Eixida 110: RUTA DELS MONESTIRS. Etapa nº 1. Gandia-Almiserà

|



Eixida nº 110,  dissabte 16 de novembre  de 2013

Organitza: Juanvi Ferrús-Joan Ferrús    Crònica: Carmen Ros Bartual (Alaquàs)  

 Ens despertem amb il·lusió, és dia d'excursió. La matinada és de carrasca. El despertador sona a les 6 de la matinada perquè el grup d´alaquassers tenim una mitja hora de trajecte fins a arribar a Sollana, on els nostres amics del Col·lectiu Ullal ens esperen per a eixir a les 7:30 en punt.

La predicció meteorològica apunta que el dia no serà molt favorable per a la pràctica de senderisme, tot i això, ens aventurem i decidim complir amb els plans previstos.

A les 8:15 som a Gandia. El poble encara no ha despertat, però efectivament plou i sembla que així ho va a continuar fent durant tot el matí. Immediatament, organitzem el pla B: podem fer una volta per Gandia i acostar-nos a la col·legiata, al palau ducal i després, si millora el temps, continuar amb els plans de senderisme, i si no, anar amb cotxe fins al Monestir de Sant Jeroni de Cotalba i fer la visita guiada a les 11:30. Tampoc és mala idea, després de tot, fer la ruta caminant i a més visitar el monestir no serà possible per falta de temps.

Comencem contemplant una de les locomotores que està exposada al carrer, vestigi de l'antiga ruta del tren dels anglesos, el monument a Ausiàs March i el Carrer Major, al començament del qual es troben les escultures dels personatges més il·lustres de Gandia, els Borja.

Continuem visitant el Carrer Major; els comerços,  que encara tancats, pinten molt bé i Joan ens mostra el carrer de la Delicada de Gandia "Eres més delicada que la delicada de Gandía" es diu popularment. Conta una de les llegendes que esta senyora d’edat mitjana, va morir en caure-li un pètal al cap (Carai, això és ser delicada!) però després aclarix que el pètal era part d'una escultura de pedra caiguda de la façana de la col·legiata que pesava un quintal (Quin pètal!).

La nostra pròxima parada és la col·legiata: estil gòtic, pedra blanca, recentment restaurada,... ens sorprèn gratament. Eixim de la col·legiata per la porta que dóna a la plaça Major amb l'Ajuntament al front i continuem cap al Palau Ducal que desafortunadament no obri fins les 10.

Decidim continuar amb el pla B, perquè el  nostre objectiu principal és l'entrada al Monestir de Cotalba però tampoc volem perdonar el gaudir d'un bon esmorzar. De camí a Alfauir, ja en cotxe, el fred és intens, ens adonem que les cimes de les muntanyes estan nevades, sí, sí, nevades. Les temperatures han caigut en picat, fa només una setmana, havíem aconseguit temperatures estivals.

La nostra parada per a agafar energia i fugir del fred és la Venda de Toni, pràcticament a les portes del monestir. Arribem al monestir sobre les 11 i esperem el començament de la visita delectant-nos amb el paisatge dels voltants i l'atmosfera del lloc que ens transmet pau i ens fa preguntar-nos quanta història hi haurà darrere d'eixes pedres.

El guia, Mario, comença donant-nos alguns apunts sobre la vida de Sant Jeroni, traductor de la Bíblia del grec i l’hebreu al llatí, anomenada la Vulgata (edició per al poble), única versió autoritzada de la Bíblia al llarg de segles. Ens explica també els orígens de l'orde jerònima allà pels segles XIII i XIV, sent la comunitat de Cotalba la primera comunitat jerònima de la Corona d'Aragó. De l'antiga alqueria Morisca de Cotalba, sobre la qual es va dur a terme la fundació del monestir, queda hui en ruïnes la Torre  i algunes cases adossades que foren comprades per  Alfons el Vell, duc de Gandia i Marqués de Dénia i donades a la comunitat jerònima de Xàbia perquè es traslladaren allí, allà per l'any 1388, per fugir dels atacs dels pirates barbarescos.

Serà Pere March, pare del poeta Ausiàs March, com a majordom del Duc de Gandia, l’encarregat d’organitzar i idear l’edificació del monestir.

Durant el segle XVI, el monestir romandrà sota la protecció dels Borja, i la duquessa de Gandia, María Enríquez, serà  la principal protectora del monestir. El monestir ha sigut lloc de pas de reis, de poetes, de pelegrins…. Felip II i Felip III van realitzar visites d'uns quants dies i  tota la  activitat  monacal influïa en la vida, l'art i el pensament de la societat que  l’envoltava.

A continuació, visitem l'Església on ens fan insistència en la grandària del presbiteri i el cor, ja que els jerònims passaven la major part del dia orant amb els càntics gregorians en este lloc. El patrimoni artístic es va dispersar després de la desamortització i el retaule major, per exemple, obra del Pare Nicolás Borrás, deixeble de Joan de Joanes, es va traslladar al Museu de Belles Arts de València.  

Després, passem al claustre, de dues plantes, on ens criden l’atenció sobre la tècnica utilitzada per a la construcció dels arcs mudèjars i una escala de caragol d'estil gòtic flamíger que és una filigrana. El color propi de la rajola de fang amb el blanc li atorga als arcs un caràcter singular i atractiu.

En el pati central, es troba una cisterna que emmagatzemava l'aigua per a l'ús del monestir. En l'ala est, per on ix el sol, es col·locava tot allò que tenia importància, que tenia a veure amb la part celestial o divina, per això la ubicació de la sala capitular on es reunien els monjos per a llegir un capítol. En l'actualitat és la Capella de la Mare de Déu de la Salut on pot admirar-se amb tota la seua esplendor l'escala de caragol que veiem des del claustre.

Des d'ací passem, a l'almàssera que originàriament va ser part infermeria, part oratori i part refectori. La major part d'este espai està ocupat hui per grans gerres on es guardava l'oli. A l’antic refectori, es conserva la coneguda grisalla "El sant sopar ",  realitzada amb la tècnica del tremp, obra del Pare Borrás,

Mario ens explica el quadre amb tot tipus de curiosos detalls, fent-nos veure que el seu autor va incomplir totes les normes que el Concili de Trento havia fixat per a la representació de la majoria d'imatges que apareixien en el Sopar, però que encara així va aconseguir evadir els càstigs que la Santa Inquisició li haguera imposat  si hagueren arribat a descobrir-ho.

Accedim, a través d’un dels salons més nobles del cenobi, al bell jardí romàntic, després de veure un vídeo sobre la història del cenobi en l’antiga sitja. En el jardí destaquen el preciós estany, el pontet, la varietat d'arbres i plantes exòtiques, la cascada adossada a l'aqüeducte, i per últim, la zona de recreació i descans.

Des d'allí i, després de les pertinents fotos de grup per a deixar constància de la nostra visita, caminem uns metres endinsant-nos en el bosc que rodeja els jardins per a contemplar l'aqüeducte que es va construir per a abastir d'aigua al monestir des de la Font de Batlamala a Almiserà a uns 5 Km de distància.

La desamortització de Mendizábal va obligar els monjos a abandonar el monestir i patix un període de greu deteriorament i abandonament.

A meitat de segle XIX és adquirit per la família Trenor d'origen irlandés, qui el convertix en una activa explotació agrícola.

Novament durant la guerra civil és requisat, però en acabar la guerra, és tornat als propietaris i així ha continuat durant 5 generacions.

Finalitza la visita que en principi estava programada per a durar  hora i mitja, però  ens adonem que han sigut tres hores les que hem estat embadalits amb les explicacions del nostre competent guia.

Els núvols han desaparegut totalment, el cel està totalment aclarit i brilla el nostre sol mediterrani.  Pareix que tenim remordiment per no haver complit amb el pla de senderisme.

Ens  plantegem les disjuntiva de nou: ¿Caminem fins a Lloc Nou de Sant Jeroni? Ens queden uns 5km., són les 14:30.Una altra vegada serà, pensem. Hui no estava escrit que caminàrem.

Al final ens reconforta pensar que hem visitat este refugi d'oració i havent realitzat la ruta haguera sigut impossible!!!.



Amb la vènia de tots els participants ens dirigim al Bar Restaurant Corrals on ens esperen productes típics de la zona que no coneixíem abans, les típiques coques de dacsa farcides d'ou dur ratllat, tonyina i tomaca o el "figatell, espècie d'hamburguesa que inclou fetge i carn, a més d’exquisides xulles a la brasa. Que apetitós està tot !



Donem per acabada la convocatòria sobre les 16:30, una vegada més, satisfets  i orgullosos per haver gaudit i compartit una jornada que ens ha permés conéixer este univers monàstic: una herència riquíssima en lo tangible però també en lo intangible.



Fins  la pròxima, amics!!! Gràcies de tot!!!




0 comentarios:

Publicar un comentario

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB