDÚVER. Des d’allà dalt, les vistes eren impressionants, poguérem divisar també la costa de Gandia. L’únic que desmereixia, eren les antenes allà instal·lades, fins i tot, hi hagué qui no va voler arribar fins al final del cim, per precaució de les radiacions. De seguida tornarem cap arrere per a dirigir-nos al punt de partida, començàrem el descens a un bon ritme ja pensant en el dinar, fins arribar al punt d´inici i ens acomiadàrem dels que anaven a dinar a casa; un altre grup ens quedàrem a dinar en un conegut restaurant, que es deia LA FONT DE LA PUIGMOLA, quin encert, ens feren dues paelles bonísimes, d’eixes que et deixen un bon record per a tornar, acompanyades d´un bon vinet i el més important, d´una molt bona companyia. Quan acabàrem, li férem un reconeixement a Juanvi, per tant bé com havia organitzat l’eixida, i com es quedà tan pagat, ens va fer un xicotet recorregut per la zona amb cotxe, anàrem a Pla de Corrals, visitàrem una cantera de marbre i seguidament de tornada a casa. Un gran dia al cor verd de la Valldigna.


Santi i Pepa Ferrús