Mostrando entradas con la etiqueta senderisme. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta senderisme. Mostrar todas las entradas

Crònica de l’eixida n. 168 a Benaixeve (18 de desembre de 2021)

|

 

Són les 7 del matí, encara és de nit i, a més, està plovisquejant i des de casa a la Plaça Major, que és on ens reunim en totes les eixides que anem amb cotxes particulars, no veig ni una ànima pel carrer. Tan sols hi ha un grupet davant de la Caixa que, en uns segons, ja som un grapat, que no hem pres por de l’oratge, el termòmetre marca 7°, però ni per eixes, estem amb ganes de començar l’aventura, perquè cada vegada que eixim, no sabem mai el que ens depararà, el que ens espera per davant. Comptem caps i en som 21, ens distribuïm en cotxes i cap a Benaixeve.


En arribar al poble, busquem el punt de reunió, el cartell de l’entrada ens indica: Església, Centre urbà, Ambulatori, etc. Ens dirigim a la placeta davant de l’església i, mentres esperem l’aplegada de tot el grup, mirem el termòmetre, i 4°. Busquem un lloc on refugiar-nos: mireu allí es veu algú, preguntem-li. On podrem fer-nos un “calentet”? I ens diu: ací està el Bar del Poble i s’obri a les 9; a més, si espereu un moment, jo soc l’amo i vos obriré. Abans d’entrar ens demana el passaport i jo li dic: venim de Sollana, som valencians, en diu: home dic el Passaport COVID-19, el teniu no? Després de la comprovació dels documents, calfem un poc el cos i recollim les motxilles.
Comença la caminada d’uns de 13,5 km. El primer lloc que veiem en un costat del camí és l’Ermita de Sant Isidre, d’estil molt modern, igual que tot el poble, és un poblet xicotet i molt nou, té un espai recreatiu decorat amb animals típics de la zona, com un senglar, un cérvol, a escala natural. Un poc més avant, ja entrem en la senda que creua tot un paratge verd, de pins, carrasques, sabines, etc., formant la denominada “Reserva Natural de la Biosfera” i un dels pulmons de la Comunitat Valenciana.


Quan feia més d'una hora caminàvem, paràrem a fer-nos un traguet de vi i pegar un mosset, ja que l’oratge i el cos ho demanaven. Començava a emboirar-se l’ambient, i és que estàvem aplegant al “Pic de l'Atalaia”, a 1.157 metres d’altura. Fou una llàstima que l’espessa boira que en eixe moment ens envoltava, no ens va permetre veure totes les vistes, que el mirador ens haguera deixat que contemplàrem.
Ara començàvem la baixada, l’indicador posava 7,25 km a Benaixeve, anàvem cap a baix, més lleugers, però també el perill era més greu, tinguérem sort que no plovia. Paràrem uns instants, per a reagrupar-nos, en la “Font de la Sabina”, que ens venia de pas. I, com era camí de tornada, ja començàvem a fer bona cara i a gastar-nos bromes, fins a l'arribada on estaven els cotxes.
Vam decidir anar a dinar a Tuéjar, i com la carretera va bordejant tot l'embassament (antic pantà del Generalíssim), encara es van poder veure bones vistes durant el trajecte, fent, no cal dir-ho, una paradeta per a la foto de rigor, dalt de la presa. Dinàrem en l'“Hotel Restaurant Álvarez”, amb el seu fumeral encés en flama; el menjar molt bo i fet tot a la brasa, el vi de la zona (Alto Túria), la llàstima va ser que no feien “cremadets. Al costat del restaurant estava la Cooperativa Agrícola, i hi hagué que encara comprà oli o vi.

De tornada cap a casa, ja de nit, a Sollana plovisquejant, igual que quan vam marxar de bon matí. Cadascú a sa casa, una bona dutxa i a descansar, fins a l’altra.


