Eixida núm.
103, dissabte 17 de novembre de 2012
Organitza: Juan Vanaclocha (Tolet) i Joan Ferrús
- Crònica: Vicent Noverjes
El dia va començar fresquet i ennuvolat. La setmana havia deixat algunes
pluges a la comarca que van crear dubtes sobre la possibilitat de fer l’excursió.
Però les ganes de passar un bon dia de senderisme van superar la por de la pluja i finalment, un grup
bastant nombrós, gràcies en part a la participació dels companys d’Alaquàs, ens
reunírem a l’entrada de la població de Favara on, pegant una última ullada al
cel, vàrem decidir començar amb la jornada. No faltaren els comentaris sobre
l’oratge, com la coneguda dita popular “Quan
la muntanya de Corbera fa capell, pica espart i fes cordell”.
Pujàrem als cotxes i començàrem la ruta cap a Gandia, guiats per Juanvi
Ferrús, sense perdre de vista el cel, que alternava núvols, boires i rajos de
sol. Ens desviàrem cap a L’Olleria i, després de fer una parada en Ràfol de
Salem, on el company Tolet es va unir al grup després d’haver treballat tota la
nit -això és voluntat!-, vàrem prosseguir la ruta cap a Beniatjar. En eixir de
la població, continuàrem per una pista forestal a l’esquerra de la carretera,
de ferm difícil i molt irregular, que ens va fer preocupar-nos pels baixos
d’alguns del cotxes de l’expedició. Després d’uns minuts de clots i bots, arribàrem
a una esplanada on es troba la Casa Forestal de les
Planisses o casa del Guarda, ja a 715 m sobre el nivell del mar, antiga casa de
vigilància forestal i que ara funciona com a punt de vigilància i d’observació
meteorològica.
Aparcàrem els cotxes i ens equiparem amb les motxilles
i bastons, ja que Juanvi en tenia per a quasi tots. Joan Ferrús ens va llegir
unes línies sobre la casa forestal i l’entorn. En acabar, com ja feia un parell
d’hores que ens havíem alçat i començàvem a tindre fam, decidírem esmorçar
abans d’iniciar la pujada al Benicadell.
Baixàrem uns metres fins les Fontetes, un lloc de
descans a l’ombra de frondosos arbres i una font on l’aigua brollava fresqueta
i abundant. Degut a les pluges dels darrers dies, l’aigua també desbordava per
la paret i formava un riuet per baix de les taules on esmorzàrem. Acompanyàrem
els entrepans amb una picadeta, una botelleta de vi que va dur Santi i, fins i
tot, café tocadet gràcies als amics d’Alaquàs.
Ja amb la panxa plena i energies renovades, començàrem
la ruta cap al Benicadell, continuant per la pista forestal on havíem deixat
els cotxes. A mesura que caminàvem, els núvols i la boira començaren a
dispersar-se i el sol apareixia intermitent entre els arbres encara humits,
formant uns paisatges preciosos que deixaven vore, de tant en tant, el cim
imponent del Benicadell.
Després d’uns quinze minuts de caminada, arribàrem a
una estreta i empinada senda a l’esquerra de la pista, senyalitzada com
PRV-213.3, que ens indicava la duració aproximada de la ruta: ALT DEL
BENICADELL: 1h 5’, NEVERA 55’.
A mesura que pujàvem, podíem contemplar la vall i els
pobles que la formen: Beniatjar, Castelló de Rugat, Carrícola... La tardor
canviava les tonalitats de les fulles caduques, creant unes combinacions
cromàtiques molt vistoses. Arribàrem a una bifurcació de la senda, on continuàrem
per la dreta fins arribar a la monumental Nevera del Benicadell.
La nevera està molt ben conservada encara que
parcialment coberta per la vegetació i prou bruta a l’interior per les
deixalles d’alguns excursionistes poc respectuosos. Després de descansar un
poquet, escoltar unes paraules de Joan F. i fer-nos unes fotos de grup,
continuàrem la marxa per la senda cap al cim del Benicadell.
Poc abans d'arribar a la cresta del Benicadell, ens trobàrem a un xicotet
replà, on hi ha una figuera al costat d’un antic refugi en runes i un pou,
tancat per evitar caigudes. Des d’ací es pot observar la cara sud del
Benicadell, així com el pantà de Beniarrés i els pobles que l’envolten. Més a
l’oest, el Montcabrer “feia capell”.
Este replà va ser el punt de destí per a gran part del grup, ja que la
pujada al cim és empinada i amb certa dificultat, no recomanable per a gent amb
vertigen.
Uns pocs continuàrem la pujada fins al vèrtex geodèsic, ajudant-nos en
ocasions de les mans per a trepar per les roques. Les vistes són espectaculars
i, encara que la boira no deixava vore amb claredat, poguérem reconéixer Aitana
i el Montdúver, això sí, amb l’ajuda de Tolet. Ací val la pena relaxar-se un
poc i simplement gaudir de les vistes. Després d’uns minuts de descans, ens férem
unes fotos i escoltàrem una reflexió de Juanvi, sempre amb bon humor: “Estic pensant en l’home que va pujar el sac
de “porlam” fins ací dalt”. Amb la satisfacció de la meta aconseguida,
començàrem la baixada.
En arribar a la casa forestal on havíem deixat els cotxes, cansats però
satisfets, escollirem per a dinar entre arròs de muntanya o arròs al forn. Amb
el dinar ja encomanat, pujàrem als vehicles i baixàrem per la pista forestal en
direcció a Otos. Una volta en el poble, poguérem observar alguns dels rellotges
de sol que hi ha pel carrer principal, on es troba l’hotel rural “Ca Les
Senyoretes”.
El dinar va ser senzill però deliciós. Començàrem amb uns entrants que
devoràrem en segons per a seguir amb els arrossos, molt bons els dos, que
acompanyàrem amb cervesa i vi valencià. El postre “estrella” va ser el flam de
garrofa, que haguérem de compartir perquè no n’hi havia prou per tots! Després
de dinar eixírem a la terrassa, on ens convidaren a una misteleta de Xaló. Bons
productes, bona cuina i millor atenció de les cambreres i tot per 15 Euros.
Després de brindar amb la misteleta, ens diguérem adéu, ens desitjàrem sort
(alguns valents com Xusa Ferrús i Pedro participarien l’endemà en una carrera a
peu a València) i tornàrem cap al poble després d’un dia de senderisme
meravellós.
FOTOGRAFIES DE L'ÀLBUM PICASA
FOTOGRAFIES DE L'ÀLBUM PICASA
