Presentació de la col•lecció Itineraris per Sollana i el terme i Sopar de Nadal

 

A les acaballes de l’any 2022, el 16 de desembre es va produir, a punt d’entrar en Nadal, la presentació d'un llibre que recollia en una edició facsímil dels sis quadernets de la col·lecció Itineraris per Sollana i el terme que el Col·lectiu Ullal va publicar entre els anys 2001 i 2009.

L’acte, com és habitual, esdevingué al centre cultural amb la participació de Gauden Fernández, president del col·lectiu; de Joan Ferrús, coordinador de la publicació i, en diferents moments, de dos dels autors dels quadernets: Toni Segarra i Ramón Ibor.

Per començar, Gauden va iniciar els parlaments donant la benvinguda als assistents i dient unes breus pinzellades del que és el Col·lectiu Ullal, a més de comentar les activitats que teníem preparades pel Nadal. Per una altra banda, Joan Ferrús va tractar del treball costós que representa fer una publicació, no sols com aquesta, sinó com les que en anys passats hem publicat. Finalment dos dels autors parlarem del treball que van fer fa vint anys.

De la publicació, que abasta gairebé una dècada, les obres que en formen part són: Els tancats, de Ramón Ibor (2001); Un passeig per la història, de Toni Segarra (2002), que va tindre una segona edició (2008) amb motiu de la Trobada d’Escoles en Valencià; Ruta pels Ullals, de Llorenç Benaches (2003); La Casa de la Vila, de Juan Moleres Ibor (2004); Monuments amb arrels, arbres d’especial interés del municipi de Sollana, de Clement Córdoba (2005) i Ruta verda per Sollana, un passeig pels espais naturals d’un poble de l’Albufera, de Gauden Fernández (2009). 

En primer lloc, parlarem de la presentació de l’obra realitzada per Ramón Ibor, el qual no sols va tractar la seua publicació, sinó que també va fer ens va recordar com aquell llibret va nàixer a partir d’una eixida realitzada pels membres de l’Ullal, en la qual van visitar aquelles zones tan nostres i, cada vegada més desconegudes per molts. Tot això, amb una gran quantitat de fotografies, anècdotes i d’altres temes que ens va dir i, inclusivament, va fer una aferrissada defensa de tot allò que estem perdent, casetes, edificacions i tradicions.

També va participar el nostre artista local Toni Segarra, que ens va comentar com entén ell la seua visió de Sollana, i com aquesta es veu reflectida en els textos que componen l’itinerari realitzat. Ell ens va explicar com ens aconsellaria fer la visita pels nostres carrers, però sempre destacant que parem i que mirem, perquè hi ha molt a veure, encara que ell també ens ho va barrejar com si fora un cuiner amb diferents aspectes històrics ben coneguts... I d’altres no tant, com ara la nit que Cervantes va pernoctar a Sollana.

Tot seguit, va iniciar la seua participació Joan Ferrús per a parlar-nos de les obres els autors de les quals no havien pogut assistir a l’acte. De totes aquestes, va parlar-ne breument, però sempre donant els seu toc personal a les explicacions, amb les anècdotes i detalls personals que fan aquestes obres especials com, per exemple, els homenatges a Juan Moleres i a sa mare, que sempre seran part essencial de la publicació de la Casa de la Vila, el nostre, tot just, ajuntament centenari, i el perquè d’eixe títol.

Per concloure aquesta ressenya, sols em resta dir que aquell dia va quedar molt per dir encara d’eixes publicacions, com també de la publicació de Gauden, en la qual vam anar a un altre edifici bonic i singular de la nostra localitat i desaprofitat, com és la Séquia Reial del Xúquer. En aquest parlament van destacar com eixe projecte de la publicació va estar acompanyat d’un fullet informatiu ben interessant i útil per a poder realitzar una bona ruta pel poble que, potser, caldria tornar a traure’s en paper per a poder ser repartida més enllà del nostre terme.

En acabar la presentació, celebràrem el nostre habitual sopar de Nadal, al qual van assistir al voltant d’una cinquantena de socis i sòcies per a gaudir d’un bon àpat amenitzat amb interessants tertúlies. Quan aquest acabà, Gauden Fernández i Joan Ferrús van dedicar unes breus discursos a tots els presents. Tots dos van agrair la dedicació i la  generositat, no sols dels membres de la junta, sinó dels socis i sòcies que col·laboren desinteressadament en la gestió i l’organització de les diverses activitats, a més del suport en tot allò que fem des del Col·lectiu, encara més després de la passada pandèmia i amb el 25é aniversari a punt d’arribar.

Com es va dir, és “gràcies a vosaltres que existim, cada vegada amb més força”.

 

Eixida 153. VALÈNCIA BONICA: SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA

VALÈNCIA BONICA:

SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA

Sisé centenari de la seua mort  (1419-2019) – Any Sant Jubilar Vicentí

Eixida cultural núm. 153. Dissabte, 9 de març de 2019

Crònica: Pepa Pastor Andrés

El dia 9 de març, com ja és costum a l’entrada de la primavera, tornàrem a València per a conéixer més la ciutat i gaudir d’un dia magnífic pròxim a la festivitat fallera. La visita, guiada pel mestre i recentment nomenat president de l’Ullal, Gauden Fernández, va ser molt intensa i interessant, per damunt —diria jo— de totes les expectatives. Si haguera de resumir tot el que ens va contar, ni la memòria ni l’espai m’ho permetrien.

Eixírem amb el tren de les 8.30 del matí un nombrós grup de persones —al voltant de seixanta— i arribàrem a València a les 9 hores. Primer que res, davant l’estació del Nord, la fotografia del record. Després, allí mateix, Gauden ens va fer la introducció sobre la vida de sant Vicent Ferrer i la seua personalitat, una personalitat que es comprén més quan s’emmarca en els temps convulsos que li va tocar viure en què les guerres, la fam i els llargs períodes de pesta bubònica feren minvar la població d’Europa en gairebé un terç dels habitants. Aquell cúmul de desgràcies feien preveure la fi del món. Estem parlant dels anys que van del 1348 al 1419. A més d’un gran predicador itinerant, mediador de conflictes (personals, eclesiàstics i polítics) i inquisidor, si calia, fent honor a la seua orde de la qual ells mateixos s’autoanomenaven, fent un joc de paraules, els domini canes (gossos del Senyor), descobrírem un gran protector dels xiquets desvalguts de la ciutat. D’açò ens va parlar el nostre guia davant l’església de Sant Agustí, moment en què ja s’albirava en l’ambient la gran gentada que hi hauria cap al migdia.

Davant l’església ens situàrem a la cantonada de la dreta, davall d’una estàtua del sant que passa desapercebuda a ulls del vianant. Ací ens va contar Gauden que enfront mateix de l’església, on està situada la «finca de ferro» o «dels collons» (exclamació feta per la gent en veure-la, segons ens contà l’amic Vicent Moncholí), es trobava una comunitat de beguins dedicats a la protecció dels xiquets orfes a la ciutat, sempre, això sí, que foren legítims. Aquesta comunitat seria l’embrió del que posteriorment fou el Col·legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer, quan el dominic els traslladaria al cap de pocs anys al carrer Colom, on actualment es troba el centre comercial d’El Corte Inglés, abans Galerias Preciados; i cap allí ens desplaçàrem tot el grup. Aquesta institució ha perdurat sis-cents anys i, des de l’any 1979, es troba a la població de Sant Antoni de Benaixeve on hui és una fundació capitanejada per tres importants entitats valencianes.

