Eixida 108: LA RUTA DELS 8 POBLES DE LA VALL DE GALLINERA, PER CAMINS DE MORISCOS I MALLORQUINS

|



 Eixida nº 108,  dissabte 15 de juny de 2013
  Organitza: Juanvi Ferrús i Joan Ferrús  - Crònica: Pau Córdoba



SOTA  EL SOL DE LA GALLINERA

Des de fa dies espere aquest matí d’una manera inusitada. Sé dins de mi, que el 15 de juny serà un dia especial, molt especial, doncs vaig a la Vall de Gallinera, on m’espera la Ruta dels 8 Pobles. Sé que hui farà calor, molta calor, però no m’importa, sé que serà pesat caminar sota el sol de la Gallinera, però no m’importa, sé que patirem set, que suarem la gota, però no m’importa, anem a la Vall de Gallinera, el lloc on el temps sembla que es pare, on sols eres la natura i tu, on les muntanyes et parlen, on tot esta en harmonia i on sembla que els mals humans no s’hagen endinsat, protegida aquesta vall per les muralles naturals.

Aquesta mena de Shangrila valencià, sempre em recorda dues pel·lícules que m’agradaren molt: “Bajo el Sol de la Toscana”, pel·lícula dirigida per Autrey Wells i protagonitzada per una esplèndida Diane Lane i Raoul Bova,  i l’altra curiosament “Señales de Futuro”, on al final de la pel·lícula, la Terra es destruïda per unes explosions solars i uns estranys essers traslladen una part de la humanitat a un planeta de valls frondosos, cascades d’aigua i arbres de color violeta i blanc, que em recordaven la Vall de Gallinera en sentit estricte de “Paradís” quan es vist de blanc i després de roig. Un lloc meravellós que només poca gent sap veure i apreciar com cal.

La Vall de Gallinera, està situada a la província d’Alacant al mateix límit de la província de València, on els sistemes muntanyencs s’allarguen fins acabar en les costes i penya-segats del Cap de la Nau. D’est a oest, aquests sistemes es caracteritzen per un conjunt de serres, amb una disposició perpendicular a la mar, entre les quals s’encaixen valls sobre materials blanets i rius de recorregut curt. El soscavament d’aquests rius sobre els materials blanets ha donat lloc a la formació de nombroses valls, en les quals s’assenten des de temps immemorials, petites poblacions amb una imprompta cultural pròpia, fàcil de reconèixer, a més del seu urbanisme característic i la disposició dels cultius en bancals. Aixa són la Gallinera, la Vall d’Alcalà i la Vall d’Ebo, però és la Gallinera, la regina de totes les valls de la zona, la que conforma un paisatge i unes característiques pròpies i definides.

Així doncs, la ruta que férem el 15 de juny, discorre al llarg d’un conjunt estructural i paisatgístic d’enorme valor ecològic. Dic estructural, perquè es distingeixen clarament les dues grans unitats naturals de paisatge que la formen originàriament:  un el format per la Serra de Benirrama al sud i l’altre per la Serra de Gallinera al nord, i entre les dues se situa la Vall de Gallinera, amb tots els seus paisatges agrícoles tradicionals i els seus petits pobles distribuïts al llarg de la vall.

El nom de la Vall de Gallinera, també es refereix al terme municipal, que se singularitza per l’existència de 8 pobles petits distribuïts al llarg de tota la vall:  Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, La Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili.  Per la seua disposició estratègica, ha sigut històricament una zona de pas entre l’interior i la costa, per això trobem Castells com el de Benissili i el de Gallinera, que la defenien a l’època mitjana i les torres de vigilància com la d’Alpatró.

Però abans d’endinsar-nos a descriure el recorregut fet, crec que mereix la pena fer una repàs de la historia de la Vall,……. –ja ho deien els majors : “sense les arrels, els arbres no poden créixer ni donar fruits”. Aixa doncs, anem a les arrels, que de segur, el passat ens donarà les claus per entendre el present.

En l’època de Al-Andalus (S. X), la Gallinera ja té una xarxa d’alqueries associades al conreu del fons de la vall i dels vessants baixos. En elles habiten grups familiars emparentats entre si i un dels més significatius són els Banu Rahma, que donaren nom a l’alqueria de Benirrama.  Els pobladors de la vall eren bàsicament berebers. Els Banu Marzuq, organitzaren l’alqueria de Benimarsoc (despoblada) i crearen l’espai irrigat de la Font de la Mata. També estaven els Banu Ru’aym, que s’establiren als voltants d’Alpatró i que desaparegueren abans de la conquesta. Aquests pobladors, habilitaren espais de conreu irrigats a partir de la derivació de l’aigua de les Fonts principals i mitjançant la construcció de terrasses al fons de la vall i als esperons de l’ombria vora els barrancs. Aquestes hortes tenien una extensió discreta, al voltant d’una hectàrea, aleshores, les alqueries i les hortes amb què confronten, formaven tres blocs bastant ben diferenciats.  Un al voltant d’Alpatró, altre al centre de la vall (Benissivà, Benitaia i Beniali) i un tercer al voltant de Benirrama.

Es poden trobar una mitra dotzena de fortificacions musulmanes. El Fortí d’Almiserà, que és la més antiga i que es va construir d’una forma molt ràpida entre els anys 920-930. El Castell de Gallinera del segle XI i que es va utilitzar en l’època de la conquesta cristiana. El Castells d’Alcalà, també del segle XI, on Al-Azraq va residir durant els anys en que sostingué la resistència front als cristians.  El Castell d’Alpatró del segle XIII, com a lloc de refugi col·lectiu front als cristians. La Torre de la Penya Foradà i la Torre vigia del Llimoner.

Després de les revoltes musulmanes esdevingudes arran de la conquesta cristiana, es produeix l’entrada de la noblesa cristiana, com a senyors, però sense que es produïsca l’expulsió de la gent, per tant els seus habitants continuaren sent musulmans.

Entre 1519 i 1525, amb el regnat de Carles I, foren forçats a convertir-se al cristianisme. Aleshores foren coneguts com a moriscos. La majoria suportaven de mala gana l’obligada condició de cristians nous, per això seguien vivint, en la intimitat de les seues cases, segons els costums jurídics, religiosos i culturals musulmans. Aquesta situació que era ben coneguda per les autoritats va propiciar que el 22 de setembre de 1609, es llegira a València un ban signat pel rei Felip III, pel qual els antics moros i aleshores cristians eren expulsats del Regne de València. Aquesta ordre, va provocar que els moriscos es rebel·laren contra els cristians vells i els senyors. Al final no pogueren resistir el setge i vençuts i massacrats, carregaren amb els béns que podien portar a la ma i anaren cap al port de Denia des d’on foren embarcats i definitivament expulsats.

Una vegada expulsats, la Vall de Gallinera va quedar deserta, despoblant-se totes les alqueries que hi havia, per això fou repoblada amb famílies mallorquines. Es va fer mitjançant carta pobla signada el 10 de juny de 1611, pel procurador del Duc de Gandia amb els 78 caps de família que vingueren a repoblar aquestes terres, però aixi i tot, algunes alqueries quedaren despoblades per a sempre.

La nostra ruta començà a la Font de la Mata a Benirrama, el primer dels poblets i el més apropat a la mar de tota la vall. Els cotxes ens van deixar a la Font de la Mata i mentre alguns fèiem el passeig cap a la font i despoblat de Benimarsoc i Benirrama, altres anaren a deixar els cotxes a Benissili per a fer la tornada quan arribàrem tots al final de la vall. En arribar a Benirrama, vàrem decidir esmorzar – perquè serà que aquesta és la part que més ens agrada a tots?-, (Bar La Cova) , ja que estàvem en un bar tradicional de la zona i decidírem no començar la caminata sense carregar energies, ja que el dia com pensàvem, anava a ser duret pel calor que ens feia eixe dia.

Una vegada esmorzats i descansats eixírem del poble per un camí asfaltat, que serà una constant durant tot el recorregut, llevat d’alguns trams, cap al despoblat morisc i la Font de l’Alcúdia fins arribar a Beniali, caminant per bancals plens de cirerers, sense cireres ja.  Hem deixat enrere l’Alcúdia i poc després un suau descens ens condueix fins la carretera, que creuem abans de seguir cap a Benialí, el poble que és la capital de Gallinera, ja que hi resideix el seu Ajuntament. A Benialí vàrem passar pel seu llavador i la font annexa on alguns escapbussàrem el cap per a refrescar-nos de l’intens calor que començava a fer. Aquests llavadors són una constant en tots els pobles de la vall, molt captivadors i segur que en el seu moment foren llocs de reunió i de relació entre els habitants de les alqueries.

Deixem enrere Benialí i ens dirigim cap a Benitaia i Benissivà que estan a 1 km de distancia de la capital. Els diuen els pobles bessons, separats per la carretera i unes escalinates. Aquest és un punt important des d’on es pot començar, degudament senyalitzada, la pujada a la Penya Foradà.  LA FORADÀ és la penya més emblemàtica i l’element paisatgístic més representatiu de tota la Vall de Gallinera. Està situada enmig de la Serra Foradà que li dona nom. Segons investigacions toponímiques de Roberto Fauré (1992), sembla ser que aquesta penya fou la que donà nom a la vall. Fauré sosté que el nom de Gallinera és un mot pre-romà format per KAL (que significa penya)  i  INAR ( que significa tall, obertura, forat), per tant d’aci resulta “la roca o penya foradada”, amb la qual cosa obtenim La Vall de la Foradada (VALL  KALINAR).


Des de fa uns anys la Foradà s’ha convertit en un lloc de peregrinació on cada Divendres Sant, de matinada, es puja resant el via crucis. Quan el sol comença a eixir, la gent dels diferents pobles inicia la pujada cap al forat resant les diferents estacions del via crucis. En arribar al cim es resa l’ultima estació i després es fa una foto de record. Però sense cap dubte, l’encant més gran que amaga esta penya és un fenomen astronòmic únic que es produeix 2 vegades a l’any: L’ALINEACIÓ SOLAR. El 4 d’octubre (dia de Sant Francesc d’Asis) i el 9 de març (dia de Santa Francesca Romana), la llum del Sol passa a través del forat de la Foradà i enllumena les restes de l’antic Convent Franciscà del segle XVII que hi havia a la Vall de Gallinera. Precisament aquest fenomen astronòmic, va determinar la construcció de l’antic convent en aquell punt exacte l’any 1611.

La tradició de l’Alineació Solar es va perdre després amb el convent durant molts anys, però gracies a l’estudi que l’any 2006 va realitzar en Josep Lull, ha estat demostrada científicament, amb la qual cosa s’ha recuperat una part del patrimoni cultural de la Vall de Gallinera. Fins fa uns anys, de l’Alineació Solar existien antigues referències escrites, però tot quedava ahí, en una llegenda, que fins i tot alguns habitants de la vall desconeixien. Segons conten en alguns escrits, no se sabia a ciència certa si açò ocorria, i de ser així, tampoc se sabia l’hora ni el lloc exacte on impactava la llum, que ara amb l’estudi de Lull s’han resolt tots els dubtes.

Es pot pujar a La Foradà per 3 camins diferents, que són les antigues sendes de ferradura que la gent de la vall utilitzava en el passat per anar a conrear les terres que estaven a la falda de la penya o per anar a la Vall d’Alcalà: un des de Benitaia,  altre des de La Carroja i l’altre des d’Alpatró. Aquests 3 camins s’uneixen a la falda de la penya i a partir d’aci puja un sol camí. A pocs metres del poble es pot observar les restes de l’antic convent franciscà. En l’actualitat solament es veu un recinte de xiprers amb un via crucis que recorda la important construcció que un dia hi va existir.  Segons les cròniques històriques de la vall, el Convent va pertànyer, com ja he dit, a l’ordre de Sant Francesc i va ser fundat el 1611, després de l’expulsió dels moriscos, sota el patronat del Duc de Gandia. En principi, aquest anava a fundar-se a Pego, però els Ducs de Gandia decidiren que es donara preferència a la fundació de la Gallinera. El terratrèmol de 1644, el va destruir parcialment però de nou va ser reconstruït i habitat fins les desamortitzacions del segle XIX, que el van deixar desert.

A l’eixida de Benissivà ens vàrem trobar amb el seu llavador, totalment reconstruït. Des d’ací enfilàrem cap a La Carroja, que distava 2 km, i on durant el trajecte vàrem patir ja molta calor, degut a que coincidia amb les hores centrals del dia. Ací poguérem visitar altra de les nombroses fonts de la vall, la Font de Baix i el seu llavador, on de nou, tornàrem a mullar-nos en l’aigua per mitigar el sufocant calor.

En eixir de La Carroja, la ruta s’allunya de l’asfalt entre bancals de cirerers i algunes garroferes i oliveres. Aquest és el tram menys urbà de tot el recorregut i una de les parts més boniques i naturals. Visitàrem la Font d’En Pere i la Font de l’Orenga fins que vàrem arribar a Alpatró on passarem per la Font i llavador d’Alpatró.  Si hi ha una cosa que fins a arribar a aquest tram se m’ha quedat en la retina, eixa és sens dubte, els bancals de la vall, uns bancals plens de cirerers, d’oliveres, ametlers i garroferes que es reparteixen per tot arreu. Així que, no fa falta remarcar que els principals cultius de la zona són la cirera, l’oliva, la garrofera i l’ametlla. De tots, destaca –com no- la cirera que tanta vida i color dóna a la vall des que comencen a florir fins que s’acaba la collita. És un gran privilegi per als habitants de la vall poder gaudir de la cirera més primerenca de quasi tot l’estat espanyol i una de les millors i de més qualitat. El seu cultiu, com veiem al llarg de tot el trajecte, és la base econòmica i paisatgística i allò que dóna prestigi a la vall.

El segon cultiu en importància és l’oliva, i amb les olives de la vall s’elabora un oli de gran qualitat, molt estimat per la gent dels pobles que acudeix a l’almàssera de Benialí a comprar-lo. Abans, quan la producció d’oli era major hi havia més d’una almàssera en cada poble, que funcionaven gràcies a la força dels animal . Les principals families tenien una pròpia per a la seua producció i durant el trajecte poguérem comprovar que es correcte, ja que en algunes alqueries i poblats abandonats poguérem veure algunes d’aquestes pedres còniques entre les restes de l’alqueria.

El tercer cultiu es l’ametlla, que és l’arbre que primer floreix a la vall omplint-la de color. La producció es destina a l’elaboració de torró i en pastisseria. La gent també acostuma a guardar-se’n per fer postres, coques, pastes i també per a fer els pastissos de Nadal. I per últim, la garrofera, que tot i no ser gran la quantitat de garrofers, encara se’n recullen un bon  grapat. Hui es destinen en la seua majoria a fer pinsos per alimentar animals. Si ho sintetitzàrem tot d’alguna forma, podríem dir que el calendari agrícola de la vall seria més o menys així:

-          Desembre i gener s’arrepleguen les olives.
-          Després toca esporgar els ametllers i cremar les branques.
-          A febrer s’esporguen els cirerers i cal empeltar-los quan hi ha lluna plena.
-          Entre febrer i març s’escampa el guano, es tiren herbicides i s’esporguen les oliveres.
-          Durant el mes de març els cirerers s’han de tractar per al poll de Sant Josep.
-          Les oliveres es tracten a l’abril, per a la caparreta i el rosegó.
-          Abril, maig i juny són els de la collita de les cireres (la collita s’avança o retarda segons el temps que ha fet a l’hivern).
-          A l’estiu es fan feines de manteniment.
-          A finals d’agost ja s’arrepleguen les primeres ametlles.
-          De setembre a octubre s’arrepleguen les garroferes.


Una vegada hem eixit d’Alpatró, ens dirigim per un tram de carretera asfaltada a Llombai, actualment deshabitada, on veiem l’antiga almàssera, i al final del poble, que té només un carrer, es troba el llavador, que ja pareix que és l’element característic dels 8 pobles. I de Llombai arribem finalment a Benissili, l’últim poble de la ruta, el més alt de tots i on –com és habitual a tota la ruta, visitem el seu llavador, i finalment anem cap els cotxes, que els havíem deixat en aquest poble, els quals, ens duran cap el dinar que amb tanta gana esperem.

Una vegada endreçats i canviats de roba, ens dirigim amb el cotxes cap al Bar Restaurant  La Placeta, de Benissivà, on hem encomanat una bona paella per a dinar, gaudint del paisatge que ens envolta i on, una vegada relaxats i descansats, podem dedicar-nos a fer la tertúlia que tant ens agrada en aquests dinars de ruta.

Ha arribat l’hora de tornar a Sollana, una vegada acabat el dinar, però no sense abans, comprar un bon grapat de cireres, que hem localitzat a una casa particular de Benissivà, on un simpàtic home ens les ha venut, un poquet caretes, però val la pena… anar a la Gallinera en juny i no comprar-les, és com anar a La Rioja i no portar vi. 

Que prompte se’m va passar el dia!!, què ràpid em va parèixer tot, tal vegada perquè em  vaig quedar amb ganes de més o tal volta perquè quan estàs a gust, el temps passa volant i en un tret i no res, ja estàs tornant a casa. I…. tornant a casa, vaig pensant,  hummm, aquell hotels de Benissiva (Casa Gallinera), que bona pinta tenia… modern, rural, amb piscina, en mig de la vall… que no m’escaparé un cap de setmana aquest estiu?, …. doncs crec que sí, crec que no ho podré evitar!!! , però aquesta és un altra historia, que en altre lloc i moment vos desitjaré relatar….   


Pau Córdoba Borràs

0 comentarios:

Publicar un comentario

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB