Presentació Quadern d'Estudis Locals 8

COMUNICACIONS DEL PROPER:

                                         SUYLANA

                QUADERN D’ESTUDIS LOCALS NÚM. 8

Divendres 12 d’abril 2019 al Centre Cultural de Sollana

Hora: 19.30 h

Intervindran:

• Llorenç Benaches Borràs
• Joan Ferrús Vanaclocha
• Gauden Fernández Vanaclocha

Organitzen: Col·lectiu Ullal i Ajuntament de Sollana 

Amigues i amics de l’Ullal,

En breu, es farà realitat un nou número del Quaderns d’Estudis Locals de Suylana, en aquest cas un monogràfic sobre el mestre López Marco i el seu temps.

Com recordareu, el 19 de febrer de 2016, ja fa tres anys, es va fer un homenatge al mestre López Marco consistent en el trasllat del bust que es trobava a les escoles velles del carrer López Ibor al nou edifici escolar del carrer Joan Moleres. Durant l’acte oficial, que va tindre lloc de vesprada, es llegiren diversos manifests i es va procedir a la descoberta del bust i de la placa commemorativa. Com a invitats d’excepció hi assistiren el Director General de Política Educativa i dos néts del mestre.

De vesprada, van tindre lloc unes comunicacions al Centre Cultural sobre la figura de López Marco per part de tres membres de l’Ullal: Paco Montagud, Llorenç Benaches i Joan Ferrús.

Ara, per iniciativa del Col·lectiu Ullal, es presenten juntes aquelles tres comunicacions, més una nova del soci i president de l’Ullal Gauden Fernández, en un exemplar monogràfic dels quaderns sollaners dedicat a la figura del mestre.

Dos seran els actes previstos:

• DIVENDRES 12 D’ABRIL DE 2019. PRESENTACIÓ DE LES COMUNICACIONS al Centre Cultural de Sollana. Intervindran els nostres socis amb les següents comunicacions:  

Llorenç Benaches Borràs: La labor cultural, social, sindical i política del mestre D. Miguel López Marco a Sollana (1890-1928).

Gauden Fernández Vanaclocha: L'educació de les dones a la Sollana del segle XIX i principis del XX a través de les seues mestres.

Joan Ferrús Vanaclocha: Reconeixement de Sollana al venerable mestre de mestres don Miguel López Marco.  Crònica de l’homenatge a López Marco. Sollana, 19 de febrer de 2016.

NOTA: El llibre encara no estarà disponible per a aquest divendres i el soci Paco Montagud no hi podrà assistir per estar fora de viatge.

• DIVENDRES 3 DE MAIG DE 2019. PRESENTACIÓ OFICIAL DELS QUADERNS D’ESTUDIS LOCALS NÚM. 8 al centre Cultural de Sollana. A les 19.30 h.  En aquesta ocasió, a més dels autors, estaran també presents la Regidora de Cultura, Laura Fortea, i la Gestora Cultural, Anna Espasa.

En aquesta ocasió, les intervencions dels autors seran més breus i es projectaran al final les imatges en power point que apareixen al llibre, el qual, com que és una publicació de l’Ajuntament de Sollana, es posarà a la venda al públic al preu de 5 €.

Pel gran treball d’investigació altruista realitzat pels sollaners ja esmentats, tots socis de l’Ullal, i això cal remarcar-ho bé; per l’esforç que suposa preparar un quadern d’aquestes característiques, i més quan és el propi Col·lectiu Ullal qui ha impulsat i coordinat l’activitat, cosa que també cal remarcar, és pel que us demane la màxima assistència als dos actes. Serà un plaer comptar amb la vostra presència tant a la del proper divendres 12 d’abril com a la del 3 de maig. Que no es diga que el Col·lectiu Ullal no genera i fa possible cultura a Sollana. Portem treballant per Sollana més de 20 anys, dues dècades, que es diu prompte, i necessitem la calor de la vostra presència.

