Eixida 151. Museu i col·legi d'art major de la Seda i Llotja de mercaders 19.01.2019

|


El Museu de la Seda i la Llotja de Mercaders de València

Eixida 151. Dissabte, 19 de gener de 2019

Organitza: Juanvi Ferrús

Crònica: Pau Córdoba Borràs



Són les set de la matinada del dissabte 19 de gener de 2019, i el despertador sona com cada dia amb la rutina d’anar a treballar. De sobte, recorde que és dissabte i hui hi ha excursió a València, ufff! Durant un moment pensava que sonava per un descuit del dia d’abans per no desconnectar-lo. 

Fa una matinada fresca i humida, molt humida. Hui patirem fred. Aquest fred humit tan típic del nostre hivern que no se’n va per molta roba que et poses. Ostres! He d’afanyar-me, el tren no espera i els caps de setmana en passa un cada hora, així que no puc perdre’l. Collons, quin fred fa a l’estació de Cullera! Mira, ja ve el tren i arriba amb puntualitat (no m’ho puc creure). Soc el primer a pujar-hi. Immediatament, li envie un whatshapp a Xus per a dir-li en quin vagó estic, així, quan arribe a Sueca, se’n puja directament on estic assegut. No tarde massa a comprovar que fa la mateixa cara de son que jo (els procuradors dels jutjats també tenen molt de lio durant la setmana i això es nota un dissabte de matí). La veritat és que feia tant de temps que no parlàvem que des del primer moment ens posàrem a parlar amb tantes ganes, que ni tan sols ens adonàrem que els nostres companys havien pujat a Sollana. El trajecte se’ns va passar ràpid. Ja veus! Un trajecte que faig cada dia i que em sembla una muntanya, aquell dissabte se’m va passar ràpid. 

Una vegada a l’Estació del Nord de València, ens unírem a la resta de companys que ens esperaven al hall de l’estació i, després de saludar tothom, eixírem a les portes de l’estació per a fer-nos la foto tradicional de tot el grup. Tot seguit, tal com marcava el programa del dia, buscàrem un lloc per a esmorzar tranquil·lament, ja que teníem prou de temps fins a les 10.30 hores, que era quan teníem concertada la visita al Museu de la Seda.

Recorde que quan era jovenet, quan anava a València amb els avis o la meua mare, sempre féiem el mateix ritual: anar al Duero per a menjar-nos un bon entrepà de calamars a la romana amb un poc d’all i oli, perquè si no, era com si no haguérem anat a res. Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar Xus i li vaig dir: «ens mengem un entrepà de calamars, com l’última vegada que vinguérem al bar de l’Oest?». Encara no havia acabat de dir-ho i ja teníem l’entrepà a la boca! València es gaudeix de forma cultural, però també gastronòmica, és clar.

A les 10.30 en punt estàvem tots a la porta del museu per a començar la visita concertada al Col·legi de l’Art Major de la Seda i, una vegada presentats a la guia, començàrem la visita, que de normal consta de tres parts: els telers, situats a la part dreta del pati, un recorregut per la història de la producció del cuc de seda i, finalment, les dependències del primer pis. En acabar la visita, enfilàrem cap a la Llotja de la Seda, on férem la visita acompanyats de la guia. A la Llotja, la visita es va dividir en dues parts: la primera, formada pel Pati de Tarongers, el Consolat del Mar (al primer pis) i el soterrani, i una segona formada per la Sala de les Columnes i una sala annexa. En finalitzar la visita, ens vàrem acomiadar i cadascú va continuar la visita pel centre de València de manera particular. Un grupet de companys i jo optàrem per anar a prendre unes birres mentre esperàvem l’hora de dinar i fer una tertúlia d’aquelles que ens agraden tant, vull dir, d’aquelles en què acabem arreglant el món.

A les 14 hores, ens encaminàrem fins al restaurant La Barraquita, situat molt prop de l’Hotel Astoria, on vàrem fer un dinarot consistent en ensalada d’esgarraet i arròs caldós amb ànec i on continuàrem, lògicament, la tertúlia que havíem començat abans. Ruta Cultural, ruta gastronòmica i tertúlia, que més es pot demanar? Un dia perfecte on gaudírem pràcticament de tot. Llàstima que la resta de la gent no es volguera quedar a les birres o al dinar, hauria sigut un colofó perfecte. València és tantes coses, que mai acabes de veure-les i assaborir-les totes!

