Mostrando entradas con la etiqueta ruta. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ruta. Mostrar todas las entradas

Excursió núm. 157: Museu de la Baronia (Ribesalbes), MIAU (Fanzara) i Museu del Taulell (Onda)

|


Excursió núm. 157: Museu de la Baronia (Ribesalbes), MIAU (Fanzara) i Museu del Taulell (Onda)
Dissabte, 22 de juny de 2019
Crònica: Blas Fuentes Benito
Al voltant de les 7.30 començaren a arribar els primers viatgers al punt d’eixida, I ja maràrem cap a Ribesalbes a les 7.45h del matí des del Centre de Salut de Sollana.. En primer lloc ens dirigirem a Ribesalbes, conegut com el poble de la ceràmica, on arribàrem al voltant de les 9.15 per a esmorzar, ben prop del riu per a aparcar fàcilment i fer les primeres fotos del riu Millars, i fer temps fins que a les 10.30 accedírem al Museu de la Baronia.

Després de trobar l’entrada, un poc amagada, la nostra guia Amparo (excel·lent i fantàstica) ens va realitzar una visita guiada, molt didàctica i interessant que va durar hora i escaig.  En aquesta ens va oferir un primer tast en primer lloc la història del Museu de la Baronia i de l’edifici breument. A continuació, vam pujar a la primera planta, en la qual es troba una selecció de les millors obres de la ceràmica de la localitat, a més d’explicar-nos la història de l’inici dels tallers, la seua evolució, els principals artistes i d’alguna curiositat com, per exemple, la mancerina o la història del nom dels 12 apòstols amb què es van conèixer 12 veïns de la localitat que han estat part essencial en aquesta evolució i manteniment de la ceràmica.
Tot seguit passàrem a la segona planta en què primer es trobaven els diferents elements que formaven un taller de ceràmica antic, a més de motlles, una exposició de plats i alguns objectes amb defectes; tot des d’una manera instructiva i farcida de curiositats. Després d’uns minuts mostrant-nos la relació de la ceràmica amb Ribesalbes, des del futbol fins a les làpides, i d’altres usos de l’edifici (fins i tot va ser presó!), vam passar a una de les parts en les quals destaca el Museu de la Baronia, i és l’exposició d’elements i algunes reproduccions d’un jaciment, "La Rinconada", del miocè inferior lacustre d’arreu del món, i una extensa col·lecció de fòssils vertebrats i invertebrats de tot el món que representen tots els períodes geològics. Després, a la terrassa, ens hi férem i la foto de rigor i li agraírem a Amparo la tasca ben feta.

Després de caminar uns pocs minuts pels carrers de Ribesalbes, sense que el rellotge ens marcara cap horari, entrant a l’església de sant Cristòfol uns pocs minuts, marxàrem a Fanzara, un poble de 300 habitants que tornà a reviscolar fa poc més d’un lustre. Es deu al fet que fa 6 anys van començar el projecte MIAU (Museu Inacabat de l’Art Urbà), que seguix la moda de l’anomenat “street art”, en el qual els pobles que estan sofrint la tan famosa i preocupant marxa de les noves generacions a les ciutats tracten de promocionar el nom i les visites de la gent a qui li agrada l’art urbà. Així, ací tenim una clara mostra de poble-museu, efímer, però, tanmateix, en constant evolució i creixement.
Artistes reconeguts, entre els quals destaquen molts grafiters, van a Fanzara i elegeixen la seua paret per crear. Passejant pels carrers et quedes sorprés, no t’esperes trobar això. Obres d’art a les façanes, xicotets grafitis que has de passar dos o tres vegades pel carrer per adonar-te’n, cadires enganxades a la paret d’una casa, expressions fetes de com parla la gent d’allí... ah, i també molts gats pintats! Fanzara és art constant. I d’aquesta manera els més de quanta-i-escaig membres del Col·lectiu Ullal passejàrem lliurement, observant, fotografiant, xarrant… sense cap altra preocupació que gaudir de les obres.


Després de dinar marxàrem de camí de tornada cap a Sollana, parant-nos a Onda, on, a les cinc de la vesprada entràrem a visitar el Museu del Taulell “Manolo Safont”, en una visita guiada d’aproximadament una hora i quart en la qual ens mostraren la història de la ceràmica de la zona i la producció d’aquesta.
Allí ens va atendre Isabel, una altra guia magnífica i que durant l’estada ens va demostrar coneixement d’Història de l’Art, que ens va dur per un tour ple de tocs d’humor i de coneixements teòrics alhora que amb senzilles comparacions perquè una visita amb menuts fora comprensible.


El museu té més de 1500 peces i continua augmentant, i després d’un túnel que mostra la història de la ceràmica, passàrem a l’època musulmana, fins a arribar a l’actual, detenint-nos en èpoques com el Renaixement, el Barroc o la Guerra. tot això, veient taulells i socarrats i la diferència entre aquests, meravelloses col·leccions de taulelleria popular i religiosa, amb capelletes, objectes populars i d’altres de luxe; de sostres, de parets i del pis… tot just necessitaríem moltes més línies per a poder enumerar-los! I per acabar, tinguérem un truc de màgia a la zona d’Alfa d’Or, on es guarden tots els premis rebuts a CEVISAMA.
I així, al voltant de les 6.30 tornàrem cap a Sollana, arribant a una molt bona hora per a poder descansar abans de sopar, satisfets de tot allò vist, amb moltes coses per a contar i no gaire cansats.

Eixida 148: Caminant per la marjal de Sollana

|


CAMINANT PER LA MARJAL DE SOLLANA:
LA TORRE DE TRULLÀS I LA LLACUNA DEL SAMARUC (ALGEMESÍ)
Eixida núm. 148. Dissabte 2 de juny de 2018.
Organitza:  Francesc Buïgues Bolufer.
Guies:  Pepe Xerta Prats i Francesc Buïgues.  Crònica: Salvador Blasco i Vila




L’amic Francesc, sí, el senyor President, em diu que aquesta vegada em toca a mi fer la crònica de l’eixida. Jo sóc molt obedient i ací estic.
Em fa molta emoció aquesta eixida perquè sembla pensada pels més majors de l’Ullal, entre els quals m’incloc. No és una caminata “made in Juanvi”, això ho tenim clar. El repte és una passejada per terreny completament pla i no massa llarg, diuen que de 10 a 12 km. Estem animats!

Eixim de la plaça poc després de les 7:30 hores, en cotxe, i ens desplacem al sequer de Clérigues. Bon començament, en cotxe!
Pepe ens espera i després d’una càlida benvinguda ens dirigim, ja a peu, al Racó d’Anna, construcció en mig de la marjal, senzilla i confortable, que Xerta ha anat realitzant amb afecte i cura. Allí ens rep Xinesa, una ruca blanca, dòcil i pacient que ens acompanya la resta de la jornada i ja és la nostra amiga. 
Ací, al Racó d’Anna, esmorzem. Disposem de taula i cadires, i còmodament instal·lats, degustem les nostres viandes habituals, més coca, bombons, cafè i copa… en fi, un banquet. Costà posar-se altra vegada en marxa.
 
La marjal llueix esplèndida, amb camps inundats i les plàntules d’arròs sobreeixint ja de l’aigua. Paisatge d’aigua i verdor: l’esplendor de la natura.
Pel camí ens anem trobant amb residents habituals: ací un agró, allà una garceta… També ens creuem amb unes aus de pelatge obscur i pic corb-concau. Semblen ibis. Seran cosins-germans dels ibis sagrats del Nil dels faraons?
I per aquests camins arribem al punt culminant de la jornada: la Llacuna del Samaruc,  ja al terme d’Algemesí. És una mini-reserva artificial dedicada al cultiu i cura del samaruc, espècie endèmica en perill d’extinció. També es cuiden les espècies vegetals en la mateixa situació, com és el cas de l’espectacular nenúfar blanc, que poguérem admirar. "Chapeau" pel biòleg local impulsor i "alma màter" del projecte. Porta més de 20 anys en aquesta tasca. 

Ja tornant, ens detenim una estona en el “monument” a l’antiga torre de Trullàs, torre defensiva de l’època musulmana. Escenari desolador completament abandonat i descuidat. Això si, allà llueix la placa commemorativa de la inauguració, en marbre, amb la coneguda inscripció “essent el que sigui en les dues dates”. Quin egocentrisme! Aquestes plaques sempre m’han semblat làpides de cementeri.

I xino-xano, xino-xano, arribem al pàrquing/sequer de Clérigues, ens acomiadem fins la propera i cadascú se’n va a on fóra que l’esperessin.








fotografies de Joan Ferrús

Eixida 136: Assuévar, El Carrascar i el Barranc de la Falaguera (25-2-2017)

|

ASSUÉVAR (Alt Palància): EL CARRASCAR I EL BARRANC DE LA FALAGUERA
Eixida senderista núm. 136 (25.2.2017)
Organitza i guia: Francesc Montagud
Crònica: Vicent San Sebastián i Mª José Cataluña
------------------------------------------------------------------

Eren les set i mitja del matí, quan comencem a arribar els integrants del col·lectiu a la Plaça Major, l'escenari habitual de trobada abans de cada eixida. Ens esperava una hora de carretera fins a arribar al nostre destí: la localitat d'Azuébar, situada en la comarca de l'Alt Palància. Es tracta d'un xicotet poble de poc més tres-cents habitants, amb un terme municipal que s'endinsa en el cor de la Serra d'Espadà, un parc natural que compta amb uns paisatges privilegiats.



Una vegada arribem, percebem la baixa temperatura de l'ambient, la qual feia necessari, més si és possible, el café de rigor que sempre prenem abans de cada excursió. Una vegada arribem al punt d'inici de la ruta, Paco Montagud ens va explicar les principals característiques de la zona que consta d'una orografia complicada, amb terrenys escarpats i barrancs profunds, a més d'una vegetació abundant.

Comencem la ruta amb l'ascens al pic del Carrascar des del poble. Una vegada arribem a la seua base, comencem la pujada travessant els grans blocs de terra roja del camí de Saz, sempre rodejats d'una densa vegetació. A mitjan matí, abans de coronar el pic, parem per a l'esmorzar, on compartim el que havíem portat. No obstant això, només uns valents es van decidir a aconseguir la cima mentres la resta esperava que tornaren de realitzar la difícil labor.


Una vegada ens vam tornar a reagrupar, vam descendir per la Masia de la Mosquera, que en una altra època va estar lligada a l'extracció del suro, perquè en esta zona abunda la surera mediterrània. Encara que en l'actualitat la masia es troba en evident estat d'abandó, continua sent un punt de referència per als excursionistes.

Després de contemplar i inspeccionar durant una estona el vetust edifici, continuem la ruta pel Barranc de la Falaguera, el nom de la qual es deu a la gran quantitat de falagueres que es troben en el seu curs. Seguim el trajecte fins a enllaçar novament amb el camí de Saz, el punt inicial del nostre recorregut, tancant el cercle del que va ser una gran excursió.



En acabar de dinar, vam fer una volta pel poble i observem un detall curiós: la majoria de cases tenen rellotges de sol en les seues façanes. També visitem un antic llavador de roba, que encara hui està en funcionament, com així ho feia veure una senyora que estava fent ús d'ell en eixe moment. A la fi, tornarem a casa amb el record d'un agradable dia amb una gent excepcional.


Eixida nº 113: MOIXENT, un passeig per la Toscana valenciana

|



ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL, 
Eixida núm. 113: MOIXENT, un passeig per la Toscana valenciana.
Dissabte, 22 febrer 2014    
ORGANITZA: José Manuel Talens (del Centre Excursionista de València).
CRÒNICA: Paco Vila Llinares

A les 8 del matí eixírem des de la Plaça Major, un grup de 20 persones en diversos cotxes, iniciant el recorregut cap a Moixent. A les 9:15 arribàrem a la Plaça del Convent on estaven esperant-nos José M. Talens, Javier García, el matrimoni peruà i uns familiars de Paco Buigues. Tots junts ens traslladàrem a l’inici de la ruta de senderisme que anàvem a fer pel Barranc de les Covatelles, una ruta molt interessant per la gran varietat de vegetació típica mediterrània molt ben conservada, disfrutant al mateix temps d’un paisatge molt bonic, al qual ja comencen a dir-li “la Toscana Valenciana”, tot això molt ben explicat per J.M. Talens que ens va fer de guia durant tot el dia. Abans d’acabar la ruta, férem un descans per a esmorzar amb un ambient esplèndid, en una zona on podíem disfrutar del sol perquè a l’ombra feia un poquet de frescoreta.
En acabar la ruta a peu, pujàrem als cotxes per traslladar-nos fins al poblat ibèric de la Bastida datat al s. IV a.c. on férem un interessant recorregut per les restes arqueològiques i també poguérem vore una bona reproducció ampliada del Guerrer de Moixent del qual hi ha una obra germana en els jardins de l’antic Hospital General al costat de l’ermita de Santa Llúcia. La figura original del Guerrer de Moixent es troba en el Museu de Prehistòria de la Diputació de València des de l’any 1931. El guia també ens portà a vore una reproducció a grandària real d’un habitatge d’aquella època amb els estris que utilitzaven, donant-nos una molt bona explicació de com vivien els ibers.
En acabar la visita al poblat, ens arrimàrem a les bodegues Celler del Roure, propietat de la família Calatayud, les quals es posaren en marxa l’any 1996 i que tenen unes interessants bodegues subterrànies amb 100 gerres de fang que es calcula que són anteriors al segle XVII, ja que en aquest segle es troba la primera documentació on es mencionen. Desprès de fer la visita ens convidaren a fer una degustació de vins criats a la zona de les Alcusses, a 500 metres d’altitud, com eren el vins: Maduresa 2008 Crianza, Setze Gallets, vi jove, les Alcusses Crianza i Cullerot Blanc. Cal dir, per tancar  el recorregut per les bodegues, que l’atenció de la família Calatayud va ser molt amena i agradable.
Finalitzàrem la visita quasi a hora de dinar i ja ens estaven esperant al restaurant Bon Aire on ens serviren un menú casolà que ja havíem acordat prèviament, els plats principals foren un Gaspatxo Moixentí o una paella de conill i verdura, molt diferent a la que estem acostumats a la zona de La Ribera, tot açò acompanyat d’un molt bon ambient i atenció per part del restaurant.

Després de dinar ens traslladàrem amb els cotxes al centre de la població de Moixent, on des de la plaça de l’Ajuntament i cap a les 5 de la vesprada, el grup i altres persones que es van unir, començàrem una visita guiada i teatralitzada, acompanyada per un grup de músics locals pels carrers del Moixent medieval, explicant-nos Talens com eren les construccions i la forma dels carrers, així com la història i els costums de l’època, ressaltant la transició de l’època musulmana a la cristiana tot dins del barri de Santa Ana amb uns carrers estrets i alineats d’una forma molt interessant a l’església de Sant Pere, d’estil neogòtic, des d’on es divisava el castell Almohade del segle XII. A continuació vam vore la projecció, en el saló parroquial, d’un vídeo de la llegenda local de l’Escala de la Donzella, de d’allí ens traslladàrem al llavador municipal que continua en funcionament i el qual encara és utilitzat per algun que altre veí.
Hem de felicitar molt sincerament al grup de teatre, als músics i al guia per la labor que estan portant endavant per a promocionar el poble de Moixent, dinamitzant la zona que està molt afectada per l’actual crisi.
Acabàrem la visita cap a les 7 de la vesprada havent gaudit d’un dia molt complet i agraint l’entusiasme que ens demostrà en tot moment el nostre guia José M. Talens del Centre Excursionista de València.

Eixida 112: Ruta de los Calderones, o los Pantaneros en Chulilla

|




Organiza: Javier García Gómez

Crónica de José Manuel Talens (del Centro Excursionista de Valencia)



Para este día se sugirió la visita y senderismo por Chulilla, población situada a 400 msnm y a 60 km de Valencia más los 22 km de Sollana a Valencia dan 82 km de distancia.

Como se incorporaban participantes de Sollana y de Valencia, la concentración se realiza en Chulilla a las 9.00 horas en el parking publico a la salida de Chulilla, dirección Losa del Obispo, y una vez reunidos Joan Ferrús hace entrega de la publicación memoria  El Ullal a los participantes que todavía no la tenían.

Dada la hora y la temperatura nos acercamos a un bar del pueblo para tomar un café y empezar el sendero con más energía.

El sendero me pareció uno de los más espectaculares de la provincia, y lo iniciamos a las 9.15 h. Tras unos 500 m, la dejamos por la izquierda, y a la sombra de un esplendido algarrobo (ceratonia silicua) Javier Gómez expone el panorama de todo el sendero, y su entorno geográfico y complementa José Manuel Taléns las características de la vegetación. 

El sendero es que recorrían todos los días  los obreros que participaron en la construcción del pantano de Loriguilla en los años 50, de ahí su denominación de sendero de los pantaneros.

Un poste de senderismo, indica “Embalse de Loriguilla-Los Calderones”, y un corto y suave descenso, nos deja al borde del cañón del Turia en un espléndido mirador desde el que se tiene una preciosa vista del río y del Charco Azul. Seguimos río arriba por la cornisa en suave descenso, cruzamos el cauce de un barranco, por la misma carretera, a primera hora estábamos solos pero al regreso ya estaba más masificado el trayecto.

Desde un alto que se contempla el cauce serpenteante del rio Turia, Javier García comenta las adaptaciones de las plantas a la humedad comparando las hojas de las que están en el cauce con las que están en lo alto.

