Sopar de reconeixement a Joan Ferrús i del 18é aniversari del Col•lectiu Ullal de Sollana

El passat divendres 29 d'abril de 2016, un gran nombre de socis del Col·lectiu Ullal ens reunirem en un sopar al Restaurant Els Clots amb motiu d'una doble celebració. Tal i com venim fent cada any al voltant del 25 d'abril -data de constitució del Col·lectiu- celebrem el 18é aniversari de l'Associació. Però el sopar en aquesta ocasió tenia un significat especial, ja que per acord dels membres de la Junta Directiva es tractava de donar el nostre reconeixement a Joan Ferrús Vanaclocha per la tasca desenvolupada al si del Col·lectiu Ullal, com a membre fundador, impulsor i president al llarg de 17 anys.

Al voltant de les 21:15 hores comença a arribar la gent al restaurant i després de salutacions i besos -sempre és agradable veure i saludar persones que fa temps que no veus-aproximadament a les 22 hores, comença el sopar. Menjar i beure, conversar i contar-se coses. Pluja i fresqueta al carrer que en res va afectar la calidesa de l'acte.

En acabar el sopar, el president Francesc Buigues es dirigix als assistents per donar-nos la benvinguda i agraïr-nos la nostra presència. Després d'una breu intervenció en la que assenyala el significat d'aquest sopar, fa especial esment en l'agraïment que tots els membres del  Col·lectiu volen  mostrar a Joan Ferrús pel seu treball, empeny i il·lusió al capdavant de l'associació, inagurant l'acte i donant pas a altres intervencions.

En primer lloc, pren la paraula Pau Córdoba, un dels membres fundadors i que des de la primera Junta Directiva continua a hores d'ara aportant el seu treball en benefici de l'Associació. En la seua intervenció , dirigida a Joan Ferrús per agraïr la seua tasca, recorda els inicis, "aquells anys d'efervescència de tot tipus", les primeres reunions, les tertúlies en bars o en cases particulars dels components del grup. Citant a Séneca remarca la importància de la paraula "valor". Valor que hagueren de fer efectiu en desenvolupar un projecte: fer una Societat Cultural en Sollana. Aquest projecte es va fer realitat després de molts treballs i esforços, en la constitució del Col·lectiu Ullal el 25 d'abril de 1998.

A continuació, Gauden Fernández projecta una presentació en Power Point amb el títol "Homenatge a Joan Ferrús Vanaclocha. 17 anys de projectes fets realitats" una memòria fotogràfica de diferents activitats realitzades pel Col·lectiu. La durada de la presentació és significativa, són 17 minuts, un per cada any de presidència de Joan. Va ser la primera sorpresa de la nit. Gauden continua explicant com va ser la seua incorporació  a l'Associació i les experiències viscudes en ella.

Seguidament, parla Toni Segarra, un dels membres fundadors del Col·lectiu, un artista polifacètic, pintor, il·lustrador i fotògraf. Paraules de reconeixement a la labor de Joan Ferrús i d'ànim de continuitat del Col·lectiu. Una vegada més ens delecta amb una mostra del seu estil artístic materialitzat en la segona sorpresa de la nit: un original retrat de Joan.

Finalment intervé Juanvi Ferrús, que ocupa el càrrec de Vicepresident del Col·lectiu i duu molts anys formant part activa de la Junta Directiva. En aquest acte, fa una interessant lectura d'una "Carta d'agraïment" dirigida a l'homenatjat.

Acabades totes aquestes intervencions, el President Francesc Buïgues demana als assistents si alguna persona vol dir alguna cosa. En aquest torn participen: Josep Lozano, Ramón Ibor, Juan Pradas i Sabina Asins. Tanmateix, el President ens fa arribar el contingut d'un comunicat de Vicent Moncholí que no ha pogut estar present en l'acte tal com ell haguera desitjat. També del cronista d'Almussafes Cecilio Alcaraz.

Correspon a continuació al President Francesc Buïgues dirigir unes paraules en reconeixença de la important aportació de Joan Ferrús al Col·lectiu. En la seua intervenció evoca els temps en que es varen conéixer, quan els dos tenien poc més de 30 anys. Reviu les reunions al Bar Júlia per parlar de temes que concernien al poble. També recorda una excursió a Cullera, algun temps després, que va esdevindre finalment en la seua integració al Col·lectiu.

Fa incís en la manera de ser de Joan, la seua vàlua al sevei de Sollana i el seu treball aportat al Col·lectiu, una tasca intensa, seriosa i ben feta. Per tot això, comunica l'acord de la Junta de fa mig any, de preparar un acte de reconeixement del qual Joan és totalment mereixedor.

Tot seguit, entrem en la tercera sorpresa de la nit, l'entrega a Joan d'un recordatori commemoratiu, un bonic socarrat dedicat al primer President de l'Ullal amb la inscripció de la data, 1998-2015.

Al seu termini, Francesc dirigix unes paraules a Macarena, la dona de Joan, valorant molt positivament la seua complicitat i paciència. Li fa entrega de la quarta sorpresa, un ram de flors, que ella accepta amb un gran somriure i dóna les gràcies.

A tot açò, els pares de Joan ací presents, en tota la nit, no perden punt de cada detall i de cada paraula que es pronúncia. Sembla que com a bons pares, se senten ben orgullosos del fill.

És ara el moment en que pren la paraula Joan Ferrús. En la seua exposició fa memòria de la trajectòria seguida per l'Ullal, anomenant diferents activitats que s'han dut a terme durant tots aquests anys: eixides culturals i de senderisme, tertúlies de diferents tipus, homenatges i reconeixements a persones com Juan Moleres, Vicent García Castillo, Manuel Llorens o Julio Llinares o també a la Societat Unió Artístico Musical de Sollana. Fa menció dels sopars literaris, en els quals s'ha convidat a diferents escriptors valencians com Josep Franco,Vicent Josep Escartí, Víctor Gómez i Josep Lozano entre altres.

Tanmateix anomena les publicacions fetes pel Col·lectiu com Els itineraris per Sollana i el terme, Quadernets de Literatura i escrits, Ruta verda per Sollana i el terme, Quaderns Suilana, Homenatges... Tot un cúmul d'activitats de tipus cultural i medi ambientals de les quals el Col·lectiu es pot sentir satisfet.

Relata Joan que per a ell hi ha un doble referent. Per una banda la família, nomenant  l'àvia Carmen i els seus pares, valorant positivament tot allò que podem aprendre dels majors. I per altra, referents generals de la societat i la cultura com el cronista de la Vila Juan Moleres, Vicent Castillo, pesona molt compromesa amb Sollana o Joan Llinares Luz. Acaba donant les gràcies a tots  i rep un fort aplaudiment.

Ni cal dir que totes les actuacions, entregues, sorpreses... són correspostes molt animadament  pels socis que es mostren generosos a l'hora de batre les mans.

"Treballar, persistir, esperar" són paraules de l'insigne suecà Nicolau Primitiu pronunciades repetidament  per diferents ponents al llarg de la nit i que queden surant en l'ambient fins acabar la vetlada.

En acabar l'exposició de Joan, el President torna a prendre la paraula per a presentar la cinquena i última sorpresa. En honor al compliment dels 18 anys del Col·lectiu Ullal, Francesc ens transmet que per tal de celebrar-ho, cada un dels 117 socis rebrem tres models diferents de serigrafies numerades sobre Sollana pintades per Toni Segarra i tot seguit fa entrega de les primeres a Joan.

Finalment, tot comptat i debatut, conclou l'acte amb un brindis de tots els assistents i el repartiment de serigrafies.

Només resta donar les felicitacions més sinceres a Joan Ferrús i l'enhorabona a tots els organitzadors -en secret- de l'acte, Francesc Buïgues i membres de la Junta i a tots els col·laboradors. Tot un èxit.

Neus Carañana

ENLLAÇ ÀLBUM DE FOTOS DE PACO SENÓN

Eixida núm. 131: Ruta per l’Horta Nord

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL 

Crònica eixida núm. 131 Ruta per l’HORTA NORD        

Dissabte 9 d’abril de 2016        

Organitza: Javier García i Juanvi Ferrús

Guia: Javier García Gómez (membre de l’Ullal)

Autor de la crònica: Ignacio García Ferrandis

Tal com estava previst, el grup es va reunir al  Molí-Ermita de Vera a les 9 del matí. Una dada que cal destacar d'esta eixida és que varem comptar amb la presència de quatre membres de l'associació cultural la Roca de Beniaia (Vall d´Alcalà). En primer lloc es van donar una sèrie d'explicacions sobre el recorregut i la importància que té l'horta tant en aspectes econòmics, com ambientals i socioculturals. Per desgràcia, en moltes ocasions malgrat ser un paisatge tan proper i que tant ha aportat a la cultura valenciana és una gran desconeguda. Lamentablement, no es va poder visitar el molí però es va explicar la funció que estes construccions tenien en l’antiguitat per a moldre el blat que pertanyia a la burgesia, l'església o l'aristocràcia. El molí originari del segle XIV va patir modificacions al llarg del temps i actualment és un museu etnogràfic gestionat per la Universitat Politècnica de València.

Iniciàrem la marxa a través de camps i séquies, passant pel Molí del Gamba i sequers de xufa. Prompte arribem a l'altura de l'ermita de Vilanova, on observem la perfecta orientació de les alqueries per a aconseguir la major eficiència energètica resultat de molts anys d´experiència. Generalment les portes apareixen al costat de llevant, precisament per a protegir-se dels vents de ponent. Normalment, en la cara nord no hi ha finestres, tret de les cases grans. A més a més, les parets encarades a nord estan pintades de negre, a fi d’aïllar millor la casa dels vents freds.

Arribàrem al barranc del Carraixet, que naix a la serra Calderona. En el seu tram final ens trobàrem un cert cabal a causa de l’existència de surgències d'aigües (ullals), cosa que afavoreix la presència d'algunes aus aquàtiques, com ara agrons i fotges. Poc després arribem a l'ermita del Peixets -situada a la desembocadura del barranc-, on pararem per a reposar forces esmorzant. Es va comentar la raó i motiu de l'existència de l'ermita, pels esdeveniments patits pel rector d'Alboraia, en portar el viàtic a un veí d'Almàssera un dia d'una forta tempesta en què les aigües del barranc anaven crescudes. En intentar el rector travessar-lo la mula en què anava el va tirar, per la qual cosa les Sagrades Formes que portava per al seu ministeri van caure a l’aigua. El capellà va tornar a Alboraia sol·licitant ajuda als feligresos, que trobaren l'arquella buida ja que s'havia obert i les formes s'havien perdut. Van baixar pel barranc fins a la seua desembocadura, i quan van arribar arran de mar van trobar tres grans peixos que portaven en les boques cadascuna de les hòsties que es donaven per perdudes.

Després de l'esmorzar varem reprendre la marxa i passàrem per una barraca, que encara que està deteriorada va permetre analitzar els tipus d'habitatge rural: l’alqueria i la barraca. Les barraques és construïen artesanalment, amb fang i palla que eren els productes que hi havia a l'horta. La família vivia en la primera planta, que també era lloc per a les haques. La part superior o andana era un magatzem. La coberta, a dues aigües i rematada amb una creu, es cobria de bova, una planta que es treia del barranc del Carraixet.

Seguírem la caminada entre camps de cebes i creïlles. També vam poder observar la xufa, ja que en estes dates s'estan preparant els camps per a la seua plantació. Este cultiu va ser introduït pels àrabs en la Península Ibèrica i com és sabut, se n’obté la famosa orxata. Ens vàrem incorporar de nou al marge esquerra del barranc i per votació popular entràrem en una orxateria artesanal a degustar i refrescar-nos amb el producte típic de la zona: l'orxata.

Després d'este breu descans seguírem per un camí paral·lel al carril bici que segueix l'antiga via augusta, per la qual passava antigament la via de ferrocarril cap a Aragó (per això s’anomena “via xurra”). Abans de tornar al barranc vàrem fer una nova parada per a reflexionar sobre la importància de l'Horta i les causes de la seua destrucció. És òbvia la importància del Tribunal de les Aigües, que gestiona les huit sèquies de l'Horta (Quart, Tormos, Mislata, Benager i Faitanar, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella). La seua importància ha sigut reconeguda en ser Patrimoni de la Humanitat, però la seua conservació requereix protegir l'Horta. Destaquem la necessitat de contribuir des de les nostres accions diàries consumint productes de l´horta, aplicant el principi que “tota pedra fa paret”. També vàrem fer una síntesi dels cultius que trobem i l'evolució que han patit. Així, la presència de molins fariners indica l'existència de blat i la importància que això va tenir per al proveïment de la ciutat, la qual cosa va motivar la construcció de l’Almodí, on s'emmagatzemava el gra produït a l'horta. També es va destacar el cultiu de les moreres per a la producció de cucs de seda, que va tenir tanta importància com per a construir la Llotja de la Seda.

Llavors, vàrem prendre el camí de tornada pel marge dret del barranc del Carraixet, passant per Alboraia i seguint un altre tram del carril bici sobre la via augusta, fins el camí de Farinós. Este nom fa referència novament al molí fariner de Vera on, finalment, vàrem arribar a les 14 hores. Amb molta gana ens vàrem desplaçar fins a una antiga alqueria reconvertida en bar, on varem menjar uns entrants i un arròs melós, regat amb cervesa, vi i altres begudes. En resum, un passeig per l'Horta de València d'uns 11 quilòmetres que va permetre aprofundir en el seu coneixement, així com la confraternització del grup Ullal i el col·lectiu la Roca.

Eixida 130: UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part) 5-març-2016

UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part)

Eixida cultural núm. 130 (5.3.2016)

Organitza i guia: Vicent Moncholí    Crònica: Pepa Pastor Andrés

Després de l’èxit obtingut en la visita cultural a València de l’any passat, el Col·lectiu Ullal va organitzar una altra excursió el primer dissabte de març coincidint amb el començament de les festes falleres.

Aquest any l’èxit de l’eixida va sobrepassar totes les expectatives i al voltant de setanta persones, entre socis i simpatitzants del Col·lectiu arribats de diferents poblacions, ens vàrem aplegar a l’Estació del Nord de València cap a les nou del matí. Anàvem retrobant-nos i saludant-nos fins que ens immortalitzàrem en la primera foto de grup davant la façana modernista de l’estació.

Potser l’èxit no siga tant del Col·lectiu com del guia, el nostre benvolgut amic i soci Vicent Moncholí, de Massanassa. Vicent és un home polifacètic, llaurador, empresari, bon coneixedor de la terra i del terme, i apassionat i ben il·lustrat de la història i la cultura valencianes, una cultura fortament arrelada a la religió cristiana i, per tant, indestriables (d’açò Vicent en sap un filó). Vicent ens condueix pels carrers de València com si es tractara de sa casa i nosaltres darrere ell extasiats amb les seues explicacions i les mil i una anècdotes que no es cansa de contar. Ens fa un repàs des de Germana de Foix fins als polítics actuals, passant per reis, nobles i sants que al llarg de sis segles han teixit la nostra història. Senzillament extraordinari, Vicent!

Des de l’estació ens dirigírem cap a la plaça del Patriarca. Els carrers encara estaven tranquils, sols l’oloreta de les xurreries ens recordava que havien aplegat les Falles. En passar per davant el Banc de València, vàrem parar per a contemplar la sumptuositat d’un edifici que ha representat el poder econòmic d’una terra rica i emprenedora, hui en decadència. Tot seguit, continuàrem fins a l’església, una de les dotze primeres de la conquesta, que fou dedicada al principi a sant Andreu i ara a sant Joan de Déu. Com que romania tancada, travessàrem el carrer fins a la plaça del Patriarca. Davant la font de la façana lateral de l’edifici La Nau, la universitat vella, Vicent ens va parlar de la seua fundació a instàncies dels jurats de la ciutat i de l’arquebisbe Pere Lluís Borja. El papa Borja Alexandre VI li atorgà la butlla fundacional l’any 1501; per tant, és una de les més antigues de la península.

El dia, que va sortir primaveral i assolellat, ens va enganyar amb un fred que tallava, així que entràrem precipitats a l’església del Corpus Christi, anomenada també del Patriarca. En entrar, escoltàrem un fil musical de cants gregorians que ens va envoltar de molta pau, era el cor de la capella que assajava acompanyat d’un piano i, enmig d’aquesta atmosfera celestial, Vicent ens va parlar del seu fundador, l’arquebisbe Sant Joan de Ribera, patriarca d’Antioquia, fundador del col·legi per a la formació de sacerdots al qual dotà d’obres d’art i d’una biblioteca de gran valor que ha esdevingut un important centre d’investigació històrica i que nosaltres no poguérem visitar. Amb tot, admiràrem la capella acabada el 1596, decorada amb un fresc de Bartolomé Matarana i amb pintures de Francesc Ribalta; a més, hi destaca el Sant Sopar, que presideix l’altar major. Tot plegat, una meravella. Depenia també d’aquesta institució una capella de música que ha estat el viver de la millor música religiosa valenciana i precisament eixe dia tinguérem la sort de fer-ne un tast.

Des d’ací arribàrem fins al palau del Marqués de Dos Aigües (actual Museu de Ceràmica González Martí) passant primer per la casa-palau dels Boïl d’Arenós, actual seu de la Borsa de València. Els Boïl d’Arenós foren una família molt influent i poderosa de l’antic Regne de València, d’estament militar, que va prendre part en la conquesta de València, per la qual cosa va rebre terres. El palau de Dos Aigües fou de la família Rabassa de Perellós des del segle xv, un edifici inicialment d’estil gòtic que va anar canviant el seu aspecte per a reflectir la puixança de la família, configurant una façana d’estil barroc al segle xviii. Vicent ens va explicar el significat del grup escultòric que adorna la porta principal, una al·legoria dels rius de València, el Xúquer i el Túria, que recorrien el senyoriu del marquesat de Dos Aigües rematat per una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, obra de l’escultor Ignacio Vergara i dissenyat per Hipólito Rovira. També ens va parlar del domini d’aquesta família posseïdora de molts títols nobiliaris i d’un grapat de baronies des d’Aragó fins a Múrcia.

Com que el matí no ens permetia visitar el museu, decidírem anar a pegar un mosset. El nombrós grup es va dispersar i nosaltres seguírem Sabina fins a la plaça del Collado, on entràrem a una xocolateria que tenia un gibrell a vessar de pasta de bunyols enllestida per a fregir, excel·lent remei per a combatre el fred del matí i recuperar energies.

Quan ens tornàrem a reunir davant l’església de Sant Martí, l’ambient de la ciutat havia pujat, la gent omplia les voreres i les xarangues falleres animaven els carrers per on passàvem. El fred anava minvant i nosaltres, ben atipats de dolces viandes, caminàvem pel cor de la ciutat, el barri del Carme. En passar per la Llotja de Mercaders, paràrem per a contemplar aquest important edifici gòtic de merlets coronats que tan important fou per a l’economia de la ciutat i i per al comerç de la seda. Després d’una altra foto de grup, continuàrem fins a l’església dels Jesuïtes, que també trobàrem tancada. Vicent ens va explicar la importància que va tindre aquesta orde missionera i universalista a les nostres terres. Fundadora de la seua primera universitat a Gandia el 1547 i el primer col·legi a València el 1544, fou exiliada per diferències amb les Corts i finalment dissolta. El 1814, fou restaurada per Pius VII i a hores d’ara segueix la seua tasca missionera i educativa.

Continuàrem fins al palau de la família Mercader, també del segle XV, al carrer de Cavallers, actual seu de la confederació de cooperatives valencianes. Fou un sollaner, Paco Girona, qui va tindre l’amabilitat d’obrir-nos les portes per a ensenyar-nos tot l’edifici, rehabilitat per a oficines, però que guarda intactes la planta baixa, el saló de la planta noble (actual sala de reunions) i les golfes reconvertides en aula, i on vàrem apreciar l’artesonat del sostre d’impressionants jàsseres de fusta.

En eixir del palau, sols haguérem de travessar el carrer per a ficar-nos a la cua de la que seria la visita estrela del dia i que amb bon criteri anomenen la Capella Sixtina valenciana: l’església de Sant Nicolau. Acabada de restaurar després de tres anys de treballs, no es pot descriure amb paraules, s’ha d’anar a veure-la i gaudir-la personalment. Sols direm que es va construir en temps de Jaume l l’any 1242, de planta gòtica i reformada al segle xv. Al segle xvii va rebre la decoració pictòrica obra del pintor Dionisio Vidal, deixeble d’Antonio Palomino, i que ara s’acaba de restaurar per la Universitat Politècnica. Una altra joia que els valencians no ens podem perdre.

Després de l’última visita, els carrers ja anaven de gom a gom, l’ambient fester es respirava per tot arreu, gent de totes les edats es dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament, llavors el grup, reblit d’història, es va dissoldre: uns tornàrem cap a l’estació, altres a veure la mascletà i d’altres a buscar un restaurant per a dinar.

Un altre matí agradable i intens que guardarem en el record. Gràcies, Vicent. Gràcies, Col·lectiu. Esperem que el pròxim any es torne a repetir per a poder seguir coneixent millor la nostra capital.

Pepa Pastor Andrés

Eixida 129: La Serra d'Alèdua (Llombai) 6-febrer-2016

CAMINANT PER TERRITORI MORISC:

LA SERRA D’ALÈDUA (LLOMBAI)

Eixida de senderisme i cultural 129 . Dissabte 6 de febrer 2016

Organitza: Juanvi Ferrús  -  Crònica: Maria Vila

Amb l’alegria d’un nou començament d’any i després de les festes nadalenques, es  reprenen les eixides organitzades pels nostres amics del Col·lectiu Ullal que, en aquesta  ocasió ens han preparat una ruta circular per l’antic territori morisc del terme de Llombai,  la Serra d’Alèdua.

Un dissabte més, un poc abans de les 8 d’un matí fresquet, com toca en aquesta època de l’any, començà a acudir la gent a la Plaça Major, punt de trobada per a tots els que teníem ganes de gaudir de la natura una vegada més. Ja ben distribuïts als cotxes per l’organitzador Juanvi Ferrús, eixírem cap a Llombai fins arribar a la plaça de l’Església on deixarem els cotxes per a començar la marxa, no sense abans preguntar qui anava a quedar-se a dinar per a encarregar la taula abans d’iniciar la ruta. 

Passejant pels carrers del poble, eixírem cap al terme i, agafant el camí que passava per davant del cementeri, ens dirigírem cap a la serra entre horts de tarongers, caquis i uns florits bresquillers. Des del mateix camí ja podíem observar l’esplèndida torre d’Alèdua, de la qual prenia el nom aquesta Serra. Una vegada travessat el riu Magre arribàrem als peus d’aquesta Serra per a començar la marxa. 

Començant la ruta el primer que ens va sorprendre, va ser un senyal a terra que marcava l’eixida d’un esdeveniment esportiu que anava a celebrar-se l’endemà per alguns dels camins que nosaltres anàvem a recórrer, l’Àledua Trail Express, una carrera pels senders pedregosos de la serra. Com poguérem comprovar durant tots el nostre recorregut la serra era molt coneguda pels diversos aficionats a l’esport, ciclistes, corredors i senderistes com nosaltres. Continuàrem a una bona pujada inicial per la Senda de l’Estepar, tot i que, molt còmoda perquè el camí estava en bones condicions i rodejat de nombrosos pins, cosa que el notre company Tolet va aprofitar per a advertir-nos que anàrem amb cura amb la processionària, un insecte que feia els seus nius als pins i que ens trobàrem a terra durant gran part del nostre recorregut pels camins. Després de la pujada d’aproximadament un quilòmetre gaudint de la calma i la verdor de l’entorn, i ja en el Pla de l’Estepar, poguérem contemplar unes meravelloses vistes de la comarca de la Ribera, i allí decidírem que ja era hora de parar a esmorzar. Buscàrem el lloc adequat i, amb el bon ambient que caracteritzava aquesta paradeta obligatòria per a recuperar forces, ens menjarem els entrepans acompanyats del gotet de vi, escoltant els nombrosos beneficis d’aquest per a la nostra salut, segons el nostre company Santi Ferrús. Després amb el café i els dolcets compartits com sempre, arreplegàrem els bàrtuls i continuàrem la marxa. 

Ja de baixada i rodejats de vegetació típica de la mediterrània, creuant-nos de vegades amb alguna colla de ciclistes, continuàrem el camí cap al Barranc de Ferrando. 

L’organitzador de la ruta, el nostre company Juanvi Ferrús, de sobte, ens proposà fer un minut de silenci per a poder escoltar els meravellosos sons de la natura. Va ser un moment especial, tan sols s’escoltava el vent i el piular d’alguns ocells. Continuant endavant ens trobàrem amb part del sender botànic senyalitzat amb diferents cartells identificatius de les diverses espècies autòctones de la zona com, l’arborzer, la murta, el margalló, la garrofera, el romaní, entre altres, el qual formava part d’un tram de la Canyada Reial d’Aragó. Continuàrem camí fins a l’inici del barranc on el nostre guia es va despistar un poc del camí correcte, però com a expert en el tema, ràpidament va trobar l’inici del barranc que era per on havíem de continuar. Seguírem el curs d’aquest entre pedres, pujades i baixades durant uns quants quilòmetres. Ja en el tram final, on començava a sobrar-nos la roba perquè el sol ja calfava molt més que a l’inici, ens esperava una bona pujada per una pista forestal que, després d’uns quants quilòmetres fets, se’ns va fer una mica pesada. Arribàrem al Corral Blanc, des d’on ens desviàrem per a fer una visita a la torre d’Alèdua, on el nostre company Joan Ferrús ens esperava per a contar-nos algunes curiositats d’aquesta.

La Torre d’Alèdua, construïda al segle XII dalt d’un turó, era una construcció defensiva d’una de les antigues alqueries àrabs que havien al Marquesat de Llombai, la qual va quedar abandonada després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, i fou l’única que no va ser repoblada pels cristians posteriorment. El seu nom, que de vegades apareixia escrit com a Eleydua, era una modificació del topònim original àrab “al-‘ldwa” que en la nostra llengua podia ser traduït com “més enllà del riu” o “a l’altra vora el riu”, com ens va explicar Joan. Una peculiaritat única entre totes les torres àrabs de la comarca i que encara es conservava en aquesta, era part del mur que la rodejava, anomenat “albacar”, que servia per a refugi dels habitants de l’alqueria en cas d’un atac enemic o també per a guardar el ramat. Una altra cosa molt interessant que ens va explicar Joan, era el sistema d’encofrat que es va utilitzar en la seua construcció, que consistia en uns travessers de fusta que encara poguérem observar tots en els seus murs. La porta d’accés a l’interior de la torre, estava a uns metres d’alçada de la base, i s’accedia a ella per una escala que es retirava, una vegada estaven dins, per a evitar l’entrada de l’enemic.

Una vegada havíem escoltat aquestes curiositats de la torre, prosseguírem la marxa pel camí de tornada al poble cap a les 14;30 per a finalitzar aquesta ruta, d’uns 16 quilòmetres, en la mateixa plaça on l’havíem començat. Alguns companys gaudiren del dinar al mateix poble i altres marxarem cap a casa després d’haver passat un matí  esplèndid. 

                      Maria Vila

Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015. Serra de les Raboses

LA SERRA DE LES RABOSES. Cullera

Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015

Organitza: Juanvi Ferrús Zaragozá

Crònica: Mª Jesús Ferrús Zaragozá.

Amb la intensitat amb què la junta del col·lectiu organitza totes les seues activitats, i després de l’habitual parada d’estiu, es programaren les activitats i eixides per al darrer trimestre del 2015, iniciant-les amb l’excursió número 126 al castell de Cullera i la Serra de les Raboses, caminada de fàcil dificultat i amb alta participació.

En els nostres desplaçaments habituals, observem com les lletres del nom de Cullera ens atrauen la vista fins el llom de la seua muntanya, així com al seu castell, però estic segura que pocs privilegiats han tingut l’ocasió de travessar aquest xicotet illot caminant, com ho férem nosaltres el passat 24 d’octubre quan un grup nombrós d’amants de la natura i de la convivència gaudírem, a més de caminar, de la bellesa i les vistes que des d’allà dalt tinguérem.

Iniciàrem l’ascens fins el castell per la part posterior del parc de bombers de Cullera guiats per Juanvi Ferrús que, com sempre, ens delectà amb tota classe d’explicacions i anècdotes sobre la multitud de vegades que havia pujat al castell en bici, així com sobre les restes properes al radar meteorològic.

L’ascens al castell i al santuari va ser curta i sense cap dificultat, totalment accessible per fer-la amb xiquets i en família on, després de l’esmorzar de rigor (que qui no haja vingut mai, l’ha d’experimentar amb els seus propis sentits, no pel contingut de l’entrepà de cadascú, sinó per l’harmonia i el bon humor de tots els presents), realitzàrem una visita guiada a l’interior del castell podent advertir les obres de rehabilitació i l’explicació dels seus orígens, datat del S. X, tractant-se d’una arquitectura militar musulmana, l’objectiu del qual era la vigilància del comerç del riu Xúquer fins la seua eixida al mar, narrant la seua llegenda que per curiositat us redacte:

“El rei Jaume no va poder conquistar-la en 1235 per la força, ja que no va trobar pedres redones per utilitzar-les en els seus fonèvols i altres màquines de guerra. Va afegir que forces màgiques i misterioses amagaren les pedres útils en llocs recòndits per la qual cosa el rei es va veure forçat a alçar el setge i, únicament mitjançant un pacte celestial aconseguí ocupar la ciutat el 1239. Una llegenda i un pacte celestial que s’accentua amb la presència de l’àngel amb les ales esteses a manera de protecció que du en la cimera l’escut de la ciutat.

La base de la llegenda estaria en funció del fracàs del monarca de conquistar la ciutat durant el setge de 1235. Cullera i les alqueries del seu terme, davant de l’atac, buscaren protecció en la zona pròxima al castell. Jaume I utilitzaria les catapultes però els projectils no podrien aconseguir l’altura convenient ni cobrir tota la superfície, protegida per dos cinturons defensius. La mateixa Crònica del rei narra la raó del fracàs: no hi havia pedres per ser llançades per les màquines de guerra. Però Jaume I havia de ser conscient de les dificultats i també que aquestes serien majors quan intentara l’ascens de les catapultes i dels projectils adequats, per la qual cosa l’empresa estava condemnada al fracàs degut a les dificultat del terreny, però encara més per la necessitat de temps, homes i aliments dels quals no disposava en aquell moment. Ni el rei ni la seua Crònica podrien acceptar el fracàs i, potser per això, l’explicació es tancà únicament amb la falta de pedres. D’ací la llegenda.

Al marge d’ella, en 1239 el castell de Cullera es lliurà al rei de manera pacífica i amb això es cobrí l’objectiu, el que possiblement donà arguments per a que quan es narraren els fets de la conquesta en la Crònica, el monarca silenciara els problemes d’infraestructura pels quals no va aconseguir prendre el castell en 1235.”

Després de la visita, ens encaminàrem fins el més alt del cim, on poguérem delectar-se de vistes meravelloses, des del golf de València, fins bona part del litoral mediterrani, passant per la marjal valenciana, sobre senda d’11 km, fent parada en el fortí defensiu construït durant la Guerra Carlista, passant per les set lletres del nom de CULLERA, pintades en la vessant de la muntanya i la bola del radar meteorològic, fins arribar al far de Cullera, des d’on continuàrem fins el restaurant que ens va oferir una paelleta boníssima amb la millor companyia.

Per tancar aquesta crònica, he de comentar que no vaig observar cap rabosa pel camí que dona nom a la serra que travessàrem. 

ÀLBUM DE FOTOS

Eixida 125: Forada al Palmar. Una agradable passejada per la marjal. 6-juny-2015

Eixida 125: Forada al  Palmar. Una agradable passejada per la marjal. 6-juny-2015

Crònica: Josep Lozano

L'escriptor Enric Valor emprava la paraula "forada/forades" -derivada d'eixir fora del lloc habitual de residència- per denominar les excursions per anar a  caçar o per conéixer el nostre país.  En aquest cas, i a petició dels amics sollaners de l'Associació Cultural Col·lectiu  Ullal, us contaré la forada que férem al Palmar el primer dissabte de juny, vespra de Corpus, organitzada per Vicent Moncholí de Massanassa, de la qual va ser  guia excel·lent, com també Juanvi Ferrús, de Sollana.

Tot començà el dia 30 de maig, en la presentació del meu poemari L'Albufera. Palus Naccararum al Centre Cultural de Sollana, quan Vicent Moncholí i Joan Ferrús comboiaren la meua dona, Magda Añón, i el nostre amic Josep Serer -que havien llegit alguns poemes del llibre en l'acte- a participar  en l'excursió i dinar amb què el Col·lectiu Ullal tancaria enguany el cicle d'eixides  de 2014-2015 i que farien per la marjaleria o terra d'arròs.

 Dies després, Joan Ferrús va enviar-me un mail indicant-me la data triada: el 6 de juny, vespra del Corpus, en què hauríem de fer cap a la plaça Major de Sollana a les 8,30 h. L'excursió,  que costaria uns 20€, incloïa també el dinar i una curta passejada en carro. 

El dissabte, dia 6, eixírem d'Alginet ben tocades les vuit amb el cotxe de Josep Serer. Prenguérem el camí de les Mallades o Trullàs tot recte. Passàrem per la Mocarra, creuàrem la CV-42 (deixant a la nostra esquerra la venta del Magre) i el pont de l'Autovia A-7. Després, trencàrem a l'esquerra pel camí d'Alzira en direcció a Sollana.

Hi arribàrem a l'hora indicada, atés que per aquesta drecera hi haurà uns deu quilòmetres entre poble i poble, distància que fàcilment pot fer-se amb uns set o vuit minuts o ben poc més. Aparcàrem el vehicle a la plaça de Fermí González Morón, davant del mercat, i quasi a tocar de la plaça Major. Quan arribàrem ja n'hi havia gent, i entre ells alguns dels organitzadors: com Joan i Juanvi Ferrús, a qui saludàrem.  Ens férem un calentet a les tauletes del Bar Rívoli  que hi havia parades en la plaça, davant de la casa de l'Ajuntament o Casa de la Vila.  Edifici que en certa manera va sorprendre'm, ja que pintat de feia poc lluïa un color vistent, vital, molt mediterrani. 

Des d'allí, travessant la marjal, partírem cap al Palmar, població bastida sobre una antiga illa de la llacuna i on Vicente Blasco Ibáñez fa transcórrer bona part de l'acció novel·lística de Cañas y  barro. Títol que fa al·lusió als materials amb què es bastien les barraques d'aquella població, de les quals encara n'hi ha alguna  que altra, però ben poques.

Havíem quedat en trobar-nos a les 9 h,  amb Vicent Moncholí i amb la resta de la gent a les Eres, en la part sud del poble. Una vegada tots aplegats, la forada la integràvem una seixantena  de persones de diverses procedències. Generalment de pobles de l'Horta i de la Ribera: Sollana, Massanassa, Sueca, Alginet, Alzira, Algemesí, Alaquàs i algun més que ara no recorde.

Després d’unes paraules de benvinguda de Vicent Moncholí, anant a peu, iniciàrem el  nostre recorregut cap al tancat de la Baldovina, antiga propietat d'uns influents terratinents de Sueca, els Baldoví, i que rep el  nom d'una de les seues antigues propietàries, la qual es va casar amb el baró de Càrcer. La finca, amb una extensió de 1.200 fanecades, es troba a cosa d'un quilòmetre del poble i ocupa bona part de la punta nord amb què el terme de Sueca limita amb l'Albufera i que té una de les cases més grans i emblemàtiques de la terra d'arròs. El conjunt immoble també compta dos magatzems i un sequer, com també amb un esvelt fumeral de rajoles cara-vista bastit el 1938, en plena guerra civil, per al motor de vapor que prenia l'aigua de la carrera de la Reina, que passa pel costat, a fi d'embassar els camps amb l'aigua de reg o de desguassar-los quan era menester. Els del Palmar, per les dimensions de la casa-habitatge, li diuen la Casota. Vicent n'havia aconseguit les claus i vam poder veure-la per dins. La planta baixa, amb mobles senzills i humils, l'ocupaven els casers. També hi havia indicis de devocions religioses, que indicaven la procedència suecana dels propietaris: en l'entrada una rajola ceràmica amb la Mare  de Déu de Sales, i a la cuina una altra, més xicoteta, amb els Benisants de la Pedra: Abdon i  Senent. Al primer pis, que ocupaven els amos en els seues estades vacionals o en l'època de caça, hi havia mobles amb més entitat i algunes aus dissecades. En la Baldovina van ser casers cinc generacions seguides d'una mateixa família, que ara viu al Palmar i que té com a sobrenom els Casots.

Hi feia un dia assolellat, esplèndid, i acabada la visita a la Baldovina —que van amenitzar amb les seues interessants explicacions Vicent i Juanvi— tornàrem al Palmar i ens distribuírem entre bars i restaurants per a esmorzar.

Després de carregar forces, el grup es traslladà a la seu de Comunitat de Pescadors  on ens esperava el seu president, José Cavaller. La Comunitat, que fins a la vinguda del turisme va ser un dels puntals econòmics del poble, compta amb llarga i respectable antiguitat, ja que va ser fundada en l'any 1248, deu anys després de la conquesta de la ciutat de València per Jaume I. En la casa-seu, ubicada al carrer Caudete núm. 13, la planta baixa es fa servir de llonja per a vendre peix i anguiles, i dalt té un ampli saló d'actes per a les seues reunions. Al saló d'actes, el Sr. Cavaller va explicar-nos  un poc la història i alguns aspectes de la Comunitat de Pescadors, el sorteig dels redolins o llocs per a pescar, els problemes actuals, i entre ells els de la contaminació del llac, que sembla que a poc a poc va solucionant-se. També va dir-nos que la mateixa existència de l'Albufera es deu al fet que la Comunitat, per defensar els seus interessos de pesca, s'oposà sempre a què l'aterraren per a crear camps d'arròs, pràctica que va prohibir-se l'any 1927. Tot i això, de la superfície del llac, que als segles xvi i xvii se suposa que abastava unes 30.000 ha, a hores d'ara només en resten unes 2.300.

Després ens traslladàrem a la trilladora del Tocaio, construïda al costat d'un dels embarcadors del Palmar. La trilladora era una màquina per a batre cereals, en aquest cas l'arròs. Però que també va donar nom a les típiques construccions que  albergaven les  trilladores fixes, perquè també hi havia trilladores transportables, que instal·laven temporalment en els sequers dels tancats o de les poblacions. Van ser introduïdes en el primer terç del segle xx; les primeres foren alemanyes, de la marca Ajuria, SA. Introducció que suposà un pas molt important en la mecanització de la producció d'arròs i una commoció social, perquè llevava els jornals  de trillar amb els animals de càrrega o de bast. El meu pare em contava que Alginet, on també es conreava arròs, a la nit, d'amagat, quan les màquines restaven parades al sequer, hi havia qui anava i les boicotejava posant-hi pedres o fustes per a fer-les malbé.

A la trilladora del Tocaio radica la seu de la Fundació Assut que té, entre els seus objectius més peremptoris, el de salvaguardar i donar a conéixer a escolars, a  estudiants i a la societat valenciana en general, el patrimoni i la memòria dels nostres paisatges naturals més pròxims: els de l'Horta i de l'Albufera, com ens va explicar la senyora Maria Gimeno Bellver, coordinadora de Projectes. Després vam veure un documental ben curiós sobre l'Albufera, realitzat en la dècada dels anys 50 del segle passat. A l'edifici també hi ha instal·lat un petit museu d'eines d'agricultura i accepta donacions per ampliar-lo.   

Després, la meitat de la gent de l'excursió ens desplaçàrem en dos carruatges de cavalls,  tirats cadascú per una haca, al motor de l'Estell, on havíem de dinar. En el nostre, menat per Pepin, anaven unes quinze catorze persones. El qual ens va contar que solia fer collita d'encisams, que l'haqueta que ens duia tenia 16 anys i procedia d'un poble navarrés ubicat prop de Tafalla  o d'Estella, i que ell mateix havia anat a comprar-la. Com també que li agradava molt veure les competicions de 'tir a gato', que fan els carreters de l'Horta el dia de Corpus a València —que era l'endemà— al carrer Avellanes o davant del palau de l'Arquebisbe, abans de començar la famosa processó.

En pocs minuts arribàrem a la creu de l'Estell, una petita  creu erigida sobre una peanya formada per dues peces d'una columna de secció cilíndrica i un gran trompellot de secció octogonal, també de pedra;  a poca distància s'hi troba el motor del tancat.

L'Estell és el nom d'una antiga illa de l'Albufera, quan la llacuna  comunicava lliurement amb el mar, illa que també era alhora bovalar i refugi de contrabandistes, per la seua proximitat a la gola, com ens contà Vicent. Aprofitant l'illa es va crear el tancat, que supera el nivell de l'aigua de les séquies que l'envolten i que per això necessita el motor per apujar-la als camps o per desaiguar; en  una operació del motor que ens mostraren i que els usuaris li diuen "fer l'ona". Mentre esperàvem la paella, que va ser magnífica, vam veure també, en una séquia a tocar de la casa del motor, els petits samarucs.

En diversos punts de l'excursió es van llegir poemes de L'Albufera. Palus Naccararum, que Vicent havia fotocopiat i repartit abans entre la gent. Després de dinar també se'n llegiren alguns, a més de "Els amants", un potent poema d'amor de  Vicent Andrés Estellés.  Altrament, i per la meua part, també hi he aprés noves paraules, o noves accepcions, com ara: borró, Borronar, cameta, redolí, mànega (per tornado), ventrellar l'arròs o mornell.

Ara només em resta donar les gràcies al Col·lectiu Ullal, per la seua deferència i amabilitat i, sobretot a Vicent, a Joan i a Juanvi. I dir-vos que va ser un plaer compartir i participar en una jornada tan agradable. Impulsada per l'afany de difusió i coneixement d'uns paisatges naturals tan bells, com també per l'estima de la nostra terra i de la nostra llengua. Moltes gràcies. 

ÀLBUM PICASA 125

Eixida 124: El Tossal de Vallada. 23-maig-2015

EL TOSSAL DE VALLADA. Eixida nº 124: Dissabte, 23 de maig de 2015   

ORGANITZA: Juanvi Ferrús  Zaragozá           CRÒNICA: Santi i Pepa Ferrús  

Podria ser un dissabte qualsevol, però no, eixe dissabte ens havien citat per fer una nova ruta de senderisme, aquesta vegada per la comarca de la Costera. L’organització va ser a càrrec de Juanvi Ferrús, alma mater en les eixides d’aquestes característiques.

L’eixida estava prevista a les 7:35 h. del mati i el punt de concentració, la plaça Major del poble. Els excursionistes acudírem bastant puntuals a la cita: Juanvi, Joan, Pau, Pepa, Xus, Pili, Vicen, Xavi, Cristina, Jorge, Isabel, Pepe Montaner, Santi i Pepa. Ens faltà el cafenet matiner i algun membre va proposar canviar el lloc de concentració, ja que el Rívoli no obri fins les vuit del matí.

Agafàrem tres cotxes i ens dirigírem cap a Vallada, allí ens esperaven altres membres del col·lectiu, entre ells, Vicent Ros, Vicen, Carmen i Manolo Llorente (cunyat de Vicent i Vicen), Javier García, el seu fill i un estudiant de Colòmbia. Una sorpresa va ser quan al lloc de concentració va acudir un alumne de Pilar Fuset, Daniel, per fer l'excursió amb nosaltres i dic sorpresa perquè no sabíem res i la veritat és que es va portar de meravella, no parava de preguntar-li coses a Pilar i no se separà d’ella en tota l'excursió, demostrant el gran feeling entre ells.

Després del cafenet en el restaurant La Sal del Romer, lloc on havíem reservat per a dinar, tot el grup ens dirigírem cap al que s’anomena paratge de les ermites i des d’allà el nostre guia ens portà al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, molt bonic per cert. Tot seguit, iniciàrem el recorregut una mica fort, pràcticament sense escalfar, ja que l'ascens inicial va ser duríssim, una empinada molt forta, amb molta pedra solta, per tal de buscar la senda que hauria de dur-nos al nostre recorregut (PRV Alt del Campello 1’7km- El Tossal 2’9 km)

L’anècdota del dia va ser que quan ja portàvem un bon tros caminat deixant-se portar pel nostre guia Juanvi, ell mateix ens comentà: No tinc massa clar que siga per ací. Després de caminar un bon tram amb incertesa, la sort ens acompanyà, de prompte veiérem dos excursionistes que tornaven d’una altra excursió i ens indicaren que ens havíem equivocat. Vam haver de tornar enrere per agafar la ruta correcta. Això vam fer tots prenent-s’ho amb un toc d’humor propi, de gent sana, que sap que açò li pot passar fins al millor excursionista. El que havia passat es que algú va modificar el senyal que hi havia indicant  el desviament de la ruta, fent que tots ens equivocàrem de camí. Nosaltres mateix rectificàrem el senyal per evitar aquesta mateixa confusió a altres excursionistes.

Abans d’arribar al cim del Tossal, paràrem a esmorzar. Com sempre, cadascú amb el seu entrepà, acompanyat de fruits secs, olives d’elaboració casolana, vinet, cafè, dolços. Ressenyar, la coca de Cristina que estava boníssima i les olives fetes per Jorge.

Finalitzat l’esmorzar ens dirigírem al cim del Tossal, abans però, ens desviàrem per una senda per poder vore un altre paisatge totalment diferent. Juanvi ens digué que allò és el que es coneixia com la toscana valenciana.  

Tornàrem enrere per continuar per la senda que havíem deixat i començàrem la pujada del Tossal. Durant el camí, Javier García anava explicant les curiositats d’aquest meravellós paisatge. Les seues paraules ens delectaven mentre caminàvem.

La pujada va ser molt harmoniosa, formant-se diferents grupets fins arribar tots junts al cim del Tossal (726m2.) Allí sí que ens va donar una gran lliçó magistral el nostre company Javier, fent una menció especial a la vegetació autòctona de la zona (màquia, i d’ací la paraula maquis), mentre divisàvem un gran paisatge només apreciat per aquells que compartim la natura. Podíem veure els pobles de Moixent, Montesa amb el seu Castell, Canals i Alcúdia de Crespins.

Des d’allà dalt iniciàrem la baixada, per cert, un poc abrupta, però emocionant. Pel camí, ens trobàrem la Font d’Espanya, on férem una xicoteta parada per refrescar i alguns prendre algun aliment. Una vegada el cos havia recuperat forces, continuàrem endavant seguint el camí asfaltat per dirigir-nos al punt d’eixida, no abans d’haver passat per davant d’un xalet que ens despertà la curiositat. Pilar ens va dir que pertanyia al expresident de la Diputació de Valencia Fernando Giner.  

Mentre caminàvem, els més entesos anaven comentant les propietats de plantes característiques de la zona com el timó, el romer i altres.  

Per fi, sobre les 13:45 h. aplegàrem al lloc de l’eixida, on férem punt i final d’aquesta meravellosa excursió amb un dinar de germanor disfrutant d’una gran paella que ens prepararen el restaurant La Sal de Romer i com no d’una tertúlia molt agradable i molt ben portada per part de tots.

ÀLBUM PICASA