Ramon Añó

Crònica de l'eixida 158 al Parc Natural de las Hoces del Cabriel

|

Las Hoces del Cabriel. Venta del Moro
Excursió núm. 158
Dissabte, 26.10.19 Organitza: Juanvi Ferrús
Crònica: Juan Vanaclocha, Tolet. Fotos: Juan Pradas

Hem quedat a les 7 del matí a la plaça del poble. Ens reunim una bona colla, 46 persones. Una hora i mitja més tard estem a la Font de l’Oliva, punt d’eixida de la ruta.
En baixar dels cotxes notem la frescoreta, hi ha 6 graus de temperatura. Per aquest paratge passa la Canyada Real de la Manxa o de San Juan, el destí final de la qual eren les pastures de l'Albufera de Sueca i Sollana.



Per Venta del Moro el sol despunta amb força. El paisatge és un tapís de verds amb pinzellades de marrons, rojos i morats de les vinyes. Al fons la boira acarona l’horitzó. Tot fa presagiar que serà un dia especial. La ruta ofereix la visió de paratges on podries estar una bona estona gaudint de la grandiositat de la natura.

La senda passa per diversos miradors: la Hoz del Purgatorio, la Hoz de Vicente, la Hoz de Rabo de Sarten y el Valle de Fonseca. Estampes totes elles, d’un paisatge espectacular que de segur quedaran per sempre fixes a les retines de tots nosaltres.
Cal comentar dos xicotets incidents, la caiguda d'un pal d'un dels excursionistes al barranc, sort que només va ser el pal, i també l'esglai que ens donaren Isabel i Joan, amb la seua caiguda, per sort sense massa conseqüències.

Després de la ruta, a dinar al restaurant del càmping a Venta del Moro, on gaudírem, a més del suculent menú, de bona germanor i millor harmonia. Fins la pròxima.

Eixida 136: Assuévar, El Carrascar i el Barranc de la Falaguera (25-2-2017)

|

ASSUÉVAR (Alt Palància): EL CARRASCAR I EL BARRANC DE LA FALAGUERA
Eixida senderista núm. 136 (25.2.2017)
Organitza i guia: Francesc Montagud
Crònica: Vicent San Sebastián i Mª José Cataluña
------------------------------------------------------------------

Eren les set i mitja del matí, quan comencem a arribar els integrants del col·lectiu a la Plaça Major, l'escenari habitual de trobada abans de cada eixida. Ens esperava una hora de carretera fins a arribar al nostre destí: la localitat d'Azuébar, situada en la comarca de l'Alt Palància. Es tracta d'un xicotet poble de poc més tres-cents habitants, amb un terme municipal que s'endinsa en el cor de la Serra d'Espadà, un parc natural que compta amb uns paisatges privilegiats.



Una vegada arribem, percebem la baixa temperatura de l'ambient, la qual feia necessari, més si és possible, el café de rigor que sempre prenem abans de cada excursió. Una vegada arribem al punt d'inici de la ruta, Paco Montagud ens va explicar les principals característiques de la zona que consta d'una orografia complicada, amb terrenys escarpats i barrancs profunds, a més d'una vegetació abundant.

Comencem la ruta amb l'ascens al pic del Carrascar des del poble. Una vegada arribem a la seua base, comencem la pujada travessant els grans blocs de terra roja del camí de Saz, sempre rodejats d'una densa vegetació. A mitjan matí, abans de coronar el pic, parem per a l'esmorzar, on compartim el que havíem portat. No obstant això, només uns valents es van decidir a aconseguir la cima mentres la resta esperava que tornaren de realitzar la difícil labor.


Una vegada ens vam tornar a reagrupar, vam descendir per la Masia de la Mosquera, que en una altra època va estar lligada a l'extracció del suro, perquè en esta zona abunda la surera mediterrània. Encara que en l'actualitat la masia es troba en evident estat d'abandó, continua sent un punt de referència per als excursionistes.

Després de contemplar i inspeccionar durant una estona el vetust edifici, continuem la ruta pel Barranc de la Falaguera, el nom de la qual es deu a la gran quantitat de falagueres que es troben en el seu curs. Seguim el trajecte fins a enllaçar novament amb el camí de Saz, el punt inicial del nostre recorregut, tancant el cercle del que va ser una gran excursió.



