Estudiar Sollana

Article aparegut al Levante-EMV el 6 de febrer de 1999


Per Vicent Josep Escartí.


En els nostres pobles, afortunadament, sempre n'hi ha un grup d'entusiastes de la cultura que, a l'ombra, sense fer massa rebombori, treballen per la nostra història, per la nostra llengua, pel nostre passat i pel nostre futur: recuperen d'ací i d'allà restes més o menys perdudes de la memòria - dels arxius, de la gent, de les pedres - i ens van bastint estudis i aportacions que, a poc a poc, ens fan -i ens faran- retrobar-nos amb les arrels i reconeixer-les plenament. Perquè, la història, per molt que s'entesten alguns, ni es pot fer a la mida d'uns quants ni és possible falsificar-la amb tanta facilitat com diuen alguns, que solen ser els mateixos que abans. Però, no és d'això, del que vull parlar.

M'interessava destacar que a Sollana, les autoritats municipals han tingut a bé donar suport a una iniciativa d'un grup d'aquests entusiates i treballadors callats a què em referia: i així, ha nascut fa ben poc la revista Suylana. Quaderns d'Estudis Locals. Era una bona forma d'acabar l'any 1998 i pensar en el futur: en aquest 99, en què esperem veure un nou número... i en el segle que s'aveïna. Els infants de Sollana quan buscaran alguna cosa sobre el seu poble, ja sabran on trobar-ne, per exemple.

Suylana, nom llatinitzat de Sollana, i forma antiga en què apareix aquesta població referenciada per primera vegada en la història -en la nostra història- al Llibre del Repartiment, el 1237, és una nova publicació de la nostra comarca que caldrà tenir en compte: s'afig a les més antigues Quaderns de Sueca i Al-Gezira, que són, des dels anys 80 -i amb una certa irregularitat comprensible- unes tribunes des d'on va difonent-se el treball dels erudits i estudiosos de les nostres terres. I Suylana, també, s'uneix a la resta de publicacions d'aquest caire que proliferen, d'ençà els mateixos anys 80, pertot arreu del país.

En aquest número inicial, la revista ha comptat amb aportacions certament destacables: el cronista de Sollana, Joan Moleres, ha parlat de les desaparegudes torres de l'època musulmana a Sollana; Francesc Beltran i López -un dels majors entusiastes d'aquesta Ribera nostra- ha elaborat un recull bibliogràfic sobre arqueologia romana a Sollana; Joan Llinares ha parlat de la construcció del temple nou, el 1733. Jesús E. Hernàndez Sanchís ha dedicat els seus esforços a investigar l'educació infantil a Sollana a finals del segle XIX. Per altra part, Joan Belda -amb una aportació sobre els tancats de l'arròs- i Joan Ferrús -que ha parlat de temes d'etnografia local-, han sabut acostar-se a la quasi més immediata actualitat històrica -si això no és un contrasentit. Com també ho ha fet Enric Pedro Llopis, que a través de la història oral -una disciplina molt de moda d'uns anys ençà- ha recuperat la memòria de la insurrecció del 1932 a Sollana. Fins i tot, les fotografies d'Alícia Girona han aportat "documents" gràfics per conéixer usos i costums lúdics d'aquesta població riberenca.

Molt sovint, en èpoques afortunadament passades, se solia dir als infants, a l'escola, que els nostres pobles no tenien història: que la història l'havien escrit els grans reis i els emperadors, les ciutats importants, com Madrid, o València -com a moltíssim. I el treball de cada dia, a poc a poc i publicació rere publicació, ens demostra tot el contrari. La història que feien els reis i els emperadors i les ciutats grans i poderoses, es feia allà, lluny: la història que s'escrivia als nostres pobles n'era una altra i la mateixa a un temps. Per això, el treball de Joan Ferrús -propulsor d'aquesta publicació- i del seu "equip" -Joan Llinares i els altres que formen el consell de redacció de la publicació- és una tasca impagable i que hem de saber valorar. I també cal saber valorar que un ajuntament com el de Sollana -i especialment, el seu regidor de Cultura- haja sabut donar suport a una iniciativa tan seriosa i de tanta volada i futur. Una iniciativa que, en definitiva, aprofita a tots, perquè ajuda a conéixer el nostre passat col·lectiu, el dels riberencs i el dels valencians.