Eixida 148: Caminant per la marjal de Sollana

CAMINANT PER LA MARJAL DE SOLLANA:

LA TORRE DE TRULLÀS I LA LLACUNA DEL SAMARUC (ALGEMESÍ)

Eixida núm. 148. Dissabte 2 de juny de 2018.

Organitza:  Francesc Buïgues Bolufer.

Guies:  Pepe Xerta Prats i Francesc Buïgues.  Crònica: Salvador Blasco i Vila

L’amic Francesc, sí, el senyor President, em diu que aquesta vegada em toca a mi fer la crònica de l’eixida. Jo sóc molt obedient i ací estic.

Em fa molta emoció aquesta eixida perquè sembla pensada pels més majors de l’Ullal, entre els quals m’incloc. No és una caminata “made in Juanvi”, això ho tenim clar. El repte és una passejada per terreny completament pla i no massa llarg, diuen que de 10 a 12 km. Estem animats!

Eixim de la plaça poc després de les 7:30 hores, en cotxe, i ens desplacem al sequer de Clérigues. Bon començament, en cotxe!

Pepe ens espera i després d’una càlida benvinguda ens dirigim, ja a peu, al Racó d’Anna, construcció en mig de la marjal, senzilla i confortable, que Xerta ha anat realitzant amb afecte i cura. Allí ens rep Xinesa, una ruca blanca, dòcil i pacient que ens acompanya la resta de la jornada i ja és la nostra amiga. 

Ací, al Racó d’Anna, esmorzem. Disposem de taula i cadires, i còmodament instal·lats, degustem les nostres viandes habituals, més coca, bombons, cafè i copa… en fi, un banquet. Costà posar-se altra vegada en marxa.

 

La marjal llueix esplèndida, amb camps inundats i les plàntules d’arròs sobreeixint ja de l’aigua. Paisatge d’aigua i verdor: l’esplendor de la natura.

Pel camí ens anem trobant amb residents habituals: ací un agró, allà una garceta… També ens creuem amb unes aus de pelatge obscur i pic corb-concau. Semblen ibis. Seran cosins-germans dels ibis sagrats del Nil dels faraons?

I per aquests camins arribem al punt culminant de la jornada: la Llacuna del Samaruc,  ja al terme d’Algemesí. És una mini-reserva artificial dedicada al cultiu i cura del samaruc, espècie endèmica en perill d’extinció. També es cuiden les espècies vegetals en la mateixa situació, com és el cas de l’espectacular nenúfar blanc, que poguérem admirar. "Chapeau" pel biòleg local impulsor i "alma màter" del projecte. Porta més de 20 anys en aquesta tasca. 

Ja tornant, ens detenim una estona en el “monument” a l’antiga torre de Trullàs, torre defensiva de l’època musulmana. Escenari desolador completament abandonat i descuidat. Això si, allà llueix la placa commemorativa de la inauguració, en marbre, amb la coneguda inscripció “essent el que sigui en les dues dates”. Quin egocentrisme! Aquestes plaques sempre m’han semblat làpides de cementeri.

I xino-xano, xino-xano, arribem al pàrquing/sequer de Clérigues, ens acomiadem fins la propera i cadascú se’n va a on fóra que l’esperessin.

fotografies de Joan Ferrús