En acabar de dinar, vam fer una volta pel poble i observem un detall curiós: la majoria de cases tenen rellotges de sol en les seues façanes. També visitem un antic llavador de roba, que encara hui està en funcionament, com així ho feia veure una senyora que estava fent ús d'ell en eixe moment. A la fi, tornarem a casa amb el record d'un agradable dia amb una gent excepcional.


Eixida núm. 134 : Castell de Maús (Suera) 12-novembre-2016

|

Al voltant de les 9 i poc va començar a arribar un degoteig d’amics de l’Ullal disposats a tindre un meravellós dia de senderisme. Al pàrquing que hi ha prop del bar, que era el punt de reunió, vam anar fent temps fins a estar tots amb la companyia de les primeres converses i d’uns cafenets calentets.

Suera, un menut poble d'uns 650 habitants està situat a uns 300 metres d'altura en plena Serra d'Espadà. Vam fer un breu passeig per dins del poble, per on vam passar pel davant de la Porta de les Ànimes i del Via Crucis, i una església amb un mosaic que em va resultar alhora sorprenent i inesperat.

 La ruta la iniciàrem eixint de Suera pels carrers dels afores entre burrets, cases abandonades amb la crisi de la rajola i camps menuts de cultiu. Després d’un curt recorregut per carretera vam iniciar el camí de pujada per un pendent ascendent amb una barana de fusta i moltes pedres ben grosses que dificultaven bastant la xafada, però que perfectament es podien fer amb una mica de cura. Mentre pujàvem, ens vam trobar uns valents ciclistes que hi baixaven, el que mai arribarem a saber és com ho hauríem aconseguit sense caure cap bac.
El pendent es va pronunciant cada vegada més a mesura que avancem i la senda passa a recórrer una zona que el bosc va cobrint més fins a recuperar el que abans va ser seu. A poc a poc, amb la temperatura ideal que ens va acompanyar, el sol escalfador i els metres d’ascens anaren provocant que tothom anara llevant-se lentament alguna peça de roba d’abric.

Cal destacar de la visita del castell de Maús en esta excursió, les meravelloses i tranquil·litzadores vistes de tot l’horitzó un castell rocós a 580 metres sobre el nivell del mar, inexpugnable en la seua cara sud. Malgrat el seu estat ruïnós, encara conserva trossos bastant extensos de la seua muralla, el que supose que era l'aljub i restes dels diversos recintes emmurallats que envoltaven aquest castell ajudant-nos a imaginar com va ser en la seua època d'esplendor.

Abandonem aquest cim i seguim el nostre camí per un sender sense marcar que ens porta per un bonic pineda. aquest camí ens va portar a unes ruïnes del que va poder ser un mes o un corral. Allà vam fer una nova parada de reunió per reagrupar-nos i continuar baixant. Aquest sender ens connectaria de nou amb les parets de pedra, roca i terra; encara que també és d'una exuberància vegetal tal que en ocasions es menja el sender i ens obliga a obrir-nos pas entre aquesta jungla de pins devorats per enfiladisses, on ens trobem sureres, roures, oliveres, cirerers assilvestrats i gran quantitat d'arbustos cobrint la part baixa d'aquest bosc.

 Aquest camí ens condueix a la carretera que va de Suera a les deus de Castro pel que a l'arribar a l'encreuament, el seguim a mà dreta per anar a dit deu on vam fer un merescut aturada per beure. La senda, esquitxada per flors primaverals, cosa molt freqüent al llarg del camí, ens va acompanyar fins al breu descans.

Baixàrem a la font de Castro, una espectacular font , amb 16 canelles i un toll d’aigua molt abundant. Una font que sorprén per estes terres, amb la zona de pícnic que hi havia. Continuàrem baixant i pujant cap amunt i cap avall per un camí en molt bon estat. En el nostre camí vam poder visitar la "Font de la Bocamina", amagada a pocs metres del nostre camí entre àlbers i pins. L'aigua se sent córrer mentre fem el famós i actual repte del Manquí Challenge. Tornem a reprendre la ruta, el camí baixa més i més...


El que més ens va sobtar a alguns dels caminants va ser l’absolut silenci que durant alguns moments regnava en l’ambient, i és que allò més habitual és escoltar el cant dels ocells o rierols però, tanmateix, ni això... Silenci... Sincerament, no podríem catalogar-ho com a desagradable ni encara menys, únicament podríem anomenar-ho estrany. Aire pur i absolut silenci... Quants anys farà que no heu viscut uns moments així?

Eixida 129: La Serra d'Alèdua (Llombai) 6-febrer-2016

|

CAMINANT PER TERRITORI MORISC:
LA SERRA D’ALÈDUA (LLOMBAI)
Eixida de senderisme i cultural 129 . Dissabte 6 de febrer 2016
Organitza: Juanvi Ferrús  -  Crònica: Maria Vila

Amb l’alegria d’un nou començament d’any i després de les festes nadalenques, es  reprenen les eixides organitzades pels nostres amics del Col·lectiu Ullal que, en aquesta  ocasió ens han preparat una ruta circular per l’antic territori morisc del terme de Llombai,  la Serra d’Alèdua.

Un dissabte més, un poc abans de les 8 d’un matí fresquet, com toca en aquesta època de l’any, començà a acudir la gent a la Plaça Major, punt de trobada per a tots els que teníem ganes de gaudir de la natura una vegada més. Ja ben distribuïts als cotxes per l’organitzador Juanvi Ferrús, eixírem cap a Llombai fins arribar a la plaça de l’Església on deixarem els cotxes per a començar la marxa, no sense abans preguntar qui anava a quedar-se a dinar per a encarregar la taula abans d’iniciar la ruta. 

Passejant pels carrers del poble, eixírem cap al terme i, agafant el camí que passava per davant del cementeri, ens dirigírem cap a la serra entre horts de tarongers, caquis i uns florits bresquillers. Des del mateix camí ja podíem observar l’esplèndida torre d’Alèdua, de la qual prenia el nom aquesta Serra. Una vegada travessat el riu Magre arribàrem als peus d’aquesta Serra per a començar la marxa. 

Començant la ruta el primer que ens va sorprendre, va ser un senyal a terra que marcava l’eixida d’un esdeveniment esportiu que anava a celebrar-se l’endemà per alguns dels camins que nosaltres anàvem a recórrer, l’Àledua Trail Express, una carrera pels senders pedregosos de la serra. Com poguérem comprovar durant tots el nostre recorregut la serra era molt coneguda pels diversos aficionats a l’esport, ciclistes, corredors i senderistes com nosaltres. Continuàrem a una bona pujada inicial per la Senda de l’Estepar, tot i que, molt còmoda perquè el camí estava en bones condicions i rodejat de nombrosos pins, cosa que el notre company Tolet va aprofitar per a advertir-nos que anàrem amb cura amb la processionària, un insecte que feia els seus nius als pins i que ens trobàrem a terra durant gran part del nostre recorregut pels camins. Després de la pujada d’aproximadament un quilòmetre gaudint de la calma i la verdor de l’entorn, i ja en el Pla de l’Estepar, poguérem contemplar unes meravelloses vistes de la comarca de la Ribera, i allí decidírem que ja era hora de parar a esmorzar. Buscàrem el lloc adequat i, amb el bon ambient que caracteritzava aquesta paradeta obligatòria per a recuperar forces, ens menjarem els entrepans acompanyats del gotet de vi, escoltant els nombrosos beneficis d’aquest per a la nostra salut, segons el nostre company Santi Ferrús. Després amb el café i els dolcets compartits com sempre, arreplegàrem els bàrtuls i continuàrem la marxa. 

Ja de baixada i rodejats de vegetació típica de la mediterrània, creuant-nos de vegades amb alguna colla de ciclistes, continuàrem el camí cap al Barranc de Ferrando. 

L’organitzador de la ruta, el nostre company Juanvi Ferrús, de sobte, ens proposà fer un minut de silenci per a poder escoltar els meravellosos sons de la natura. Va ser un moment especial, tan sols s’escoltava el vent i el piular d’alguns ocells. Continuant endavant ens trobàrem amb part del sender botànic senyalitzat amb diferents cartells identificatius de les diverses espècies autòctones de la zona com, l’arborzer, la murta, el margalló, la garrofera, el romaní, entre altres, el qual formava part d’un tram de la Canyada Reial d’Aragó. Continuàrem camí fins a l’inici del barranc on el nostre guia es va despistar un poc del camí correcte, però com a expert en el tema, ràpidament va trobar l’inici del barranc que era per on havíem de continuar. Seguírem el curs d’aquest entre pedres, pujades i baixades durant uns quants quilòmetres. Ja en el tram final, on començava a sobrar-nos la roba perquè el sol ja calfava molt més que a l’inici, ens esperava una bona pujada per una pista forestal que, després d’uns quants quilòmetres fets, se’ns va fer una mica pesada. Arribàrem al Corral Blanc, des d’on ens desviàrem per a fer una visita a la torre d’Alèdua, on el nostre company Joan Ferrús ens esperava per a contar-nos algunes curiositats d’aquesta.

La Torre d’Alèdua, construïda al segle XII dalt d’un turó, era una construcció defensiva d’una de les antigues alqueries àrabs que havien al Marquesat de Llombai, la qual va quedar abandonada després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, i fou l’única que no va ser repoblada pels cristians posteriorment. El seu nom, que de vegades apareixia escrit com a Eleydua, era una modificació del topònim original àrab “al-‘ldwa” que en la nostra llengua podia ser traduït com “més enllà del riu” o “a l’altra vora el riu”, com ens va explicar Joan. Una peculiaritat única entre totes les torres àrabs de la comarca i que encara es conservava en aquesta, era part del mur que la rodejava, anomenat “albacar”, que servia per a refugi dels habitants de l’alqueria en cas d’un atac enemic o també per a guardar el ramat. Una altra cosa molt interessant que ens va explicar Joan, era el sistema d’encofrat que es va utilitzar en la seua construcció, que consistia en uns travessers de fusta que encara poguérem observar tots en els seus murs. La porta d’accés a l’interior de la torre, estava a uns metres d’alçada de la base, i s’accedia a ella per una escala que es retirava, una vegada estaven dins, per a evitar l’entrada de l’enemic.

Una vegada havíem escoltat aquestes curiositats de la torre, prosseguírem la marxa pel camí de tornada al poble cap a les 14;30 per a finalitzar aquesta ruta, d’uns 16 quilòmetres, en la mateixa plaça on l’havíem començat. Alguns companys gaudiren del dinar al mateix poble i altres marxarem cap a casa després d’haver passat un matí  esplèndid. 

                      Maria Vila

Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015. Serra de les Raboses

|

LA SERRA DE LES RABOSES. Cullera
Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015
Organitza: Juanvi Ferrús Zaragozá
Crònica: Mª Jesús Ferrús Zaragozá.

Amb la intensitat amb què la junta del col·lectiu organitza totes les seues activitats, i després de l’habitual parada d’estiu, es programaren les activitats i eixides per al darrer trimestre del 2015, iniciant-les amb l’excursió número 126 al castell de Cullera i la Serra de les Raboses, caminada de fàcil dificultat i amb alta participació.
En els nostres desplaçaments habituals, observem com les lletres del nom de Cullera ens atrauen la vista fins el llom de la seua muntanya, així com al seu castell, però estic segura que pocs privilegiats han tingut l’ocasió de travessar aquest xicotet illot caminant, com ho férem nosaltres el passat 24 d’octubre quan un grup nombrós d’amants de la natura i de la convivència gaudírem, a més de caminar, de la bellesa i les vistes que des d’allà dalt tinguérem.

Iniciàrem l’ascens fins el castell per la part posterior del parc de bombers de Cullera guiats per Juanvi Ferrús que, com sempre, ens delectà amb tota classe d’explicacions i anècdotes sobre la multitud de vegades que havia pujat al castell en bici, així com sobre les restes properes al radar meteorològic.
L’ascens al castell i al santuari va ser curta i sense cap dificultat, totalment accessible per fer-la amb xiquets i en família on, després de l’esmorzar de rigor (que qui no haja vingut mai, l’ha d’experimentar amb els seus propis sentits, no pel contingut de l’entrepà de cadascú, sinó per l’harmonia i el bon humor de tots els presents), realitzàrem una visita guiada a l’interior del castell podent advertir les obres de rehabilitació i l’explicació dels seus orígens, datat del S. X, tractant-se d’una arquitectura militar musulmana, l’objectiu del qual era la vigilància del comerç del riu Xúquer fins la seua eixida al mar, narrant la seua llegenda que per curiositat us redacte:
“El rei Jaume no va poder conquistar-la en 1235 per la força, ja que no va trobar pedres redones per utilitzar-les en els seus fonèvols i altres màquines de guerra. Va afegir que forces màgiques i misterioses amagaren les pedres útils en llocs recòndits per la qual cosa el rei es va veure forçat a alçar el setge i, únicament mitjançant un pacte celestial aconseguí ocupar la ciutat el 1239. Una llegenda i un pacte celestial que s’accentua amb la presència de l’àngel amb les ales esteses a manera de protecció que du en la cimera l’escut de la ciutat.
La base de la llegenda estaria en funció del fracàs del monarca de conquistar la ciutat durant el setge de 1235. Cullera i les alqueries del seu terme, davant de l’atac, buscaren protecció en la zona pròxima al castell. Jaume I utilitzaria les catapultes però els projectils no podrien aconseguir l’altura convenient ni cobrir tota la superfície, protegida per dos cinturons defensius. La mateixa Crònica del rei narra la raó del fracàs: no hi havia pedres per ser llançades per les màquines de guerra. Però Jaume I havia de ser conscient de les dificultats i també que aquestes serien majors quan intentara l’ascens de les catapultes i dels projectils adequats, per la qual cosa l’empresa estava condemnada al fracàs degut a les dificultat del terreny, però encara més per la necessitat de temps, homes i aliments dels quals no disposava en aquell moment. Ni el rei ni la seua Crònica podrien acceptar el fracàs i, potser per això, l’explicació es tancà únicament amb la falta de pedres. D’ací la llegenda.
Al marge d’ella, en 1239 el castell de Cullera es lliurà al rei de manera pacífica i amb això es cobrí l’objectiu, el que possiblement donà arguments per a que quan es narraren els fets de la conquesta en la Crònica, el monarca silenciara els problemes d’infraestructura pels quals no va aconseguir prendre el castell en 1235.”
Després de la visita, ens encaminàrem fins el més alt del cim, on poguérem delectar-se de vistes meravelloses, des del golf de València, fins bona part del litoral mediterrani, passant per la marjal valenciana, sobre senda d’11 km, fent parada en el fortí defensiu construït durant la Guerra Carlista, passant per les set lletres del nom de CULLERA, pintades en la vessant de la muntanya i la bola del radar meteorològic, fins arribar al far de Cullera, des d’on continuàrem fins el restaurant que ens va oferir una paelleta boníssima amb la millor companyia.

Per tancar aquesta crònica, he de comentar que no vaig observar cap rabosa pel camí que dona nom a la serra que travessàrem. 

ÀLBUM DE FOTOS

Eixida 124: El Tossal de Vallada. 23-maig-2015

|

EL TOSSAL DE VALLADA. Eixida nº 124: Dissabte, 23 de maig de 2015   
ORGANITZA: Juanvi Ferrús  Zaragozá           CRÒNICA: Santi i Pepa Ferrús  

Podria ser un dissabte qualsevol, però no, eixe dissabte ens havien citat per fer una nova ruta de senderisme, aquesta vegada per la comarca de la Costera. L’organització va ser a càrrec de Juanvi Ferrús, alma mater en les eixides d’aquestes característiques.
L’eixida estava prevista a les 7:35 h. del mati i el punt de concentració, la plaça Major del poble. Els excursionistes acudírem bastant puntuals a la cita: Juanvi, Joan, Pau, Pepa, Xus, Pili, Vicen, Xavi, Cristina, Jorge, Isabel, Pepe Montaner, Santi i Pepa. Ens faltà el cafenet matiner i algun membre va proposar canviar el lloc de concentració, ja que el Rívoli no obri fins les vuit del matí.