Eixida 150. Sumacàrcer i Anna, 15.12.2018

|


Sumacàrcer i Anna, dos pobles orgullosos del seu patrimoni
Eixida 150. Dissabte 15 de desembre de 2018
Organitzen: Juanvi Ferrús i Pepe Montaner
Crònica: Pilar Fuset

A les huit del matí ens vam reunir a la plaça Major trenta-huit persones amb ànima viatgera. Primerament, ens dirigírem a Sumacàrcer i, com que fins a les 10 h no havíem de reunir-nos amb la guia, Juanvi ens portà al bar Ricardo per a degustar l’esmorzar típic de la localitat: dos sepionets, ou fregit, pimentó i algunes creïlles (molt lleuger!). Després d’aquest frugal esmorzar, vam visitar l’ajuntament, situat a l’antic palau dels comtes d’Orgaz, i vam veure l’església parroquial de sant Antoni Abat i san Nicolau de Barí. En la cripta, estan soterrats els comtes d’Orgaz i Sumacàrcer.
L’últim lloc on ens dirigírem fou al cementeri, elegit com un dels més bonics d’Espanya, junt amb el de Castro Urdiales, a Cantàbria. El cementeri es troba a les faldes d’una muntanya i des d’allà tenim unes precioses vistes panoràmiques del riu Xúquer i de tot el terme de Sumacàrcer. El cementeri té trets del modernisme valencià. Està format, a part dels tradicionals nínxols, per nou panteons amb les seues cúpules i una capella.
Després, amb la panxa plena i els ulls impregnats de la bellesa paisatgística, agafàrem els cotxes cap a la localitat d’Anna per a visitar el Palau de Cervelló. Tota la localitat d’Anna ens mostra la destresa dels antics habitants amb l’aprofitament de l’aigua. El dinar va superar de molt bon tros l’esmorzar. La tornada es feu molt curta.

Eixida 153. VALÈNCIA BONICA: SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA

|


VALÈNCIA BONICA:
SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA
Sisé centenari de la seua mort  (1419-2019) – Any Sant Jubilar Vicentí
Eixida cultural núm. 153. Dissabte, 9 de març de 2019
Crònica: Pepa Pastor Andrés

El dia 9 de març, com ja és costum a l’entrada de la primavera, tornàrem a València per a conéixer més la ciutat i gaudir d’un dia magnífic pròxim a la festivitat fallera. La visita, guiada pel mestre i recentment nomenat president de l’Ullal, Gauden Fernández, va ser molt intensa i interessant, per damunt —diria jo— de totes les expectatives. Si haguera de resumir tot el que ens va contar, ni la memòria ni l’espai m’ho permetrien.
Eixírem amb el tren de les 8.30 del matí un nombrós grup de persones —al voltant de seixanta— i arribàrem a València a les 9 hores. Primer que res, davant l’estació del Nord, la fotografia del record. Després, allí mateix, Gauden ens va fer la introducció sobre la vida de sant Vicent Ferrer i la seua personalitat, una personalitat que es comprén més quan s’emmarca en els temps convulsos que li va tocar viure en què les guerres, la fam i els llargs períodes de pesta bubònica feren minvar la població d’Europa en gairebé un terç dels habitants. Aquell cúmul de desgràcies feien preveure la fi del món. Estem parlant dels anys que van del 1348 al 1419. A més d’un gran predicador itinerant, mediador de conflictes (personals, eclesiàstics i polítics) i inquisidor, si calia, fent honor a la seua orde de la qual ells mateixos s’autoanomenaven, fent un joc de paraules, els domini canes (gossos del Senyor), descobrírem un gran protector dels xiquets desvalguts de la ciutat. D’açò ens va parlar el nostre guia davant l’església de Sant Agustí, moment en què ja s’albirava en l’ambient la gran gentada que hi hauria cap al migdia.
Davant l’església ens situàrem a la cantonada de la dreta, davall d’una estàtua del sant que passa desapercebuda a ulls del vianant. Ací ens va contar Gauden que enfront mateix de l’església, on està situada la «finca de ferro» o «dels collons» (exclamació feta per la gent en veure-la, segons ens contà l’amic Vicent Moncholí), es trobava una comunitat de beguins dedicats a la protecció dels xiquets orfes a la ciutat, sempre, això sí, que foren legítims. Aquesta comunitat seria l’embrió del que posteriorment fou el Col·legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer, quan el dominic els traslladaria al cap de pocs anys al carrer Colom, on actualment es troba el centre comercial d’El Corte Inglés, abans Galerias Preciados; i cap allí ens desplaçàrem tot el grup. Aquesta institució ha perdurat sis-cents anys i, des de l’any 1979, es troba a la població de Sant Antoni de Benaixeve on hui és una fundació capitanejada per tres importants entitats valencianes.
Després ens encaminàrem cap a l’església del Patriarca, on es troben les relíquies més importants del sant fora de França, on va morir i està soterrat. Mentre esperàvem que acabara l’homilia, decidírem anar a fer-nos un piscolabis per a aguantar el matí i ens vàrem dispersar per l’entorn. Quan reprenguérem la visita, sols teníem quinze minuts per veure la capella dedicada al sant amb pintures molt representatives de la seua vida, així que ho férem prou ràpid. Vam tenir el temps just perquè Vicent Moncholí ens llegira a peu d’altar un dels sermons moralitzants del frare sobre l’enveja. Si a nosaltres ens va fer reflexionar, què no faria fa sis-cents anys?
En acabar, ens dirigírem a la casa natalícia del sant al carrer del Pouet. Passàrem pel carrer del Mar, artèria principal de l’antic call o barri jueu, fent un exercici mental de com devia ser l’ambient d’aleshores. Mentre seguíem els passos de sant Vicent, anàvem descobrint tot d’elements que ens recordaven la seua vida i miracles: escultures, murals de ceràmica, noms de places, carrers... fins i tot, algun altar que normalment ens passa desapercebut.
La casa natal del sant està totalment reconstruïda. Sols conserva el pou original al soterrani on va profetitzar que no s’acabaria mai l’aigua ni en temps de sequera, i així ha sigut fins ara. Veiérem l’ermita i la capella situada en l’habitació on diuen que nasqué, així com el vestíbul on es troba la font i la pica del pouet amb un retaule de ceràmica que representa el seu bateig. L’aigua té fama de miraculosa i nosaltres la volguérem tocar.

A mesura com anàvem visitant els llocs, Gauden ens contava la vida, els prodigis, les llegendes i les empreses que duia el frare per Europa, sempre defensor i confessor del Papa Benet XIII. Una vida tan intensa i convulsa com els temps que li van tocar viure.
Després, ens encaminàrem cap a la plaça de Tetuan, un altre lloc emblemàtic del sant per estar ubicat el convent de Sant Domènech, orde en què va ingressar l’any 1367 i que des de ben menut marcaria el seu model de vida. I des d’ací enfilàrem fins a la catedral. Començava a fer calor i hi havia molta gent i ambient de festa pels carrers per on passàvem: firaires, mercadets, estàtues humanes... Avançàvem amb dificultat pels voltants de la catedral i entrar dins fou del tot alleujant. Ens dirigírem cap a l’esquerra de l’altar major on es troba el púlpit on el dominic va predicar l’any 1404. Després, a corre-cuita, visitàrem el museu catedralici on es troba exposat un mantell del sant i una altra escultura que aprofitàrem per a fer-nos fotografies. A continuació, veiérem la capella del Sant Calze (entre tots concloguérem que aquest «era l’autèntic»), lloc on sant Vicent impartia les classes de teologia. I en aquesta capella finalitzà l’excursió. Com per respecte al lloc no podíem fer-li una ovació sonora a Gauden, li la férem de forma mímica per l’enriquidor matí que ens havia fet passar. De seguida, anàrem corrents a veure la mascletà a la plaça de l’Ajuntament, i amb el so dels coets i l’olor de pólvora acabà un matí esplèndid.

Pepa Pastor Andrés

Eixida 152. Ruta dels Rebalsadors. Serra, Parc Natural de la serra Calderona

|


Ruta dels Rebalsadors. Serra, Parc Natural de la serra Calderona
Eixida 152. Dissabte, 16 de febrer de 2019
Organitza: Juanvi Ferrús
Crònica: J. Francisco Carrasquer  