Després ens encaminàrem cap a l’església del Patriarca, on es troben les relíquies més importants del sant fora de França, on va morir i està soterrat. Mentre esperàvem que acabara l’homilia, decidírem anar a fer-nos un piscolabis per a aguantar el matí i ens vàrem dispersar per l’entorn. Quan reprenguérem la visita, sols teníem quinze minuts per veure la capella dedicada al sant amb pintures molt representatives de la seua vida, així que ho férem prou ràpid. Vam tenir el temps just perquè Vicent Moncholí ens llegira a peu d’altar un dels sermons moralitzants del frare sobre l’enveja. Si a nosaltres ens va fer reflexionar, què no faria fa sis-cents anys?

En acabar, ens dirigírem a la casa natalícia del sant al carrer del Pouet. Passàrem pel carrer del Mar, artèria principal de l’antic call o barri jueu, fent un exercici mental de com devia ser l’ambient d’aleshores. Mentre seguíem els passos de sant Vicent, anàvem descobrint tot d’elements que ens recordaven la seua vida i miracles: escultures, murals de ceràmica, noms de places, carrers... fins i tot, algun altar que normalment ens passa desapercebut.

La casa natal del sant està totalment reconstruïda. Sols conserva el pou original al soterrani on va profetitzar que no s’acabaria mai l’aigua ni en temps de sequera, i així ha sigut fins ara. Veiérem l’ermita i la capella situada en l’habitació on diuen que nasqué, així com el vestíbul on es troba la font i la pica del pouet amb un retaule de ceràmica que representa el seu bateig. L’aigua té fama de miraculosa i nosaltres la volguérem tocar.

A mesura com anàvem visitant els llocs, Gauden ens contava la vida, els prodigis, les llegendes i les empreses que duia el frare per Europa, sempre defensor i confessor del Papa Benet XIII. Una vida tan intensa i convulsa com els temps que li van tocar viure.

Després, ens encaminàrem cap a la plaça de Tetuan, un altre lloc emblemàtic del sant per estar ubicat el convent de Sant Domènech, orde en què va ingressar l’any 1367 i que des de ben menut marcaria el seu model de vida. I des d’ací enfilàrem fins a la catedral. Començava a fer calor i hi havia molta gent i ambient de festa pels carrers per on passàvem: firaires, mercadets, estàtues humanes... Avançàvem amb dificultat pels voltants de la catedral i entrar dins fou del tot alleujant. Ens dirigírem cap a l’esquerra de l’altar major on es troba el púlpit on el dominic va predicar l’any 1404. Després, a corre-cuita, visitàrem el museu catedralici on es troba exposat un mantell del sant i una altra escultura que aprofitàrem per a fer-nos fotografies. A continuació, veiérem la capella del Sant Calze (entre tots concloguérem que aquest «era l’autèntic»), lloc on sant Vicent impartia les classes de teologia. I en aquesta capella finalitzà l’excursió. Com per respecte al lloc no podíem fer-li una ovació sonora a Gauden, li la férem de forma mímica per l’enriquidor matí que ens havia fet passar. De seguida, anàrem corrents a veure la mascletà a la plaça de l’Ajuntament, i amb el so dels coets i l’olor de pólvora acabà un matí esplèndid.

Pepa Pastor Andrés

Setena Festa Estellés: 14-octubre-2016

7a Festa Estellés

Pavelló de les escoles, divendres 14.10.2016

Crònica: Gauden Fernández Vanaclocha

Encara que ja han passat 23 anys des de la seua mort, la memòria del considerat millor poeta valencià del segle XX, Vicent Andrés Estellés, encara està present. La iniciativa que ja fa uns anys (2010) encapçalara l’escriptor Josep Lozano d’organitzar la denominada “Festa Estellés” al voltant del mes de setembre, on es barrejara la gastronomia i la cultura, mitjançant la degustació d’un plat típic de la nostra cuina, un bon vi de la terra i la lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés, de manera semblant a com fan els escocesos cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns; s’ha consolidat en la nostra població gràcies a les activitats organitzades pel nostre col·lectiu cultural. Mostra d’açò és que al Col·lectiu Ullal, el darrer divendres 14 d’octubre, en celebràrem la 7a edició de la festa. Dia que a més a més coincidia amb el dia de la dóna escriptora.

La frescor de la nit i la probabilitat de pluja convidava a refugiar-se en un lloc tancat, canviant la original ubicació pensada al Parc Municipal. Així una trentena de socis i simpatitzants de la nostra associació es reuní al pavelló municipal amb l’objectiu de passar una estona el més agradable possible.

En aquesta edició de la festa es tornaren a unir tres elements que s’han convertit en fonamentals dins de la nostra particular Festa Estellés: la gastronomia, la poesia i la música. Així, el Grup de Música de Cambra Cadenza - tercet format per Laia Buïgues (flauta), Pepe Magraner (violoncel) i Pablo Tronchoni (clarinet) - de manera altruista van amenitzar la vetllada, interpretant peces de música clàssica entre les intervencions literàries.

Abans d’això, cap a les 21h, es sopà el que cadascú va portar de casa i una bona picadeta per compartir en el que no faltaren els cacaus, tramussos, la truita, les croquetes, el fuet, o el formatge. Després del cafè, fins i tot es gaudí de coca i mistela per a endolcir la nit.

Una vegada alimentat el cos amb el sopar, es passà al moment on calia alimentar l’esperit amb la música i els poemes. Així, els assistents començaren a llegir amb molta sensibilitat i sentiment poemes que prèviament havien escollit, tant en valencià com en castellà. Curiosament cap d’ells portava l’autoria de l’homenatjat eixa nit.

Començà la lectura Gauden, recitant el poema “Festes a Sollana. Poema bucòlic-festiu”, el seguí Ramon Ibor amb dos poemes propis anomenats “Serem amants per sempre” i “Jo sóc ací”, continuant amb les intervencions de Laia Buïgues amb “L’home del teu país” de Lluís Alpera, Leo Llinares amb “Parlant-me de tu” de Raimon, Rafael Calabuig amb “Vientos del pueblo me llevan” de Miguel Hernández, Diana Buïgues amb “Escolta-ho en el vent” de Bob Dylan, Blas Fuentes amb les seues poesies “Arròs a taula” i “El fumeral”, Paco Senón amb “Criatura dolcíssima” de Joan Fuster, Pepa Pastor amb “Amb totes dues mans” de Mª Mercé Marsal i Pilar Fuset amb “La tardor” de Joan Francesc Peris. En acabar, tots els assistents llegiren el poema “Assumiràs la veu d’un poble” de Vicent Andrés Estellés.

 Ja era mitjanit i a l’endemà hi havia preparada una excursió al Barranc de l'Encantada, al terme de Planes (Alacant), i hi havia que alçar-se de bon matí ja que s’havia quedat en eixir a les 7:30h, així que es donà per conclosa aquesta meravellosa vetlada.

Eixida cultural núm. 133: El barranc de l'Encantada a Planes

EL BARRANC DE L'ENCANTADA A PLANES

(COMARCA DEL COMTAT)
Eixida cultural núm. 133 (15.10.2016)
Organitzen: Juanvi Ferrús i Juan Miguel Vanaclocha Guía: Juanvi Ferrús
Crònica: Xavier Chulià i Vicenta Gastaldo

El Col·.lectiu Ullal de Sollana organitza la primera eixida de la nova temporada el dissabte 15 d´Octubre, a la població alacantina de Planes, antiga baronia, en la comarca del Comtat.

A les 7:30 h. ens congregarem uns trenta-cinc senderistes a la plaça Major de  Sollana per iniciar la ruta. Una vegada a Planes, deixarem els cotxes a l´antic llavador i creuarem el pont sobre el barranc Fons, aplegant a la carretera que va a Beniarrés. Caminant uns 200 metres, al costat dret estava el Via Crucis. Es tracta d´un camí de fonaments, escalonat i d´una forta pujada que ens fica a prova les cames i apareixent les primeres suors; la veritat siga dita, un “calvari per a senderistes“. Abans d´arribar a l´ermita del Santíssim Crist, uns espectaculars xiprers ens donaren la benvinguda.

L´esforç de la pujada donava pas a fer un descans, el qual aprofitarem per a esmorzar que tothom va fer amb molta gana, compartint entre altres coses, café, pastes, vi, olives…….

El dia se presentava amb un temps clar i calorós , i l'amic Juanvi  l'aprofità per a fer un recorregut visual per l'orografía i la toponímia de les excel.lents vistes. Axí mateix poguerem mirar la floració de la tardor. Des de l´ermita tornarem arrere i continuarem per una pista asfaltada que li dóna servei. Seguirem la pista a la dreta i desprès d´una corba pronunciada,arribarem a la carretera CV-700 amb una senyal d'stop; hauríem de caminar uns 200 metres i, abans del Pont de les Calderes, agafarem un camí a l´esquerra que discorregué  paral·lel al llit del barranc de l´Encantada.

Aleshores, baixarem per unes escales i trobarem un pou amb una cascada, “El Gorg del Salt“. Tots quedarem sorpresos de la raconada tant bonica. Aprofitarem  l´ocasió per fer fotos i Juanvi explicà  una llegenda que parlava d´un tresor i una princesa que estava en el barranc de l´Encantada.

Tornarem a pujar i reprenguerem el camí fins arribar a una casa, on a la banda de baix hi ha unes basses d´aigua; seguint la senda trobarem una vella casa  en ruïnes i  les restes de molins que en el seu temps aprofitaven l´aigua del barranc. Al voltant del molí, el barranc s´encaixona formant diversos pous. Seguint pel camí, ara en pujada, passarem al costat de les restes d´un mur antic, abans d'eixir a una pista que ens porta a un camí asfaltat on girarem a l´esquerra i continuarem per la pista principal. La vista ens ompli de goig en veure l'embassament de Beniarrés, la serra del Benicadell i la serra Mariola coronada pel Montcabrer. La matinada que haviem fet, pagava la pena. Seguien caminant i la calor i l'esforç del dia ja es notava en nosaltres.  Creuarem el pont del barranc Fons, que ens portà de nou a Planes a on finalitzà la nostra ruta.

Abans d´acomiadar-nos de vosaltres, volem fer referència als membres de l'Ullal  Juan Miguel “Tolet”, i Juanvi Ferrús, que han preparat aquesta ruta: El Barranc de L´Encantà.

Vicen Gastaldo i Xavier Chulià

Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana

Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, de Joan Ribera

Poques vegades trobem el Centre Cultural del nostre poble tant a vessar, sobretot si es tracta d’un acte que transcendeix cap motiu ludicofestiu i el pretext esdevé de caràcter cultural. I si bé és cert que l’ocasió s’ho mereixia —no oblidem que estem al juliol i el ja tradicional sopar d’estiu del Col·lectiu Ullal és una cita anual irrefusable per als socis d’aquesta associació—, el vertader detonant fou, aquesta vegada, la història d’un grapat de sollaners que van decidir reunir-se allà per la dècada dels seixanta amb l’ambició de crear un equip d’handbol. I és que el passat divendres 15 d’agost,més de cent cinquanta persones assistírem a la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, una publicació del soci Joan Ribera Montaner.

Només d’entrar-hi i travessar l’atapeït rebedor, una exposició temàtica engalanava l’espai d’exposicions del Centre Cultural, una mena de benvinguda per als assistents que ens regalaven els exjugadors d’handbol de Sollana per a emmarcar-nos en el context dels fets: equipatges esportius, material del baló a mà de diversa índole i un grapat de fotografies d’alguns dels millors moments que van gaudir els jugadors. Fins i tot, hi havia una col·lecció d’espardenyes, des de les anomenades catalanes o de beta negra fins a les esportives actuals; una bona metàfora de l’evolució de les millores tècniques en l’esport i, per extensió, de la societat. En passar un parell de minuts i gairebé sense adonar-nos-en, ens véiem empesos per la multitud cap a dins del Saló d’Actes; la presentació estava a punt de començar.

Obria el torn de paraula el moderador, Joan Ferrús, que com a coordinador de la publicació va destacar l’interés del tema i la seua contribució al patrimoni cultural local i va detallar el curs que havia seguit la investigació durant els últims tres anys: des de la idea inicial de l’autor i la decisió de la Junta Directiva d’assumir l’edició del projecte fins al producte final. Tot seguit, va prendre la paraula el president del Col·lectiu Ullal, Francesc Buïgues, qui va destacar la importància de l’estudi i de la investigació per a la historiografia local, ja que —parafrasejant les seues paraules— ens permet comprendre com érem dècades enrere, com una mena d’«examen de consciència».

I així és. Quan Joan Ribera va prendre la paraula, no només ens transportà dècades enrere, sinó que ens remeté a l’Antiguitat Clàssica per a explicar-nos amb més detall l’origen d’aquell esport que a tants sollaners havia captivat. Tot seguit, passà a explicar que l’inici del seu treball no fou fàcil, ja que, per començar, la Federació d’Handbol de la Comunitat Valenciana no té documentació arxivada de l’època, per la qual cosa, segons va apuntar, va haver de basar-se en documentació gràfica i en els testimonis orals dels protagonistes. Entre detalls, anècdotes i fets que no relataré en aquestes línies —ja que no tinc pretensió de fer cap espòiler del llibre—, l’acte va mantenir l’expectació dels presents durant gairebé més d’una hora, fins que Joan Ribera va fer baixar els companys de taula per a bolcar l’atenció dels assistents cap a la projecció d’imatges, unes fotografies optimitzades per Paco Senón. Finalment, es va donar pas a l’entrega d’uns detalls a alguns exjugadors, a tres padrines de l’handbol dels anys seixanta i també a la regidora de Cultura i al president del Col·lectiu. L’alcalde, Juan Roda, i la regidora de Cultura, Cecília Corts, agraïren la tasca que du a terme el Col·lectiu Ullal i aplaudiren la col·laboració que manté l’associació amb l’Ajuntament de Sollana en l’organització d’actes culturals en benefici al poble de Sollana i, en últim terme, inauguraren formalment l’exposició i informalment la picadeta, aquesta vegada al carrer.

Handbol, esport, cultura, hist

òria, poble, recuperació, present, futur, record... són només algunes paraules que ressonaren amb més profusió parlament rere parlament. Totes elles teixeixen la base sobre la qual se sustenta la gènesi d’aquesta investigació sobre l’handbol a Sollana. Aquesta història ha deixat de ser, des d’ara, un record nostàlgic d’uns quants testimonis i ha passat a formar part del nostre imaginari comú com a sollaners.

I, com a epíleg, el sopar. El sopar a la fresca, el sopar a la plaça del poble, a la plaça Major; un sopar multitudinari —el més nombrós fins a la data— al bar Rívoli, ja tradicional punt de trobada, un sopar amb gent que et permet intercanviar impressions i inquietuds diverses. En arribar el moment del café, Francesc Buïgues va prendre la paraula i va agrair l’assistència als comensals, va recordar les activitats dels últims mesos i va anticipar pròxims esdeveniments. En definitiva, el sopar d’estiu és un punt i seguit a les activitats que cada any escriu el Col·lectiu Ullal en la seua pròpia història, la que escriuen els seus socis i simpatitzants, i que permet agafar forces per a un nou programa d’activitats ben carregat d’actes, eixides i tants altres projectes que han de vindre. Així fa goig. Al setembre, més.

Diana Buigues Pastor

Juliol del 2016

Eixida núm. 131: Ruta per l’Horta Nord

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL 

Crònica eixida núm. 131 Ruta per l’HORTA NORD        

Dissabte 9 d’abril de 2016        

Organitza: Javier García i Juanvi Ferrús

Guia: Javier García Gómez (membre de l’Ullal)

Autor de la crònica: Ignacio García Ferrandis

Tal com estava previst, el grup es va reunir al  Molí-Ermita de Vera a les 9 del matí. Una dada que cal destacar d'esta eixida és que varem comptar amb la presència de quatre membres de l'associació cultural la Roca de Beniaia (Vall d´Alcalà). En primer lloc es van donar una sèrie d'explicacions sobre el recorregut i la importància que té l'horta tant en aspectes econòmics, com ambientals i socioculturals. Per desgràcia, en moltes ocasions malgrat ser un paisatge tan proper i que tant ha aportat a la cultura valenciana és una gran desconeguda. Lamentablement, no es va poder visitar el molí però es va explicar la funció que estes construccions tenien en l’antiguitat per a moldre el blat que pertanyia a la burgesia, l'església o l'aristocràcia. El molí originari del segle XIV va patir modificacions al llarg del temps i actualment és un museu etnogràfic gestionat per la Universitat Politècnica de València.

Iniciàrem la marxa a través de camps i séquies, passant pel Molí del Gamba i sequers de xufa. Prompte arribem a l'altura de l'ermita de Vilanova, on observem la perfecta orientació de les alqueries per a aconseguir la major eficiència energètica resultat de molts anys d´experiència. Generalment les portes apareixen al costat de llevant, precisament per a protegir-se dels vents de ponent. Normalment, en la cara nord no hi ha finestres, tret de les cases grans. A més a més, les parets encarades a nord estan pintades de negre, a fi d’aïllar millor la casa dels vents freds.

Arribàrem al barranc del Carraixet, que naix a la serra Calderona. En el seu tram final ens trobàrem un cert cabal a causa de l’existència de surgències d'aigües (ullals), cosa que afavoreix la presència d'algunes aus aquàtiques, com ara agrons i fotges. Poc després arribem a l'ermita del Peixets -situada a la desembocadura del barranc-, on pararem per a reposar forces esmorzant. Es va comentar la raó i motiu de l'existència de l'ermita, pels esdeveniments patits pel rector d'Alboraia, en portar el viàtic a un veí d'Almàssera un dia d'una forta tempesta en què les aigües del barranc anaven crescudes. En intentar el rector travessar-lo la mula en què anava el va tirar, per la qual cosa les Sagrades Formes que portava per al seu ministeri van caure a l’aigua. El capellà va tornar a Alboraia sol·licitant ajuda als feligresos, que trobaren l'arquella buida ja que s'havia obert i les formes s'havien perdut. Van baixar pel barranc fins a la seua desembocadura, i quan van arribar arran de mar van trobar tres grans peixos que portaven en les boques cadascuna de les hòsties que es donaven per perdudes.

Després de l'esmorzar varem reprendre la marxa i passàrem per una barraca, que encara que està deteriorada va permetre analitzar els tipus d'habitatge rural: l’alqueria i la barraca. Les barraques és construïen artesanalment, amb fang i palla que eren els productes que hi havia a l'horta. La família vivia en la primera planta, que també era lloc per a les haques. La part superior o andana era un magatzem. La coberta, a dues aigües i rematada amb una creu, es cobria de bova, una planta que es treia del barranc del Carraixet.

Seguírem la caminada entre camps de cebes i creïlles. També vam poder observar la xufa, ja que en estes dates s'estan preparant els camps per a la seua plantació. Este cultiu va ser introduït pels àrabs en la Península Ibèrica i com és sabut, se n’obté la famosa orxata. Ens vàrem incorporar de nou al marge esquerra del barranc i per votació popular entràrem en una orxateria artesanal a degustar i refrescar-nos amb el producte típic de la zona: l'orxata.

Després d'este breu descans seguírem per un camí paral·lel al carril bici que segueix l'antiga via augusta, per la qual passava antigament la via de ferrocarril cap a Aragó (per això s’anomena “via xurra”). Abans de tornar al barranc vàrem fer una nova parada per a reflexionar sobre la importància de l'Horta i les causes de la seua destrucció. És òbvia la importància del Tribunal de les Aigües, que gestiona les huit sèquies de l'Horta (Quart, Tormos, Mislata, Benager i Faitanar, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella). La seua importància ha sigut reconeguda en ser Patrimoni de la Humanitat, però la seua conservació requereix protegir l'Horta. Destaquem la necessitat de contribuir des de les nostres accions diàries consumint productes de l´horta, aplicant el principi que “tota pedra fa paret”. També vàrem fer una síntesi dels cultius que trobem i l'evolució que han patit. Així, la presència de molins fariners indica l'existència de blat i la importància que això va tenir per al proveïment de la ciutat, la qual cosa va motivar la construcció de l’Almodí, on s'emmagatzemava el gra produït a l'horta. També es va destacar el cultiu de les moreres per a la producció de cucs de seda, que va tenir tanta importància com per a construir la Llotja de la Seda.

Llavors, vàrem prendre el camí de tornada pel marge dret del barranc del Carraixet, passant per Alboraia i seguint un altre tram del carril bici sobre la via augusta, fins el camí de Farinós. Este nom fa referència novament al molí fariner de Vera on, finalment, vàrem arribar a les 14 hores. Amb molta gana ens vàrem desplaçar fins a una antiga alqueria reconvertida en bar, on varem menjar uns entrants i un arròs melós, regat amb cervesa, vi i altres begudes. En resum, un passeig per l'Horta de València d'uns 11 quilòmetres que va permetre aprofundir en el seu coneixement, així com la confraternització del grup Ullal i el col·lectiu la Roca.

Eixida 130: UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part) 5-març-2016

UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part)

Eixida cultural núm. 130 (5.3.2016)

Organitza i guia: Vicent Moncholí    Crònica: Pepa Pastor Andrés

Després de l’èxit obtingut en la visita cultural a València de l’any passat, el Col·lectiu Ullal va organitzar una altra excursió el primer dissabte de març coincidint amb el començament de les festes falleres.

Aquest any l’èxit de l’eixida va sobrepassar totes les expectatives i al voltant de setanta persones, entre socis i simpatitzants del Col·lectiu arribats de diferents poblacions, ens vàrem aplegar a l’Estació del Nord de València cap a les nou del matí. Anàvem retrobant-nos i saludant-nos fins que ens immortalitzàrem en la primera foto de grup davant la façana modernista de l’estació.

Potser l’èxit no siga tant del Col·lectiu com del guia, el nostre benvolgut amic i soci Vicent Moncholí, de Massanassa. Vicent és un home polifacètic, llaurador, empresari, bon coneixedor de la terra i del terme, i apassionat i ben il·lustrat de la història i la cultura valencianes, una cultura fortament arrelada a la religió cristiana i, per tant, indestriables (d’açò Vicent en sap un filó). Vicent ens condueix pels carrers de València com si es tractara de sa casa i nosaltres darrere ell extasiats amb les seues explicacions i les mil i una anècdotes que no es cansa de contar. Ens fa un repàs des de Germana de Foix fins als polítics actuals, passant per reis, nobles i sants que al llarg de sis segles han teixit la nostra història. Senzillament extraordinari, Vicent!

Des de l’estació ens dirigírem cap a la plaça del Patriarca. Els carrers encara estaven tranquils, sols l’oloreta de les xurreries ens recordava que havien aplegat les Falles. En passar per davant el Banc de València, vàrem parar per a contemplar la sumptuositat d’un edifici que ha representat el poder econòmic d’una terra rica i emprenedora, hui en decadència. Tot seguit, continuàrem fins a l’església, una de les dotze primeres de la conquesta, que fou dedicada al principi a sant Andreu i ara a sant Joan de Déu. Com que romania tancada, travessàrem el carrer fins a la plaça del Patriarca. Davant la font de la façana lateral de l’edifici La Nau, la universitat vella, Vicent ens va parlar de la seua fundació a instàncies dels jurats de la ciutat i de l’arquebisbe Pere Lluís Borja. El papa Borja Alexandre VI li atorgà la butlla fundacional l’any 1501; per tant, és una de les més antigues de la península.

El dia, que va sortir primaveral i assolellat, ens va enganyar amb un fred que tallava, així que entràrem precipitats a l’església del Corpus Christi, anomenada també del Patriarca. En entrar, escoltàrem un fil musical de cants gregorians que ens va envoltar de molta pau, era el cor de la capella que assajava acompanyat d’un piano i, enmig d’aquesta atmosfera celestial, Vicent ens va parlar del seu fundador, l’arquebisbe Sant Joan de Ribera, patriarca d’Antioquia, fundador del col·legi per a la formació de sacerdots al qual dotà d’obres d’art i d’una biblioteca de gran valor que ha esdevingut un important centre d’investigació històrica i que nosaltres no poguérem visitar. Amb tot, admiràrem la capella acabada el 1596, decorada amb un fresc de Bartolomé Matarana i amb pintures de Francesc Ribalta; a més, hi destaca el Sant Sopar, que presideix l’altar major. Tot plegat, una meravella. Depenia també d’aquesta institució una capella de música que ha estat el viver de la millor música religiosa valenciana i precisament eixe dia tinguérem la sort de fer-ne un tast.

Des d’ací arribàrem fins al palau del Marqués de Dos Aigües (actual Museu de Ceràmica González Martí) passant primer per la casa-palau dels Boïl d’Arenós, actual seu de la Borsa de València. Els Boïl d’Arenós foren una família molt influent i poderosa de l’antic Regne de València, d’estament militar, que va prendre part en la conquesta de València, per la qual cosa va rebre terres. El palau de Dos Aigües fou de la família Rabassa de Perellós des del segle xv, un edifici inicialment d’estil gòtic que va anar canviant el seu aspecte per a reflectir la puixança de la família, configurant una façana d’estil barroc al segle xviii. Vicent ens va explicar el significat del grup escultòric que adorna la porta principal, una al·legoria dels rius de València, el Xúquer i el Túria, que recorrien el senyoriu del marquesat de Dos Aigües rematat per una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, obra de l’escultor Ignacio Vergara i dissenyat per Hipólito Rovira. També ens va parlar del domini d’aquesta família posseïdora de molts títols nobiliaris i d’un grapat de baronies des d’Aragó fins a Múrcia.

Com que el matí no ens permetia visitar el museu, decidírem anar a pegar un mosset. El nombrós grup es va dispersar i nosaltres seguírem Sabina fins a la plaça del Collado, on entràrem a una xocolateria que tenia un gibrell a vessar de pasta de bunyols enllestida per a fregir, excel·lent remei per a combatre el fred del matí i recuperar energies.

Quan ens tornàrem a reunir davant l’església de Sant Martí, l’ambient de la ciutat havia pujat, la gent omplia les voreres i les xarangues falleres animaven els carrers per on passàvem. El fred anava minvant i nosaltres, ben atipats de dolces viandes, caminàvem pel cor de la ciutat, el barri del Carme. En passar per la Llotja de Mercaders, paràrem per a contemplar aquest important edifici gòtic de merlets coronats que tan important fou per a l’economia de la ciutat i i per al comerç de la seda. Després d’una altra foto de grup, continuàrem fins a l’església dels Jesuïtes, que també trobàrem tancada. Vicent ens va explicar la importància que va tindre aquesta orde missionera i universalista a les nostres terres. Fundadora de la seua primera universitat a Gandia el 1547 i el primer col·legi a València el 1544, fou exiliada per diferències amb les Corts i finalment dissolta. El 1814, fou restaurada per Pius VII i a hores d’ara segueix la seua tasca missionera i educativa.

Continuàrem fins al palau de la família Mercader, també del segle XV, al carrer de Cavallers, actual seu de la confederació de cooperatives valencianes. Fou un sollaner, Paco Girona, qui va tindre l’amabilitat d’obrir-nos les portes per a ensenyar-nos tot l’edifici, rehabilitat per a oficines, però que guarda intactes la planta baixa, el saló de la planta noble (actual sala de reunions) i les golfes reconvertides en aula, i on vàrem apreciar l’artesonat del sostre d’impressionants jàsseres de fusta.

En eixir del palau, sols haguérem de travessar el carrer per a ficar-nos a la cua de la que seria la visita estrela del dia i que amb bon criteri anomenen la Capella Sixtina valenciana: l’església de Sant Nicolau. Acabada de restaurar després de tres anys de treballs, no es pot descriure amb paraules, s’ha d’anar a veure-la i gaudir-la personalment. Sols direm que es va construir en temps de Jaume l l’any 1242, de planta gòtica i reformada al segle xv. Al segle xvii va rebre la decoració pictòrica obra del pintor Dionisio Vidal, deixeble d’Antonio Palomino, i que ara s’acaba de restaurar per la Universitat Politècnica. Una altra joia que els valencians no ens podem perdre.

Després de l’última visita, els carrers ja anaven de gom a gom, l’ambient fester es respirava per tot arreu, gent de totes les edats es dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament, llavors el grup, reblit d’història, es va dissoldre: uns tornàrem cap a l’estació, altres a veure la mascletà i d’altres a buscar un restaurant per a dinar.

Un altre matí agradable i intens que guardarem en el record. Gràcies, Vicent. Gràcies, Col·lectiu. Esperem que el pròxim any es torne a repetir per a poder seguir coneixent millor la nostra capital.

Pepa Pastor Andrés

Inauguració de l'exposició dels llibres de festes de Sollana. 23.04.2015

INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ SOBRE ELS LLIBRES DE FESTES DE SOLLANA.

XARRADA INFORMATIVA A CÀRREC DE JOAN FERRÚS

Dijous 23 d’abril de 2015 a les 19 h i al Centre Cultural, va tindre lloc la inauguració de l’exposició dels llibres de festes conservats fins avui, acte organitzat pel Col·lectiu Ullal i l’Ajuntament de Sollana, i dedicats tots ells a les festes Majors del Crist i de la Magdalena. Dins d’unes vitrines i damunt una taula romanien exposats i ordenats tots aquestos llibres i llibrets que d’aquesta manera mostraven un conjunt atractiu i interessant, on es palesava l’evolució socioeconòmica del segle XX. Francament feia goig observar la col·lecció, tot i estar  incompleta. Aquesta està constituïda pel llibret de l’any 1903 i per la recopilació de Vicent Garcia Castillo que va dels anys 1943 fins l’actualitat. Castillo no va poder acudir per un impediment.

La zona de l’exposició a poc a poc anà omplint-se de persones fins aplegar a ser-ne aproximadament unes trenta-cinc. Anna Espasa, Gestora Cultural, inicià l’acte excusant l’absència de l’Alcalde i la Regidora de Cultura per estar en eixos moments ocupats en l’organització de l’event gastronòmic i festiu “Menja’t Sollana” que s’inaugurava al dia següent. Anna agraí a Castillo la recopilació realitzada al llarg dels anys i a Joan Ferrús l’interés i dedicació posats en aquesta faceta de publicacions. Tot seguit Joan ens parlà sobre la quantitat d’expressions i detalls que contenen els llibres, el qual amb el seu to  i habilitat tan bé va captar l’atenció dels assistents al llarg d’una hora.

Començà parlant del primer i únic llibre conservat d’inicis del segle XX, el de l’any 1903, on allò més característic és la fotografia de l’actual Plaça Major on apareix la torre musulmana. És l’únic vestigi gràfic que tenim de la seua existència  del qual han eixit còpies fotogràfiques, gravats i pintures. A continuació Joan ens destaca el buit de publicacions de l’any 1904 fins 1943, moment en què Castillo inicia la col·lecció. Són d’ aquestos anys els llibrets més senzills i pobres per trobar-nos a la postguerra; segueixen els anys 1950 on s’observa una millora i continuem fins els anys 1970 quan apareix el format actual.

Els assistents recularem mentalment amb el temps de l’any 1903 fins el 1978 per mitjà d’anècdotes, expressions hui fora d’ús i que resulten fins i tot pintoresques, i un munt de detalls extrets de les publicacions. Vegeu si no uns exemples:

“...corridas de becerros...” (any 1943), “... velada de boxeo...” (anys 1948 i 1949), “...se repartirà la cera a domicilio...” per referir-se a donar per les cases ciris la vespra del Crist (anys 1960-62), “...disparo de una monumental traca y bombardeo terrestre mecanizado...” (any 1960).

És curiós la quantitat d’informació històrica i social que se’n pot extraure d’aquests llibres si s’estudien acuradament com a fet Joan, destacant també els anuncis dels comerços locals. Per a l’any vinent queda la segona part de la xarrada que anirà dels anys 1979 fins el 2015. A l’aperitiu final els assistents comentàvem tot allò que acabàvem d’escoltar i els més majors reviscolaren els seus records contant coses sobre el que s’havia parlat.

Francesc Buïgues Bolufer

ÀLBUM DE FOTOS DE L'EXPOSICIÓ

Eixida núm. 122, Un passeig assossegat per València: Dissabte 07 de març de 2015

UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA

EIXIDA nº 122: Dissabte 07 de març de 2015

ORGANITZA I GUIA: Vicent Moncholí (Massanassa)

CRÒNICA: Xavier Chulià i Vicen Gastaldo

Quan vaig llegir que la propera eixida cultural de l’Ullal era a València, i vore que ficava  Vicent Moncholí de Massanasa com a guia per fer una passejada assossegada pel cap i casal, vaig pensar: aquest viatge cultural “paga la pena”.

Arribat el dia, el dissabte n’érem més de quaranta persones congregades a l'estació de Sollana per agafar el tren direcció a Valencia. Alguns pujaren a Sueca i, Vicent i altra parella pujaren a Massanassa. En arribar a la capital, ens esperava altre grupet. En total una cinquantena. La nostra primera parada va ser l´estació del Nord de València, monumental i d’estil modernista d'influència catalana i que molt bé plasmaren els nostres arquitectes, entre ells Demetrio Ribes.

En eixir al carrer, el dia era clar i assolellat, una oloreta a bunyols surava en l’aire i  la ciutat anava a ralentí, eren les primeres hores del dissabte i la gent no tenia pressa per caminar. Prenguérem direcció cap a la Plaça de San Agustí, on es troba l’església de Sant Agustí i Santa Caterina, antic temple del convent dels agustins a la ciutat de València del S. XII on hi havia un claustre impressionant, hui no queda res. D’ací ens dirigírem als jardins de l’antic hospital, conegut també com l’Hospital dels Pobres Innocents, on Vicent ens explicà, entres moltes coses interessants, el destí final d’algunes de les columnes: utilitzades per omplir camins de la marjal. Hui, l’edifici, és la seu de la Biblioteca Municipal. Prop d’allí es troba també l’ermita de Santa Llúcia, situada al Carrer de l’Hospital. 

Per davant del portal gòtic de l’antic hospital, ens dirigírem cap al Col·legi de l’Art Major de la Seda, edifici del S. XV on es va establir el gremi de sederes; actualment està rehabilitant-se i està tancat. Vicent, ens encoratjà a tot el grup a anar a un ritme més dinàmic ja que teníem molt a vore i nosaltres anàvem a pas de formiga, malgrat que es tractava d’una passejada.

El grup es veia esgotat per les explicacions del nostre amic Moncholí i vam decidir fer una parada tècnica per prendre alguna cosa i fer-nos valents per continuar la ruta.

Enfilàrem cap a l`església  de Sant Joan del Mercat o dels Sants Joans, situada enfront de la Llotja de la Seda i al costat del Mercat Central. Monument historicoartístic des de 1942. Primer, Vicent, ens feu una explicació dels orígens d’aquesta parròquia amb el seu gran òcul, conegut com la O de Sant Joan. L’església és d’estil gòtic i fou construïda sobre una mesquita. Després de diverses reformes, té fisonomia barroca i  pintures meravelloses al sostre de l’església. En eixir al carrer i mentre el nostre guia reprenia la paraula per seguir la ruta, un masclet ens fa donar un ensurt i ens recordà que la festa de les Falles era ben a prop. Ens trobàvem ara en la façana posterior, davant la Llotja i d’ací ens dirigírem cap al Mercat Central.

SABIEU QUE......? El Mercat Central és el major centre d’Europa dedicat a l’especialització de productes frescs i el primer mercat del món que té una xarxa informàtica de vendes i distribució de productes a domicili. Quedàrem bocabadats en vore l’edifici modernista.

Després d’unes breus explicacions sobre la Llotja de la Seda, que necessitaria tot un matí per vore-la,  ens dirigírem per uns carreronets estrets del casc antic de la ciutat a l’església de Sant Nicolau i Pere Màrtir. Anàvem de pressa perquè el temps ens guanyava la partida i d’ací, al Carrer Cavallers on ens paràrem davant la seu de la Federació de Cooperatives Agroalimentàries de la C.V. on treballa el soci de l’Ullal, Paco Girona.

Pel mateix carrer Cavallers ens dirigírem a la Plaça Manises, tot just al darrere del Palau de la Generalitat, i després a la Plaça de la Seu, on ens férem una foto de grup. Per darrere de la catedral, Vicent aprofità una ceràmica de Sant Vicent per explicar-nos la tècnica dels socarrats i la vida del sant.

Ens dirigirem tot seguit cap a l’església de Sant Joan de l’Hospital, al carrer de Cavallers,  la més antiga de la Ciutat de València, on ens va sorprendre la gent que eixia d’una boda que acabava de fer-se. Prop d’allí, a la plaça popularment coneguda com Plaça dels Patos  (plaça de sant Vicent Ferrer) als peus de l’església de Sant Tomàs i sant Felip Neri, férem l’última explicació. Portàvem ja més de quatre hores de caminada i les nostres forces començaven a minvar, és per això que fent una pinya tots junts, ens confabulàrem per a una segona eixida cultural.

Abans d’acomiadar-me, vull agrair al Col·lectiu Ullal i en particular a Joan Ferrús i Juanvi, la tasca de fer aquesta crònica d’una visita a la ciutat de València i molt especialment a Vicent Moncholí pel bon dia que ens va fer passar.

Adéu!

Xavier i Vicen.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES

EL CERCLE DE BELLES ARTS DE SOLLANA FA ENTREGA DEL PREMI CERCLE 2014 AL COL·LECTIU ULLAL

EL CERCLE DE BELLES ARTS DE SOLLANA FA ENTREGA DEL PREMI CERCLE 2014 AL COL·LECTIU ULLAL per Pau Córdoba Borràs.    

El passat divendres 23 de gener de 2015, tingué lloc a la Sala d’Exposicions del Centre Cultural de Sollana, el lliurament  del Premi del Cercle de Belles Arts 2014 al Col·lectiu Ullal, per la seua intensa dedicació a potenciar la cultural local i el coneixement del nostre entorn. 

L’acte es va fer coincidir amb una inauguració d’una exposició col·lectiva d’artistes locals, tots membres del Cercle i que va comptar amb l’assistència del Sr. Alcalde de Sollana, regidors , membres del Cercle i públic en general.

Al començament de l’acte, va prendre la paraula el Secretari del Cercle de Belles Arts Ramón Añó, qui va fer una breu exposició dels motius pels quals ens han concedit el premi de l’edició 2014. El premi va consistir en una placa commemorativa de disseny avantguardista, que va ser recollida pel nostre President Joan Ferrús Vanaclocha, acompanyat d’altres membres de la junta com Juanvi Ferrús, Pau Cordoba i Cristina Molina. Després, el nostre president va dedicar unes paraules d’agraïment al Cercle, fent un xicotet resum de totes les nostres tasques, publicacions i treballs dels últims anys.

En acabar, va prendre la paraula el Sr. Alcalde de Sollana Vicent Codoñer, qui va agrair al Col·lectiu tot l’esforç que està fent i també va donar les gràcies a la resta de regidors municipals i públic assistent per la seua presència.  Tot seguit, i per tancar l’acte, prengué la paraula la Presidenta del Cercle Assumpció Codoñer qui va agrair la presència dels assistents  a l’acte i ens va animar a seguir treballant per la cultura en general i especialment a Sollana. 

En acabar els parlaments i fetes les fotografies de rigor, va tindre lloc un Vi d’Honor on, d’una manera mes relaxada, els membres del col·lectiu poguérem intercanviar impressions amb la resta de convidats i autoritats i passar finalment una vetllada molt agradable.

Cal recordar també, que aquest és el tercer guardó que ens concedeixen en poc de temps. El primer va ser (alguns ho recordaran i altres pot ser no ho sabran), el 28 de novembre de 2008,  quan el Bloc ens va lliurar, en un sopar  bastant concorregut a la Seu de les Persones Majors de Sollana, el XVIIé Guardó d’Or de La Ribera , el segon va ser el novembre de 2013 concedit per la Unió Artístic Musical de Sollana i, el tercer, el recentment atorgat Premi del Cercle de Belles Arts de Sollana 2014, que corona la culminació a vora 17 anys de treball i dedicació a la cultura del nostre poble, reconeguda per tots i que sempre quedarà per a la història local.

Eixida núm. 118: La Llum de les Imatges: Culla i Catí

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL, SOLLANA.

Eixida nº 118: La Llum de les imatges: Culla i Catí            

Dissabte, 15 novembre de 2014 

ORGANITZA: Juanvi Ferrús  Zaragozá

CRÒNICA: Leonor Llinares Pedro

LA LLUM DE LES IMATGES. PULCHRA MAGISTRI. L’ESPLENDOR DEL MAESTRAT A CASTELLÓ: CULLA I CATÍ. El dissabte dia 15 de novembre, acudirem puntuals a l´hora acordada i en un moment ens repartírem 20 persones entre 5 cotxes. Eixírem uns darrere dels altres, direcció cap a la primera parada, Culla. I cap a les 10:10 hi  arribàrem. El bon temps ens va acompanyar tot el dia. Allà ens esperaven ja els amics d’Alaquàs

Entràrem al bar La Solaneta i, després d´un poc d’espera ens tragueren un bon esmorzar: embotit i formatge de la zona i un pa boníssim. Alguns dels que portaven bocata decidiren guardar-lo. Tot molt bo. En un moment, es feren les 11, acabàrem engolint l´últim mos i el café, perquè Julia i Vicent Galiana junt als seus amics ens esperaven on s’iniciava la visita i ens avisaven que la guia ja començava.

Arribàrem ràpidament a la església del Salvador, el punt de recepció dels visitants, però com era xicoteta, la visita ja havia acabat; tot i això, la guia es comprometé a ensenyar-nos-la al final.

D’allí ens dirigírem cap l´Antic Hospital, on ens mostren obres que anaven des de reproduccions d’art rupestre de La Valltorta, (del famós pintor Porcar), fins testimonis ibers, grecs, romans o islàmics, destacant entre elles la Mare de Deu de la taronja, d’Olocau del Rei o  l´Arquer de la Cova dels Civil. De les quatre creus que s’hi exposaven, destacava, per la seua senzillesa, la de vidre de roca.

Després  anàrem cap a la Porta Nova, on es veia una esplèndida panoràmica i es divisava fins la mar argentada. Allí vérem  les restes del castell templari, mai més reconstruït, però de les pedres del qual, es varen fer les cases del poble i el paviment dels carrers amb les seues pujades, baixades i escales, tot molt  ben restaurat.

Acabàrem a l´antiga presó (tot i que sona mal), que acollia una mostra de retaules i pintures dels tallers de Morella i el Maestrat, destacant d’entre tots, el Tapís de l´Últim sopar, de la Catedral de Tortosa, del S. XV.

Quan després tornàvem per a vore la església del Salvador, ens trobàrem que estaven fent un bateig amb missa, pegarem una ulladeta ràpida i en eixir ens férem la foto de grup i marxàrem cap a Catí.

A Catí dinàrem al restaurant El Prigó,  crec  que fou un encert, local agradable, varietat de carta,  no massa car i tot molt bo. 

A les 16h. acudírem a la llotja de la Vila on ens esperava el guia. En la part alta admiràrem l´artesanat bonic i senzill, la pintura mural, les finestres gòtiques i el terra tan original amb aquell  empedrat centenari. Després anàrem a la església de la Assumpció que ens mostrava el teginat de fusta recuperat del segle XV i l’esgrafiat del segle XVII, els troços de l’altar de pedra recuperats amb restes de policromia. Destacar també el retaule de la capella de la noble família Espígol o altres lligades al paisatge, com els dos peirons o creus de terme.

Quan eixírem de l´església eren cap les 17,30 h., ens férem la segona foto de grup. L´aire estava refrescant i s´olorava la llenya  d´algunes xemeneies que escalfaven ja les llars del poble. Meta complida, faltava però emportar-nos algun record per al paladar, així que anàrem parant tots a l´eixida del poble, on estava la botiga de la fàbrica de formatges de Catí. Férem cua, carregàrem el que volguérem, ens acomiadarem i, cap a casa.

Un dia molt agradable, missió complida i fins l’altra.   


ÀLBUM FOTOS EIXIDA CULLA I CATÍ

EIXIDA 117, 18 octubre 2014: Ruta Estellés a Burjassot

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL, 

Eixida nº 117: Ruta Estellés per Burjassot.   

Dissabte, 18 octubre de 2014    

ORGANITZA: Joan Ferrús Vanaclocha   

CRÒNICA: Cloti Valerio Chulvi

RUTA ESTELLÉS PER BURJASSOT: El dissabte 18 d’ Octubre va clarejar un dia solejat, amb una temperatura d’estiu, i això que estàvem en la tardor. A les 8,30 es concentraren al Rívoli  els membres del Col·lectiu: Pau Cordoba, Juanvi Ferrús, Pepa Ferrús, Antonia Chulvi , Leonor Llinares, Rafa Calabuig i Pili, Françes Buïgues i Pepa. Anys anteriors havíem celebrat la “Festa Estellés” degustant menjars típics valencians, bé sopant o dinant, enguany però, havíem decidit fer la Ruta Estellés a Burjassot i així conéixer millor la figura humana i el medi on va desenvolupar la seua existència el poeta.   

Jo vaig eixir d’un altre poble, de Faura, a la Comarca del Camp de Morvedre,  i vaig enfilar cap a Burjassot, la població on va nàixer i viure  Vicent Andrés Estellés.  Hi vaig arribar més prompte que els meus companys, que venien de Sollana. Cap a les 9, 30 ja hi era a la plaça d’Emilio Castelar, al centre del poble.  Sortejant les paradetes del mercadet que feien els dissabtes, vaig pujar a l’ermita de San Roc. Des d’allà dalt amb una ullada es veia com estava estructurat el poble i em reconfortà comprovar que no havia perdut gens l’essència de poble, tot i estar molt a prop del cap i casal. Estava asseguda al mur de baixada cap a la plaça, davant de l’Ajuntament  i gratament amb sorpresa comproví que allà estava  la plaça de Jaume I, i tot just al cantonet, la parada 11 de la ruta d’Estellés. Li vaig enviar un whatsapp  a Joan Ferrús preguntant-li on estaven, i em respongué que en l’escultura del poeta, que és la parada 13, ben a prop d’on em trobava jo. Em vaig enfilar cap  a l’escultura i em trobí, després d’un any sense veure’ls, uns quants amics  i a Joan Ferrús explicant la biografia de Estellés.

A tots ens sorprengué molt que Burjassot compte amb un gran nombre de carrers  d’homes molt il·lustres, liberals i republicans com: Castelar, Mendizábal, Blasco Ibáñez, Mariana Pineda, Concepción Arenal, Pablo Iglesias,  etc. Anàvem fent la ruta, però triàvem les parades aleatòriament, per poder fer-la quasi tota.

Cap a les 11, baixàrem de l’Ermita de San Roc, i  paràrem en el punt 9 “Agrupació Musical Los Silos” i, després de llegir el poema “Bandes”, ens asseguérem al bar “Musical” a fer una picadeta, fins les 11:30.

En continuar la ruta, una de les parades que més ens emocionà a tots va ser la de la Plaça de la Constitució, parada 8, on llegírem conjuntament el poema “Assumirás la veu d’un poble”.  L’any 1976, Joan Fuster escrigué “feia segles que, al País Valencià , no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tant potent”.

En aquesta plaça, abans anomenada Plaça del País Valencià, el 1979, el poble de Burjassot  homenatjà a Estellés amb un bust  d’Eduard Cortina. El bust  fou pintat i atacat pels feixistes, i després oblidat per l’Ajuntament, fet que conduí al poeta a donar-lo al poble de Benimodo- on tenia una casa-  i, des d’aleshores, està exposat a l’Ajuntament  d’aquest poble de la Ribera.

Continuant amb el recorregut, paràrem a la Casa de la Cultura i llegírem el poema “Els amants”. Mentre el llegia, recordava quan era una infant i escoltava l'Ovidi Montllor…com ell no el recitava ningú ; o a Paco Muñoz cantant “Assumirás la veu d’un poble”, a Raimon, a Al Tall etc. que també han homenatjat Estellés.

Seguidament,  anàrem cap al Forn de la “trabucà”, molt important per a la família d’Estellés on  llegírem un fragment del llibre “Tractat de les maduixes” que forma part de les seues memòries,  i també el poema “L’ofici”, inclòs al “Llibre de les meravelles” (1971).

Continuàrem la ruta per alguns dels  punts més íntims i emotius per al poeta: Casa de la cosina Fina (15), Casa on va nàixer (16), Casa on va morir la filla Isabel (17), on llegírem el poema “Cançó de Bressol”. Escrivint aquesta crònica, necessitava tornar a escoltar l’Estellés, i em torní a ficar una entrevista que va concedir a TV3 l’any 1987. Només escoltar la seua veu, em transmeté el profund amor per la seua família, el seu ofici i el seu poble. Parlava del fred que va passar al pis on vivia, que era un proletari, un gran home, humil però culte, sensible i compromès amb el seu País.

Així aplegàrem al punt de la ruta 21, la Casa del carrer Josep Carsí, on va escriure el “Llibre de les meravelles” i on va viure el darrers anys de la seua vida. Per a finalitzar l’eixida, anàrem pel carrer Jorge Juan fins la Plaça del Pouet, on tenien els cotxes els meus companys. Ens acomiadàrem  i jo vaig tornar desfent el camí fet  fins el carrer Josep Carsí on tenia el cotxe.

És un gran honor haver fet aquesta crònica, la d’un poeta tan volgut per a tots els que estimem el nostre País. El 27 de març  de l’any 1993 estava l’Ovidi  donant un concert a Castalla, quan va assabentar-se que havia mort el poeta. Molt afectat va dir “S’ha mort el poeta Vicent Andrés Estellés, intentaré cantar M’aclame a tu”.

Cloti Valerio Chulvi

NOTA. Podeu vore les imatges d’aquesta excursió en l’album PICASSA del blog del Col·lectiu clicant:  

ÀLBUM DE FOTOS DE L'EIXIDA A BURJASSOT