Eixida 110: RUTA DELS MONESTIRS. Etapa nº 1. Gandia-Almiserà

Eixida nº 110,  dissabte 16 de novembre  de 2013

Organitza: Juanvi Ferrús-Joan Ferrús    Crònica: Carmen Ros Bartual (Alaquàs)  

 Ens despertem amb il·lusió, és dia d'excursió. La matinada és de carrasca. El despertador sona a les 6 de la matinada perquè el grup d´alaquassers tenim una mitja hora de trajecte fins a arribar a Sollana, on els nostres amics del Col·lectiu Ullal ens esperen per a eixir a les 7:30 en punt.

La predicció meteorològica apunta que el dia no serà molt favorable per a la pràctica de senderisme, tot i això, ens aventurem i decidim complir amb els plans previstos.

A les 8:15 som a Gandia. El poble encara no ha despertat, però efectivament plou i sembla que així ho va a continuar fent durant tot el matí. Immediatament, organitzem el pla B: podem fer una volta per Gandia i acostar-nos a la col·legiata, al palau ducal i després, si millora el temps, continuar amb els plans de senderisme, i si no, anar amb cotxe fins al Monestir de Sant Jeroni de Cotalba i fer la visita guiada a les 11:30. Tampoc és mala idea, després de tot, fer la ruta caminant i a més visitar el monestir no serà possible per falta de temps.

Comencem contemplant una de les locomotores que està exposada al carrer, vestigi de l'antiga ruta del tren dels anglesos, el monument a Ausiàs March i el Carrer Major, al començament del qual es troben les escultures dels personatges més il·lustres de Gandia, els Borja.

Continuem visitant el Carrer Major; els comerços,  que encara tancats, pinten molt bé i Joan ens mostra el carrer de la Delicada de Gandia "Eres més delicada que la delicada de Gandía" es diu popularment. Conta una de les llegendes que esta senyora d’edat mitjana, va morir en caure-li un pètal al cap (Carai, això és ser delicada!) però després aclarix que el pètal era part d'una escultura de pedra caiguda de la façana de la col·legiata que pesava un quintal (Quin pètal!).

La nostra pròxima parada és la col·legiata: estil gòtic, pedra blanca, recentment restaurada,... ens sorprèn gratament. Eixim de la col·legiata per la porta que dóna a la plaça Major amb l'Ajuntament al front i continuem cap al Palau Ducal que desafortunadament no obri fins les 10.

Decidim continuar amb el pla B, perquè el  nostre objectiu principal és l'entrada al Monestir de Cotalba però tampoc volem perdonar el gaudir d'un bon esmorzar. De camí a Alfauir, ja en cotxe, el fred és intens, ens adonem que les cimes de les muntanyes estan nevades, sí, sí, nevades. Les temperatures han caigut en picat, fa només una setmana, havíem aconseguit temperatures estivals.

La nostra parada per a agafar energia i fugir del fred és la Venda de Toni, pràcticament a les portes del monestir. Arribem al monestir sobre les 11 i esperem el començament de la visita delectant-nos amb el paisatge dels voltants i l'atmosfera del lloc que ens transmet pau i ens fa preguntar-nos quanta història hi haurà darrere d'eixes pedres.

El guia, Mario, comença donant-nos alguns apunts sobre la vida de Sant Jeroni, traductor de la Bíblia del grec i l’hebreu al llatí, anomenada la Vulgata (edició per al poble), única versió autoritzada de la Bíblia al llarg de segles. Ens explica també els orígens de l'orde jerònima allà pels segles XIII i XIV, sent la comunitat de Cotalba la primera comunitat jerònima de la Corona d'Aragó. De l'antiga alqueria Morisca de Cotalba, sobre la qual es va dur a terme la fundació del monestir, queda hui en ruïnes la Torre  i algunes cases adossades que foren comprades per  Alfons el Vell, duc de Gandia i Marqués de Dénia i donades a la comunitat jerònima de Xàbia perquè es traslladaren allí, allà per l'any 1388, per fugir dels atacs dels pirates barbarescos.

