Eixida núm. 134 : Castell de Maús (Suera) 12-novembre-2016

Al voltant de les 9 i poc va començar a arribar un degoteig d’amics de l’Ullal disposats a tindre un meravellós dia de senderisme. Al pàrquing que hi ha prop del bar, que era el punt de reunió, vam anar fent temps fins a estar tots amb la companyia de les primeres converses i d’uns cafenets calentets.

Suera, un menut poble d'uns 650 habitants està situat a uns 300 metres d'altura en plena Serra d'Espadà. Vam fer un breu passeig per dins del poble, per on vam passar pel davant de la Porta de les Ànimes i del Via Crucis, i una església amb un mosaic que em va resultar alhora sorprenent i inesperat.

 La ruta la iniciàrem eixint de Suera pels carrers dels afores entre burrets, cases abandonades amb la crisi de la rajola i camps menuts de cultiu. Després d’un curt recorregut per carretera vam iniciar el camí de pujada per un pendent ascendent amb una barana de fusta i moltes pedres ben grosses que dificultaven bastant la xafada, però que perfectament es podien fer amb una mica de cura. Mentre pujàvem, ens vam trobar uns valents ciclistes que hi baixaven, el que mai arribarem a saber és com ho hauríem aconseguit sense caure cap bac.

El pendent es va pronunciant cada vegada més a mesura que avancem i la senda passa a recórrer una zona que el bosc va cobrint més fins a recuperar el que abans va ser seu. A poc a poc, amb la temperatura ideal que ens va acompanyar, el sol escalfador i els metres d’ascens anaren provocant que tothom anara llevant-se lentament alguna peça de roba d’abric.

Cal destacar de la visita del castell de Maús en esta excursió, les meravelloses i tranquil·litzadores vistes de tot l’horitzó un castell rocós a 580 metres sobre el nivell del mar, inexpugnable en la seua cara sud. Malgrat el seu estat ruïnós, encara conserva trossos bastant extensos de la seua muralla, el que supose que era l'aljub i restes dels diversos recintes emmurallats que envoltaven aquest castell ajudant-nos a imaginar com va ser en la seua època d'esplendor.

Abandonem aquest cim i seguim el nostre camí per un sender sense marcar que ens porta per un bonic pineda. aquest camí ens va portar a unes ruïnes del que va poder ser un mes o un corral. Allà vam fer una nova parada de reunió per reagrupar-nos i continuar baixant. Aquest sender ens connectaria de nou amb les parets de pedra, roca i terra; encara que també és d'una exuberància vegetal tal que en ocasions es menja el sender i ens obliga a obrir-nos pas entre aquesta jungla de pins devorats per enfiladisses, on ens trobem sureres, roures, oliveres, cirerers assilvestrats i gran quantitat d'arbustos cobrint la part baixa d'aquest bosc.

 Aquest camí ens condueix a la carretera que va de Suera a les deus de Castro pel que a l'arribar a l'encreuament, el seguim a mà dreta per anar a dit deu on vam fer un merescut aturada per beure. La senda, esquitxada per flors primaverals, cosa molt freqüent al llarg del camí, ens va acompanyar fins al breu descans.

Baixàrem a la font de Castro, una espectacular font , amb 16 canelles i un toll d’aigua molt abundant. Una font que sorprén per estes terres, amb la zona de pícnic que hi havia. Continuàrem baixant i pujant cap amunt i cap avall per un camí en molt bon estat. En el nostre camí vam poder visitar la "Font de la Bocamina", amagada a pocs metres del nostre camí entre àlbers i pins. L'aigua se sent córrer mentre fem el famós i actual repte del Manquí Challenge. Tornem a reprendre la ruta, el camí baixa més i més...

El que més ens va sobtar a alguns dels caminants va ser l’absolut silenci que durant alguns moments regnava en l’ambient, i és que allò més habitual és escoltar el cant dels ocells o rierols però, tanmateix, ni això... Silenci... Sincerament, no podríem catalogar-ho com a desagradable ni encara menys, únicament podríem anomenar-ho estrany. Aire pur i absolut silenci... Quants anys farà que no heu viscut uns moments així?