La Moreria de les Coves de Vinromà i el Museu de la Valltorta.

ASSOCIACIÓ CULTURAL

COL·LECTIU ULLAL

 ruta cultural – senderista

Eixida nº  96   Data : Dissabte 3 de desembre 2011

PROGRAMA DE LA VISITA:  L'eixida tindrà lloc a les 8 del matí des de SOLLANA. Arribarem a BORRIOL cap a les 9,30 hores aproximadament on esmorzarem i posteriorment anirem al Paratge Natural de la Moreria a conéixer-lo de la mà de l'amic i sollaner José Cherta Prats.

            Esta persona tan entranyable porta cuidant el camí que porta a la Cova des de fa diversos anys, sentint-se molt de les Coves de Vinromà, fent que la Cova forme part activa de la seua vida i de tots aquells que ho coneixen.

            Posteriorment a les 11,45 del matí anirem al Museu de la Valltorta per a les 12 gaudir d’una visita a la Cova del Cavalls

                A les 14,30 hores anirem a dinar encara a un lloc encara per determinar.

CAL DUR: Esmorzar i beguda, calcer adequat (botes de muntanya o en el seu defecte esportives). La ruta és de dificultat baixa però caminarem per muntanya i cal anar preparats. És una ruta a mitges entre cultural i senderista. INTERESSATS, contactar amb Juanvi Ferrús el més prompte possible per confirmar el grup de dinar.

EL MIRACLE DE LES COVES DE VINROMÀ

Corria el mes de Novembre de 1947 quan una cova del terme municipal dels Coves de Vinromà va començar a anar de boca en boca de les gents. Es tractava de la Cova Campana, situada en el paratge de la Moreria, als voltants del poble, però que després d'estos fets va passar a ser també coneguda com la Cova del Miracle.

La cova en  no questió cap interés espeleològic, ni tan sols turístic. No es tractava més que un dels molts abrics situats junt amb la rambla que discorre pel poble, que li donen nom al mateix. El motiu era un poc més esotèric i espiritual. Raquel Roca, una xiqueta que comptava a penes 8 anys d'edat, assegurava que la Mare de Déu se li apareixia en la dita cova. Per què eixa mania de les aparicions marianes en les tranquil·les i acollidores cuevas?. Tal vegada per això mateix.

El capellà del poble creia la xiqueta, i així mateix les autoritats que possiblement veien una forma de potenciar al poble enfront dels pobles veïns, perquè tot el que sonava a religió era molt ben vist per la societat de la postguerra. Inclús el pare de la xiqueta, Emilio Roca, radiotelegrafista de professió, que es declarava, no a grans veus, poc creient, acompanyava tots els dies a la seua filla fins al mencionat lloc.

Este fet, a pesar de l'absència dels actuals mitjans de comunicació, va transcendir i es va estendre com la pólvora pels pobles veïns. Raquel assegurava que el dia 1 de Desembre, a les tres de la vesprada, succeirien una sèrie de miracles. Des de primeres hores de la matinada i a pesar de les inclemències meteorològiques, se van anar reunint als voltants de la cova gent vinguda de diferents llocs. Veïns de pobles tan allunyats per als mitjans de transport de l'època, com Burriana, Segorbe o inclús Morella i Iglesuela del Cid van ser arribant amb carros, bicicletes, motos, algun automòbil, però la majoria caminant.

Consultades diverses persones presents en el lloc, s'estima, sense exagerar, que el nombre de les mateixes podria rondar les 350.000. Cal pensar en la freda època de l'any i en que no era cap esdeveniment esportiu ni polític. Mai cap cova de la nostra província va tindre tants ulls fixos en ella al mateix temps, encara que, preguntats els testimonis actualment sobre com era la cova, ningú ha sabut respondre. Estaven en una altra labor que l'estrictament espeleològica.

Entre la multitud hi havia moltíssims malalts i invàlids, al mateix temps que dones, ancians i xiquets com si d'un pelegrinatge a Lourdes o Fátima es tractara. Una multitud que s'amuntonaven al voltant de la xiqueta que era custodiada per la Guàrdia Civil mentres es dirigia al lloc de la cita amb la Mare de Déu. Tots volien estar prop de Raquel, i inclús tocar-la per a poder curar-se de les seues xicotetes o grans malalties.

Un miracle va començar. La gent va començar a llavar-se i a beure l'aigua, que més aïna escassa, discorria pel riu. Esta procedia directament i, com era lògic, sense depurar dels desaigües i del llavador públic del poble. Qual si del sagrat Ganges es tractara milers de persones es mullaven, llavaven i bevien de tan escassa aigua. Miracle va ser que no s'intoxicaren i moriren més de la mitat d'ells. Els hòmens van buidar les botelles de conyac que es van portar per a calmar l'intens fred d'eixe matí d'hivern i les van omplir de la dita aigua, portant-se-les a casa per a així poder-la prendre quan estigueren afligits d'algun mal.

Estant prop de l'hora en què va anunciar la xiqueta la realització dels miracles, esta es trobava prostrada al peu de la Cova de la Campana resant. Es diu que en la mateixa ciutat de València es va encendre l'enllumenat públic, ja que un dels esdeveniments anunciats per Raquel era que es faria de nit, i com previndre val més que curar…

L'única cosa que va ocórrer després de molt esperar va ser, segons els presents, el dia més fred que recordaven en molts anys, però res més. La Mare de Déu no va aparéixer, i a València es va tornar a apagar l'enllumenat. Bé és veritat que, segons gent consultada, de tant en tant se sentien crits quan algun invàlid tirava les crosses i començava a caminar o prodigis semblants, encara que no s'ha pogut parlar amb cap d'ells.

Durant uns mesos la cova va ser lloc de pelegrinatge de gent que continuava esperant algun esdeveniment extraordinari. Les autoritats van haver de prohibir l'accés a la cavitat i l'Església va desacreditar les visions de Raquel, adduint el caràcter fantasiador de la xiqueta, potser induït per la pel·lícula 'La Cançó de Bernardette' que tan de moda estava per aquell temps a Espanya.

En definitiva, va ser un dia gloriós per a este humil abric que desgraciadament, o no, hui en dia està oblidat per tots, com Raquel que diuen se'n va anar del poble poc després d'estos esdeveniments i que no va tornar més que després de la mort de son pare però d'una manera fugaç.