Eixida 161: La Ruta del Silenci: passejant entre epitafis pel Cementeri General de València

Eixida núm. 161. Dissabte, 18 de gener de 2020

Organitza: Juanvi Ferrús Zaragozá

Guia: Rafael Solaz i Albert

Crònica: Diana Buïgues Pastor

La Ruta del Silenci: passejant entre epitafis pel Cementeri General de València

El passat 18 de gener el Col·lectiu Ullal va estrenar el programa d’activitats de l’any 2020 amb una eixida del tot especial; una eixida que, si m’ho permeteu, s’allunya de les habituals. I és que, inevitablement, vinculem els cementeris amb episodis foscos de la nostra realitat i no solen ser, precisament, espais que acullen visites agradoses. Tanmateix, aquesta visita ens va demostrar que, lluny del que d’entrada podríem imaginar, també als cementeris es pot aprendre sobre història, art o arquitectura: són autèntics museus a l’aire lliure. Així, disposats a endinsar-nos en els passadissos del Cementeri General de València, cap a les deu i mitja del matí una cinquantena de persones ens reunírem a l’entrada principal. Alguns acudíem directament des de València i la gran majoria s’havia desplaçat des de Sollana. Minuts més tard, Rafael Solaz —bibliòfil, investigador i creador del projecte Museu del Silenci— ens va donar la benvinguda i ens oferí unes pinzellades sobre el que trobaríem al llarg del recorregut. També ens comentà que la nostra estada coincidia amb un homenatge a Enric Valor que tindria lloc al cementeri coincidint amb el vinté aniversari de la seua mort.

La visita començà en la secció primera, la més antiga. Si bé el cementeri s’inaugurà el 1807, no fou fins a mitjan segle XIX que començaren a construir-se els panteons que ara ocupen gran part d’aquesta secció. Posàrem rumb al Cementeri Civil i, de camí, Solaz ens anava explicant dades curioses: des d’un mausoleu amb forma piramidal fins a una tomba d’una família maçònica, passant per tota classe de simbologia funerària que es repeteix en moltes construccions. Travessàrem la secció tercera, famosa per les columnes que l’engalanen, i arribàrem fins al Cementeri Civil, independent de l’anterior fins després de la guerra civil. Ací descansen personalitats com el periodista Azzati, l’escriptor Blasco Ibáñez, Constantí Llombart o Amparo Meliá. En aquesta secció hi ha una de les fosses comunes del cementeri, rehabilitada recentment, on es troben les restes de moltes víctimes de la dictadura franquista.

En eixir-ne, el guia reparà en un detall curiós d’una tomba que tenia gravat el rostre d’una xiqueta de comunió: una mà que subjecta el passamà de l’entrada, com si ens restringira el pas, potser en senyal de respecte pel difunt. Continuàrem fins a la Creu del Còlera on estan soterrades moltes víctimes d’aquesta epidèmia que arrasà les comarques valencianes durant el segle XIX. Una vegada soterrades, es cobrien de calç i arena i, fins i tot, algunes es cremaren juntament amb els seus objectes personals. Continuàrem el recorregut amb una companyia felina constant i passàrem per les tombes més antigues, aquelles que foren adquirides a perpetuïtat i que ja gairebé ningú visita. Durant la passejada podíem comprovar que, tal com ocorre en els entramats urbans, el cementeri és un reflex inevitable dels contrastos socials: de l’ostentació a la senzillesa, de l’artificiositat a l’humil retorn a la naturalesa.

I arribàrem al nínxol 1501. Aquesta tomba conté les restes d’Emília, la protagonista d’una història commovedora que el nostre guia s’esforçà a explicar-nos amb passió. Una història tant recaragolada com real que tingué com a escenari el Cementeri General, com a protagonistes els joves amants Vicente i Emília i com a destí fatal el nínxol que teníem al davant. Rafael Solaz ha salvat de l’oblit aquest dramàtic episodi amorós i n’explica la història en un interessant llibre. En acabant, com a homenatge, Solaz hi col·locà un ram de flors i continuàrem, corpresos, fins a la secció setena dreta. En aquesta secció es troba la zona més gran de fosses, intervingudes i rehabilitades per l’Ajuntament de València recentment. També descansa en aquesta secció Nino Bravo que, contràriament al que podríem imaginar, la làpida no conté el nom artístic del cantant. Sembla que l’abundant presència de fans va obligar els familiars a deixar-hi només el nom de pila, ja que alguns n’arrancaven les lletres.

L’últim tram del recorregut el dedicàrem als mausoleus i els panteons de la secció primera, no sense abans visitar, per petició popular, la tomba de Rafael Conde, el Titi. Mausoleus, panteons i fèretres d’estils arquitectònics diversos —neogòtics, romànics, minimalistes, classicistes...— s’alcen per intentar desafiar l’inevitable pas del temps. Solaz ens mostrà l’estrambòtic i inacabat panteó d’Ángel Cristo, amb uns lleons de marbre i una cúpula en forma de carpa de circ. Continuàrem pel fèretre de Sorolla, pel del Marqués de Campo fins al panteó de la família Moroder. Aquest últim, encarregat a Marià Benlliure, és un dels més bonics del cementeri: presenta un àngel a la porta que ens convida a entrar-hi i antigament estava adornat amb figures de bronze, ara substituïdes per figures de resina per a evitar els robatoris.

Tot i que no se sap amb certesa, es calcula que el nombre de difunts del Cementeri General s’aproxima als dos milions. Inicialment, els soterraments eren davall de terra i més tard es construïren els primers huitanta nínxols, adquirits, com és natural, per famílies adinerades. Aquests nínxols es troben a l’entrada principal del cementeri a mà dreta i esquerra, i contrasten amb els majestuosos mausoleus i panteons que queden tot just d’enfront. I en aquesta ubicació, tres hores després del començament de la visita, Rafael Solaz va posar punt final a la seua explicació entre aplaudiments, que també rebé Juanvi per l’organització de l’eixida. Els núvols havien començat a dispersar-se en un cel cada vegada més clar i el sol ja despuntava. Alguns aprofitaren el moment per a adquirir les publicacions a les quals el guia havia fet referència durant la visita. Deixàvem arrere el Museu del Silenci i eixíem al carrer, a l’altra realitat, a l’altra cara de la vida.

Teniu moltes més fotografies al Facebook del Col·lectiu Ullal:
ALICIA GIRONA: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=4051386321553928&set=a.4051397454886148&type=3&theater
PACO SENÓN: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10218971205703535&set=pcb.2786901558025968&type=3&theater
CARMEN ANDREU: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10213095870869956&set=pcb.2785059694876821&type=3&theater
JUAN PRADAS: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=757741684720820&set=pcb.2784444021605055&type=3&theater

Eixida 153. VALÈNCIA BONICA: SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA

VALÈNCIA BONICA:

SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA

Sisé centenari de la seua mort  (1419-2019) – Any Sant Jubilar Vicentí

Eixida cultural núm. 153. Dissabte, 9 de març de 2019

Crònica: Pepa Pastor Andrés

El dia 9 de març, com ja és costum a l’entrada de la primavera, tornàrem a València per a conéixer més la ciutat i gaudir d’un dia magnífic pròxim a la festivitat fallera. La visita, guiada pel mestre i recentment nomenat president de l’Ullal, Gauden Fernández, va ser molt intensa i interessant, per damunt —diria jo— de totes les expectatives. Si haguera de resumir tot el que ens va contar, ni la memòria ni l’espai m’ho permetrien.

Eixírem amb el tren de les 8.30 del matí un nombrós grup de persones —al voltant de seixanta— i arribàrem a València a les 9 hores. Primer que res, davant l’estació del Nord, la fotografia del record. Després, allí mateix, Gauden ens va fer la introducció sobre la vida de sant Vicent Ferrer i la seua personalitat, una personalitat que es comprén més quan s’emmarca en els temps convulsos que li va tocar viure en què les guerres, la fam i els llargs períodes de pesta bubònica feren minvar la població d’Europa en gairebé un terç dels habitants. Aquell cúmul de desgràcies feien preveure la fi del món. Estem parlant dels anys que van del 1348 al 1419. A més d’un gran predicador itinerant, mediador de conflictes (personals, eclesiàstics i polítics) i inquisidor, si calia, fent honor a la seua orde de la qual ells mateixos s’autoanomenaven, fent un joc de paraules, els domini canes (gossos del Senyor), descobrírem un gran protector dels xiquets desvalguts de la ciutat. D’açò ens va parlar el nostre guia davant l’església de Sant Agustí, moment en què ja s’albirava en l’ambient la gran gentada que hi hauria cap al migdia.

Davant l’església ens situàrem a la cantonada de la dreta, davall d’una estàtua del sant que passa desapercebuda a ulls del vianant. Ací ens va contar Gauden que enfront mateix de l’església, on està situada la «finca de ferro» o «dels collons» (exclamació feta per la gent en veure-la, segons ens contà l’amic Vicent Moncholí), es trobava una comunitat de beguins dedicats a la protecció dels xiquets orfes a la ciutat, sempre, això sí, que foren legítims. Aquesta comunitat seria l’embrió del que posteriorment fou el Col·legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer, quan el dominic els traslladaria al cap de pocs anys al carrer Colom, on actualment es troba el centre comercial d’El Corte Inglés, abans Galerias Preciados; i cap allí ens desplaçàrem tot el grup. Aquesta institució ha perdurat sis-cents anys i, des de l’any 1979, es troba a la població de Sant Antoni de Benaixeve on hui és una fundació capitanejada per tres importants entitats valencianes.

Després ens encaminàrem cap a l’església del Patriarca, on es troben les relíquies més importants del sant fora de França, on va morir i està soterrat. Mentre esperàvem que acabara l’homilia, decidírem anar a fer-nos un piscolabis per a aguantar el matí i ens vàrem dispersar per l’entorn. Quan reprenguérem la visita, sols teníem quinze minuts per veure la capella dedicada al sant amb pintures molt representatives de la seua vida, així que ho férem prou ràpid. Vam tenir el temps just perquè Vicent Moncholí ens llegira a peu d’altar un dels sermons moralitzants del frare sobre l’enveja. Si a nosaltres ens va fer reflexionar, què no faria fa sis-cents anys?

En acabar, ens dirigírem a la casa natalícia del sant al carrer del Pouet. Passàrem pel carrer del Mar, artèria principal de l’antic call o barri jueu, fent un exercici mental de com devia ser l’ambient d’aleshores. Mentre seguíem els passos de sant Vicent, anàvem descobrint tot d’elements que ens recordaven la seua vida i miracles: escultures, murals de ceràmica, noms de places, carrers... fins i tot, algun altar que normalment ens passa desapercebut.

La casa natal del sant està totalment reconstruïda. Sols conserva el pou original al soterrani on va profetitzar que no s’acabaria mai l’aigua ni en temps de sequera, i així ha sigut fins ara. Veiérem l’ermita i la capella situada en l’habitació on diuen que nasqué, així com el vestíbul on es troba la font i la pica del pouet amb un retaule de ceràmica que representa el seu bateig. L’aigua té fama de miraculosa i nosaltres la volguérem tocar.

A mesura com anàvem visitant els llocs, Gauden ens contava la vida, els prodigis, les llegendes i les empreses que duia el frare per Europa, sempre defensor i confessor del Papa Benet XIII. Una vida tan intensa i convulsa com els temps que li van tocar viure.

Després, ens encaminàrem cap a la plaça de Tetuan, un altre lloc emblemàtic del sant per estar ubicat el convent de Sant Domènech, orde en què va ingressar l’any 1367 i que des de ben menut marcaria el seu model de vida. I des d’ací enfilàrem fins a la catedral. Començava a fer calor i hi havia molta gent i ambient de festa pels carrers per on passàvem: firaires, mercadets, estàtues humanes... Avançàvem amb dificultat pels voltants de la catedral i entrar dins fou del tot alleujant. Ens dirigírem cap a l’esquerra de l’altar major on es troba el púlpit on el dominic va predicar l’any 1404. Després, a corre-cuita, visitàrem el museu catedralici on es troba exposat un mantell del sant i una altra escultura que aprofitàrem per a fer-nos fotografies. A continuació, veiérem la capella del Sant Calze (entre tots concloguérem que aquest «era l’autèntic»), lloc on sant Vicent impartia les classes de teologia. I en aquesta capella finalitzà l’excursió. Com per respecte al lloc no podíem fer-li una ovació sonora a Gauden, li la férem de forma mímica per l’enriquidor matí que ens havia fet passar. De seguida, anàrem corrents a veure la mascletà a la plaça de l’Ajuntament, i amb el so dels coets i l’olor de pólvora acabà un matí esplèndid.

Pepa Pastor Andrés

Eixida 130: UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part) 5-març-2016

UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part)

Eixida cultural núm. 130 (5.3.2016)

Organitza i guia: Vicent Moncholí    Crònica: Pepa Pastor Andrés

Després de l’èxit obtingut en la visita cultural a València de l’any passat, el Col·lectiu Ullal va organitzar una altra excursió el primer dissabte de març coincidint amb el començament de les festes falleres.

Aquest any l’èxit de l’eixida va sobrepassar totes les expectatives i al voltant de setanta persones, entre socis i simpatitzants del Col·lectiu arribats de diferents poblacions, ens vàrem aplegar a l’Estació del Nord de València cap a les nou del matí. Anàvem retrobant-nos i saludant-nos fins que ens immortalitzàrem en la primera foto de grup davant la façana modernista de l’estació.

Potser l’èxit no siga tant del Col·lectiu com del guia, el nostre benvolgut amic i soci Vicent Moncholí, de Massanassa. Vicent és un home polifacètic, llaurador, empresari, bon coneixedor de la terra i del terme, i apassionat i ben il·lustrat de la història i la cultura valencianes, una cultura fortament arrelada a la religió cristiana i, per tant, indestriables (d’açò Vicent en sap un filó). Vicent ens condueix pels carrers de València com si es tractara de sa casa i nosaltres darrere ell extasiats amb les seues explicacions i les mil i una anècdotes que no es cansa de contar. Ens fa un repàs des de Germana de Foix fins als polítics actuals, passant per reis, nobles i sants que al llarg de sis segles han teixit la nostra història. Senzillament extraordinari, Vicent!

Des de l’estació ens dirigírem cap a la plaça del Patriarca. Els carrers encara estaven tranquils, sols l’oloreta de les xurreries ens recordava que havien aplegat les Falles. En passar per davant el Banc de València, vàrem parar per a contemplar la sumptuositat d’un edifici que ha representat el poder econòmic d’una terra rica i emprenedora, hui en decadència. Tot seguit, continuàrem fins a l’església, una de les dotze primeres de la conquesta, que fou dedicada al principi a sant Andreu i ara a sant Joan de Déu. Com que romania tancada, travessàrem el carrer fins a la plaça del Patriarca. Davant la font de la façana lateral de l’edifici La Nau, la universitat vella, Vicent ens va parlar de la seua fundació a instàncies dels jurats de la ciutat i de l’arquebisbe Pere Lluís Borja. El papa Borja Alexandre VI li atorgà la butlla fundacional l’any 1501; per tant, és una de les més antigues de la península.

El dia, que va sortir primaveral i assolellat, ens va enganyar amb un fred que tallava, així que entràrem precipitats a l’església del Corpus Christi, anomenada també del Patriarca. En entrar, escoltàrem un fil musical de cants gregorians que ens va envoltar de molta pau, era el cor de la capella que assajava acompanyat d’un piano i, enmig d’aquesta atmosfera celestial, Vicent ens va parlar del seu fundador, l’arquebisbe Sant Joan de Ribera, patriarca d’Antioquia, fundador del col·legi per a la formació de sacerdots al qual dotà d’obres d’art i d’una biblioteca de gran valor que ha esdevingut un important centre d’investigació històrica i que nosaltres no poguérem visitar. Amb tot, admiràrem la capella acabada el 1596, decorada amb un fresc de Bartolomé Matarana i amb pintures de Francesc Ribalta; a més, hi destaca el Sant Sopar, que presideix l’altar major. Tot plegat, una meravella. Depenia també d’aquesta institució una capella de música que ha estat el viver de la millor música religiosa valenciana i precisament eixe dia tinguérem la sort de fer-ne un tast.

Des d’ací arribàrem fins al palau del Marqués de Dos Aigües (actual Museu de Ceràmica González Martí) passant primer per la casa-palau dels Boïl d’Arenós, actual seu de la Borsa de València. Els Boïl d’Arenós foren una família molt influent i poderosa de l’antic Regne de València, d’estament militar, que va prendre part en la conquesta de València, per la qual cosa va rebre terres. El palau de Dos Aigües fou de la família Rabassa de Perellós des del segle xv, un edifici inicialment d’estil gòtic que va anar canviant el seu aspecte per a reflectir la puixança de la família, configurant una façana d’estil barroc al segle xviii. Vicent ens va explicar el significat del grup escultòric que adorna la porta principal, una al·legoria dels rius de València, el Xúquer i el Túria, que recorrien el senyoriu del marquesat de Dos Aigües rematat per una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, obra de l’escultor Ignacio Vergara i dissenyat per Hipólito Rovira. També ens va parlar del domini d’aquesta família posseïdora de molts títols nobiliaris i d’un grapat de baronies des d’Aragó fins a Múrcia.

Com que el matí no ens permetia visitar el museu, decidírem anar a pegar un mosset. El nombrós grup es va dispersar i nosaltres seguírem Sabina fins a la plaça del Collado, on entràrem a una xocolateria que tenia un gibrell a vessar de pasta de bunyols enllestida per a fregir, excel·lent remei per a combatre el fred del matí i recuperar energies.

Quan ens tornàrem a reunir davant l’església de Sant Martí, l’ambient de la ciutat havia pujat, la gent omplia les voreres i les xarangues falleres animaven els carrers per on passàvem. El fred anava minvant i nosaltres, ben atipats de dolces viandes, caminàvem pel cor de la ciutat, el barri del Carme. En passar per la Llotja de Mercaders, paràrem per a contemplar aquest important edifici gòtic de merlets coronats que tan important fou per a l’economia de la ciutat i i per al comerç de la seda. Després d’una altra foto de grup, continuàrem fins a l’església dels Jesuïtes, que també trobàrem tancada. Vicent ens va explicar la importància que va tindre aquesta orde missionera i universalista a les nostres terres. Fundadora de la seua primera universitat a Gandia el 1547 i el primer col·legi a València el 1544, fou exiliada per diferències amb les Corts i finalment dissolta. El 1814, fou restaurada per Pius VII i a hores d’ara segueix la seua tasca missionera i educativa.

Continuàrem fins al palau de la família Mercader, també del segle XV, al carrer de Cavallers, actual seu de la confederació de cooperatives valencianes. Fou un sollaner, Paco Girona, qui va tindre l’amabilitat d’obrir-nos les portes per a ensenyar-nos tot l’edifici, rehabilitat per a oficines, però que guarda intactes la planta baixa, el saló de la planta noble (actual sala de reunions) i les golfes reconvertides en aula, i on vàrem apreciar l’artesonat del sostre d’impressionants jàsseres de fusta.

En eixir del palau, sols haguérem de travessar el carrer per a ficar-nos a la cua de la que seria la visita estrela del dia i que amb bon criteri anomenen la Capella Sixtina valenciana: l’església de Sant Nicolau. Acabada de restaurar després de tres anys de treballs, no es pot descriure amb paraules, s’ha d’anar a veure-la i gaudir-la personalment. Sols direm que es va construir en temps de Jaume l l’any 1242, de planta gòtica i reformada al segle xv. Al segle xvii va rebre la decoració pictòrica obra del pintor Dionisio Vidal, deixeble d’Antonio Palomino, i que ara s’acaba de restaurar per la Universitat Politècnica. Una altra joia que els valencians no ens podem perdre.

Després de l’última visita, els carrers ja anaven de gom a gom, l’ambient fester es respirava per tot arreu, gent de totes les edats es dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament, llavors el grup, reblit d’història, es va dissoldre: uns tornàrem cap a l’estació, altres a veure la mascletà i d’altres a buscar un restaurant per a dinar.

Un altre matí agradable i intens que guardarem en el record. Gràcies, Vicent. Gràcies, Col·lectiu. Esperem que el pròxim any es torne a repetir per a poder seguir coneixent millor la nostra capital.

Pepa Pastor Andrés

Eixida núm. 122, Un passeig assossegat per València: Dissabte 07 de març de 2015

UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA

EIXIDA nº 122: Dissabte 07 de març de 2015

ORGANITZA I GUIA: Vicent Moncholí (Massanassa)

CRÒNICA: Xavier Chulià i Vicen Gastaldo

Quan vaig llegir que la propera eixida cultural de l’Ullal era a València, i vore que ficava  Vicent Moncholí de Massanasa com a guia per fer una passejada assossegada pel cap i casal, vaig pensar: aquest viatge cultural “paga la pena”.

Arribat el dia, el dissabte n’érem més de quaranta persones congregades a l'estació de Sollana per agafar el tren direcció a Valencia. Alguns pujaren a Sueca i, Vicent i altra parella pujaren a Massanassa. En arribar a la capital, ens esperava altre grupet. En total una cinquantena. La nostra primera parada va ser l´estació del Nord de València, monumental i d’estil modernista d'influència catalana i que molt bé plasmaren els nostres arquitectes, entre ells Demetrio Ribes.

En eixir al carrer, el dia era clar i assolellat, una oloreta a bunyols surava en l’aire i  la ciutat anava a ralentí, eren les primeres hores del dissabte i la gent no tenia pressa per caminar. Prenguérem direcció cap a la Plaça de San Agustí, on es troba l’església de Sant Agustí i Santa Caterina, antic temple del convent dels agustins a la ciutat de València del S. XII on hi havia un claustre impressionant, hui no queda res. D’ací ens dirigírem als jardins de l’antic hospital, conegut també com l’Hospital dels Pobres Innocents, on Vicent ens explicà, entres moltes coses interessants, el destí final d’algunes de les columnes: utilitzades per omplir camins de la marjal. Hui, l’edifici, és la seu de la Biblioteca Municipal. Prop d’allí es troba també l’ermita de Santa Llúcia, situada al Carrer de l’Hospital. 

Per davant del portal gòtic de l’antic hospital, ens dirigírem cap al Col·legi de l’Art Major de la Seda, edifici del S. XV on es va establir el gremi de sederes; actualment està rehabilitant-se i està tancat. Vicent, ens encoratjà a tot el grup a anar a un ritme més dinàmic ja que teníem molt a vore i nosaltres anàvem a pas de formiga, malgrat que es tractava d’una passejada.

El grup es veia esgotat per les explicacions del nostre amic Moncholí i vam decidir fer una parada tècnica per prendre alguna cosa i fer-nos valents per continuar la ruta.

Enfilàrem cap a l`església  de Sant Joan del Mercat o dels Sants Joans, situada enfront de la Llotja de la Seda i al costat del Mercat Central. Monument historicoartístic des de 1942. Primer, Vicent, ens feu una explicació dels orígens d’aquesta parròquia amb el seu gran òcul, conegut com la O de Sant Joan. L’església és d’estil gòtic i fou construïda sobre una mesquita. Després de diverses reformes, té fisonomia barroca i  pintures meravelloses al sostre de l’església. En eixir al carrer i mentre el nostre guia reprenia la paraula per seguir la ruta, un masclet ens fa donar un ensurt i ens recordà que la festa de les Falles era ben a prop. Ens trobàvem ara en la façana posterior, davant la Llotja i d’ací ens dirigírem cap al Mercat Central.

SABIEU QUE......? El Mercat Central és el major centre d’Europa dedicat a l’especialització de productes frescs i el primer mercat del món que té una xarxa informàtica de vendes i distribució de productes a domicili. Quedàrem bocabadats en vore l’edifici modernista.

Després d’unes breus explicacions sobre la Llotja de la Seda, que necessitaria tot un matí per vore-la,  ens dirigírem per uns carreronets estrets del casc antic de la ciutat a l’església de Sant Nicolau i Pere Màrtir. Anàvem de pressa perquè el temps ens guanyava la partida i d’ací, al Carrer Cavallers on ens paràrem davant la seu de la Federació de Cooperatives Agroalimentàries de la C.V. on treballa el soci de l’Ullal, Paco Girona.

Pel mateix carrer Cavallers ens dirigírem a la Plaça Manises, tot just al darrere del Palau de la Generalitat, i després a la Plaça de la Seu, on ens férem una foto de grup. Per darrere de la catedral, Vicent aprofità una ceràmica de Sant Vicent per explicar-nos la tècnica dels socarrats i la vida del sant.

Ens dirigirem tot seguit cap a l’església de Sant Joan de l’Hospital, al carrer de Cavallers,  la més antiga de la Ciutat de València, on ens va sorprendre la gent que eixia d’una boda que acabava de fer-se. Prop d’allí, a la plaça popularment coneguda com Plaça dels Patos  (plaça de sant Vicent Ferrer) als peus de l’església de Sant Tomàs i sant Felip Neri, férem l’última explicació. Portàvem ja més de quatre hores de caminada i les nostres forces començaven a minvar, és per això que fent una pinya tots junts, ens confabulàrem per a una segona eixida cultural.

Abans d’acomiadar-me, vull agrair al Col·lectiu Ullal i en particular a Joan Ferrús i Juanvi, la tasca de fer aquesta crònica d’una visita a la ciutat de València i molt especialment a Vicent Moncholí pel bon dia que ens va fer passar.

Adéu!

Xavier i Vicen.

ÀLBUM DE FOTOGRAFIES