Eixida núm. 161.
Dissabte, 18 de gener de 2020
Organitza: Juanvi
Ferrús Zaragozá
Guia: Rafael Solaz i
Albert
Crònica: Diana
Buïgues Pastor
La Ruta del Silenci: passejant entre
epitafis pel Cementeri General de València
El
passat 18 de gener el Col·lectiu Ullal va estrenar el programa d’activitats de
l’any 2020 amb una eixida del tot especial; una eixida que, si m’ho permeteu,
s’allunya de les habituals. I és que, inevitablement, vinculem els cementeris amb
episodis foscos de la nostra realitat i no solen ser, precisament, espais que
acullen visites agradoses. Tanmateix, aquesta visita ens va demostrar que,
lluny del que d’entrada podríem imaginar, també als cementeris es pot aprendre
sobre història, art o arquitectura: són autèntics museus a l’aire lliure. Així,
disposats a endinsar-nos en els passadissos del Cementeri General de València,
cap a les deu i mitja del matí una cinquantena de persones ens reunírem a
l’entrada principal. Alguns acudíem directament des de València i la gran
majoria s’havia desplaçat des de Sollana. Minuts més tard, Rafael Solaz —bibliòfil,
investigador i creador del projecte Museu del Silenci— ens va donar la
benvinguda i ens oferí unes pinzellades sobre el que trobaríem al llarg del
recorregut. També ens comentà que la nostra estada coincidia amb un homenatge a
Enric Valor que tindria lloc al cementeri coincidint amb el vinté aniversari de
la seua mort.
La
visita començà en la secció primera, la més antiga. Si bé el cementeri
s’inaugurà el 1807, no fou fins a mitjan segle XIX que
començaren a construir-se els panteons que ara ocupen gran part d’aquesta
secció. Posàrem rumb al Cementeri Civil i, de camí, Solaz ens anava explicant
dades curioses: des d’un mausoleu amb forma piramidal fins a una tomba d’una
família maçònica, passant per tota classe de simbologia funerària que es
repeteix en moltes construccions. Travessàrem la secció tercera, famosa per les
columnes que l’engalanen, i arribàrem fins al Cementeri Civil, independent de
l’anterior fins després de la guerra civil. Ací descansen personalitats com el
periodista Azzati, l’escriptor Blasco Ibáñez, Constantí Llombart o Amparo
Meliá. En aquesta secció hi ha una de les fosses comunes del cementeri,
rehabilitada recentment, on es troben les restes de moltes víctimes de la
dictadura franquista.
En
eixir-ne, el guia reparà en un detall curiós d’una tomba que tenia gravat el
rostre d’una xiqueta de comunió: una mà que subjecta el passamà de l’entrada,
com si ens restringira el pas, potser en senyal de respecte pel difunt. Continuàrem
fins a la Creu del Còlera on estan soterrades moltes víctimes d’aquesta
epidèmia que arrasà les comarques valencianes durant el segle XIX.
Una vegada soterrades, es cobrien de calç i arena i, fins i tot, algunes es
cremaren juntament amb els seus objectes personals. Continuàrem el recorregut
amb una companyia felina constant i passàrem per les tombes més antigues,
aquelles que foren adquirides a perpetuïtat i que ja gairebé ningú visita. Durant
la passejada podíem comprovar que, tal com ocorre en els entramats urbans, el
cementeri és un reflex inevitable dels contrastos socials: de l’ostentació a la
senzillesa, de l’artificiositat a l’humil retorn a la naturalesa.
I
arribàrem al nínxol 1501. Aquesta tomba conté les restes d’Emília, la
protagonista d’una història commovedora que el nostre guia s’esforçà a
explicar-nos amb passió. Una història tant recaragolada com real que tingué com
a escenari el Cementeri General, com a protagonistes els joves amants Vicente i
Emília i com a destí fatal el nínxol que teníem al davant. Rafael Solaz ha
salvat de l’oblit aquest dramàtic episodi amorós i n’explica la història en un
interessant llibre. En acabant, com a homenatge, Solaz hi col·locà un ram de
flors i continuàrem, corpresos, fins a la secció setena dreta. En aquesta
secció es troba la zona més gran de fosses, intervingudes i rehabilitades per
l’Ajuntament de València recentment. També descansa en aquesta secció Nino
Bravo que, contràriament al que podríem imaginar, la làpida no conté el nom artístic
del cantant. Sembla que l’abundant presència de fans va obligar els familiars a
deixar-hi només el nom de pila, ja que alguns n’arrancaven les lletres.
L’últim
tram del recorregut el dedicàrem als mausoleus i els panteons de la secció
primera, no sense abans visitar, per petició popular, la tomba de Rafael Conde,
el Titi. Mausoleus, panteons i
fèretres d’estils arquitectònics diversos —neogòtics, romànics, minimalistes, classicistes...—
s’alcen per intentar desafiar l’inevitable pas del temps. Solaz ens mostrà l’estrambòtic
i inacabat panteó d’Ángel Cristo, amb uns lleons de marbre i una cúpula en
forma de carpa de circ. Continuàrem pel fèretre de Sorolla, pel del Marqués de Campo
fins al panteó de la família Moroder. Aquest últim, encarregat a Marià
Benlliure, és un dels més bonics del cementeri: presenta un àngel a la porta
que ens convida a entrar-hi i antigament estava adornat amb figures de bronze,
ara substituïdes per figures de resina per a evitar els robatoris.
Tot
i que no se sap amb certesa, es calcula que el nombre de difunts del Cementeri
General s’aproxima als dos milions. Inicialment, els soterraments eren davall
de terra i més tard es construïren els primers huitanta nínxols, adquirits, com
és natural, per famílies adinerades. Aquests nínxols es troben a l’entrada
principal del cementeri a mà dreta i esquerra, i contrasten amb els majestuosos
mausoleus i panteons que queden tot just d’enfront. I en aquesta ubicació, tres
hores després del començament de la visita, Rafael Solaz va posar punt final a
la seua explicació entre aplaudiments, que també rebé Juanvi per l’organització
de l’eixida. Els núvols havien començat a dispersar-se en un cel cada vegada
més clar i el sol ja despuntava. Alguns aprofitaren el moment per a adquirir
les publicacions a les quals el guia havia fet referència durant la visita.
Deixàvem arrere el Museu del Silenci i eixíem al carrer, a l’altra realitat, a
l’altra cara de la vida.
Teniu moltes més fotografies al Facebook del Col·lectiu Ullal:
ALICIA GIRONA: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=4051386321553928&set=a.4051397454886148&type=3&theater
PACO SENÓN: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10218971205703535&set=pcb.2786901558025968&type=3&theater
CARMEN ANDREU: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10213095870869956&set=pcb.2785059694876821&type=3&theater
JUAN PRADAS: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=757741684720820&set=pcb.2784444021605055&type=3&theater