L’excursió començà a les 7.30 a Sollana, on ens reunírem tots aquells que teníem ganes de matinar i compartir aquesta ruta. Després de deu minuts d’espera, marxàrem en cotxes cap a Serra, al Parc Natural de la serra Calderona. En arribar al poble, ens concentràrem davant de l’Ajuntament, on Juanvi, l’organitzador de la ruta, va decidir que, com que érem un grup bastant nombrós i el temps se’ns tirava damunt, calia canviar la ruta de 15,4 quilòmetres programada en un principi per una altra anomenada ruta dels Rebalsadors, de 12 quilòmetres.
Sense esperar més, travessàrem el poble seguint el recorregut del GR-10 i agafàrem la pista forestal de la Gorrisa. Després d’unes passes, va començar la pujada i la pista es va convertir en senda, sempre amb les pertinents aturades per a agrupar els excursionistes. Contínuament, ens creuàrem senderistes a peu, corrent i amb bicicleta, encara que transitàvem un terreny bastant pedregós. Després d’una hora caminant, era el moment ideal per a l’esmorzaret, sempre amb dubtes del lloc idoni per tal d’acomodar els trenta-un participants. Em vaig quedar sorprés en veure la quantitat de menjar: papes, olives, cacaus, xocolate, pastissos… fins i tot, botelles de vi eixien d’aquelles motxilles.
Una vegada amb la panxa plena, continuàrem la marxa vorejant el collao de la Pobleta, amb una vista majestuosa a la Cartoixa de Portaceli, la primera cartoixa valenciana fundada el 1272 a la vall de Lullén. D’estil gòtic i renaixentista, és l’única que segueix habitada. S’hi va traduir la primera Bíblia al valencià per part de Bonifaci Ferrer. Cal destacar que l’any 1939, després de la Guerra Civil espanyola, els terrenys de la Cartoixa van allotjar un camp de concentració que arribà a allotjar fins als 4.400 presos republicans.
Continuàrem per la senda guanyant altitud a poc a poc, fins que semblava que el camí ens agraïa amb una contínua baixada fins a un encreuament de diverses pistes amb molt de trànsit, sobretot, ciclista. De fet, més d’una vegada havíem d’apartar-nos a una vora. A vegades, la ruta no era massa clara, però amb el plànol de Juanvi i alguna consulta als experimentats cicloturistes, poguérem anar corregint la marxa.
Al cap de poc, arribàrem a una pista que ens portava al Ventisquer de Rebalsadors, un pou de neu del segle XVIII utilitzat pels cartoixans. Per a arribar-hi, calia desviar-nos uns 500 metres de la pista per on anàvem. Ací va vindre l’anècdota de la jornada, ja que un grup no estava d’acord en agafar aquest camí i va decidir continuar: va ser un fet inèdit en la història del Col·lectiu. El grup es va separar i vam batejar aquesta ruta com la ruta de la rebel·lió. 
Fent bromes i amb l’anècdota encara present, continuàrem per la pista per on anàvem, que després es convertiria en una senda amb pujades i baixades, fins a arribar al punt geodèsic; a més de ser el punt més alt de la nostra ruta, indica una posició exacta i ajuda a elaborar mapes geogràfics. Una vegada allí, sols ens quedava baixar, però el camí no era tan fàcil com pensàvem, ja que resultava molt pedregós i més d’una vegada havíem d’ajudar-nos amb les mans per a no caure.
Arribàrem a una pista i ens desviàrem a la dreta intuint el camí que arribava al poble i, ja amb senyals de cansament a les cames, seguírem durant dos quilòmetres més fins a arribar al restaurant. Una vegada allí, quasi a les tres de la vesprada, ens reunírem amb la resta del grup i passàrem un dinar molt agradable, amb bromes i rialles, sobretot pel que havia passat durant la jornada.  
He de dir que tant la meua dona com jo trobàvem a faltar aquestes eixides, ja que ara no podem fer-les tan sovint i ens trobàrem molt a gust i acollits per part de tot el grup. Va ser un dia molt complet de natura, germanor i desconnexió de la rutina diària, que tanta falta ens fa a tots.

Eixida 148: Caminant per la marjal de Sollana

|


CAMINANT PER LA MARJAL DE SOLLANA:
LA TORRE DE TRULLÀS I LA LLACUNA DEL SAMARUC (ALGEMESÍ)
Eixida núm. 148. Dissabte 2 de juny de 2018.
Organitza:  Francesc Buïgues Bolufer.
Guies:  Pepe Xerta Prats i Francesc Buïgues.  Crònica: Salvador Blasco i Vila




L’amic Francesc, sí, el senyor President, em diu que aquesta vegada em toca a mi fer la crònica de l’eixida. Jo sóc molt obedient i ací estic.
Em fa molta emoció aquesta eixida perquè sembla pensada pels més majors de l’Ullal, entre els quals m’incloc. No és una caminata “made in Juanvi”, això ho tenim clar. El repte és una passejada per terreny completament pla i no massa llarg, diuen que de 10 a 12 km. Estem animats!

Eixim de la plaça poc després de les 7:30 hores, en cotxe, i ens desplacem al sequer de Clérigues. Bon començament, en cotxe!
Pepe ens espera i després d’una càlida benvinguda ens dirigim, ja a peu, al Racó d’Anna, construcció en mig de la marjal, senzilla i confortable, que Xerta ha anat realitzant amb afecte i cura. Allí ens rep Xinesa, una ruca blanca, dòcil i pacient que ens acompanya la resta de la jornada i ja és la nostra amiga. 
Ací, al Racó d’Anna, esmorzem. Disposem de taula i cadires, i còmodament instal·lats, degustem les nostres viandes habituals, més coca, bombons, cafè i copa… en fi, un banquet. Costà posar-se altra vegada en marxa.
 
La marjal llueix esplèndida, amb camps inundats i les plàntules d’arròs sobreeixint ja de l’aigua. Paisatge d’aigua i verdor: l’esplendor de la natura.
Pel camí ens anem trobant amb residents habituals: ací un agró, allà una garceta… També ens creuem amb unes aus de pelatge obscur i pic corb-concau. Semblen ibis. Seran cosins-germans dels ibis sagrats del Nil dels faraons?
I per aquests camins arribem al punt culminant de la jornada: la Llacuna del Samaruc,  ja al terme d’Algemesí. És una mini-reserva artificial dedicada al cultiu i cura del samaruc, espècie endèmica en perill d’extinció. També es cuiden les espècies vegetals en la mateixa situació, com és el cas de l’espectacular nenúfar blanc, que poguérem admirar. "Chapeau" pel biòleg local impulsor i "alma màter" del projecte. Porta més de 20 anys en aquesta tasca. 

Ja tornant, ens detenim una estona en el “monument” a l’antiga torre de Trullàs, torre defensiva de l’època musulmana. Escenari desolador completament abandonat i descuidat. Això si, allà llueix la placa commemorativa de la inauguració, en marbre, amb la coneguda inscripció “essent el que sigui en les dues dates”. Quin egocentrisme! Aquestes plaques sempre m’han semblat làpides de cementeri.

I xino-xano, xino-xano, arribem al pàrquing/sequer de Clérigues, ens acomiadem fins la propera i cadascú se’n va a on fóra que l’esperessin.








fotografies de Joan Ferrús

Eixida 136: Assuévar, El Carrascar i el Barranc de la Falaguera (25-2-2017)

|

ASSUÉVAR (Alt Palància): EL CARRASCAR I EL BARRANC DE LA FALAGUERA
Eixida senderista núm. 136 (25.2.2017)
Organitza i guia: Francesc Montagud
Crònica: Vicent San Sebastián i Mª José Cataluña
------------------------------------------------------------------

Eren les set i mitja del matí, quan comencem a arribar els integrants del col·lectiu a la Plaça Major, l'escenari habitual de trobada abans de cada eixida. Ens esperava una hora de carretera fins a arribar al nostre destí: la localitat d'Azuébar, situada en la comarca de l'Alt Palància. Es tracta d'un xicotet poble de poc més tres-cents habitants, amb un terme municipal que s'endinsa en el cor de la Serra d'Espadà, un parc natural que compta amb uns paisatges privilegiats.



Una vegada arribem, percebem la baixa temperatura de l'ambient, la qual feia necessari, més si és possible, el café de rigor que sempre prenem abans de cada excursió. Una vegada arribem al punt d'inici de la ruta, Paco Montagud ens va explicar les principals característiques de la zona que consta d'una orografia complicada, amb terrenys escarpats i barrancs profunds, a més d'una vegetació abundant.

Comencem la ruta amb l'ascens al pic del Carrascar des del poble. Una vegada arribem a la seua base, comencem la pujada travessant els grans blocs de terra roja del camí de Saz, sempre rodejats d'una densa vegetació. A mitjan matí, abans de coronar el pic, parem per a l'esmorzar, on compartim el que havíem portat. No obstant això, només uns valents es van decidir a aconseguir la cima mentres la resta esperava que tornaren de realitzar la difícil labor.


Una vegada ens vam tornar a reagrupar, vam descendir per la Masia de la Mosquera, que en una altra època va estar lligada a l'extracció del suro, perquè en esta zona abunda la surera mediterrània. Encara que en l'actualitat la masia es troba en evident estat d'abandó, continua sent un punt de referència per als excursionistes.

Després de contemplar i inspeccionar durant una estona el vetust edifici, continuem la ruta pel Barranc de la Falaguera, el nom de la qual es deu a la gran quantitat de falagueres que es troben en el seu curs. Seguim el trajecte fins a enllaçar novament amb el camí de Saz, el punt inicial del nostre recorregut, tancant el cercle del que va ser una gran excursió.



En acabar de dinar, vam fer una volta pel poble i observem un detall curiós: la majoria de cases tenen rellotges de sol en les seues façanes. També visitem un antic llavador de roba, que encara hui està en funcionament, com així ho feia veure una senyora que estava fent ús d'ell en eixe moment. A la fi, tornarem a casa amb el record d'un agradable dia amb una gent excepcional.


 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB