VALÈNCIA
BONICA:
SEGUINT ELS
PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA
Sisé
centenari de la seua mort (1419-2019) –
Any Sant Jubilar Vicentí
Eixida
cultural núm. 153. Dissabte, 9 de març de 2019
Crònica:
Pepa Pastor Andrés
El dia 9 de març, com ja és costum a l’entrada de la
primavera, tornàrem a València per a conéixer més la ciutat i gaudir d’un dia
magnífic pròxim a la festivitat fallera. La visita, guiada pel mestre i recentment
nomenat president de l’Ullal, Gauden Fernández, va ser molt intensa i interessant,
per damunt —diria jo— de totes les expectatives. Si haguera de resumir tot el
que ens va contar, ni la memòria ni l’espai m’ho permetrien.
Eixírem amb el tren de les 8.30 del matí un nombrós grup
de persones —al voltant de seixanta— i arribàrem a València a les 9 hores.
Primer que res, davant l’estació del Nord, la fotografia del record. Després,
allí mateix, Gauden ens va fer la introducció sobre la vida de sant Vicent
Ferrer i la seua personalitat, una personalitat que es comprén més quan
s’emmarca en els temps convulsos que li va tocar viure en què les guerres, la
fam i els llargs períodes de pesta bubònica feren minvar la població d’Europa
en gairebé un terç dels habitants. Aquell cúmul de desgràcies feien preveure la
fi del món. Estem parlant dels anys que van del 1348 al 1419. A més d’un gran
predicador itinerant, mediador de conflictes (personals, eclesiàstics i polítics)
i inquisidor, si calia, fent honor a la seua orde de la qual ells mateixos
s’autoanomenaven, fent un joc de paraules, els domini canes (gossos del Senyor), descobrírem un gran protector
dels xiquets desvalguts de la ciutat. D’açò ens va parlar el nostre guia davant
l’església de Sant Agustí, moment en què ja s’albirava en l’ambient la gran
gentada que hi hauria cap al migdia.
Davant l’església ens situàrem a la cantonada de la
dreta, davall d’una estàtua del sant que passa desapercebuda a ulls del
vianant. Ací ens va contar Gauden que enfront mateix de l’església, on està
situada la «finca de ferro» o «dels collons» (exclamació feta per la gent en veure-la,
segons ens contà l’amic Vicent Moncholí), es trobava una comunitat de beguins
dedicats a la protecció dels xiquets orfes a la ciutat, sempre, això sí, que
foren legítims. Aquesta comunitat seria l’embrió del que posteriorment fou el
Col·legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer, quan el dominic els
traslladaria al cap de pocs anys al carrer Colom, on actualment es troba el
centre comercial d’El Corte Inglés, abans Galerias Preciados; i cap allí ens
desplaçàrem tot el grup. Aquesta institució ha perdurat sis-cents anys i, des
de l’any 1979, es troba a la població de Sant Antoni de Benaixeve on hui és una
fundació capitanejada per tres importants entitats valencianes.
Després ens encaminàrem cap a l’església del Patriarca,
on es troben les relíquies més importants del sant fora de França, on va morir
i està soterrat. Mentre esperàvem que acabara l’homilia, decidírem anar a
fer-nos un piscolabis per a aguantar
el matí i ens vàrem dispersar per l’entorn. Quan reprenguérem la visita, sols
teníem quinze minuts per veure la capella dedicada al sant amb pintures molt
representatives de la seua vida, així que ho férem prou ràpid. Vam tenir el
temps just perquè Vicent Moncholí ens llegira a peu d’altar un dels sermons
moralitzants del frare sobre l’enveja. Si a nosaltres ens va fer reflexionar,
què no faria fa sis-cents anys?
En acabar, ens dirigírem a la casa natalícia del sant al
carrer del Pouet. Passàrem pel carrer del Mar, artèria principal de l’antic
call o barri jueu, fent un exercici mental de com devia ser l’ambient
d’aleshores. Mentre seguíem els passos de sant Vicent, anàvem descobrint tot
d’elements que ens recordaven la seua vida i miracles: escultures, murals de
ceràmica, noms de places, carrers... fins i tot, algun altar que normalment ens
passa desapercebut.
La casa natal del sant està totalment reconstruïda. Sols
conserva el pou original al soterrani on va profetitzar que no s’acabaria mai
l’aigua ni en temps de sequera, i així ha sigut fins ara. Veiérem l’ermita i la
capella situada en l’habitació on diuen que nasqué, així com el vestíbul on es
troba la font i la pica del pouet amb un retaule de ceràmica que representa el
seu bateig. L’aigua té fama de miraculosa i nosaltres la volguérem tocar.
A mesura com anàvem visitant els llocs, Gauden ens
contava la vida, els prodigis, les llegendes i les empreses que duia el frare
per Europa, sempre defensor i confessor del Papa Benet XIII. Una vida tan intensa i convulsa com els temps que li
van tocar viure.
Després, ens encaminàrem cap a la plaça de Tetuan, un
altre lloc emblemàtic del sant per estar ubicat el convent de Sant Domènech, orde
en què va ingressar l’any 1367 i que des de ben menut marcaria el seu model de
vida. I des d’ací enfilàrem fins a la catedral. Començava a fer calor i hi
havia molta gent i ambient de festa pels carrers per on passàvem: firaires,
mercadets, estàtues humanes... Avançàvem amb dificultat pels voltants de la
catedral i entrar dins fou del tot alleujant. Ens dirigírem cap a l’esquerra de
l’altar major on es troba el púlpit on el dominic va predicar l’any 1404.
Després, a corre-cuita, visitàrem el museu catedralici on es troba exposat un
mantell del sant i una altra escultura que aprofitàrem per a fer-nos
fotografies. A continuació, veiérem la capella del Sant Calze (entre tots
concloguérem que aquest «era l’autèntic»), lloc on sant Vicent impartia les
classes de teologia. I en aquesta capella finalitzà l’excursió. Com per
respecte al lloc no podíem fer-li una ovació sonora a Gauden, li la férem de
forma mímica per l’enriquidor matí que ens havia fet passar. De seguida, anàrem
corrents a veure la mascletà a la
plaça de l’Ajuntament, i amb el so dels coets i l’olor de pólvora acabà un matí
esplèndid.
Pepa Pastor Andrés
0 comentarios:
Publicar un comentario