EIXIDA 103. EL BENICADELL, TALAIA DE LA VALL D’ALBAIDA

Eixida núm. 103,  dissabte 17 de novembre de 2012 

 Organitza: Juan Vanaclocha (Tolet)  i Joan Ferrús  - Crònica: Vicent Noverjes

El dia va començar fresquet i ennuvolat. La setmana havia deixat algunes pluges a la comarca que van crear dubtes sobre la possibilitat de fer l’excursió. Però les ganes de passar un bon dia de senderisme van superar  la por de la pluja i finalment, un grup bastant nombrós, gràcies en part a la participació dels companys d’Alaquàs, ens reunírem a l’entrada de la població de Favara on, pegant una última ullada al cel, vàrem decidir començar amb la jornada. No faltaren els comentaris sobre l’oratge, com la coneguda dita popular “Quan la muntanya de Corbera fa capell, pica espart i fes cordell”.

Pujàrem als cotxes i començàrem la ruta cap a Gandia, guiats per Juanvi Ferrús, sense perdre de vista el cel, que alternava núvols, boires i rajos de sol. Ens desviàrem cap a L’Olleria i, després de fer una parada en Ràfol de Salem, on el company Tolet es va unir al grup després d’haver treballat tota la nit -això és voluntat!-, vàrem prosseguir la ruta cap a Beniatjar. En eixir de la població, continuàrem per una pista forestal a l’esquerra de la carretera, de ferm difícil i molt irregular, que ens va fer preocupar-nos pels baixos d’alguns del cotxes de l’expedició. Després d’uns minuts de clots i bots, arribàrem a una esplanada on es troba la Casa Forestal de les Planisses o casa del Guarda, ja a 715 m sobre el nivell del mar, antiga casa de vigilància forestal i que ara funciona com a punt de vigilància i d’observació meteorològica.

Aparcàrem els cotxes i ens equiparem amb les motxilles i bastons, ja que Juanvi en tenia per a quasi tots. Joan Ferrús ens va llegir unes línies sobre la casa forestal i l’entorn. En acabar, com ja feia un parell d’hores que ens havíem alçat i començàvem a tindre fam, decidírem esmorçar abans d’iniciar la pujada al Benicadell.

Baixàrem uns metres fins les Fontetes, un lloc de descans a l’ombra de frondosos arbres i una font on l’aigua brollava fresqueta i abundant. Degut a les pluges dels darrers dies, l’aigua també desbordava per la paret i formava un riuet per baix de les taules on esmorzàrem. Acompanyàrem els entrepans amb una picadeta, una botelleta de vi que va dur Santi i, fins i tot, café tocadet gràcies als amics d’Alaquàs.

Ja amb la panxa plena i energies renovades, començàrem la ruta cap al Benicadell, continuant per la pista forestal on havíem deixat els cotxes. A mesura que caminàvem, els núvols i la boira començaren a dispersar-se i el sol apareixia intermitent entre els arbres encara humits, formant uns paisatges preciosos que deixaven vore, de tant en tant, el cim imponent del Benicadell.

Després d’uns quinze minuts de caminada, arribàrem a una estreta i empinada senda a l’esquerra de la pista, senyalitzada com PRV-213.3, que ens indicava la duració aproximada de la ruta: ALT DEL BENICADELL: 1h 5’, NEVERA 55’.

A mesura que pujàvem, podíem contemplar la vall i els pobles que la formen: Beniatjar, Castelló de Rugat, Carrícola... La tardor canviava les tonalitats de les fulles caduques, creant unes combinacions cromàtiques molt vistoses. Arribàrem a una bifurcació de la senda, on continuàrem per la dreta fins arribar a la monumental Nevera del Benicadell.

La nevera està molt ben conservada encara que parcialment coberta per la vegetació i prou bruta a l’interior per les deixalles d’alguns excursionistes poc respectuosos. Després de descansar un poquet, escoltar unes paraules de Joan F. i fer-nos unes fotos de grup, continuàrem la marxa per la senda cap al cim del Benicadell.

Poc abans d'arribar a la cresta del Benicadell, ens trobàrem a un xicotet replà, on hi ha una figuera al costat d’un antic refugi en runes i un pou, tancat per evitar caigudes. Des d’ací es pot observar la cara sud del Benicadell, així com el pantà de Beniarrés i els pobles que l’envolten. Més a l’oest, el Montcabrer “feia capell”.

Este replà va ser el punt de destí per a gran part del grup, ja que la pujada al cim és empinada i amb certa dificultat, no recomanable per a gent amb vertigen.

Uns pocs continuàrem la pujada fins al vèrtex geodèsic, ajudant-nos en ocasions de les mans per a trepar per les roques. Les vistes són espectaculars i, encara que la boira no deixava vore amb claredat, poguérem reconéixer Aitana i el Montdúver, això sí, amb l’ajuda de Tolet. Ací val la pena relaxar-se un poc i simplement gaudir de les vistes. Després d’uns minuts de descans, ens férem unes fotos i escoltàrem una reflexió de Juanvi, sempre amb bon humor: “Estic pensant en l’home que va pujar el sac de “porlam” fins ací dalt”. Amb la satisfacció de la meta aconseguida, començàrem la baixada.

En arribar a la casa forestal on havíem deixat els cotxes, cansats però satisfets, escollirem per a dinar entre arròs de muntanya o arròs al forn. Amb el dinar ja encomanat, pujàrem als vehicles i baixàrem per la pista forestal en direcció a Otos. Una volta en el poble, poguérem observar alguns dels rellotges de sol que hi ha pel carrer principal, on es troba l’hotel rural “Ca Les Senyoretes”.

El dinar va ser senzill però deliciós. Començàrem amb uns entrants que devoràrem en segons per a seguir amb els arrossos, molt bons els dos, que acompanyàrem amb cervesa i vi valencià. El postre “estrella” va ser el flam de garrofa, que haguérem de compartir perquè no n’hi havia prou per tots! Després de dinar eixírem a la terrassa, on ens convidaren a una misteleta de Xaló. Bons productes, bona cuina i millor atenció de les cambreres i tot per 15 Euros.

Després de brindar amb la misteleta, ens diguérem adéu, ens desitjàrem sort (alguns valents com Xusa Ferrús i Pedro participarien l’endemà en una carrera a peu a València) i tornàrem cap al poble després d’un dia de senderisme meravellós.

FOTOGRAFIES DE L'ÀLBUM PICASA