Joan Ferrús Vanaclocha

Coordinador dels Quaderns d’Estudis Locals Suylana  

Eixida 151. Museu i col·legi d'art major de la Seda i Llotja de mercaders 19.01.2019

El Museu de la Seda i la Llotja de Mercaders de València

Eixida 151. Dissabte, 19 de gener de 2019

Organitza: Juanvi Ferrús

Crònica: Pau Córdoba Borràs

Són les set de la matinada del dissabte 19 de gener de 2019, i el despertador sona com cada dia amb la rutina d’anar a treballar. De sobte, recorde que és dissabte i hui hi ha excursió a València, ufff! Durant un moment pensava que sonava per un descuit del dia d’abans per no desconnectar-lo. 

Fa una matinada fresca i humida, molt humida. Hui patirem fred. Aquest fred humit tan típic del nostre hivern que no se’n va per molta roba que et poses. Ostres! He d’afanyar-me, el tren no espera i els caps de setmana en passa un cada hora, així que no puc perdre’l. Collons, quin fred fa a l’estació de Cullera! Mira, ja ve el tren i arriba amb puntualitat (no m’ho puc creure). Soc el primer a pujar-hi. Immediatament, li envie un whatshapp a Xus per a dir-li en quin vagó estic, així, quan arribe a Sueca, se’n puja directament on estic assegut. No tarde massa a comprovar que fa la mateixa cara de son que jo (els procuradors dels jutjats també tenen molt de lio durant la setmana i això es nota un dissabte de matí). La veritat és que feia tant de temps que no parlàvem que des del primer moment ens posàrem a parlar amb tantes ganes, que ni tan sols ens adonàrem que els nostres companys havien pujat a Sollana. El trajecte se’ns va passar ràpid. Ja veus! Un trajecte que faig cada dia i que em sembla una muntanya, aquell dissabte se’m va passar ràpid. 

Una vegada a l’Estació del Nord de València, ens unírem a la resta de companys que ens esperaven al hall de l’estació i, després de saludar tothom, eixírem a les portes de l’estació per a fer-nos la foto tradicional de tot el grup. Tot seguit, tal com marcava el programa del dia, buscàrem un lloc per a esmorzar tranquil·lament, ja que teníem prou de temps fins a les 10.30 hores, que era quan teníem concertada la visita al Museu de la Seda.

Recorde que quan era jovenet, quan anava a València amb els avis o la meua mare, sempre féiem el mateix ritual: anar al Duero per a menjar-nos un bon entrepà de calamars a la romana amb un poc d’all i oli, perquè si no, era com si no haguérem anat a res. Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar Xus i li vaig dir: «ens mengem un entrepà de calamars, com l’última vegada que vinguérem al bar de l’Oest?». Encara no havia acabat de dir-ho i ja teníem l’entrepà a la boca! València es gaudeix de forma cultural, però també gastronòmica, és clar.

A les 10.30 en punt estàvem tots a la porta del museu per a començar la visita concertada al Col·legi de l’Art Major de la Seda i, una vegada presentats a la guia, començàrem la visita, que de normal consta de tres parts: els telers, situats a la part dreta del pati, un recorregut per la història de la producció del cuc de seda i, finalment, les dependències del primer pis. En acabar la visita, enfilàrem cap a la Llotja de la Seda, on férem la visita acompanyats de la guia. A la Llotja, la visita es va dividir en dues parts: la primera, formada pel Pati de Tarongers, el Consolat del Mar (al primer pis) i el soterrani, i una segona formada per la Sala de les Columnes i una sala annexa. En finalitzar la visita, ens vàrem acomiadar i cadascú va continuar la visita pel centre de València de manera particular. Un grupet de companys i jo optàrem per anar a prendre unes birres mentre esperàvem l’hora de dinar i fer una tertúlia d’aquelles que ens agraden tant, vull dir, d’aquelles en què acabem arreglant el món.

A les 14 hores, ens encaminàrem fins al restaurant La Barraquita, situat molt prop de l’Hotel Astoria, on vàrem fer un dinarot consistent en ensalada d’esgarraet i arròs caldós amb ànec i on continuàrem, lògicament, la tertúlia que havíem començat abans. Ruta Cultural, ruta gastronòmica i tertúlia, que més es pot demanar? Un dia perfecte on gaudírem pràcticament de tot. Llàstima que la resta de la gent no es volguera quedar a les birres o al dinar, hauria sigut un colofó perfecte. València és tantes coses, que mai acabes de veure-les i assaborir-les totes!

