“Els despoblats moriscos a la Marina Alta”

Crònica de l’eixida 101.  Dissabte 2 de juny de 2012.

Per Francesc Montagud Senón

El dissabte 2 de juny va clarejar fresquet. Ja feia uns dies que la calor es deixava sentir però eixa nit refrescà un poc, i era d’agrair, el dia es presentava adequat per a fer una eixida d’altura per la Vall d’Ebo, la Vall d’Alcalà i la Vall de Gallinera.

Tots vam estar puntualment a la plaça, i sense espera a les 8:30 Francesc Buïgues ens organitzà per a eixir en quatre cotxes amb 16 participants cap a la Marina Alta, on a Pego ens trobaríem amb els amics d’Alaquàs i Gabriel Castells, el polifacètic mestre i guia de la Marina Alta, que de tot sap i en sap de tot.

El primer que férem pujant de Pego cap a la Vall d’Ebo, va ser contemplar des de l’altura de les primeres línies muntanyenques la franja costanera, amb la marjal de Pego i Oliva a l’esquerra i per la dreta el perfil del Montgó. El sol ja pegava de valent i s’intuïa un dia calorós que anava fent-se cada vegada més present. Més amunt les darreres estribacions del Barranc de l’Infern, la catedral del senderisme valencià i niu de l’espeleologia més arriscada, ens avançava una de les visites més inesperades i precioses que tinguérem ocasió de gaudir els 20 assistents de la mà del nostre amic Gabriel, el museu etnològic d’Ebo i la Cova del Rull.

Al museu etnològic poguérem assabentar-nos dels paratges i construccions de la vall, així com d’una mostra extensa de ferramentes i eines per al camp i la cuina a la planta baixa. Més amunt, en el primer pis, els vestits de feina, de festa i de la litúrgia als inicis del segle passat. I per dalt de tot una mostra paleogràfica de totes les troballes fetes en coves, abrics i despoblats de l’entorn.

Ja era hora d’esmorzar i més d’un es ressentia de pressions famolenques que ja no ens deixaven passejar en pau. A les onze, Gabriel ens dugué al despoblat morisc de la Cariola, a l’eixida d’Ebo i davant d’una caseta encastada en una roca i amb una porta metàl·lica al costat, on es podia llegir “La Cova del Rull”.

Entre oliveres i pins, assentats en unes taules i bancs de pedra vam disfrutar de l’esmorzar, en eixos bancals, sobre la penya de la Cariola estava un poblat, ja ibèric, després romà i, com no, finalment morisc fins a la seua expulsió al segle XVII. Les reflexions del nostre guia-mestre ens transportaven a les vivències i circumstàncies d’aquells pobladors d’estes terres: primer substrat íber que es mescla i conviu amb els romans, anys de solitud i posterior ocupació musulmana, mescla, compactació de caràcters i intercanvi de formes, maneres de ser i entendre la vida, el món i els propis déus. Qui era qui, on estava i com eren els pobladors dels despoblats moriscos. Per què els feren fóra? Quins interessos espuris hi havia al darrere?. La producció, l’aigua, la dominació, el poder, les religions,...

Ja calentets per la xafogor del mig dia i les històries d’expulsions, ens acostem a la Cova del Rull i ens disposem a fer la visita anunciada. De cop i sobte passem dels 29ºC de l’exterior als 18ºC només entrar per la porta de la cova, anem cap avall i tenint cura de les parets plenes d’estalagtites i estalagmites. El bon estar regnant, l’amplitud de la cova, la seguretat i els ben cuidats passadissos i passarel·les, van fer d’esta visita la joia de l’excursió. L’oval enclavat al bell mig de les carioles compta amb 2.000 m² de superficie i entre 20 i 25 metres d’alçada. Les formacions de calcita cristalitzada tenen una lluentor que no ens feia estranyar els noms que li han donat a algunes de les escultures geològiques naturals: “la catedral dels diamants”, “el castell de fantasia”, “la flor rara”, “el racó de les viudes”, ...

Després de la fresqueta de l’indret tornàrem a la realitat del quasi estiu que estàvem passant eixos dies. Vam visitar la Nevera de Baix en la següent Vall d’Alcalà. Nevera rehabilitada, perfectament conservada i que Gabriel va aprofitar per reproduir passatges del llibre “Collidors de neu” de Pepa Guardiola , on ens va fer palés la utilitat dels pous de neu que la guardaven fins l’estiu per baixar-la durant la nit a la costa, ja siga per a fer gelats per als rics que podien pagar-la o per a curar malalties, el que hui es coneix per crioterapia, tractament terapèutic amb baixes temperatures.

No tardàrem molt en seguir camí cap a Alcalà de la Jovada, on ben a prop del poble tinguérem el gust de visitar el despoblat de l’Atzuvieta. Indret curiós amb diverses construccions abandonades, cases, corrals, carrers, llogarets per a viure, fer l’oli i fins i tot per a produir el vi. Arribàrem, poc després, al poble i gaudírem de les fonts i les històries de Gabriel.

Amb el dia avançat i les ganes ja acomplertes, anàrem a dinar a La Vall de Gallinera, al bar “La Roca” de Benirrama. Bons àpats i millor companyia feren dels moments de descans uns instants inoblidables. Per finalitzar l’itinerari buscàrem un lloc per a comprar cireres, les quals estan en plena producció i comercialització, i trobàrem com a centre de distribució la Cooperativa d’Al Patró. Ens abastírem de les precioses perles i ens acomiadàrem del nostre amic Gabriel i de totes les companyes i companys que participaren en esta eixida, tan curiosa i millor aprofitada.