Seguimos río arriba por la cornisa en suave descenso, cruzamos el cauce de un barranco, y a las 9:50 encontramos el primer puente colgante. Por unas escaleras, descendemos hasta su nivel, a considerable altura del agua; los que tienen vértigo, muestran algún reparo, pero es fuerte y seguro; lo cruzamos. Pronto, poco más adelante, vemos el siguiente. Están en un punto estratégico y la vista del cañón, tanto río arriba, como río abajo, es espectacular. Juanvi aprovecho para sacar diferentes instantáneas del evento. Pasado el puente, el sendero continúa por la ribera, entre cañas y junto a las cinglas. A las 10:10, encontramos la tercera pasarela, no colgante, sino fijada al suelo, y que sirve de acceso a vías de escalada; no tiene continuidad, y si se cruza, hay que volver a este punto. Nos asomamos al centro, para hacer fotos, y seguimos. Hacia las 10:30, se abre el cañón, llegamos a una caseta, de donde parte otro puente, de uso no público; se trata de una estación de aforo del rio, aquí paramos a almorzar entre las 10:50 hasta las 11:15 horas. Almorzamos, que después de la caminata nos supo extraordinario, además de compartir dulces, frutos secos y vino.

Mientras almorzamos contemplamos los enormes cortados producidos por el rio a lo largo de millones de años y la disposición de los estratos plegados por la acción geológica.

Una vez con el estomago lleno Javier García realizó unos cálculos de la velocidad del agua, el nivel de agua circulante, José Manuel explico otro poco de botánica ya con la curiosidad satisfecha, iniciamos el regreso por el mismo camino de ida, de nuevo por los puentes que tanto nos habían impresionado.

Al regreso al pueblo realizamos el otro sendero: el del Charco Azul, se trata, y con mucha diferencia, de la ruta con más afluencia de público y una de las más bonitas y con más historias que contar.

Al parecer, el charco azul toma su nombre del término de origen árabe azud, que indica la presencia de una pequeña presa en la zona, utilizada para regar la huerta adyacente al pueblo.

El camino es fácil de recorrer y está bastante bien señalizado, tomamos  desde la carrera que va del parking a la plaza, por la cara norte del pueblo hacia el río. Se encuentra perfectamente indicado su recorrido por las calles del pueblo y después no hay pérdida, siempre hacia abajo y río arriba.

A medida que nos vamos acercando íbamos comprobando como se estrechaba el cañón por el que fluye el río hasta llegar al Charco Azul, lugar en el que las paredes se distancian alrededor de 10 metros. A principios y mediados del siglo XX se desarrolló en la zona una incipiente industria hidroeléctrica que últimamente se está volviendo a incentivar (nueva central en el embalse de Loriguilla). Desde el Charco Azul se encuentra un canal de aprovechamiento de esta energía que devolverá sus aguas unos 5 km río abajo.

Las historias son muchas de esta parte del pueblo, las más conocidas versan sobre la antigua forma de transporte que utilizaban las aguas del río para llevar madera desde los montes del norte a la ciudad de Valencia. Debido a la estrechez, se formaban pequeñas aglomeraciones de troncos que tenían que deshacerse, tarea bastante complicada y en la que muchos hombres perdieron la vida, por lo cual se construyó una pequeña ermita en la parte izquierda del río. También hay historias de ahogamientos, de cuando el río era libre y no había presas que lo contuvieran. En la actualidad hay una tremenda dejadez por parte de las autoridades locales que han dejado perder la pasarela que te llevaba hasta el azud, destrozado tras la riada de 1989.



Los árboles y la vegetación más característica, que destacan por su gran porte, están etiquetados, contribuyendo así a la divulgación científica, a los numerosos usuarios de este sendero y el Charco Azul, muy utilizado por los habitantes de Chulilla y visitantes, ya que el tiempo que se tarda en llegar es de algo menos de media hora y en volver de algo más, que es todo subida.

En la zona forestal, nos encontraremos principalmente el pino mediterráneo que sobrevive a pesar de las amenazas y repetidos incendios, junto a una gran riqueza de especies arbustivas como la zarzaparrilla, el mirto, las madreselvas, el lentisco, el madroño, el durillo, la cornicabra, el aladierno, la olivilla, la coscoja,... También en el cauce es posible ver aves como el Martín pescador y la oropéndola.

A las 14 horas, tal como estaba previsto nos sentamos en el restaurante Santa Bárbara, sito en la plaza del pueblo, donde teníamos concertado un menú, consistente en unos entrantes y el plato principal cada uno elegía a su gusto entre los platos que nos ofrecía el camarero (gazpacho, carne, olla chulillana…..)

Después de la comida estiramos un poco las piernas visitando la parte baja del pueblo, pudiendo admirar la construcción del castillo y todo el núcleo urbano adaptado a la orografía del terreno, observando la las construcciones, así como las diferentes aclimataciones y evolución de la vegetación. Reflexionamos sobre las consecuencia del incendio forestal ocurrido hace dos veranos y sobre las adaptaciones de la flora mediterránea al fuego.

Con un sol esplendido a las 17 horas se inicia el regreso de esta estupenda excursión. 

Àlbum de fotografies

Eixida 111: Ruta circular per Aielo de Rugat

|




RUTA CIRCULAR PER AIELO DE RUGAT, La Vall d’Albaida
Eixida nº 111,  dissabte 14 de desembre  de 2013
Organitza: Juanvi Ferrús                              Crònica: Juan Vanacloha Benimeli



El dia va despertar nuvolós, a les 8 eixírem la gent de Sollana i pel camí anàrem arreplegant a més gent, els d’Alaquàs i els de Sueca. Quan entràrem a la Vall del Vernissa,  queia una pluja fineta. Ja en Aielo es va incorporar la resta de gent, n’érem un total de 21, fins i tot vàrem tindre un visitant virtual un tal "Antonio".



Abans d’eixir ens férem un cafenet. No feia massa fred, però cada vegada el cel es feia més boirós. Agafàrem el camí del Molí, fins arribar a les restes des d’on queia l’aigua que el feia moure. Després, ens endinsàrem pel Barranc de la Font. Quan més pujàvem, la boira anava per moments fent-se més densa, l’aspecte que li donava a cada raconada era encisador, els pics, els arbres, prenien tots formes i contorns que desapareixien i canviaven per moments. Tot el paisatge prenia un to misteriós, com de conte. A mi em recordà un llibre que vaig llegir de menut, on la muntanya era un món ple de fades i de monstres.



Arribàrem al Corral de Simeó, on esmorzàrem drets, perquè la pluja ho havia banyat tot. Decidírem tornar a l’encreuament en direcció a la Caseta del Magre. Pel sender la vegetació anava canviant, uns trets de pinada, en altres falagueres, trobàrem alborcers dels quals n’aprofitàrem els seus fruits. De la Caseta del Magre, antiga construcció típica, pujàrem al Castell d´Aielo de Rugat, on encara es conserven restes de murs i basaments i un aljub amb bastant bon estat.



Després férem un recorregut pel Collao de l´Hedra canviant de barranc, visitant el corral, unes basses i la Font del Collao. A continuació passàrem per la Font de la Penya de l´Heura. I baixàrem pel Barranc del Collao fins arribar a la Font de Ferri, un racó molt guapet amb tolls d´aigua. El final de la ruta, on ens férem unes fotos de grup, era un tapis de fulles pel terra on els arbres tenien tots els grocs i marrons de la tardor.  I d’aci a Aielo.

  

Com hi havia ganeta, ens quedàrem a dinar en la Llar de Jubilats, on menjàrem un bon assortit de botifarres, llonganisses, cansalada magreta i xulles. Un dinaret lleugeret. Després, abans d’agafar els cotxes, pegàrem un tomb pel poble, per cert molt ben cuidat. Quan passàrem per l’església Pepa, la dona de Francesc, va llegir l’horari de misses i la processó de la "Salpassa", que es fa per a purificar les cases,  ja desapareguda a Sollana. Passejàrem pels voltants del carrer Ravalet on encara es pot esbrinar el que era l’antiga alqueria islàmica de Yal·luh, amb carrerons estrets.



Quan ja anàvem cap als cotxes trobàrem una casa vella amb la porta oberta, on un home estava picant ametlla. Com no tenim vergonya, tots cap a dins, resultà ser un apicultor, de cognom Ferrer, l’ home, molt amable, ens contà el pacte que va fer al-Azraq i el rei conqueridor Jaume I. I ja que estàvem a casa d’un apicultor vàrem comprar mel de taronger i de muntanya. I així rematàrem una de les eixides que quedaran en el record. 


https://picasaweb.google.com/108891874093879902528/Eixida111AieloDeRugat141213

https://picasaweb.google.com/108891874093879902528/CarmenAndreuFotosArtistiquesAieloDeRugat

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB