Eixida 152. Ruta dels Rebalsadors. Serra, Parc Natural de la serra Calderona

Ruta dels Rebalsadors. Serra, Parc Natural de la serra Calderona

Eixida 152. Dissabte, 16 de febrer de 2019

Organitza: Juanvi Ferrús

Crònica: J. Francisco Carrasquer  

L’excursió començà a les 7.30 a Sollana, on ens reunírem tots aquells que teníem ganes de matinar i compartir aquesta ruta. Després de deu minuts d’espera, marxàrem en cotxes cap a Serra, al Parc Natural de la serra Calderona. En arribar al poble, ens concentràrem davant de l’Ajuntament, on Juanvi, l’organitzador de la ruta, va decidir que, com que érem un grup bastant nombrós i el temps se’ns tirava damunt, calia canviar la ruta de 15,4 quilòmetres programada en un principi per una altra anomenada ruta dels Rebalsadors, de 12 quilòmetres.

Sense esperar més, travessàrem el poble seguint el recorregut del GR-10 i agafàrem la pista forestal de la Gorrisa. Després d’unes passes, va començar la pujada i la pista es va convertir en senda, sempre amb les pertinents aturades per a agrupar els excursionistes. Contínuament, ens creuàrem senderistes a peu, corrent i amb bicicleta, encara que transitàvem un terreny bastant pedregós. Després d’una hora caminant, era el moment ideal per a l’esmorzaret, sempre amb dubtes del lloc idoni per tal d’acomodar els trenta-un participants. Em vaig quedar sorprés en veure la quantitat de menjar: papes, olives, cacaus, xocolate, pastissos… fins i tot, botelles de vi eixien d’aquelles motxilles.

Una vegada amb la panxa plena, continuàrem la marxa vorejant el collao de la Pobleta, amb una vista majestuosa a la Cartoixa de Portaceli, la primera cartoixa valenciana fundada el 1272 a la vall de Lullén. D’estil gòtic i renaixentista, és l’única que segueix habitada. S’hi va traduir la primera Bíblia al valencià per part de Bonifaci Ferrer. Cal destacar que l’any 1939, després de la Guerra Civil espanyola, els terrenys de la Cartoixa van allotjar un camp de concentració que arribà a allotjar fins als 4.400 presos republicans.

Continuàrem per la senda guanyant altitud a poc a poc, fins que semblava que el camí ens agraïa amb una contínua baixada fins a un encreuament de diverses pistes amb molt de trànsit, sobretot, ciclista. De fet, més d’una vegada havíem d’apartar-nos a una vora. A vegades, la ruta no era massa clara, però amb el plànol de Juanvi i alguna consulta als experimentats cicloturistes, poguérem anar corregint la marxa.

Al cap de poc, arribàrem a una pista que ens portava al Ventisquer de Rebalsadors, un pou de neu del segle XVIII utilitzat pels cartoixans. Per a arribar-hi, calia desviar-nos uns 500 metres de la pista per on anàvem. Ací va vindre l’anècdota de la jornada, ja que un grup no estava d’acord en agafar aquest camí i va decidir continuar: va ser un fet inèdit en la història del Col·lectiu. El grup es va separar i vam batejar aquesta ruta com la ruta de la rebel·lió. 

Fent bromes i amb l’anècdota encara present, continuàrem per la pista per on anàvem, que després es convertiria en una senda amb pujades i baixades, fins a arribar al punt geodèsic; a més de ser el punt més alt de la nostra ruta, indica una posició exacta i ajuda a elaborar mapes geogràfics. Una vegada allí, sols ens quedava baixar, però el camí no era tan fàcil com pensàvem, ja que resultava molt pedregós i més d’una vegada havíem d’ajudar-nos amb les mans per a no caure.

Arribàrem a una pista i ens desviàrem a la dreta intuint el camí que arribava al poble i, ja amb senyals de cansament a les cames, seguírem durant dos quilòmetres més fins a arribar al restaurant. Una vegada allí, quasi a les tres de la vesprada, ens reunírem amb la resta del grup i passàrem un dinar molt agradable, amb bromes i rialles, sobretot pel que havia passat durant la jornada.  

He de dir que tant la meua dona com jo trobàvem a faltar aquestes eixides, ja que ara no podem fer-les tan sovint i ens trobàrem molt a gust i acollits per part de tot el grup. Va ser un dia molt complet de natura, germanor i desconnexió de la rutina diària, que tanta falta ens fa a tots.