Agafàrem tres cotxes i ens dirigírem cap a Vallada, allí ens esperaven altres membres del col·lectiu, entre ells, Vicent Ros, Vicen, Carmen i Manolo Llorente (cunyat de Vicent i Vicen), Javier García, el seu fill i un estudiant de Colòmbia. Una sorpresa va ser quan al lloc de concentració va acudir un alumne de Pilar Fuset, Daniel, per fer l'excursió amb nosaltres i dic sorpresa perquè no sabíem res i la veritat és que es va portar de meravella, no parava de preguntar-li coses a Pilar i no se separà d’ella en tota l'excursió, demostrant el gran feeling entre ells.
Després del cafenet en el restaurant La Sal del Romer, lloc on havíem reservat per a dinar, tot el grup ens dirigírem cap al que s’anomena paratge de les ermites i des d’allà el nostre guia ens portà al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, molt bonic per cert. Tot seguit, iniciàrem el recorregut una mica fort, pràcticament sense escalfar, ja que l'ascens inicial va ser duríssim, una empinada molt forta, amb molta pedra solta, per tal de buscar la senda que hauria de dur-nos al nostre recorregut (PRV Alt del Campello 1’7km- El Tossal 2’9 km)

L’anècdota del dia va ser que quan ja portàvem un bon tros caminat deixant-se portar pel nostre guia Juanvi, ell mateix ens comentà: No tinc massa clar que siga per ací. Després de caminar un bon tram amb incertesa, la sort ens acompanyà, de prompte veiérem dos excursionistes que tornaven d’una altra excursió i ens indicaren que ens havíem equivocat. Vam haver de tornar enrere per agafar la ruta correcta. Això vam fer tots prenent-s’ho amb un toc d’humor propi, de gent sana, que sap que açò li pot passar fins al millor excursionista. El que havia passat es que algú va modificar el senyal que hi havia indicant  el desviament de la ruta, fent que tots ens equivocàrem de camí. Nosaltres mateix rectificàrem el senyal per evitar aquesta mateixa confusió a altres excursionistes.
Abans d’arribar al cim del Tossal, paràrem a esmorzar. Com sempre, cadascú amb el seu entrepà, acompanyat de fruits secs, olives d’elaboració casolana, vinet, cafè, dolços. Ressenyar, la coca de Cristina que estava boníssima i les olives fetes per Jorge.
Finalitzat l’esmorzar ens dirigírem al cim del Tossal, abans però, ens desviàrem per una senda per poder vore un altre paisatge totalment diferent. Juanvi ens digué que allò és el que es coneixia com la toscana valenciana.  

Tornàrem enrere per continuar per la senda que havíem deixat i començàrem la pujada del Tossal. Durant el camí, Javier García anava explicant les curiositats d’aquest meravellós paisatge. Les seues paraules ens delectaven mentre caminàvem.
La pujada va ser molt harmoniosa, formant-se diferents grupets fins arribar tots junts al cim del Tossal (726m2.) Allí sí que ens va donar una gran lliçó magistral el nostre company Javier, fent una menció especial a la vegetació autòctona de la zona (màquia, i d’ací la paraula maquis), mentre divisàvem un gran paisatge només apreciat per aquells que compartim la natura. Podíem veure els pobles de Moixent, Montesa amb el seu Castell, Canals i Alcúdia de Crespins.
Des d’allà dalt iniciàrem la baixada, per cert, un poc abrupta, però emocionant. Pel camí, ens trobàrem la Font d’Espanya, on férem una xicoteta parada per refrescar i alguns prendre algun aliment. Una vegada el cos havia recuperat forces, continuàrem endavant seguint el camí asfaltat per dirigir-nos al punt d’eixida, no abans d’haver passat per davant d’un xalet que ens despertà la curiositat. Pilar ens va dir que pertanyia al expresident de la Diputació de Valencia Fernando Giner.  
Mentre caminàvem, els més entesos anaven comentant les propietats de plantes característiques de la zona com el timó, el romer i altres.  

Per fi, sobre les 13:45 h. aplegàrem al lloc de l’eixida, on férem punt i final d’aquesta meravellosa excursió amb un dinar de germanor disfrutant d’una gran paella que ens prepararen el restaurant La Sal de Romer i com no d’una tertúlia molt agradable i molt ben portada per part de tots.

ÀLBUM PICASA

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB