Eixida 125: Forada al Palmar. Una agradable passejada per la marjal. 6-juny-2015
Crònica: Josep Lozano
L'escriptor
Enric Valor emprava la paraula "forada/forades" -derivada d'eixir
fora del lloc habitual de residència- per denominar les excursions per anar
a caçar o per conéixer el nostre país. En aquest cas, i a petició dels amics sollaners
de l'Associació Cultural Col·lectiu
Ullal, us contaré la forada que férem al Palmar el primer dissabte de
juny, vespra de Corpus, organitzada per Vicent Moncholí de Massanassa, de la
qual va ser guia excel·lent, com també
Juanvi Ferrús, de Sollana.
Tot començà el dia 30 de maig, en la
presentació del meu poemari L'Albufera.
Palus Naccararum al Centre Cultural de Sollana, quan Vicent Moncholí i Joan
Ferrús comboiaren la meua dona, Magda Añón, i el nostre amic Josep Serer -que
havien llegit alguns poemes del llibre en l'acte- a participar en l'excursió i dinar amb què el Col·lectiu
Ullal tancaria enguany el cicle d'eixides
de 2014-2015 i que farien per la marjaleria o terra d'arròs.
Dies després, Joan Ferrús va
enviar-me un mail indicant-me la data triada: el 6 de juny, vespra del Corpus, en
què hauríem de fer cap a la plaça Major de Sollana a les 8,30 h. L'excursió, que costaria uns 20€, incloïa també el dinar
i una curta passejada en carro.
El dissabte, dia 6, eixírem d'Alginet
ben tocades les vuit amb el cotxe de Josep Serer. Prenguérem el camí de les
Mallades o Trullàs tot recte. Passàrem per la Mocarra, creuàrem la CV-42
(deixant a la nostra esquerra la venta del Magre) i el pont de l'Autovia A-7.
Després, trencàrem a l'esquerra pel camí d'Alzira en direcció a Sollana.
Hi arribàrem a l'hora indicada, atés
que per aquesta drecera hi haurà uns deu quilòmetres entre poble i poble, distància
que fàcilment pot fer-se amb uns set o vuit minuts o ben poc més. Aparcàrem el
vehicle a la plaça de Fermí González Morón, davant del mercat, i quasi a tocar
de la plaça Major. Quan arribàrem ja n'hi havia gent, i entre ells alguns dels
organitzadors: com Joan i Juanvi Ferrús, a qui saludàrem. Ens férem un calentet a les tauletes del Bar
Rívoli que hi havia parades en la plaça,
davant de la casa de l'Ajuntament o Casa de la Vila. Edifici que en certa manera va sorprendre'm,
ja que pintat de feia poc lluïa un color vistent, vital, molt mediterrani.
Des d'allí, travessant la marjal,
partírem cap al Palmar, població bastida sobre una antiga illa de la llacuna i
on Vicente Blasco Ibáñez fa transcórrer bona part de l'acció novel·lística de Cañas y
barro. Títol que fa al·lusió als materials amb què es bastien les
barraques d'aquella població, de les quals encara n'hi ha alguna que altra, però ben poques.
Havíem quedat en trobar-nos a les 9
h, amb Vicent Moncholí i amb la resta de
la gent a les Eres, en la part sud del poble. Una vegada tots aplegats, la
forada la integràvem una seixantena de
persones de diverses procedències. Generalment de pobles de l'Horta i de la
Ribera: Sollana, Massanassa, Sueca, Alginet, Alzira, Algemesí, Alaquàs i algun
més que ara no recorde.
Després d’unes paraules de benvinguda de
Vicent Moncholí, anant a peu, iniciàrem el
nostre recorregut cap al tancat de la Baldovina, antiga propietat d'uns
influents terratinents de Sueca, els Baldoví, i que rep el nom d'una de les seues antigues propietàries,
la qual es va casar amb el baró de Càrcer. La finca, amb una extensió de 1.200
fanecades, es troba a cosa d'un quilòmetre del poble i ocupa bona part de la
punta nord amb què el terme de Sueca limita amb l'Albufera i que té una de les
cases més grans i emblemàtiques de la terra d'arròs. El conjunt immoble també
compta dos magatzems i un sequer, com també amb un esvelt fumeral de rajoles
cara-vista bastit el 1938, en plena guerra civil, per al motor de vapor que
prenia l'aigua de la carrera de la Reina, que passa pel costat, a fi d'embassar
els camps amb l'aigua de reg o de desguassar-los quan era menester. Els del
Palmar, per les dimensions de la casa-habitatge, li diuen la Casota. Vicent n'havia
aconseguit les claus i vam poder veure-la per dins. La planta baixa, amb mobles
senzills i humils, l'ocupaven els casers. També hi havia indicis de devocions
religioses, que indicaven la procedència suecana dels propietaris: en l'entrada
una rajola ceràmica amb la Mare de Déu
de Sales, i a la cuina una altra, més xicoteta, amb els Benisants de la Pedra:
Abdon i Senent. Al primer pis, que
ocupaven els amos en els seues estades vacionals o en l'època de caça, hi havia
mobles amb més entitat i algunes aus dissecades. En la Baldovina van ser casers
cinc generacions seguides d'una mateixa família, que ara viu al Palmar i que té
com a sobrenom els Casots.
Hi feia un dia assolellat, esplèndid,
i acabada la visita a la Baldovina —que van amenitzar amb les seues interessants
explicacions Vicent i Juanvi— tornàrem al Palmar i ens distribuírem entre bars
i restaurants per a esmorzar.
Després de carregar forces, el grup es traslladà a la seu
de Comunitat de Pescadors on ens
esperava el seu president, José Cavaller. La Comunitat, que fins a la vinguda
del turisme va ser un dels puntals econòmics del poble, compta amb llarga i respectable
antiguitat, ja que va ser fundada en l'any 1248, deu anys després de la
conquesta de la ciutat de València per Jaume I. En la casa-seu, ubicada al
carrer Caudete núm. 13, la planta baixa es fa servir de llonja per a vendre peix
i anguiles, i dalt té un ampli saló d'actes per a les seues reunions. Al saló
d'actes, el Sr. Cavaller va explicar-nos
un poc la història i alguns aspectes de la Comunitat de Pescadors, el
sorteig dels redolins o llocs per a pescar, els problemes actuals, i entre ells
els de la contaminació del llac, que sembla que a poc a poc va solucionant-se.
També va dir-nos que la mateixa existència de l'Albufera es deu al fet que la
Comunitat, per defensar els seus interessos de pesca, s'oposà sempre a què
l'aterraren per a crear camps d'arròs, pràctica que va prohibir-se l'any 1927.
Tot i això, de la superfície del llac, que als segles xvi i xvii se
suposa que abastava unes 30.000 ha, a hores d'ara només en resten unes 2.300.
Després ens traslladàrem a la
trilladora del Tocaio, construïda al costat d'un dels embarcadors del Palmar.
La trilladora era una màquina per a batre cereals, en aquest cas l'arròs. Però
que també va donar nom a les típiques construccions que albergaven les trilladores fixes, perquè també hi havia
trilladores transportables, que instal·laven temporalment en els sequers dels
tancats o de les poblacions. Van ser introduïdes en el primer terç del segle xx; les primeres foren alemanyes, de la
marca Ajuria, SA. Introducció que suposà un pas molt important en la
mecanització de la producció d'arròs i una commoció social, perquè llevava els
jornals de trillar amb els animals de
càrrega o de bast. El meu pare em contava que Alginet, on també es conreava
arròs, a la nit, d'amagat, quan les màquines restaven parades al sequer, hi
havia qui anava i les boicotejava posant-hi pedres o fustes per a fer-les
malbé.
A la trilladora del Tocaio radica la
seu de la Fundació Assut que té, entre els seus objectius més peremptoris, el
de salvaguardar i donar a conéixer a escolars, a estudiants i a la societat valenciana en
general, el patrimoni i la memòria dels nostres paisatges naturals més pròxims:
els de l'Horta i de l'Albufera, com ens va explicar la senyora Maria Gimeno
Bellver, coordinadora de Projectes. Després vam veure un documental ben curiós
sobre l'Albufera, realitzat en la dècada dels anys 50 del segle passat. A
l'edifici també hi ha instal·lat un petit museu d'eines d'agricultura i accepta
donacions per ampliar-lo.
Després, la meitat de la gent de
l'excursió ens desplaçàrem en dos carruatges de cavalls, tirats cadascú per una haca, al motor de
l'Estell, on havíem de dinar. En el nostre, menat per Pepin, anaven unes quinze
catorze persones. El qual ens va contar que solia fer collita d'encisams, que
l'haqueta que ens duia tenia 16 anys i procedia d'un poble navarrés ubicat prop
de Tafalla o d'Estella, i que ell mateix
havia anat a comprar-la. Com també que li agradava molt veure les competicions
de 'tir a gato', que fan els carreters de l'Horta el dia de Corpus a València —que
era l'endemà— al carrer Avellanes o davant del palau de l'Arquebisbe, abans de
començar la famosa processó.
En pocs minuts arribàrem a la creu de
l'Estell, una petita creu erigida sobre
una peanya formada per dues peces d'una columna de secció cilíndrica i un gran
trompellot de secció octogonal, també de pedra;
a poca distància s'hi troba el motor del tancat.
L'Estell és el nom d'una antiga illa
de l'Albufera, quan la llacuna
comunicava lliurement amb el mar, illa que també era alhora bovalar i
refugi de contrabandistes, per la seua proximitat a la gola, com ens contà
Vicent. Aprofitant l'illa es va crear el tancat, que supera el nivell de
l'aigua de les séquies que l'envolten i que per això necessita el motor per
apujar-la als camps o per desaiguar; en
una operació del motor que ens mostraren i que els usuaris li diuen
"fer l'ona". Mentre esperàvem la paella, que va ser magnífica, vam
veure també, en una séquia a tocar de la casa del motor, els petits samarucs.
En diversos punts de l'excursió es
van llegir poemes de L'Albufera. Palus
Naccararum, que Vicent havia fotocopiat i repartit abans entre la gent.
Després de dinar també se'n llegiren alguns, a més de "Els amants",
un potent poema d'amor de Vicent Andrés
Estellés. Altrament, i per la meua part,
també hi he aprés noves paraules, o noves accepcions, com ara: borró, Borronar, cameta, redolí,
mànega (per tornado), ventrellar l'arròs o mornell.
Ara només em resta donar les gràcies
al Col·lectiu Ullal, per la seua deferència i amabilitat i, sobretot a Vicent,
a Joan i a Juanvi. I dir-vos que va ser un plaer compartir i participar en una
jornada tan agradable. Impulsada per l'afany de difusió i coneixement d'uns paisatges
naturals tan bells, com també per l'estima de la nostra terra i de la nostra
llengua. Moltes gràcies.
ÀLBUM PICASA 125