Serà Pere March, pare del poeta Ausiàs March, com a majordom del Duc de Gandia, l’encarregat d’organitzar i idear l’edificació del monestir.

Durant el segle XVI, el monestir romandrà sota la protecció dels Borja, i la duquessa de Gandia, María Enríquez, serà  la principal protectora del monestir. El monestir ha sigut lloc de pas de reis, de poetes, de pelegrins…. Felip II i Felip III van realitzar visites d'uns quants dies i  tota la  activitat  monacal influïa en la vida, l'art i el pensament de la societat que  l’envoltava.

A continuació, visitem l'Església on ens fan insistència en la grandària del presbiteri i el cor, ja que els jerònims passaven la major part del dia orant amb els càntics gregorians en este lloc. El patrimoni artístic es va dispersar després de la desamortització i el retaule major, per exemple, obra del Pare Nicolás Borrás, deixeble de Joan de Joanes, es va traslladar al Museu de Belles Arts de València.  

Després, passem al claustre, de dues plantes, on ens criden l’atenció sobre la tècnica utilitzada per a la construcció dels arcs mudèjars i una escala de caragol d'estil gòtic flamíger que és una filigrana. El color propi de la rajola de fang amb el blanc li atorga als arcs un caràcter singular i atractiu.

En el pati central, es troba una cisterna que emmagatzemava l'aigua per a l'ús del monestir. En l'ala est, per on ix el sol, es col·locava tot allò que tenia importància, que tenia a veure amb la part celestial o divina, per això la ubicació de la sala capitular on es reunien els monjos per a llegir un capítol. En l'actualitat és la Capella de la Mare de Déu de la Salut on pot admirar-se amb tota la seua esplendor l'escala de caragol que veiem des del claustre.

Des d'ací passem, a l'almàssera que originàriament va ser part infermeria, part oratori i part refectori. La major part d'este espai està ocupat hui per grans gerres on es guardava l'oli. A l’antic refectori, es conserva la coneguda grisalla "El sant sopar ",  realitzada amb la tècnica del tremp, obra del Pare Borrás,

Mario ens explica el quadre amb tot tipus de curiosos detalls, fent-nos veure que el seu autor va incomplir totes les normes que el Concili de Trento havia fixat per a la representació de la majoria d'imatges que apareixien en el Sopar, però que encara així va aconseguir evadir els càstigs que la Santa Inquisició li haguera imposat  si hagueren arribat a descobrir-ho.

Accedim, a través d’un dels salons més nobles del cenobi, al bell jardí romàntic, després de veure un vídeo sobre la història del cenobi en l’antiga sitja. En el jardí destaquen el preciós estany, el pontet, la varietat d'arbres i plantes exòtiques, la cascada adossada a l'aqüeducte, i per últim, la zona de recreació i descans.

Des d'allí i, després de les pertinents fotos de grup per a deixar constància de la nostra visita, caminem uns metres endinsant-nos en el bosc que rodeja els jardins per a contemplar l'aqüeducte que es va construir per a abastir d'aigua al monestir des de la Font de Batlamala a Almiserà a uns 5 Km de distància.

La desamortització de Mendizábal va obligar els monjos a abandonar el monestir i patix un període de greu deteriorament i abandonament.

A meitat de segle XIX és adquirit per la família Trenor d'origen irlandés, qui el convertix en una activa explotació agrícola.

Novament durant la guerra civil és requisat, però en acabar la guerra, és tornat als propietaris i així ha continuat durant 5 generacions.

Finalitza la visita que en principi estava programada per a durar  hora i mitja, però  ens adonem que han sigut tres hores les que hem estat embadalits amb les explicacions del nostre competent guia.

Els núvols han desaparegut totalment, el cel està totalment aclarit i brilla el nostre sol mediterrani.  Pareix que tenim remordiment per no haver complit amb el pla de senderisme.

Ens  plantegem les disjuntiva de nou: ¿Caminem fins a Lloc Nou de Sant Jeroni? Ens queden uns 5km., són les 14:30.Una altra vegada serà, pensem. Hui no estava escrit que caminàrem.

Al final ens reconforta pensar que hem visitat este refugi d'oració i havent realitzat la ruta haguera sigut impossible!!!.

Amb la vènia de tots els participants ens dirigim al Bar Restaurant Corrals on ens esperen productes típics de la zona que no coneixíem abans, les típiques coques de dacsa farcides d'ou dur ratllat, tonyina i tomaca o el "figatell, espècie d'hamburguesa que inclou fetge i carn, a més d’exquisides xulles a la brasa. Que apetitós està tot !

Donem per acabada la convocatòria sobre les 16:30, una vegada més, satisfets  i orgullosos per haver gaudit i compartit una jornada que ens ha permés conéixer este univers monàstic: una herència riquíssima en lo tangible però també en lo intangible.

Fins  la pròxima, amics!!! Gràcies de tot!!!

Carmen Ros Bartual.

FOTOS DE CARMEN ANDREU

https://picasaweb.google.com/108891874093879902528/Eixida110RutaDelsMonestirs1GandiaAlmisera

Sopar dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira: 8-novembre-2013

La gala literària que enguany compleix vint-i-cinc anys ha reunit a Alzira al voltant de 700 persones, entre les quals hi ha representants del món de l’economia, la cultura, la política, les associacions i l’educació valencianes. La formen set modalitats literàries: novel·la, assaig, teatre, poesia, divulgació científica, teatre juvenil i teatre infantil, i amb un total de 199 obres originals, dada que dóna una idea de l’excel·lent moment literari que estem vivint.

Tot açò és possible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament d’Alzira, l’Editorial Bromera, la Universitat de València, la Fundació Bancaixa, la Mancomunitat de la Ribera Alta i la UNED, amb la qual cosa els premis han assolit una consolidació i un nivell que, junt amb els Premis Octubre, els converteix en els més importants que se celebren al País Valencià i en uns dels més rellevants de tot l’àmbit lingüístic. Aquesta nit és el colofó a una setmana de conferències i jornades culturals que enguany han versat sobre els nostres clàssics, dos poetes d’aniversari, Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu.

Els vint-i-dos socis i simpatitzants del Col·lectiu isquerem de la plaça Major, lloc habitual de reunió, cap a les 8.30 h, i alguns viatjaren directament des de València o Sueca. A l’entrada de la Sala Rex, ens oferiren un còctel de benvinguda i aprofitarem per saludar algunes personalitats comarcals. Dins, el local presentava un ambient extraordinari, ple de gom a gom i amb ganes de gaudir de l’acte. Nosaltres estàvem distribuïts en dues taules.

La festa va començar amb l’espectacle que ens oferí “La nova Muixeranga d’Algemesí”, molt aplaudida. Tot seguit, es va presentar la famosa periodista Amàlia Garrigós que va ser qui va conduir la nit. Els set parlaments dels guanyadors i els set de les entitats organitzadores anaren alternat-se amb la música del grup format per dones, “Sis veus per al poeta”, entre les quals estava la cantautora Eva Dénia, i que ens delectaren amb versos d’Estellés bellament musicats.

Als parlaments es va fer ús de la ironia i la metàfora per a descriure la situació actual i també per a explicar el contingut de les obres guanyadores: es va recordar que el 23 d’aquest mes es compleixen 30 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, única norma que des de l’any 1707 en què es va prohibir el valencià, ha intentat recuperar el seu àmbit territorial i social que ha tingut en la nostra història. També es va criticar molt el tancament de RTVV per què és l’únic mitjà públic en la nostra llengua fet a casa nostra amb un potencial i una capacitat de dignificar-la també únics, i es va alertar del perill que açò suposa per la pervivència del valencià.

En aquest punt vull recordar un aforisme de l’escriptor i assagista riberenc Joan Fuster, figura literària mencionada també al parlament final: “ Quan dic no, a què dic sí ? ” A continuació, els jurats dictaminaren les obres finalistes de les set modalitats, i revelaren els guanyadors, entre els quals cal mencionar Andreu Martín premi de novel·la amb l’obra Les escupinades dels escarabats, i l’alzireny i dramaturg Carles Alberola, premiat en teatre.

Sense adonar-nos-en es feren les dues de la matinada i l’acte va finalitzar amb uns parlaments i un ambient de gran nivell que va resultar entretingut. Amb un bon menú, llibres de regal i amb la satisfacció d’haver acudit a un esdeveniment important per a la nostra cultura, on el Col·lectiu i Sollana estigueren presents un any més. Amb l’esperança que els premis tinguen la merescuda continuïtat i prestigi guanyats al llarg dels anys, tan necessaris també per tot el que signifiquen i aporten, preniem de bell nou el camí de tornada cap a Sollana.

                                                   Francesc Buïgues Bolufer

                                                                       Col·lectiu Ullal

https://picasaweb.google.com/108891874093879902528/GalaSoparLiterariPremisAlzira

Eixida nº 109. 26-0ctubre-2013: El Castell de Benissanó

Eixírem de Sollana a les 8:30 i com que arribàrem bastant bé a Benissanó i la visita no la teníem fins les 10:15, el primer que férem va ser esmorzar en un bar ben a prop del castell. Davant del bar estava el Pouet de la Salut on abans la gent solia agafar aigua, però ara està tancat i això no pot ser.

Després d’esmorzar, anàrem al castell on estava esperant-nos Begoña, la nostra guia, qui ens explicà tot el referent a la història del Castell, que data del s. XV i que es va construir per orde del Senyor Luís de Cavanilles Villarrasa, aleshores Governador General; en el transcórrer del temps va passar per diversos propietaris dins de la mateixa família, però va ser l’any 1960 quan va ser adquirit per un empresari i finalment el 1996 el va comprar l’Ajuntament de Benissanó.

El castell està molt ben conservat i restaurat, tant la part baixa, com la segona planta, on hi ha les dependències. El sol del terra té una ceràmica molt bonica i ben conservada, perquè la majoria de rajols són originals, així com també els sostres. Begoña ens va explicar una història molt curiosa, la del Rei de França Francesc I qui després de perdre la guerra contra Carles I, Rei d’Espanya, va ser reclòs al castell de Benissanó i va rebre un bon acolliment a causa del rang que tenia. Un dia de ball, el Rei els digué a les seues filles que ballaren amb ell i elles li van contestar que ni mortes i davant de tal atreviment, el rei les va agafar pels cabells  i així les mostra humiliades al rei de França, doncs bé en una de les dependències del castell, en la sala noble, hi ha un vidriera que representa aquesta història i al voltant de la sala, un fris amb els escuts dels Cavanilles Villarrasa alternant amb una inscripció que diu la frase següent: “la supervia de vos matarà amos a dos” la qual fa també al·lusió a la història.

La Mare de Déu del Fonament és la patrona de Benissanó, va ser descoberta el 1699 per Vicent Monrabal mentre feia unes excavacions a casa seua i es va trobar una medalla de la Mare de Déu, a qui , degut a les circumstàncies de la troballa li posaren aquest nom, castellanitzat incorrectament com VIRGEN DEL FUNDAMENTO.

Visitàrem l’església i el senyor rector, D. Ismael, molt amable, ens explicà les diverses pintures que s’hi conserven, algunes d’elles molt rellevants com la de l’altar major amb la taula de l’Adoració dels Reis Mags, atribuïda al pintor Claudio  de Sant Leocadio, un quadre de la Mare de Déu dels Desemparats de donacions i un quadre de Jesús el Natzaré de Joan de Joanes.

Acabada la visita de l’església, recorreguérem el poble fins la muralla, que ens quedava per veure i miràrem els quatre portals, el de Llíria, el de Bètera i l’últim, el de València i tornàrem a dinar a casa.

Bé, passàrem un matí molt a gust i gaudint d’aquelles coses que ens agraden.

https://picasaweb.google.com/108891874093879902528/EixidaCastellBenissano

Quarta Festa Estellés: 19-octubre-2013

El 19 d’octubre de 2013 vam celebrar la IV Festa Estellés a un emplaçament tan emblemàtic per a nosaltres com és l’Alcaissia, coneguda com a la Creueta, el paratge on antigament es trobava una alqueria musulmana i que molts segles després va rebre i va allotjar la nostra venerada imatge del Crist. Una forma fantàstica de celebrar una festa per la llengua i la paraula, per la comunicació, per la poesia; a més, un homenatge més que merescut a aquest gran escriptor i poeta.

Entre la 1.30 i les 2 va començar a arribar la gent convidada, i vam emprendre la preparació de les taules i cadires i el repartiment per totes les taules de la gran varietat de viandes que hi teníem al davant. El sol, l’ombra del arbres i un vent d’allò més fresquet ens van rebre amistosament. Les truites, ensalades, el pollastre amb allada, arròs al forn, pizzes... no ens deixaven quasi veure la taula! I tot això ben regat amb vins de la terra, a més d’altres begudes com aigua i refrescos. El nostre poeta té molts versos que fan referència a menjars típic valencians... menjant i recitant, bevent i cantant.

Vam ser un nombre tan gran d’assistents al llarg del dia, vora la cinquantena, els qui vam assistir a esta festa en homenatge als nostres menjars, la tradició, la poesia, la música... en resum, la nostra cultura. En altres paraules, vam presenciar una festa marcada pel bon ambient entre els amics que estàvem i l’estima a la cultura sollanera.  Després d’una llarga estona de mossos, glops i converses diverses, va arribar el moment de les postres i del cafenet per a, tot seguit, començar els preparatius per a les lectures.

Abans que res, presentaré els músics que entre lectura i lectura ens van delectar amb diverses peces musicals d’estils variats, però totes aquestes interpretades al so de la dolçaina i de la tuba, que es confonien amb un juganer ventijol que movia les partitures. José Ferrús i Ximo Luz van tocar l’Havanera dels Anells, el Vals en sol, el Bolero Pla i un fragment de la Suite Picassent; a més d’altres cançons de caire popular com: La manta al coll, Mari Carmen i Adiós Amigo.

La llista de persones que vam llegir un poema vam ser: En primer lloc va encetar el torn de paraula Blas Fuentes, que ens va recitar el poema “No hi ha llum com la llum amb què il·lumines el món quan apareixes i t’acostes” de Marc Granell. Va ser el primer d’una sèrie de poemes de temàtica amorosa, ja que este 2014 ha estat principalment la lectura de poemes d’eixe tipus.

Paco Duart, qui en nom de Llorenç Benaches, que es troba allà a les terres del nord com tots sabem, ens va llegir el poema “Vora el barranc dels Algadins” de Teodor Llorente, amb el qual ens desitjava que passàrem una bona diada estellesiana i ens enviava una cordial salutació.

Gauden Fernández va prendre el torn de paraula just després i va encetar una sèrie de poemes   de F. Manuel Llorens, el mestre de les Llometes. “Per què escric en valencià?”  va ser l’escollit per ser un poeta tan pròxim a nosaltres i per la defensa a la nostra llengua, tan perseguida com està sent-ho darrerament.

Joan Ferrús, com a bon mestre, en va fer una explicació amb els papers a les mans del poema “Sols resta el cap” de F. Manuel Llorens, en record a la nostra imatge del Crist. Un anàlisi de tots els per què i el com del que es diu que era i el és hui dia de l’obra de l’escultor val·lisoletà que la va crear.

Ramon Ibor, en la seua primera intervenció va recitar el poema “La barca” de F. Manuel Llorens, per tancar el cercle de la poesia del Mestre de les Llometes, en el qual es parla de la relació que pot arribar a tindre l’amor, l’Albufera i la vida diària en una persona qualsevol del nostre poble, com és en el cas de Ramon, una cosa que tots sabem ben bé.

Francesc Buïgues va ser el següent en agafar el torn de la paraula per un meravellós discurs en favor del que estava ocorrent eixe dia: gent celebrant un dia cultural, orgullosos de fer-ho, i que a tothora estan tractant de promocionar el seu poble, la seua cultura i la seua llengua.  Sorprenent, però sempre reivindicatiu. I tot seguit ens va recitar el poema “Cançó de les dones” de Vicent A. Estellés, el poeta homenatjat en eixe dia, que en eixos versos homenatjava a totes i cadascuna de les dones valencianes. 

Pepa Pastor va seguir el seu home per a, amb la “Cançó de la lluna”, de Vicent A. Estellés, i amb el seu parlament inicial, fer-nos pensar en tot el que està ocorrent en el món en estos negres dies que vivim, i en la necessitat de solucionar-ho tot abans que siga massa tard, com persones, “cara a cara”. 

Just després va ser Alba Martínez, la membre més jove dels assistents, qui, lluitant contra els nervis, ens va sorprendre llegint un poema llarg, “Tot açò que ja no pot ser”, de Vicent A. Estellés, però que, tot i això, té alguns dels versos d’amor més bonics escrits en la nostra llengua.

http://cseabra.utopia.com.br/poesia/poesias/0187.html

Joan Ferrús va tornar a recitar un poema, en este cas la “Sonata d’Isabel” de Vicent Andrés Estellés, dedicat a la seua dona durant la seua etapa de la vellesa. El poema expressa els sentiments de l’autor quan al despertar-se un matí qualsevol i contemplar una fotografia d’ell i la seua dona de joves. Explica que encara que els anys han passat, l’amor que sent per la seua dona segueix sent el mateix, i, a més, en el poema li agraeix a la seua dona tota l’ajuda que ha rebut d’ella.

A continuació, Ramon Ibor ens va llegir, quasi com si fóra un actor de teatre declamant Hamlet, un poema escrit per ell mateix, “L’Albufera”, una visió personal del que és per a ell eixe territori tan conegut i que forma part de Sollana d’igual manera que ambdues coses són una part íntimament lligada al que és Ramon i, per què no enganyar-nos, tot ha format de nosaltres mateixos i ens ha fet com som. 

Paco Montagud ens va explicar el sentit d’este poema, el més emocionant de tots els que s’hauran llegit a totes les festes estelles celebrades, i no exagere, ja que a més de dos i tres persones se’ls veia una llagrimeta a punt de caure-li per la galta. “Vindrà la mort, i jo no seré al llit” és un poema de Vicent A. Estellés que va ser adaptat per Paco Montagut en memòria del seu germà Joan, que va morir de repent, i de qui no es va poder acomiadar com calia.

Vindrà la mort i jo no seré al llit Vindrà la mort, i jo no seré al llit, ni al menjador, assegut al divan: l’esperaré al replà de l’escala, entre els parents que han arribat de l’horta, de cap a peus com vestit de diumenge, de blau marí, amb la corbata torta, i no serà necessari que entre: us diré adéu, des de la porta, anant-me’n. Evitarem, potser, el formalisme, i tot serà lleuger i natural: m’ajudarà, agafant-me d’un braç, la meua mort, en baixar per l’escala. S’excusarà per si ha trigat massa; però és que, abans, ha tingut quatre casos. Vicent Andrés Estellés

Vindrà la mort, i jo no seré al llit ADAPTACIÓ de Paco Montagud En memòria del meu germà Joan (11/2/09) Vindrà la mort, i jo no seré al llit, ni al menjador, assegut al divan: l’esperaré en la mateixa escola, entre els companys quan acabe la jornada, de cap a peus vestit com sempre, de bon humor, en la darrera hora, i no serà necessari que entre: us diré adéu, des de la porta, anant-me’n. Evitarem, potser, el formulisme, i tot serà ràpid i casual: m’ajudarà, agafant-me d’un braç, la meua mort, en acabar l’estada. S’excusarà per si no ha trigat massa; però és que, abans, no he pogut avisar encara.

Per acabar, vam iniciar la lectura tradicional per part de tots els assistents del poema “Assumiràs la veu d’un poble”  de Vicent Andrés Estellés per a procedir a l’acomiadament fins el 2014, en recerca de millores i novetats que continuen convertint la Festa Estellés que celebra el Col·lectiu Ullal com a única.

ÀLBUM FOTOS PICASA 

Blas Fuentes Benito (fotos de Joan Ferrús i Amparo Zamora)