Eixida nº 104, dissabte 19 de gener de 2013
Organitza i Crònica: Paco Montagud
Assistents: Els amics d’Alaquàs: Enrique Mompó i Teresa Ribes, Mª José Tafaner, Carmen Ros, Pura Bessó i Enrique Martí, Vicen Fortuny i Vicent Ros, Carmen Andreu. Vicent Noverjes i Francesc Ferrandis, Àngels i Sebastià, Pepa Pastor, Francesc Buïgues i Diana, Santi i Pepa Ferrús, Ramon Juan, Gauden pare, Tolet, Joan Ferrús, Paco Montagud i Àngela, Mari Guardiola, Paco Alegre, Antonia Chulvi, Alfonso Llinares i Carlota Guardiola (28).
El dissabte 19 de gener no presagiava el bon temps que tots esperem en les eixides senderistes, però res ens va fer enrere quan es tractava de gaudir de la natura. Havíem quedat a les 8 a la plaça i acudírem 16 senderistes al punt habitual. Ja en la presentació del llibre de Gauden, el dia d’abans, es va quedar patent que seríem una bona colla, els ànims estaven fets. També hi acudiren al punt d’inici de la caminada, el restaurant “La Carbonera” de Xóvar: Tolet, Gauden (pare) i Paco Alegre que venien de València; Àngels i Sebastià (cunyats de F. Buïgues) de Benitatxell, i 9 amics més d’Alaquàs, en total 29 persones animades a passar un dia que amenaçava pluges.
El primer punt de concentració fou l’embassament d’Ajuez. Aquesta xicoteta presa es va construir per a retenir les escasses aigües provinents de les torrenteres de les muntanyes circumdants. Forma part d’un complex i antiquíssim sistema de regadiu local, constituït per tres barrancs. Després de les fotos obligades per recordar el dia de tots els participants, encetàrem la pujada al barranc.
L’ascensió era pel bell mig d’un bosc de sureres que ens acompanyà durant tot el recorregut. Alhora ens veiérem bellament rodejats de penyals de “ródeno”, com deia algú “sembla que anem passejant per una pel·lícula d’Spielberg” tot ple de roques rogenques formades per estrats ataulellats com si foren de Legoland simulant les Muntanyes Rocoses.
Quan ja portàvem una hora de camí ens paràrem quasi dalt del barranc, en unes roques a la vora del mateix sender a esmorzar. Com sempre en estes eixides, va haver un desplegament d’ofrenes entre els participants: que si cacaus, olives, faves tendres, vinet per eixugar el clatell, cafés i carajillets, dolcets, coques de carabassa, xocolata i un llarg etcètera. El lloc era encantador i des d’allà es veien restes mineres del patrimoni arqueològic industrial del nostre país, en concret les mines del “Socabón” on queden vagonetes, vies, casetes derruïdes i la galeria de la mina. Els més valents recorregueren el primer centenar de metres de la galeria principal, fora començà a purnejar i ja pareixia que anàvem a tindre una jornada un tant complicada, però es va mantindre fins l’arribada a dalt en la pista forestal.
Poc després ens retrobàrem al segon punt de concentració, el dipòsit per a emergències forestals de l’Hembrar, el vent i la pluja ens començaren a castigar, tots amb els impermeables cap amunt. Passàrem per unes trinxeres de la guerra civil i en arribar a la Nevera de Castro, construïda a la meitat del segle XVIII i reconstruïda per un excursionista d’Alfondeguilla farà uns anys, els núvols deixaren pas al sol i poguérem disfrutar d’una estona de descans. La vista era espectacular cap a l’est el grau i la platja de Moncofa, al nord Castelló i el Desert de les Palmes, cap a l’oest les serres del Penyagolosa, preciós, no hi havia paraules...
La tornada va ser desfent el camí d’anada fins el dipòsit forestal, ja de baixada per la pista seguírem envoltats per sureres. El complex miner de l’Hembrar s’endevinava per tot arreu, un moll de càrrega del mineral, el cinabri, un munt de mines escampades per tota la serra i els últims i únics vestigis dels forns de mercuri de tipus “aludeles” que queden en el món. Aquests forns que funcionaren en Amèrica Llatina i Espanya en el segle XIX estaven formats per dos forns en paral·lel on les calderes alimentades per llenya produïen la combustió del cinabri. Els gasos de mercuri eren conduïts per regueres de fang, tubs o “aludeles”, cap al mig entre els dos forns on es condensava el mercuri i queia en estat líquid en una cubeta que l’arreplegava.
Ja ens quedava poc, les quatre hores planificades es van acomplir sense retards. En arribar al punt d’eixida de l’embassament, retornàrem pel mig del poble al restaurant on ens esperava el dinar. Els 29 excursionistes vam agrair l’escalforeta de la llar que teníem davant les taules del dinar. Fora, la frescor quedava patent i els cossos disfrutaren de l’olleta de la zona que ens van preparar. El dinar reconstituent i la conversa fàcil entre els assistents ens va alegrar i recordar el matí, on havíem tastat de tot: fred, vent, pluja i sol.
0 comentarios:
Publicar un comentario