Eixida 150. Sumacàrcer i Anna, 15.12.2018

Sumacàrcer i Anna, dos pobles orgullosos del seu patrimoni

Eixida 150. Dissabte 15 de desembre de 2018

Organitzen: Juanvi Ferrús i Pepe Montaner

Crònica: Pilar Fuset

A les huit del matí ens vam reunir a la plaça Major trenta-huit persones amb ànima viatgera. Primerament, ens dirigírem a Sumacàrcer i, com que fins a les 10 h no havíem de reunir-nos amb la guia, Juanvi ens portà al bar Ricardo per a degustar l’esmorzar típic de la localitat: dos sepionets, ou fregit, pimentó i algunes creïlles (molt lleuger!). Després d’aquest frugal esmorzar, vam visitar l’ajuntament, situat a l’antic palau dels comtes d’Orgaz, i vam veure l’església parroquial de sant Antoni Abat i san Nicolau de Barí. En la cripta, estan soterrats els comtes d’Orgaz i Sumacàrcer.

L’últim lloc on ens dirigírem fou al cementeri, elegit com un dels més bonics d’Espanya, junt amb el de Castro Urdiales, a Cantàbria. El cementeri es troba a les faldes d’una muntanya i des d’allà tenim unes precioses vistes panoràmiques del riu Xúquer i de tot el terme de Sumacàrcer. El cementeri té trets del modernisme valencià. Està format, a part dels tradicionals nínxols, per nou panteons amb les seues cúpules i una capella.

Després, amb la panxa plena i els ulls impregnats de la bellesa paisatgística, agafàrem els cotxes cap a la localitat d’Anna per a visitar el Palau de Cervelló. Tota la localitat d’Anna ens mostra la destresa dels antics habitants amb l’aprofitament de l’aigua. El dinar va superar de molt bon tros l’esmorzar. La tornada es feu molt curta.

Eixida 153. VALÈNCIA BONICA: SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA

VALÈNCIA BONICA:

SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA

Sisé centenari de la seua mort  (1419-2019) – Any Sant Jubilar Vicentí

Eixida cultural núm. 153. Dissabte, 9 de març de 2019

Crònica: Pepa Pastor Andrés

El dia 9 de març, com ja és costum a l’entrada de la primavera, tornàrem a València per a conéixer més la ciutat i gaudir d’un dia magnífic pròxim a la festivitat fallera. La visita, guiada pel mestre i recentment nomenat president de l’Ullal, Gauden Fernández, va ser molt intensa i interessant, per damunt —diria jo— de totes les expectatives. Si haguera de resumir tot el que ens va contar, ni la memòria ni l’espai m’ho permetrien.

Eixírem amb el tren de les 8.30 del matí un nombrós grup de persones —al voltant de seixanta— i arribàrem a València a les 9 hores. Primer que res, davant l’estació del Nord, la fotografia del record. Després, allí mateix, Gauden ens va fer la introducció sobre la vida de sant Vicent Ferrer i la seua personalitat, una personalitat que es comprén més quan s’emmarca en els temps convulsos que li va tocar viure en què les guerres, la fam i els llargs períodes de pesta bubònica feren minvar la població d’Europa en gairebé un terç dels habitants. Aquell cúmul de desgràcies feien preveure la fi del món. Estem parlant dels anys que van del 1348 al 1419. A més d’un gran predicador itinerant, mediador de conflictes (personals, eclesiàstics i polítics) i inquisidor, si calia, fent honor a la seua orde de la qual ells mateixos s’autoanomenaven, fent un joc de paraules, els domini canes (gossos del Senyor), descobrírem un gran protector dels xiquets desvalguts de la ciutat. D’açò ens va parlar el nostre guia davant l’església de Sant Agustí, moment en què ja s’albirava en l’ambient la gran gentada que hi hauria cap al migdia.

Davant l’església ens situàrem a la cantonada de la dreta, davall d’una estàtua del sant que passa desapercebuda a ulls del vianant. Ací ens va contar Gauden que enfront mateix de l’església, on està situada la «finca de ferro» o «dels collons» (exclamació feta per la gent en veure-la, segons ens contà l’amic Vicent Moncholí), es trobava una comunitat de beguins dedicats a la protecció dels xiquets orfes a la ciutat, sempre, això sí, que foren legítims. Aquesta comunitat seria l’embrió del que posteriorment fou el Col·legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer, quan el dominic els traslladaria al cap de pocs anys al carrer Colom, on actualment es troba el centre comercial d’El Corte Inglés, abans Galerias Preciados; i cap allí ens desplaçàrem tot el grup. Aquesta institució ha perdurat sis-cents anys i, des de l’any 1979, es troba a la població de Sant Antoni de Benaixeve on hui és una fundació capitanejada per tres importants entitats valencianes.

Després ens encaminàrem cap a l’església del Patriarca, on es troben les relíquies més importants del sant fora de França, on va morir i està soterrat. Mentre esperàvem que acabara l’homilia, decidírem anar a fer-nos un piscolabis per a aguantar el matí i ens vàrem dispersar per l’entorn. Quan reprenguérem la visita, sols teníem quinze minuts per veure la capella dedicada al sant amb pintures molt representatives de la seua vida, així que ho férem prou ràpid. Vam tenir el temps just perquè Vicent Moncholí ens llegira a peu d’altar un dels sermons moralitzants del frare sobre l’enveja. Si a nosaltres ens va fer reflexionar, què no faria fa sis-cents anys?

En acabar, ens dirigírem a la casa natalícia del sant al carrer del Pouet. Passàrem pel carrer del Mar, artèria principal de l’antic call o barri jueu, fent un exercici mental de com devia ser l’ambient d’aleshores. Mentre seguíem els passos de sant Vicent, anàvem descobrint tot d’elements que ens recordaven la seua vida i miracles: escultures, murals de ceràmica, noms de places, carrers... fins i tot, algun altar que normalment ens passa desapercebut.

La casa natal del sant està totalment reconstruïda. Sols conserva el pou original al soterrani on va profetitzar que no s’acabaria mai l’aigua ni en temps de sequera, i així ha sigut fins ara. Veiérem l’ermita i la capella situada en l’habitació on diuen que nasqué, així com el vestíbul on es troba la font i la pica del pouet amb un retaule de ceràmica que representa el seu bateig. L’aigua té fama de miraculosa i nosaltres la volguérem tocar.

A mesura com anàvem visitant els llocs, Gauden ens contava la vida, els prodigis, les llegendes i les empreses que duia el frare per Europa, sempre defensor i confessor del Papa Benet XIII. Una vida tan intensa i convulsa com els temps que li van tocar viure.

Després, ens encaminàrem cap a la plaça de Tetuan, un altre lloc emblemàtic del sant per estar ubicat el convent de Sant Domènech, orde en què va ingressar l’any 1367 i que des de ben menut marcaria el seu model de vida. I des d’ací enfilàrem fins a la catedral. Començava a fer calor i hi havia molta gent i ambient de festa pels carrers per on passàvem: firaires, mercadets, estàtues humanes... Avançàvem amb dificultat pels voltants de la catedral i entrar dins fou del tot alleujant. Ens dirigírem cap a l’esquerra de l’altar major on es troba el púlpit on el dominic va predicar l’any 1404. Després, a corre-cuita, visitàrem el museu catedralici on es troba exposat un mantell del sant i una altra escultura que aprofitàrem per a fer-nos fotografies. A continuació, veiérem la capella del Sant Calze (entre tots concloguérem que aquest «era l’autèntic»), lloc on sant Vicent impartia les classes de teologia. I en aquesta capella finalitzà l’excursió. Com per respecte al lloc no podíem fer-li una ovació sonora a Gauden, li la férem de forma mímica per l’enriquidor matí que ens havia fet passar. De seguida, anàrem corrents a veure la mascletà a la plaça de l’Ajuntament, i amb el so dels coets i l’olor de pólvora acabà un matí esplèndid.

Pepa Pastor Andrés

Eixida 152. Ruta dels Rebalsadors. Serra, Parc Natural de la serra Calderona

Ruta dels Rebalsadors. Serra, Parc Natural de la serra Calderona

Eixida 152. Dissabte, 16 de febrer de 2019

Organitza: Juanvi Ferrús

Crònica: J. Francisco Carrasquer  

L’excursió començà a les 7.30 a Sollana, on ens reunírem tots aquells que teníem ganes de matinar i compartir aquesta ruta. Després de deu minuts d’espera, marxàrem en cotxes cap a Serra, al Parc Natural de la serra Calderona. En arribar al poble, ens concentràrem davant de l’Ajuntament, on Juanvi, l’organitzador de la ruta, va decidir que, com que érem un grup bastant nombrós i el temps se’ns tirava damunt, calia canviar la ruta de 15,4 quilòmetres programada en un principi per una altra anomenada ruta dels Rebalsadors, de 12 quilòmetres.

Sense esperar més, travessàrem el poble seguint el recorregut del GR-10 i agafàrem la pista forestal de la Gorrisa. Després d’unes passes, va començar la pujada i la pista es va convertir en senda, sempre amb les pertinents aturades per a agrupar els excursionistes. Contínuament, ens creuàrem senderistes a peu, corrent i amb bicicleta, encara que transitàvem un terreny bastant pedregós. Després d’una hora caminant, era el moment ideal per a l’esmorzaret, sempre amb dubtes del lloc idoni per tal d’acomodar els trenta-un participants. Em vaig quedar sorprés en veure la quantitat de menjar: papes, olives, cacaus, xocolate, pastissos… fins i tot, botelles de vi eixien d’aquelles motxilles.

Una vegada amb la panxa plena, continuàrem la marxa vorejant el collao de la Pobleta, amb una vista majestuosa a la Cartoixa de Portaceli, la primera cartoixa valenciana fundada el 1272 a la vall de Lullén. D’estil gòtic i renaixentista, és l’única que segueix habitada. S’hi va traduir la primera Bíblia al valencià per part de Bonifaci Ferrer. Cal destacar que l’any 1939, després de la Guerra Civil espanyola, els terrenys de la Cartoixa van allotjar un camp de concentració que arribà a allotjar fins als 4.400 presos republicans.

Continuàrem per la senda guanyant altitud a poc a poc, fins que semblava que el camí ens agraïa amb una contínua baixada fins a un encreuament de diverses pistes amb molt de trànsit, sobretot, ciclista. De fet, més d’una vegada havíem d’apartar-nos a una vora. A vegades, la ruta no era massa clara, però amb el plànol de Juanvi i alguna consulta als experimentats cicloturistes, poguérem anar corregint la marxa.

Al cap de poc, arribàrem a una pista que ens portava al Ventisquer de Rebalsadors, un pou de neu del segle XVIII utilitzat pels cartoixans. Per a arribar-hi, calia desviar-nos uns 500 metres de la pista per on anàvem. Ací va vindre l’anècdota de la jornada, ja que un grup no estava d’acord en agafar aquest camí i va decidir continuar: va ser un fet inèdit en la història del Col·lectiu. El grup es va separar i vam batejar aquesta ruta com la ruta de la rebel·lió. 

Fent bromes i amb l’anècdota encara present, continuàrem per la pista per on anàvem, que després es convertiria en una senda amb pujades i baixades, fins a arribar al punt geodèsic; a més de ser el punt més alt de la nostra ruta, indica una posició exacta i ajuda a elaborar mapes geogràfics. Una vegada allí, sols ens quedava baixar, però el camí no era tan fàcil com pensàvem, ja que resultava molt pedregós i més d’una vegada havíem d’ajudar-nos amb les mans per a no caure.

Arribàrem a una pista i ens desviàrem a la dreta intuint el camí que arribava al poble i, ja amb senyals de cansament a les cames, seguírem durant dos quilòmetres més fins a arribar al restaurant. Una vegada allí, quasi a les tres de la vesprada, ens reunírem amb la resta del grup i passàrem un dinar molt agradable, amb bromes i rialles, sobretot pel que havia passat durant la jornada.  

He de dir que tant la meua dona com jo trobàvem a faltar aquestes eixides, ja que ara no podem fer-les tan sovint i ens trobàrem molt a gust i acollits per part de tot el grup. Va ser un dia molt complet de natura, germanor i desconnexió de la rutina diària, que tanta falta ens fa a tots.